Es Festa major!

Sens cap mena de dubte la Festa Major del Barri de Sant Narcís és de les més lluídes de la ciutat de Girona. Felicitacions a l'Associació de Veïns del Barri i a tots els veïns i veines que han participat i treballat perquè aquest emblemàtic barri de Girona tingui una Festa Major amb majúscules.

Precisament el Barri de Sant Narcís dóna el tret de sortida a l'estol de festes que els barris de la ciutat celebren a l'estiu: Sant Narcís, Germans Sàbat, Fontajau, Palau, l'Eixample...i les Fires de Sant Narcís com a culminació.

Ara que és temps de festa és un bon moment per retrobar-nos amb els amics, veïns, parents i coneguts que durant l'any no hem tingut temps de veure. La festa és un espai de trobada i diversió, de distensió i disbauxa, un espai per la participació i la convivència i per això crec que cal potenciar les expressions festives i populars a Girona.

"Sempre et recordarem com el defensor dels oprimits i mai oblidarem la teva generositat i entrega a la causa dels més febles"

Fins a la Victòria sempre i que descansis en pau company!

L'Equip de Govern de l'Ajuntament de Girona manipula l'opinió pública amb l'afer del pavelló a la Devesa

L'Equip de Govern de la ciutat, encapçalat per l'alcaldessa Anna Pagans, ens vol engaltar un pavelló esportiu al bell mig de la Devesa tant si es vol com si no es vol. Al menys això és el que jo en dedueixo arran de les seves declaracions recents a la premsa.

Jo des d'un principi sempre m'he oposat a la construcció del pavelló esportiu a l'interior de la Devesa; les raons són de tipus ambiental però també social i fins i tot de sentit comú. Es un error greu saturar d'equipaments i serveis un parc com la Devesa que ja està prou fragmentat i desconnectat del seu entorn més immediat. A hores d'ara hi ha ciutadans gironins que creuen que una vegada més s'imposarà la desraó al seny i que en uns pocs anys ens construiran el pavelló; i sobretot comença a estendre's la idea que de res ha servit la mobilització ciutadana a la qual també va contribuïr la CUP.

Aquesta sensació de desànim és de fet lògica, queda clar que l'Equip de Govern actúa amb prepotència i menyspreu. fins i tot el procés participatiu que tantes esperances hi havia dipositat part de la ciutadania s'esborra i es desdibuixa; el procés s'ha convertit en un complicat entramat de tallers que serveixen per marejar la perdiu i desvirtuar la vertadera participació ciutadana.
D'altra banda és de lamentar l'actitud poc decidida del tercer sóci del tripartit: IC-V; i és que la socialdemocràcia revisionista dels post-comunistes no fa més que navegar en la indefinició i l'ambivalència, alineant-se implicitament amb els seus socis .

Tot plegat crea un clima de desconfiança i desànim, com és lógic. Però tot plegat ha de servir per refermar-nos en les nostres conviccions i per continuar alçant la veu, per més que ens vulguin fer callar estem obligats a mobilitzar-nos i fer-nos sentir. En nom de l'higiène democràtica i l'ètica ciutadana hem de continuar organitzant-nos i deixar clar que tot plegat no els sortirà gratis. La Devesa bé que s'ho val.

La necessitat de reduïr el consum de plàstic

Recentment s'ha llençat una interessant campanya per a la reducció de l'ús de bosses de plàstic a Catalunya; als darrers anys l'ús de bosses de plàstic ha crescut a un ritme desproporcionat. Hi ha estudis que diuen que a Catalunya es consumeixen un total de 110.000 Tones de bosses de plàstic a l'any, l'equivalent a 5,4 bosses de plàstic per habitant., la qual cosa ja representa un 2% dels residus del país. El cicle productiu d'una bossa de plàstic emet enormes quantitats de gasos contaminats i es necessiten grans quantitats d'energia per a la seva elaboració i posterior reciclatge.

Tot plegat fa pensar que el model econòmic basat en el consum massiu i irresponsable és del tot inviable econòmicament i ambientalment. Per això cal treballar per difondre els valors d'una nova cultura ambiental i ètica basada en la racionalitat; simplement es tracta de recuperar la vella cultura de l'estalvi que els nostres avis i avies van aprendre a desenvolupar.

Els promotors de la campanya han difós una proposta de moció adreçada als ajuntaments del país amb la finalitat que un bon gruix de municipis catalans s'adhereixin a la campanya i s'inicïi un procés de reforma legislativa que fomenti l'estalvi i l'eficiència en l'ús d'envasos. No cal dir que l'assemblea local de la CUP treballarà per a què aquesta proposta arribi a l'Ajuntament de la ciutat i Girona s'adhereixi a la campanya.

l'Aigua, un bé escàs....i molt car!

La noticia s'ha filtrat a la premsa local gironina, ha fet saltar totes les alarmes i la indignació ha fluït com l'aigua pels carrers de Girona, Salt i Sarrià de Ter. El gerent de l'empresa Aigues de Girona, Salt i Sarrià de Ter S.A insinua que la ciutadania s'ha portat malament i ho haurà de pagar. Resulta que pel fet d'estalviar aigua han baixat els nivells de consum i ves per on també ha baixat la facturació per a l'empresa privada que presta el servei de distribució d'aigua a l'àrea metropolitana.

I resulta que per compensar aquesta sobtada i inesperada baixada d'ingressos doncs no se'ls acut res més que insinuar una pujada tarifaria. Òbviament la noticia ha causat estupor i molta mala llet entre la gent, jo inclòs.

La CUP ha reaccionat rapidament i en un comunicat publicat al seu web ha expressat el malestar que ha causat l'aparició de la noticia alhora que ha criticat el model de gestió del subministrament d'aigua. No ha estat l'única força política a reaccionar, també d'altres partits presents al consistori gironí i saltenc han protestat. Però al capdevall la seva crítica és del meu punt de vista supèrflua i retòrica, bàsicament critiquen les formes i crec que ho fan per una qüestió de clàssic oportunisme, les raons de fons no les toquen.

I és que al meu entendre aquí hi ha un problema de fons que no és cap altra que la creixent i asfixiant mercantilització de tot plegat. Les lògiques de mercat manen i el gerent de l'esmentada empresa pensa i actúa en clau de mercat, de negoci; l'aigua és una mercaderia i l'empresa aspira a facturar el màxim, sigui com sigui.

Ja sé que la dreta tecnòcrata em sortirà amb allò de la Directiva Marc de l'Aigua que han aprovat les institucions europees, que el cost de l'aigua ha de revertir en el consumidor i tot plegat però jo sóc del parer que l'aigua, com a element bàsic per a la vida i com a bé escàs i imprescindible per a la vida humana ha de ser objecte de critèris de gestió basats en l'ètica, l'eficiència, la racionalització en el seu ús, l'estalvi i la qualitat. Per això defenso la remunicipalització del servei de subministrament d'aigua.

Sóc plenament conscient que el meu pensament subversiu serà qualificat de demagòg pels defensors a ultrança del sistema capialis, els radicals neoclàssics ja les tenen aquestes coses però jo no em puc pas estar de dir que si el gerent de l'empresa pateix per fer quadrar els números doncs que comenci per retallar-se el sou. Em sento plenament legitimat per a dir ben alt i fort que els sous desorbitats d'executius i directius són un llast pel bon funcionament de l'economia i que la contenció salarial d'executius, directius i accionistes és una molt bona mesura per afrontar l'època de vaques magres. Per tant menys victimisme i a retallar-se el sou, és el meu consell.

Les misèries de l'aigua del català assenyat

(--Artícle escrit per Joana Díaz a Sostenible.es--)

Quan el català assenyat aprofita l'aigua de netejar la verdura per regar les plantes, ho fa perquè no concep la idea de deixar escapar aquell bé preciós per l'aigüera

En època de sequera, surt el català assenyat i sostenible. El català assenyat ha de desplegar el seu enginy per fer servir la poca aigua que disposa i ha de moderar el seu alter ego, l'emprenyat, quan s'assabenta que molts dels seus esforços semblen grotescos davant d'algunes actuacions incompetents de l'administració i comportaments egoistes dels seus veïns. Per això, allò que fa el català assenyat sembla absurd, miserable i, fins i tot, alimenta l'estereotip de "ràcano" que se li atribueix fora de casa seva.

El Pa Negre d'Emili Teixidó és un gran llibre per entendre allò que motiva els catalans a gestionar la misèria i a tenir comportaments que molts consideren "rates" però que en realitat són sostenibles. En aquest llibre, Teixidó retrata una Catalunya de pagesia austera i pragmàtica, que descarta qualsevol despesa que no vagi clarament dirigida a una finalitat d'ús directe i que ho aprofita tot, fins i tot les engrunes de pa. Els que hem viscut a prop de pagès coneixem aquesta cultura i apreciem la tasca de Teixidó de donar-li dignitat, d'explicar-ne les arrels i motivacions.

'Qui ho hagi provat sap que no és gens còmode rentar la verdura en un recipient que càpiga a l'aigüera'

Per això, quan el català assenyat aprofita l'aigua de netejar la verdura per regar les plantes, ho fa per convenciment, per principis i perquè no concep la idea de deixar escapar aquell bé preciós per l'aigüera. Ara bé, per a algú de fora, o més de ciutat, les molèsties que t'has de prendre per aprofitar aquest litre d'aigua no se justifiquen si no és per pura economia. Un amic extremeny quan em va veure fer això va exclamar: "Como sois los catalanes: tanto trabajo para ahorrarte unos céntimos de euro en la factura del agua!". És veritat: molta feina. Qui ho hagi provat sap que no és gens còmode rentar la verdura en un recipient que càpiga a l'aigüera, esbandir les hortalisses i després traginar el pot regalimant fins al test, amb tota la resta de feina que queda pendent a casa.

Ja no parlem de la cara d'estupor de l'amic quan se li donen instruccions perquè posi una galleda sota el raig de la dutxa per recollir l'aigua que raja fins que arriba la calenta. I, encara més, que aboqui aquest contingut en la seva propera descàrrega de WC. Una altra feina que requereix molta perícia és buidar el contenidor d'aigua de condensació de l'assecadora de roba en una nova galleda sense que en caigui a terra (amb la feina addicional que això suposaria). Aquest cubell caldrà traslladar-lo, també, a un bany per a posteriors descàrregues de WC o bé guardar-lo per fregar terres en algun moment. Alerta: millor no utilitzar aquesta aigua per a rec de plantes a no ser que t'hagis pres la molèstia de comprar únicament detergents biodegradables o no tòxics per a les plantes.

Per sort, els dissenyadors d'aixetes modernes que volen segells d'ISO 14000 o altres certificacions o premis ambientals s'han pres la molèstia de dissenyar la palanca de manera que activant-la des de la seva posició central sempre proporcioni aigua freda i que, per obtenir-ne de calenta, hagis de girar la palanca ben cap a l'esquerra. Imagineu l'angoixa del català assenyat i sostenible, que vol l'aixeta tancada i endreçada en posició central, si hagués de fer girs a dreta i esquerra cada vegada que necessita aigua per assegurar-se que no s'engega inútilment la caldera, amb el consegüent impacte energètic i d'emissions de CO₂.

I tot això al marge que el veí faci anar la mànega d'aigua sense pudor, que semblis brut per no voler dur el cotxe a rentar (prefereixo dutxar-me cada dia que treure-li la pols a una màquina que m'ha de dur per carrers i carreteres plenes de pols) i que llegeixis als diaris quines quantitats es malbaraten en mala gestió de xarxa. Només es pot entendre des de l'austeritat del pagès català, que tira endavant el bestiar i les terres des del principi de tancar cicles i de no llençar res que es pugui aprofitar. A veure si aquesta filosofia comença a integrar-se millor en els projectes arquitectònics i de construcció i s'instal·len, per fi, els dobles circuits d'aigua. Això, si més no, ens estalviaria molta feina aparentment absurda.