Espanya imperial al G-8

Doncs resulta que els espanyols enyoren els seus temps imperials i per això a l'era de ZP Primero Espanya ha de recuperar el paper que li correspòn al món.
Èxits esportius, literaris, culturals, militars...el que sigui per tal que Espanya sigui entre les nacions més grans del món.
I ara s'han enfadat molt perquè el president de la República francesa Nicolas Sarkozy no els convida a la cimera on es parla de refundar el capitalisme.
Queda clar doncs que entre Rajoy i ZP, entre Aznar i Felipe, entre les dues espanyes, no hi ha diferències pel que fa a la devoció espanyola.
Personalment penso que Espanya és un país amb certs aires de grandesa, i els seus representants volen ser entre els països de meś pes al món, per deixar clar que Espanya pot ser una superpotència. I d'això en diuen "no-nacionalismo", bé, jo en dic imperialisme.

Chicago boys, la crisi i les opcions polítiques que els seguien la veta

Ara que sembla que els fonaments que assentaven el capitalisme comencen a trontollar i les respostes que fins fa poc ens donaven ja no són tant clares és moment d'analitzar i reflexionar una mica. per això reprodueixo un article d'en David Fernàndez que trobo molt interessant. Però el que més vull ressaltar és el paper que a casa nostra fins fa poc adoptaven les opcions polítiques situades al centre, la dreta i al centre-esquerra, que assumien plenament els dogmes imposats per Fridman i els seus acòlits. La veritat és que em sorpèn que CIU o PSOE no donin explicacions, encara els espero. On paren els Chicago Boys?

Per David Fernàndez. Publicat a Vilaweb el dimarts 21 d'octubre de 2008 Desfeta com un terrós de sucre, ofegada en caparra pròpia, víctima de la seva mateixa cobdícia, tota la teoria dels 'hooligans' dels 'Milton Friedman's boys' ha caigut com un castell de cartes. Un sol cop precís i tota un allau de runes i engrunes a totes les borses mundials. Trenta anys de Reagan i Thatcher, a la paperera directament. Sense cap possibilitat de reciclatge. En dos mesos, a penes. On paren, ara, els Chicago Boys, que no els sento? On són que han emmudit? Amagats, esfondrats i soterrats pel fracàs del seu castell d'encenalls. Suplicant a l'estat que els salvi i els mantingui el 'way of life' de sous estratosfèrics i blindats. És així. De la prepotència al pànic; de la victòria de la fi de la història a la derrota més aclaparadora. Àtila estavellat i escampada general. Fet i fet, fa força gràcia (i massa pena) que fa uns mesos, posem per cas, Hugo Chávez fos titllat de 'criptosoviètic' per haver suggerit de nacionalitzar la banca. I que de sobte, ara, i per motius ben diferents, els dos estats més liberals, més aferrissadament ultraneoliberals, corrin a nacionalitzar-la. Els Estats Units i el Regne Unit proclamant l'intervencionisme públic. N'hi ha per a llogar-hi cadires. Com la vella dita: seu a la porta i veuràs passar el cadàver del teu enemic. Passin i vegin. Com el desori sublim del cap de la CEOE: 'Cal suspendre l'economia de mercat un quant temps'. D'això, en dic parlar sense embuts. D'això, a pòquer, en diuen bluf, jugar amb les cartes marcades i demanar al 'croupier' que torni a repartir que vas perdent, que no s'hi val i que et serveixi, si us plau, una escala de colors a la carta. L'aigua clara: ens trobem en una economia de gàngsters. Ara ja ho saben fins i tot ells: la mà negra i sinistra d'Adam Smith és un tafurer repartint cartes falses. Mirin, si no: es col·lapsen les hipoteques i el mercat de lloguer es dispara. Més especulació. Tafurers, tafurers. De debò. Quines penques. I entremig, per adobar-ho, l'escàndol de la pornografia del luxe econòmic. Pornografia de la dura. Impúdica. Veure l'asseguradora AIG gastant-se 440.000 euros en una vetlladeta per celebrar el rescat de Bush o els de Dèxia pixant colònia a Mònegue, celebrant el malbaratament acumulat amb festassa grossa per les esferes, revela la magnitud de la tragèdia, les coses com són i el perquè de tot plegat. Això ja comença a recordar el final de l'imperi romà. Festes d'alta volada i facturetes milionàries per a celebrar el rescabalament públic del desgavell privat. Exactament igual que la caiguda de l'imperi: darrera barrila monumental mentre els 'bàrbars' (els qui no arriben amb la nòmina a tapar el forat de la càries o els mil milions que sobreviuen amb menys d'un dòlar diari) esperem a la porta d'un paradís que ja és infern. És clar que tot és dialèctic. Perquè quan es col·lapsin els hipotecats i hipotecades, també sortiran les arques públiques al rescat? Veurem declaracions públiques a corre-cuita dient: 'tranquils, l'estat els garanteix el dret de l'habitatge. No pateixin'? No m'esperaré pas a esbrinar-ho. Perquè la resposta és enregistrada en l'ADN d'una economia tafurera. Mirin, si no. ZP va dir, de primer, 30.000 milions. I després diuen que no hi ha calers per a l'estatut! Ara 100.000. Però només 30.000 són els diners que calen per a eradicar la fam del món segons la FAO. A cada cimera mundial contra la fam, Brown, Bush, Sarkozy i el seguici de lladregots bramen que no hi ha calers i que no tenen un duro. Però quan la banca xiula, asfixiada per l'estafa exuberant de les seves hipoteques 'sub-prime', treuen el talonari en cinc segons. Què dic en cinc, en un ràpid moviment imperceptible, mil·lèsima de segon precisament calculada, ja signen els xecs. És hora de tancar els parquets. I de tancar-los. Mai no he cregut en la presó, però per una vegada ho diré: a picar pedra. Que són un perill públic i ja els toca. I els altres, que som tota la resta, a treballar de valent per una economia postcapitalista. Social, solidària i cooperativa i al servei de les necessitats humanes. Que també toca i fa temps que fem massa tard.

Cal agilitzar la participació en la confecció del Pressupost Municipal

Aquesta setmana els 3 grups que integren l'Equip de Govern a l'Ajuntament de Girona han estat negociant els comptes del Pressupost Municipal per a l'any 2009. Igual que l'any passat, els tres sòcis no s'acaben de posar d'acord en els comptes i les partides a destinar a les diferents àrees que integren l'administració local de les gironines i gironins.

La premsa local ve aquests dies carregada de referecies a la possible crisi, l'enèssima, que s'obre en el si del tripartit a causa de les discrepàncies en la confecció del Pressupost per a l'any vinent. ERC i PSOE-PSC han arribat a l'acord però el tercer sòci: IC-V, discrepa i no està disposat a donar el seu vot així com així. Precisament l'any passat IC-V també va manifestar i escenficar el seu desacord en el marc de les negociacions però finalment va acabar donant el seu vot malgrat no estar d'acord amb el pressupost que es va tirar endavant.

El regidor de Serveis Socials i Tinent d'Alcalde Joan Olòriz (IC-V) manifesta que enguany cal el·laborar uns pressupostos que augmentin la despesa social i retalli les partides destinades a cultura: Auditori, Centre d'Art Contemporàni... també continuen les discrepàncies pel que fa al polèmic Pavelló de la Devesa.

Amb tot, i des de la humiltat que em suposa exercir d'oposició des del carrer, puc ben assegurar que aquest espectacle mediàtic no m'interessa gens com a ciutadà. Crec que actualment està fora de lloc que una ciutat com Girona no pugui disposar d'un mecanisme democràtic d'el·laboració d'un document tant important com és un Pressupost Municipal. Ens cal enfortir la participació, ens cal menys protagonisme polític per part dels de sempre i sobretot ens cal trobar la fòrmula que permeti al màxim nombre de gironins i gironines poder decidir en que ens gastem els diners de tots i totes.

I perquè no sigui dit que sóc un sectari vull manifestar que estic d'acord amb en Joan Olòriz, cal incrementar les partides a les regidores d'Educació i Serveis Socials amb l'objectiu d'augmentar la inversió en Cohesió Social i lluitar contra l'exclusió social. En aquests temps de capitalisme salvatge que ens ha tocat viure són els sectors més febles de la població aquells i aquelles que necessiten la regulació i intervenció de l'administració.

I deixeu-me acabar amb un comentari final que no puc reprimir més: és intolerable que mentre els índex de pobresa i exclusió augmenten els governs occidentals es dediquin a injectar diners a unes institucions financeres que no han sabut en la seva vida que vol dir la paraula ètica.

La necessitat de pervertir la sardana

Amb aquest títol polèmic vull iniciar un debat complexe i no exempte d'interpretacions subjetives. En el meu cas opino des de la més gran de les ignoràncies i des de la sentimentalitat més subjectiva.
El cas és que sóc dels que pensa que la sardana, la " dansa més bella de les danses que es fan i es desfan" està en un procés de decadència i marginalització més que evident.

Fent una mica d'història no és agoserat afirmar que aquesta dansa noucentista ha estat en part apropiada per un sector polítco-social molt determinat. La dreta regionalista se l'ha fet seva i el que era un ball popular es va convertir en un símbol d'una manera d'entendre Catalunya. Tradicionalment s'ha vinculat la sardana a l'esglèsia i se l'ha cobert d'una pàtina de conservadurisme que la té agarrotada i encotillada. I des de les files espanyolistes pseudoprogressistes s'ha aprofitat aquesta imatge per a estigmatitzar-la encara més i de passada titllar als catalans de folclòrics carques.

Bé, més enllà d'aquesta breu i mediocre nota històrica si que penso que la sardana avui en dia és un ball sense futur atès que el jovent que ha de garantir la seva viabilitat ja no participa d'aquest ball antany molt popular a les nostres comarques.

Per això penso que la sardana s'ha de repensar; és a dir, la sardana té prou potencialitats com per diversificar-se i explorar nous territoris. Encetar una branca transgressora i fusionar-la amb diferents estils i disciplines: funky, rock, skà, reegge, hip-hop, pop, poesia visual...és una manera d'apropar-la al jovent i de repopularitzar-la. La sardana necessita saba nova, gent nova que la reimpulsi i la converteixi en el ball popular del segle XXI.

Raimon

.

Ara fa just una setmana actuava a Girona el genial compositor i intèrpret Raimon, en el que va ser un memorable recital on un públic entregat al 100% va poder gaudir de l'art universal del més carismàtic representat de la cançó en català.

Malauradament no vaig poder assistir al recital i em vaig perdre l'única actuació que el de Xàtiva ha realitzat a la ciutat dels quatre rius en els darrers 10 anys. Inexplicable però cert, un valor universal de la cançó com és en Raimón és un marginat al seu pròpi país. Al Païs Valencià els neofatxes del PP el tenen vetat i a Catalunya el pijoprogressisme classista l'arracona dels escenaris.

Precisament el crític i periodista Xevi Planes dedicava una interessant crítica al concert en el darrer número del Setmanari Presència. És francament vergonyós que un artista tant destacat sigui humiliat i menystingut fins al punt de marginar-lo i arraconar-lo d'una forma tant cruel i barruera. Raimón, un artista compromès i madur, que ha evolucionat, que ha creat, que s'ha passejat per mig món, que ha mantingut la seva honestedat per sobre de tot; la seva senzillesa és un oàsi en el món de la música, ple a vessar d' snobs, “xulus” i creguts.

Jo no ho vaig veure però un ocellet m'ha dit que la plana major de l'Ajuntament era a primera fila i que un cop acabat el concert van anar a llepar-li el cul . I és que en aquesta ciutat provinciana hem caigut tant baix que després de ignorar i marginar durant una dècada al més universal dels nostres artistes som capaços d'anar a fer-li la pilota i posar cara de circumstàncies.

Crisi

En els darrers mesos s'ha produït una situació d'aquelles que no pot deixar indiferent a ningú. En efecte, els pilars de l'economia capitalista trontollen i els gestors del sistema manifesten obertament els seus temors a través dels mitjans de comunicació.

No faré aquí un resum detallat de la meva ideologia, crec que ni toca ni cal; només diré que algunes de les crítiques que jo habitualment faig a l'economia capitalista s'han ben materialitzat i ni els més escèptics s'atreveixen ara a qüestinar el que ja es veia a venir.

Tinc amics amb qui he compartit taula i tertúlia on els temes econòmics eren el centre del debat. Sovint em deien que jo patia un excés d'estatisme interventor i que l'economia s'havia de desregular que ja es gestionava soleta. Cantaven meravelles sobre els avantatges del risc i el consumisme o de l'enginyeria financera, i sobretot es delectaven enumerant les virtuts de la cultura empresarial. El que més els agradava era riure's de la intervenció i del control per part dels òrgans democràtics de determinats sectors econòmics.

Bé, no diré pas que sóc persona venjativa o rencorosa però us ben asseguro que fa autèntica pena sentir ara els arguments retòrics d'alguns amics meus que professen (o professaven, que ara alguns ja canvien de camisa) la devoció al Gran Déu del Capitalisme. I un dels personatges públics amb qui més bé m'ho passo en aquests moments és amb Pedro schwartz. Us ben asseguro que veure'l ahir a l'Àgora perdent els papers davant d'en Fransesc Sanuy va ser un plaer dificilment descriptible.

En tot cas la situació actual és en la meva opinió perfectament assumible pel sistema capitalista, les famoses crisis cícliques són una constant al llarg de la història del capitalisme. El que passa és que en l'actual fase globalitzada del capital els efectes d'una crisi es ramifiquen i s'escampen rapidament arreu del món i dels diferents sectors de l'economia.

Una de les crítiques que sovint faig als moviments socials (dels quals participo )és no preveure i anticipar-se una mica al que succeeix en matèria econòmica. Com molt bé ens explica Naomi Klein al seu darrer llibre "La Doctrina del Xoc", el sistema té prou recursos com per aprofitar les crisis i reforçar-se, tot aprofitant el moment de por per tirar endavant reformes econòmiques liberalitzadores. Reformes que retallen encara més les prestacions socials; fixeu-vos que el ministeri de Pedro Solbes ja comença a anunciar que per afrontar la situació potser caldrà abaratir el cost de l'acomiadament.

Per concloure, vull deixar ben clar que no sóc pas cap especialista en economia i que no tinc vocació de gurú. Però penso que no estem pas davant la fí del capitalisme ni molt menys, si que estem davant d'una situació de crisi econòmica que el sistema aprofitarà per a tornar a iniciar un període de recuperació i creixement d'aquí a uns anys. Per tant als treballadors ens cal analitzar la situació i estar ben atents a les agressions que ens poden caure a sobre en els propers mesos i anys.

Tornem-hi

Després de mesos i mesos de preses escadusseres i anar molt de bòlit finalment puc tornar a visitar i actualitzar el meu bloc amb una certa assiduitat (esperem que duri). La qüestió és que provaré d'actualitzar-lo un cop per setmana com a mínim ja que no disposo de més temps; i és que la feina, els estudis, la militància, la casa, la parella, la mainada...i tot plegat fa que costi molt asseure's davant de la pantalla i teclejar fins a construïr una estructura literària en format de prosa. Però farem el que podrem, apa doncs, fins aviat.

I començo estrenant-me provant de posar una mica de llum a una decisió de l'Ajuntament de Girona: promocionar la ciutat a partir de la sortida del proper Tour de France des de Girona. Que quedi clar que jo sóc un defensor de l'esport ben entès i també crec que Girona ha d'aprofitar els events esportius, culturals i populars per a promocionar-se.

El que ja no em sembla tant bé és gastar-se 200.000 eurus en aquesta història, la meitat dels quals els haurà de posar trinco trinco l'Ajuntament de tots els gironins i gironines. Crec que en aquesta etapa de crisi (l'enèssima crisi del capitalisme) el que s'ha d'imposar és l'austeritat, la contenció de la despesa i filar prim en que s'aboquen els recursos econòmics; que en temps de crisi cal tenir molt de seny i no escanyar la precària economia municipal.

Quedi dit que la CUP ha emès un comunicat on deixa clara la seva postura. A més crec que l'event esportiu és una potent eina nacionalitzadora francesa i des de Girona ha de quedar clar que no volem contribuïr a la projecció d'un estat francès que tracta el català amb despreci i prepotència.