Energia, territori i eleccions europees

El meu país, que és un territori muntanyós i aspre que va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, es troba situat en una cruïlla europea i té un valor estratègic de primer ordre. Aquesta posició geogràfica és privilegiada i aixì ho han vist els gestors del mercat energètic global, que volen convertir els Països Catalans en l'epicentre de la gran anella energètica de la mediterrània, convertint el nostre país en un corredor d'infraestructures elèctriques que afegiran més pressió a un territori castigat pel model neoliberal de desenvolupament.

El corredor culmina un model energètic centralitzat on els centres de consum estan allunyats dels centres generadors, un model que es basa en el paradigma del creixement il·limitat del PIB i en el consum massiu i indiscriminat d'energia. No cal dir que l'impacte territorial i ambiental d'aquest model és el que ja estem patint a les comarques gironines.

Jo sóc gironí i m'estimo les comarques que m'envolten: Empordà, la Selva, Osona, el Gironès, la Garrotxa, el Ripollès...i durant anys he format part i en continuo formant, del moviment opositor a la gran infraestructura elèctrica de 400 KV que impulsen els poders fàctics econòmics amb el beneplàcit dels governs espanyol i català.

La Plataforma No a la MAT ha estat un moviment social arrelat al territori, que ha aglutinat col·lectius i sectors socials que compartim un mateix model de país, que defensem una nova cultura de l'energia i del territori i que rebutgem de ple els valors neoliberals aplicats al territori. Un moviment social viu i combatiu que durant anys ha sacsejat consciències i ha tret milers i milers de persones al carrer a ciutats com Perpinyà, Figueres, Girona, Barcelona, Vic, i a multitud de pobles i contrades de l'Empordà, el Gironès, la Selva, Osona...

I tot aquest enrenou ve de l'Europa dels estats, ha estat la Comissió Europea qui ha pressionat per a efectuar la interconnexió entre estats i els estats han decidit que la línia de Molt Alta Tensió i la interconnexió s'havia de fer, a costa del que sigui i de qui sigui. Malgrat l'oposició creixent al territori han decidit tirar pel dret. Per tant és a Europa on moltes d'aquestes coses s'impulsen i es decideixen grans projectes faraònics que ens afecten a les nostres contrades.

Davant d'aquesta situació , i com ja va succeeïr amb les anteriors eleccions legislatives a l'estat espanyol, per mi ( i pels moviments socials de les nostres comarques) la millor opció possible per rebutjar aquest projecte faraònic en el marc de les eleccions europees d'enguany és fer un vot nul contra la MAT. I aquesta és l'opció que jo escolleixo. Un vot de rebuig a les institucions europees, les institucions dels vells estats.

És una decisió que rumio i medito des de fa mesos, reconec que no és millor opció però estic convençut que és la menys dolenta de les que hi ha. La recent i sobtada aparició d'una candidatura anticapitalista i internacionalista ha afegit certs dubtes a la decisió però després de donar-hi voltes arribo a la conclusió que se'm fa difícil donar suport a una candidatura que s'ha gestat i gestionat d'una forma poc correcta. Per això em refermo en l'opció del vot nul, la mateixa opció que ha escollit un important nombre de moviments socials i plataformes en defensa del territori.

Professionals de la política...o de la poltrona (I)

Es abastament conegut que la caiguda del Mur de Berlín va marcar un punt d'inflexió en la història política europea, i que tingué àmplies repercussions en els camps de l'economia, la política, l'urbanisme, la història, la geopolítica.... arreu del món.

El triomf de les tesis de Hayek i Fridman, socialitzades en el món anglosaxó per Tatcher i Reegan a finals dels 70's i sobretot al llarg dels 80 va expandir el capitalisme des regulat a nivells globals i un cop esfondrat el bloc de l'est va iniciar-se un nou període en la globalització de l'economia de mercat.

L'economia des regulada va desbordar estats i nacions i ràpidament l'arquitectura global dissenyada a Bretton Woods l'any 1945 va adaptar-se a la nova situació creant noves directrius, institucions i sobretot des regulant encara més.

Tot aquest fenomen global coincidí amb la crisi de les ideologies sorgides a la Revolució Industrial, que iniciaren un declivi que posà en entredit el futur de les grans organitzacions de masses nascudes al segle XIX. L'esfondrament del bloc de l'est, l'esgotament dels referents intel·lectuals gestats en el marc de la Revolució Industrial i el desprestigi creixent de l'experiència històrica de l'anomenat socialisme real inicià la decadència progressiva dels partits comunistes estatalistes i la reconversió de la socialdemocràcia a simples marques electorals, totalment identificats ja amb la liberal democràcia i amb l'acceptació tàcita del triomf definitiu del capitalisme sobre els ideals i principis de llibertat i igualtat.

Tota aquesta introducció històrica la faig per il·lustrar un mica des del meu punt de vista les raons per les quals la política s'ha convertit en moltissims casos ( no tots evidentment) en una simple plataforma de promoció personal. Actualment ja és públic i notori que una gran majoria de càrrecs electes, tècnics, orgànics...no conceben ja la política com una eina de transformació pel progrés d'una col·lectivitat humana.

Ens movem en unes coordenades tàctiques i de curt abast, on el que bàsic ament preocupa és el futur laboral més immediat i sobretot el poder adquisitiu, promoció personal i privilegis que dóna un càrrec. Aquesta és l'aspiració de bona part de la "classe" política catalana, que afegit al glamour i exaltació de l'ego personal que dóna una activitat pública ( cotxes oficials, entrevistes amb mitjans, horaris flexibles, viatges...) en d'altres paraules: la poltrona atrau i ja gairebé ni es dissimula.

Però el més lamentable de tot plegat no és això sinó la passivitat exasperant de bona part de la població, que entre laments i queixes infantils s'ho mira des de la passivitat i l'apatia.

Els partits polítics i el sistema que els ampara s'han convertit en un poder fàctic que gestiona i s'autoreprodueix, rés més que això. I per capgirar aquesta situació a mi no se m'acut gaire res més que una bona sotragada. El fenomen és global tot i que en estats com l'espanyol on no hi ha hagut ruptura amb l'Antic Règim la situació és més greu i lamentable. Per això crec que el que cal és iniciar ja una ruptura en clau democràtica, una ruptura que plantegi obert ament la qüestió nacional dels Països Catalans i que obri noves perspectives en els camps social, laboral, ambiental.

Aquests processos de regeneració només poden acomplir-se si es donen les condicions històriques necessaris i això actualment passa per bastir un discurs d'abast europeu amb imbricacions locals, per això des dels Països Catalans hem de continuar treballant per bastir alternatives que generin il·lusió per tal d'avançar i conquerir noves fites socials i nacionals.

Una mica d'autocrítica

Fa aproximadament 7 anys que vaig entrar a militar i treballar a la Candidatura d'Unitat popular (CUP) i uns 10 que vaig començar a col·laborar amb l'esquerra independentista de la ciutat de Girona, a través del Casal Independentista El Forn.
En tots aquests anys he conegut molta gent i he après moltes coses, algunes d'elles m'han estat molt útils, sens cap mena de dubte. En general l'experiència ha estat positiva i n'extrec conclusions i reflexions. L'esquerra independentista és un moviment polític i social que es va configurar en plena transició, en el transcurs del tardo franquisme i que recollia experiències i trajectòries polítiques de militants que s'havien forjat en plena dictadura. Ha estat un moviment amb alts i baixos, amb moments d'eclosió espectacular i moments de replegament molt dur. Per definició és un moviment polític de resistència, que rebutja les estructures estatals sorgides del pacte de la Moncloa dels anys 70 , pacte que iniciava una reforma del règim predemocràtic i que es plasmava en el text constitucional del 78. L'esquerra independentista rebutjava aquell pacte i l'estat que en sorgia i feia una aposta estratègica de resistència per avançar cap a la ruptura i la independència i el socialisme als Països Catalans.

Ha plogut molt des d'aleshores i aquest moviment ha tingut la capacitat de regenerar-se una i una altra vegada i ha arribat fins a l'any 2009 amb una vitalitat prou respectable.

Ara bé, arribats fins aquí crec que en el moviment existeixen certes dosis d'auto afalagament que no són recomanables ni desitjables. Sovint, des d'algunes organitzacions es fomenta un discurs auto complaent, una mena d'actitud de suposada superioritat moral sobre la resta de mortals d'aquest planeta que a mi personalment em fa certa angúnia. I per postres de vegades es tendeix a sobredimensionar incidència real d'aquest moviment, ens creiem que som el centre del món i que el 100% de les persones que viuen als Països Catalans ens seguiran i es faran militants de les diferents organitzacions que conformen aquest moviment.

Bé, des de la meva més absoluta humilitat només puc dir que l'esquerra independentista té molts reptes per assolir, i molts defectes per superar, començant per la manca d'humil tat. Hem de ser conscients de quina és la nostra força i de que o a qui representem realment. L'últim exemple és el Primer de Maig, tenim dificultat per aglutinar sectors socials que potencialment són sensibles a part del nostre discurs. I no ho aconseguirem si seguim en aquest núvol d'autocomplaença. Ens cal madurar, avançar i enfortir-nos, i per això és bo que fem exercicis d'autocrítica. Hem d'enfortir la nostra cohesió interna com a moviment, hem de reforçar les organitzacions que poden vehicular i estructurar les reivindicacions nacionals i socials del país, necessitem un sindicat nacional i de classe fort i amb capacitat de mobilització i de negociació col·lectiva, una organització de joves forta i unida, i un referent polític indiscutible. I moltes altres coses.

Que ningú es pensi que em dedico a criticar o a reprobar l'actitud de militants i organitzacions, no, no és aquest la meva intenció, només pretenc fer un exercici de transparència i autocrítica, reconeixent que jo mateix he comès molts errors i que he de millorar en molts aspectes. O sigui que l'autocrítica també me l'he d'aplicar a mi mateix si vull tenir una mínima credibilitat.