Ferran Adrià i els seus amics

El d'ahir va ser un dia curiós. Al matí vaig assistir a l'acte de presentació d'ElBulli Foundation, a l'Auditori de Girona. I al vespre a la segona sessió del curs "Eines de defensa del territori" a càrrec de l'Associació de Naturalistes de Girona. El primer acte va ser liderat pel famós cuiner Ferran Adrià. La seva intervenció va anar seguida de l'exposició de l'arquitecte del projecte, del responsable d'urbanisme de la Generalitat, de l'alcaldessa de Roses i de l'alcalde de Girona. A la sala de l'auditori hi havia un nombrós i variat públic entre el qual hi havia empresaris, càrrecs públics de diferents colors i fins i tot militars. La presentació del projecte ElBulli Foundation va ser aplaudida i ovacionada per un públic d'entusiastes seguidors i totalment entregat. Probablement vaig ser dels pocs, sinó l'únic, que no només no vaig aplaudir sinó que vaig marxar de la sala amb molta preocupació.

Ferran Adrià va entonar les seves dots de divulgador científic de la cuina i va desplegar el seu arsenal de recursos retòrics amb voluntat de seduir l'auditori present, entre els quals hi havia el braç executor que ha de desllorigar l'entramat legislatiu que faci possible el seu projecte. No va estalviar elogis i anècdotes per il·lustrar el seu relat. Ferran Adrià explica amb passió que ve de lluny, que el projecte culmina tota una carrera i que en certa manera serà l'obra que el succeirà. Explica que vol consens i transparència i que no entendria que el país no acceptés aquesta genial proposta que ell fa. De passada, diu que el projecte estarà integrat en el paisatge, que no causarà cap impacte i que espera arribar a un acord amb els ecologistes, tot i deixar clar que si no és possible això no farà canviar el projecte.

El cuiner va fer un elogi de l'excel·lència, la ciència i la tecnologia aplicades a la cuina i la gastronomia. Diu que les millors universitats del planeta li donen suport i, de passada, que el projecte donarà feina a molta gent, que posarà Girona al mapa i que tot plegat és genial. Repeteix que no entendrà que el consens no sigui absolut i diu als polítics i l'administració que han de fer el que cal, que és fer la feina i no posar traves.

L'arquitecte va exposar el procés de construcció i com n'estarà d'integrat en el paisatge. Va  explicar que es farà una performance durant el muntatge, que s'aprofitaran energies renovables i que l'impacte serà zero. Tot eren elogis i felicitacions, rialles i congratulacions. Al seu torn el responsable d'urbanisme explicà el reguitzell de lleis i normes que el projecte incompleix (Llei de costes, Pla Director del Sistema Costaner, POUM de Roses, normativa del Parc Natural...)  però res d'això és un impediment, perquè el desllorigador de tot plegat serà una llei feta a mida per adaptar el territori a la realitat que Ferran adrià vol al Parc natural del Cap de Creus. Finalment l'alcaldessa de Roses i l'alcalde de Girona van fer una defensa aferrissada del projecte. Puigdemont va entonar un discurs de crítica a la resignació, alabant l'emprenedoria i la capacitat d'innovar. També va criticar la mandra cognitiva i es va congratular del projecte i les potencialitats que suposa.

La meva impressió de tot plegat és que aquest projecte assenta un precedent molt perillós. Un inversor privat (de reconegut prestigi internacional) presenta una proposta amb unes condicions tancades (vol fer tant sí com no l'edifici al Parc Natural  del Cap de Creus!) i s'ha de fer una llei a mida per adaptar el projecte al marc normatiu. Això vol dir que les lleis del país es poden vulnerar si hi ha un inversor prou potent com per fer-les doblegar i posar-les al seu servei. El model d'excel·lència que promouen les forces neoliberals implica això, adaptar les lleis a les exigències i condicions que imposen els inversors privats. D'altra banda l'impacte generat en la fase de construcció, en un indret d'elevada fragilitat com és el Cap de Creus, no és menor i per més promeses i grandiloqüències que entonin els promotors, la preocupació que hi ha entre les entitats ambientalistes és molt gran. Si a això hi afegim l'impacte derivat de l'ús i accessibilitat (mobilitat) un cop la instal·lació funcioni a ple rendiment, la preocupació encara és més gran.

No sé si exemples com aquest es repeteixen a Europa. Incomplir normatives ambientals i fer lleis a mida no és una bona praxi i desconec si les directives comunitàries deuen poder també vulnerar-se d'aquesta manera. En tot cas la premsa ja anuncia que el projecte haurà de superar l'avaluació ambiental estratègica, més estricta del que alguns es pensen. És més que probable que l'estol d'entusiastes del projecte acusin el moviment ecologista de radical, retrògad i de bloquejar el progrés i la recuperació econòmica. A tots ells dir-los que aquesta cançó fa dècades que l'escoltem; és la mateixa cançó dels promotors de projectes immobiliaris, camps de golf i altres projectes irracionals i insostenibles, quan s'enfurismaven veient uns ecologistes reclamar protecció pel territori i respecte per la natura. Això és exactament el que continuem reclamant i exigint, respecte pel bé comú i moderació en favor del nostre incomparable entorn.