dijous, 4 d’octubre del 2012

Boig per tu, sevillana!

Per tercer any consecutiu he assistit a la trobada d'antics barraquistes de Montjuïc que organitza un entusiasta grup de persones de la nostra ciutat. La recuperació de la memòria històrica, molts sentiments i records i una història d'humanitat increïble son els ingredients que animen aquesta exemplar festa. Tothom que em coneix sap que sóc un independentista català convençut, i molts saben també que les meves arrels paternes estan clavades a les profunditats d'Andalusia, cosa de la qual m'enorguelleixo. La història de centenars de milers, potser de milions, de catalans és aquesta. I és que part de la història del nostre país està i estarà molt marcada per aquest procés migratori tant fort que hi va haver a bona part dels Països Catalans fa més de mig segle.

Montjuïc és la història d'una superació, una història d'humanitat, un valuós patrimoni de la nostra ciutat i del nostre país. He tingut ocasió de parlar amb força gent que va viure a les barraques (de fet una part de la meva família també hi va ser)  i és inevitable observar una llàgrima que s'escola per la galta de qui ho explica. L'emoció, els records, els sentiments, la identitat personal... un creuament d'emocions que desborden a qualsevol.

A vegades penso que el nostre país encara no ha paït del tot l'onada migratòria arribada a Catalunya dels dos primers terços del segle XX. Hi ha massa històries per descobrir i el temps encara no ha curat antigues ferides. Però de mica en mica anem construint el país de tots. Particularment, no em va sorprendre gens veure dones vestides de sevillana i entonant el "Boig per tu" de Sau, com no em va sobtar escoltar la cançó d'un tal Julio Madrid, barreja de sardana i copla andalusa. La cultura no és estàtica i evoluciona, s'empelta, es ramifica i es contagia, viatja i s'adapta. Res de nou.

Sentir-se orgullós de les pròpies arrels i sentir-se, alhora, lligat al país que t'ha acollit, on has lluitat i on has viscut tantes i tantes coses, és un patrimoni que tenim totes les catalanes i els catalans, quelcom molt senzill que alguns imperialistes espanyols es neguen a acceptar. La Catalunya xarnega, mestissa i barrejada és també la Catalunya lluitadora, que somnia un país lliure i just. I per més que alguns expresidents espanyolistes diguin que els extremenys i andalusos hauríem de tornar si el nostre país s'independitza, crec que ens en sortirem i serem un sol poble, divers i de molts colors, però un poble unit, alegre i combatiu.