Continuem lluitant i treballant

Aquest passat diumenge 21 de Juny, la CUP va celebrara la ciutat de Girona una Assemblea Nacional en la qual es debatia i discutia la conveniència de concórrer a les properes eleccions autonòmiques principatines. Després d'un procés de debat entre nuclis, d'exposició de ponències, d'esmenes, de refoses i de contra esmenes, hem arribat a l'assemblea per decidir si finalment la CUP es decantava per fer l'assalt al parlament de Catalunya el proper any.

L'Assemblea ha comptat amb una nodrida participació i han arribat nuclis de diferents punts del principat, val a dir que amb postures contraposades i de vegades la confrontació ha desbordat el terreny estricte de les idees polítiques i ha fregat altres àmbits que en política no haurien de comptar.

L'ajustat marge de vots que ha decantat la balança cap al cantó del no ha evidenciat que al si de la CUP conviuen dues posicions sovint contraposades. I en tot el procés han emergit amb força les diferències no només tàctiques sinó estratègiques, que defensen cadascuna de les diferents visions i maneres d'entendre la CUP. El procés ha servit per constatar que a la CUP hi conviuen diferents tradicions militants i que l'heteregoneïtat de l'esquerra independentista és una realitat, que sovint no contribueix a l'entesa i l'eficàcia.

Hi ha postures que opten per prioritzar les lluites sectorials i deixar en un segon terme la CUP i la lluita institucional , amb la finalitat de construir un moviment popular de base que planti cara a l'autonomisme i avanci cap a la independència i el socialisme. I des d'alguns sectors s'acusa d'arribisme i mediocritat als defensors de participar en comicis autonòmics, acusant-los fins i tot de paràsits i de voler desvirtuar l'esquerra independentista.

Bé, arribats a aquest punt jo entenc que una cosa no funciona sense l'altre; crec que en la situació actual en que ens trobem és molt difícil i gairebé impossible configurar un moviment polític amb capacitat d'incidència i que planti cara a l'autonomisme prescindint de la lluita institucional. Malauradament l'estat espanyol està molt consolidat i els temps de buits legals propis de l'època de la transició avui ja no existeixen. El nostre moviment ha hagut de superar moltes adversitats i malauradament l'esquerra independentista no ha pogut consolidar-se com a moviment revolucionari amb base social, ara per ara, i després de quaranta anys, l'esquerra independentista continua sent un projecte marginal, és dur acceptar-ho però és la realitat a la qual ens enfrontem. I el nostre no és l'únic moviment en aquesta situació, també l'anarquisme ha patit un procés de desintegració que l'ha dut a on es troba actualment. L'independentisme rupturista no ha pogut articular un projecte amb base social que li permeti superar els embats de l'estat capitalista espanyol i avui patim l'herència d'aquests greuges.

Ens enfrontem a un estat molt poderós i afermat i crec que és impossible prescindir de la lluita institucional En aquest sentit jo opto per treballar en les dues direccions, hem de continuar desenvolupant espais de lluita popular, participant on sigui possible de les lluites de base en diferents àmbits, tot endurint la lluita al carrer. Però també hem de desenvolupar al màxim les eines d'intervenció política a les institucions, en un procés de retroalimentació que ens ajudi a penetrar en les capes de població amb base territorial a les quals no hem arribat mai i que probablement mai arribarem si no canviem les coses.

La CUP és una bona eina, i que si l'esmolem a fons ens pot proporcionar molts rèdits polítics que ens ajudin a conformar una base sòlida, una base intergeneracional que superi els estrets àmbits que de moment hem consolidat en aquests quaranta anys de lluita que ja porta l'esquerra independentista. Totes les organitzacions i sectorials són necessàries, però crec fermament que cadascú ha de jugar el seu paper i estic plenament convençut que la CUP és l'espai aglutinador en que tothom s'hi pot sentir còmode, una eina que si l'emprem bé ens pot ajudar a donar un impuls definitiu a l'esquerra independentista i apropar-la al conjunt de les classes populars dels Països Catalans.

Un cop d'ull a les bases militants de l'esquerra independentista ens ajudarà a copsar que el gruix de la militància és molt jove, i això ja és bo de per si, però sens dubte ens cal des del meu punt de vista, reequilibrar generacionalment el moviment .Tenim importants buits que no hi ha manera d'omplir-los. Estic segur que un augment significatiu de capes generacionals més adultes ens ajudaria a reequilibrar i complementar punts de vista. En poques paraules, no es veuen les coses de la mateixa manera amb 22, 24, 28,32 anys que amb 45, 57, 64 anys, difícilment es pot militar amb la mateixa intensitat tenint càrregues familiars que no tenint-les. L'energia i vigor propis de la joventut han de ser complementats i combinats amb l'experiència i la perspectiva de la maduresa. Crec que un augment de militància adulta ens ajudaria molt a construir un moviment vertaderament revolucionari.

Val a dir que no sóc persona a qui li agradi amagar les coses, el poble ha de saber que a la CUP i l'esquerra independentista no tot són flors i violes i que sovint acostumem a caure en picabaralles i enfrontaments. Conegut és que la CUP i l'esquerra independentista afirma que la seva és una manera diferent de fer les coses però hem de reconèixer que el clima de crispació i enfrontament que molts militants generen no és precisament la millor manera d'enfocar les coses. Ens cal menys crispació i enfrontament i més debat i confrontació d'idees i sobretot aprendre a conviure junts/es i , en un projecte que vol ser fidel als valors i principis revolucionaris d'alliberament.

Tanmateix, des d'aquestes ratlles vull trencar una llança en favor del nucli promotor que ha impulsat la ponència base, en la qual es defensava l'opció de participar als comicis principatins. Crec que aquest grup de militants han tingut l'encertada idea d'iniciar un debat que ja fa anys s'hauria d'haber produït al si del moviment. I crec que tot el procés (impecablement assembleari) ha estat enormement enriquidor pel conjunt de la CUP i l'esquerra independentista

Hi ha diferents punts de vista però també crec que l'Assemblea Nacional ha servit per demostrar que en alguns aspectes ja hi ha un consens que fa anys semblava impossible. Sigui com sigui hi ha una immensa majoria que aposta per concórrer més d'hora que més tard a les eleccions autonòmiques, no ja només del principat sinó d'altres territoris dels Països Catalans.

Un dels aspectes que des d'una perspectiva subjectiva trobo trobo a faltar és el desenvolupament del discurs ambientalista. Més enllà de la implicació activa o suport a les plataformes en defensa del territori, l'esquerra independentista acumula un dèficit important en la formació i impuls de pensament ambientalista. Jo sostinc que la CUP i l'esquerra independentista haurien de fer una aposta estratègica pel desenvolupament del pensament ambientalista, aportant capital intel·lectual i endurint la lluita pel territori i el dret a un país equilibrat ambientalment. En aquest camp queda molt feina a fer, com en tants d'altres.

Queda clar doncs que la prioritat ara per ara són les properes municipals de 2011, i que caldrà abocar molts esforços en desenvolupar la ponència estratègica "La CUP, l'alternativa necessària" aprovada al gener passat per l'Assemblea General a Mataró. La CUP ha d'enfortir el seu discurs, desplegar-se territorialment i reforçar el seu paper de referencialitat política en el si de l'esquerra independentista, tot coordinant esforços, tal i com ja recull la ponencia estratègica. I ha d'apostar indefugiblement per fer un procés de confluència, debat i acumulació de forces per fer l'assalt definitiu al Parlament de Catalunya el 2014.

Transformar la realitat

Una de les pensadores contemporànies més llegides i tingudes en compte en determinats cercles intel·lectuals i militants és sens cap mena de dubte Naomi Klein, l'economista canadenca que desenvolupa la seva activitat a l'escola econòmica de Londres.

El seu darrer article és una interessant reflexió sobre la realitat actual, la crisi i els seus efectes sobre les capes populars. concretament analitza la situació de crisi generada pel tancament indiscriminat d'empreses i l'acomiadament massiu de treballadors i treballadores, amb les consegüents conseqüències socials.

I la simplicitat de la pregunta que planteja està carregada d'esperança i dificultat alhora: Per què no acomiadar l'amo? És a dir, si un empresari irresponsable que dilapida recursos, gestiona malament, tracta el personal amb despotisme i a sobre tanca l'empresa quan van mal dades, per què no capgirar les coses i prendre la iniciativa? Acomiadar-lo i restituir l'empresa, ni més ni menys, això és el que proposa la Klein.

En l'article explica que el fenomen de les cooperatives s'ha de tenir en compte i que pot ser una via per començar a transformar la realitat econòmica i social, des de la base, creant riquesa local gestionada directament i lluitant contra la cobdícia, l'especulació, el classisme, la ineficiència, l'acumulació de riqueses en poques mans i d'altres mals inherents al sistema neoliberal heretat de les tesis d'Adam Smith i adaptades a l'actualitat per l'Escola de Chicago.

L'ordenament jurídic vigent i el pròpi sistema de mercat atorga la capacitat de generar riquesa a l'empresariat, però des del meu punt de vista enlloc està escrit que la generació de riquesa i l'impuls de mecanismes de redistribució de recursos hagi d'estar necessariament en mans d'empresaris.

L'esquerra Independentista i la CUP no haurien de ser insensibles a aquesta proposta i un dels eixos prioritaris de treball hauria de ser aquest, l'impuls i l'estímul de projectes cooperatius, però allunyat de l'esquerranisme utòpic que es queda en la reflexió i l'autocomplaença, l'autoconsum intel·lectualoide propi d'universitaris que practiquen el radicalisme verbal.

Malgrat que el repte és complicadíssim, hauríem de treballar en la direcció d'impulsar cooperatives, i connectar aquest fenònem amb les reivindicacions nacionals històriques del nostre poble, en un projecte de sobirania popular que hauria d'entroncar-se amb les aspiracions col·lectives del poble català.

El dia després

Si hi ha hagut un protagonista destacat en aquesta jornada electoral europea és sens dubte l'elevat índex d'abstenció, que emergeix amb força i se situa ja còmodament en el llindar dels volts del 60%. Definitivament, l'allunyament de les institucions europees, l'apatia i desmobilització clàssica de la democràcia burgesa (parlamentària) el baix nivell de l'anomenada classe política i el cansament de l'electoral, afegit a les gravíssimes seqüeles de la creixent crisi econòmica capitalista, ha estat suficient perquè una vegada més el poble mostrés la seva indiferència envers Europa i les seves institucions.

Així, l'abstenció es consolida i la passivitat envers els afers col·lectius es converteix en una realitat estructural. Dinàmiques pròpies de les democràcies que segurament el propi sistema ja s'encarrega de potenciar i consolidar.

Però més greu és l'emergència de la dreta i l'extrema dreta a Europa i sobretot de l'espanyolisme radical, que es consolida amb la presència d'un euro diputat de UPD, el partit que lidera la ultra Rosa Díez. Les catalanes i catalans no ens podem prendre a la lleugera l'ascensió d'aquest partit d'extrema dreta ultra espanyolista, que ha arraconat a la marginalitat definitivament el partit que van impulsar un grup d'intel·lectuals espanyolistes: Ciudadanos de Catalunya.

La candidatura II.SP impulsada per l'esquerra independentista ha obtingut 16.000 vots al principat, un 3500 al País Valencià i uns 1500 a Ses Illes, és a dir, aproximadament uns 21.000 vots a 3 territoris dels Països Catalans, si no tenim en compte els vots emesos a la Franja i al nord del país.
Són uns resultats modestos però gens menyspreables i des d'aquí vull reconèixer l'esforç que han fet molts companys i companyes de l'esquerra independentista que s'han esforçat en fer arribar el missatge de solidaritat internacionalista a molts racons del país. Malgrat no compartir la manera com s'ha impulsat la candidatura ni l'estratègia fixada ni la maniobra d'algunes organitzacions, reconec la feina feta.

Cal valorar la davallada d'ERC i IC-V, el seu electorat s'ha dispersat parcialment, ja sigui en benefici dels grans partits de poder, ja sigui en benefici d'Els Verds o de la pròpia II-SP. És evident que un sector de l'electorat d'aquestes formacions que estan a l'equip de govern del principat s'ha radicalitzat i connecta fàcilment amb el missatge més contundent i radical de l'esquerra independentista i l'ecologisme.

L'esquerra independentista ha de fer una lectura acurada i un anàlisi en profunditat de la dinàmica i tendència electoral, i sobretot extreure conclusions intel·ligents. Cal tenir en compte la conjuntura de l'any 2004 , en que es va presentar la CUP, i la conjuntura actual, marcada pel desgast d'IC-V i ERC i l'emergència de la crisi econòmica com a factor de creixent malestar.. Convé analitzar detalladament tots aquests i d'altres factors i fer una lectura política de la realitat nacional i política catalana.

A Euskal Herria II-SP ha aconseguit el suport de gairebé 140.000 persones i no s'ha assolit l'euro diputat a causa de la fragmentació de l'electorat abertzale i l'aparició d'Aralar, que ha fet la guitza a l'esquerra abertzale. Tanmateix no em sento ni legitimat ni preparat per a analitzar la dinàmica d'Euskal Herria.

Destacables són les declaracions d'Arnaldo Otegui moments després de conèixer els excel·lents resultats que l'esquerra abertzale ha llaurat en aquests comicis.


Malgrat que ja he manifestat la meva disconformitat amb alguns aspectes d'aquesta candidatura reitero la meva felicitació a les persones que hi han treballat, i des d'aquestes ratlles encoratjo al conjunt de l'esquerra independentista a treballar plegats i de valent en futurs reptes que la força de la unitat ens permetrà assolir amb èxit als Països Catalans. En aquest sentit vull destacar la potencialitat i la força de l'esquerra independentista i la CUP com a marques de combat, també electoral.

Crec sincerament que si superem les clàssiques dinàmiques d'enfrontaments i si definim una estratègia eficaç tenim molts punts per a marcar agendes i fulls de ruta cap a l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.