Un blog d'opinions personals...que indefectiblement també són col·lectives.
La política catalana -i demano perdó per parlar d'una cosa que no existeix- és un dels espectacles més patètics de l'escena europea. Ni amb voluntat literària és possible imaginar-se un país amb una classe política que presenti un grau tan elevat d'inèpcia, d'infantilisme i de pusil·lanimitat. Sentir-la parlar fa mal a l'oïda, veure-la actuar fa mal als ulls i la suma de tot plegat produeix vergonya aliena. Només hi ha una cosa que tingui interès d'aquest esperpent infinit: saber quin actor farà de nyeu-nyeu en cada representació. Aquest és, si es pot dir així, l'únic al·licient. Un al·licient vacu, tanmateix, perquè el canvi de rostre no altera una trama que tothom sap inamovible. Ara, per tant, ha estat Joan Saura -o ICV si parlem en clau de partit- qui ha traït el país, però sabem que caldria un mínim de vuit galeries al Museu d'Història de Catalunya per encabir-hi els noms de tots els catalans que han fet el mateix al llarg dels anys. Això sí: sempre pel bé de Catalunya. Deu ser per això que alguns gosen dir-se catalanistes, perquè és molt català fotografiar-se somrient com un babau al costat del bwana espanyol de torn mostrant un plat de llenties de plàstic.
D'acord amb això, cal reconèixer la catalanitat de la traïció de Joan Saura i d'ICV per afavorir els interessos espanyols i evitar el desgast de Rodríguez Zapatero donant explicacions pels seu incompliment estatutari amb Catalunya. És el que correspon a un partit que ha fet de l'ecologisme un refugi de la seva buidor existencial. Mancat d'identitat pròpia, i també de votants, ICV sap que el seu futur comença i acaba en el PSC. Només convertint-se en el seu lacai, fent-li la feina bruta i executant els seus desitjos pot gaudir d'una representativitat que està molt per damunt de la que li donen les urnes en cada contesa electoral. I el més greu és que això no genera cap debat intern en el si del partit. ERC, com a mínim, té un sector crític. ICV no té ni això. Mentre a ERC encara hi ha gent que s'avergonyeix de la pusil·lanimitat de la seva direcció, a ICV tothom està d'acord en què la política del PSC és la seva política. Per això, no fa gaire, Joan Saura va convocar una roda de premsa per anunciar entusiasmat, com un gran avenç d'autogovern, que Rodríguez Zapatero ens havia traspassat les competències de les guinguetes de platja i de les boies. I per això també a mitjans d'aquest mateix mes d'agost, el PSC i ICV, representats per Miquel Iceta, José Zaragoza, Joan Saura i Jordi Guillot, es van reunir per elaborar una estratègia que freni l'espectacular creixement de l'independentisme. Quina llàstima que no convidessin el PP per formar un tripartit. Costa d'imaginar que es pugui caure tan avall, certament. Però la dignitat ja fa temps que cotitza a la baixa a Catalunya.
Ni tan sols ERC, la part més humiliada per la traïció de Saura, ha estat capaç de reaccionar. El conseller de la vicepresidència, oblidant fins i tot que Saura és el mateix nyeu-nyeu que l'any 2004, per TV3, no sols va dir que Josep-Lluís Carod-Rovira no podia tornar a ser conseller mai més sinó que havia d'abandonar la política per sempre, ha acceptat els fets amb resignació cristiana. ICV l'humilia quan l'ignora com a president en funcions, l'humilia per segon cop quan ignora ERC com a soci de govern i el torna a humiliar quan Jordi Guillot li perdona la vida dient que "hauria pagat la pena informar també Carod-Rovira", però ell calla. I quan parla és per encobrir José Montilla de la traïció del nyeu-nyeu. Com si la traïció no fos fruit d'una trama ordida entre els socialistes i la seva filial ecologista. Cal veure-ho per a creure-ho. Però encara en veurem més, d'humiliacions. Bàsicament, perquè els humiliats ja fa temps que estan enamorats dels humiliants.
Pel que sembla la classe política que aposta per la continuitat de l'autonomisme reclama ara la unitat per fer front a les possibles retallades del Tribunal Constitucional espanyol i també per garantir un nou model de finançament previst en l'Estatut de 2006. El principal motiu d'aquesta actitud cal atribuir-la a l'incompliment del govern espanyol en els terminis fixats per l'Estatu.
Em sembla lògic que els professionals de la política que gestionen l'autonomisme reclamin unitat per defensar l'Estatut. Però el que ja no em sembla tant normal és que la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) s'hagi afegit a les reivindicacions del bloc autonomista. Em sembla una incoherència que una plataforma nascuda per defensar l'Autodeterminació i rebutjar les limitacions estatutàries derivi ara cap a postures clarament autonomistes i regionalistes. I és que amb aquesta tendència la PDD s'acaba de convertir en un instrument al servei dels partits institucionals, allunyant-se de la base social que l'havia fet crèixer.
Continuo creient que el futur del nostre poble passa per l'exercici del Dret a l'Autodeterminació i per l'assoliment d'un escenari democràtic en el marc de la República dels Països Catalans. La via estatutària està clarament esgotada, la pròpia naturalesa de l'estat espanyol impedeix la formació d'un estat plurinacional i el temps ha demostrat que som els catalans i catalanes el s que hem de decidir el nostre pròpi futur. Com a independentista que sóc entenc que aquest raonament és lògic i per això no entenc per quines raons encara hi ha ciutadans que es declaran nacionalistes i continuen creient que el futur és possible a dins d'Espanya.
