Falten dues setmanes escasses per l'Onze de setembre, la Diada Nacional de Catalunyam i l'ANC (Assemblea Nacional Catalana) ha convocat una gran manifestació, amb voluntat de recollir els anhels de llibertat del poble català i de marcar un abans i un després. La convocatòria és a les 5 de la tarda a la plaça Catalunya de Barcelona. Val a dir que el govern de l'estat i els partits d'obediència espanyola, inclosa CiU, estan preocupats pel caire i deriva independentista que s'està vivint a Catalunya i a Euskadi.
S'ha desfermat una polèmica perquè l'Esquerra Independentista, amb la CUP al capdavant, ja havia convocat manifestació a la mateixa hora a la plaça Urquinaona, un emplaçament poc allunyat de plaça Catalunya, proper al capdavall. Cal dir que l'Esquerra Independentista acudeix cada any a la cita des de fa dècades, i per tant és lògic que es mantingui la convocatòria ja que la de l'ANC es va fer pública més tard i sense haver-ho parlat amb l'Esquerra Independentista. La decisió de no concórrer a la manifestació de l'ANC la va prendre la CUP a través dels seus organs de decisió assemblearis i democràtics. Per tant cal respectar la decisió presa. Tanmateix, crec que caldria fer un exercici de flexibilitat, i tenint en compte la creixent importància que està tenint la manifestació de l'ANC, tornar a debatre la possibilitat de modificar parcialment la decisió. Quan es va debatre el tema, fa un temps, no érem conscients que les coses agafarien tanta volada, i en aquest sentit penso que no podem obviar o ignorar que com a mínim desenes de milers de persones es mobilitzaran per la independència aquesta diada a Barcelona.
Però des del meu punt de vista no cal encetar cap polèmica al respecte. Personalment aposto per mantenir les dues manifestacions i crec que el més sensat seria que l'Esquerra Independentista s'afegís a la gran manifestació de l'ANC, amb un bloc propi, marcant distàncies i amb un discurs marcadament social i en defensa de la llibertat nacional dels Països Catalans. D'aquesta manera no ens aïllem del nostre poble, i marquem distàncies amb els sectors dretans que també secundaran la manifestació, a la qual caldria anar-hi amb pancartes contra el pacte fiscal i el pacte social, contra Eurovegas, contra les retallades, contra Millets i companyia, a favor del socialisme als Països Catalans, pel dret a l'habitatge i el treball, etc. Entenc perfectament els companys que són reticents a manifestar-se al costat de segons qui, jo també en sóc, i per això crec que el que ens pertoca és reforçar discurs i ensenyar a Europa i al món que a Catalunya i als Països Catalans hi ha un conflicte nacional però també un de social, igual que hi és a Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya...
El que hi ha en joc és la sobirania nacional, amenaçada pels mercats i per l'imperialisme espanyol i en aquest sentit això és el que compta. No ens hem de perdre en discussions numantines ni en sectarismes ni en polèmiques absurdes. L'Esquerra Independentista i la CUP tenim un paper històric i una responsabilitat molt gran: lluitar per la llibertat nacional i social dels Països Catalans. Tenim el paper imprescindible d'aportar els valors de l'esquerra transformadora: els valors clàssics i històrics de l'esquerra i els valors de l'esquerra del segle XXI, a través d'un projecte propi: el de l'esquerra d'alliberament nacional. En joc hi ha l'hegemonia de l'independentisme, disputat aferrissadament per la dreta burgesa, que està esperant amb candeletes tenir el camp lliure per imposar el seu model.
La nostra obligació és plantar cara en tots els fronts, no renunciar a cap mitjà de lluita i alçar el puny contra les retallades i el desballestament de l'Estat de Benestar. La sobirania nacional i popular estan en joc i només nosaltres, hereus dels homes i dones que van lluitar a la guerra civil contra la bèstia feixista, estem en condicions de defensar-la. Com diu en Diego Arcos, la bunkerització ideològica no ens servirà de res perquè el nostre aïllament és el que està desitjant la dreta salvatge encapçalada per Vila d'Abadal, Artur Mas i Duran. Hem de plantar-los cara i ser al cantó del poble, el nostre poble.
Tanmateix, hi ha una sèrie d'elements a tenir en compte. En primer lloc cal tenir clar que la Diada és una jornada molt important, però ni de bon tros és la pista d'enlairament de la independència. La Diada s'ha de plantejar com una jornada de lluita nacional i social, però la lluita continua el dia 12, 13, 14..., cada dia de les nostra vida militant. I en aquest sentit cal combatre la banalització de la Diada que estan promovent algunes plataformes, mitjans de comunicació i partits. L'Onze serà un dia important per acumular forces, però que ningú s'autoenganyi, no n'hi haurà prou sortint el carrer un dia.
Quelcom similar ens va passar amb el 15M. Alguns sectors ho van vendre com el pas previ a la revolució, i òbviament després de més d'un any ni revolució ni res. Ans al contrari, l'ofensiva neoliberal s'ha reforçat. Feina nostra és redoblar esforços i entaular aliances amb sectors socials disposats a plantar cara al capitalisme de casino que ens assetja. I la cosa va per llarg, que ningú s'autoenganyi.
Aparentment s'ha visualitzat que en si de l'Esquerra Independentista un sector s'alinea amb l'ANC i la manifestació de l'Onze que promou, i que un altre rebutja la participació en aquesta manifestació i aposta per la manifestació pròpia. Però jo crec que això no és ben bé així, que hi ha molts matisos i que les diferències que separen les diferents concepcions son molt poques. La diferència rau en algunes concepcions tàctiques i estratègiques.
Penso que la conjuntura nacional i social en què ens trobem ens ha de fer reforçar la nostra aposta estratègica a llarg termini. És a dir, continuar predicant la independència, la territorialitat i el socialisme. Però ens cal tenir en compte les escasses forces endògenes de què disposem, i per això cal interpretar la realitat i enfortir la Unitat Popular, un objectiu estratègic que hem de reforçar de forma pràctica. Cal ser present en totes les plataformes i lluites de temàtica social (tant les històriques com les recents) i implicar-nos-hi a fons tot reforçant la dialèctica de classes, i difonent-hi, alhora, el nostre missatge nacional. Com també ens cal no ignorar que l'independentisme ha crescut, i que hem de treballar amb aquests nous sectors independentistes i empènyer-los cap a les nostres postures socials. D'aquesta manera i amb molt de temps i paciència els Països Catalans solidaris, independents, lliures, socialistes, s'aniran afermant. Però això no es pot fer ni des de l'aïllament ni des de l'hermetisme: cal assumir riscos.
Proposo que reforcen i enfortim el nostre discurs de ruptura, proposo que l'Esquerra Independentista i la CUP facin una escalada en els seus plantejaments discursius i la seva praxi, seguint l'exemple dels jornalers andalusos, dels miners asturians, dels milers de catalans que van fer #novullpagar a Abertis.... Sortim al carrer i demostrem que som un moviment valent i disposat a arriscar-se. Proposo que l'Onze de setembre encapçalem un bloc propi i que ocupem el Parlament de Catalunya i que estenem aquest exemple a d'altres institucions i espais públics del nostre territori, per la nostra llibertat, per la nostra dignitat. Fem-ho abans no ho facin els mercats i l'imperialisme espanyol.
4 comentaris:
A Girona, Berga, Sant Celoni, etc. hi ha un bloc independentista d'esquerres prou important i prou solid. Un bloc que representa l’embrió de la Unitat Popular. Com passa per exemple a Euskadi o Galicia. Amb aquesta posició de força es pot anar a una mani amb CiU sense diluir-se i sense acabar fent de comparsa de la dreta.
No és el cas de Barcelona, on aquest bloc està en procés de creació. On les assemblees de barri de la Barceloneta, Sants o Nou Barris, o les assemblees del 15M, o forces com EUiA i IA, per exemple, hi tenen molt a dir i tant de bó poguem sumar forces.
Si creiem amb l'estrategia de la Unitat Popular (i no la del Front Patriotic) a Barcelona no es possible en aquests moments, desconvocar la mani del 11 i diluir-se en la del ACN sense apareixer davant dels sectors amb els que volem fer la Unitat Popular com una comparsa de CiU, com el seu tonto útil. Lo qual ara mateix, davant l'ofensiva noeliberal de CiU resulta un paperot gairebé imperdonable. Saps prou bé l'odi visceral i frontal que CiU genera ara mateix en aquests sectors, és un odi com el del PP de la guerra de l'iraq.
Per això pensó que a Barcelona no és possible fer-li el joc a CiU i pretendre alhora construir la unitat popular o la syriza catalana.
Fixa’t que el problema que ens ocupa és sobretot cojuntural i té a veure amb els ritmes diferents que hi ha entre Barcelona i cinturó i la resta del principat, és un problema molt recurrent. Si pensem en l’EI de Girona ens interessa participar en aquests moments a la mani de l’ACN, però si pensem en l’EI de Barcelona no ens interessa participar ara mateix, però segurament sí d’aquí a alguns anys, si aconseguim crear un embrió sòlid d’unitat popular.
Aleshores què hem de fer? Doncs fent valdré la filosofía de la CUP d’apostar pel dia a dia, l’arrelament al territori, la descentralització i la construcción des de baix, segurament hem de fer el que s’ha fet: mantenir la propia convocatoria a Barcelona, però sense contraposar-la a la de l’ACN.
No obstant pensó que has tingut una bona idea proposant un bloc arrauxat i radical a la mani de l’ACN, que per exemple ocupi el parlament (o potser la borsa o les seus de CiU). Aquesta podria ser una solució al dilema que es planteja de participar a la mani de l’ACN sense fer-li el joc a CiU. Si una proposta com aquesta sortís endavant per mi seria la millor opció, una solución on el projecte d’Unitat Popular guanya en tots els territoris.
Salutacions.
Tal com al 1936.... NO hi haurà mai independència ens mentre hi hagi individus amb el teu discurs, talment com al 39 ens vam perdre per culpa de la distracció total i absoluta del poble català... amb discursos així, queda't a casa que fas nosa. Visca Catalunya Lliure!
malcome català:
M'agrada el que planteges i segurament estem d'acord sinó al 100% quasi. Tanmateix i hi ha un parell de qüestions a aclarir:
1. Aquí ningú proposa diluir-se a la mani de l'ANC i molt menys donar suport a CIU, més aviat el contrari, hem de combatre la dreta regionalista des de tots els fronts i no deixar-los via lliure és una bona manera de fer-ho, tal i com ja ha succeït a d'altres processos similars en d'altres països. En tot cas cal trobar alguna formula, respectant la conjuntura local de BCN i la decisió sobirana de l'EIB.
2-Pel que fa a EUiA, crec que no hem de patir massa per ells. Nosaltres no ens venem per res i no és el mateix participar en una manifestació històrica amb bloc crític i propi que entrar en un govern amb les rates del PSOE. No ens pot venir EUiA a donar lliçons de res, ells que van estar 7 anys en un govern amb el PSOE, perpetuant un tripartit que ens va construïr la MAT, el túnel de Bracons...que va detenir injustament a Núria Pòrtulas, que ens va llençar els Mossos a sobre quan va esclatar el cas de la crema de fotografies del rei i va haver-hi una ràtzia de d'encausaments. EUiA no estan legitimats per donar-nos cap lliçó de res
Xavier Fajarnes Fenix:
No etem ni al 36 ni al 39. Som a l'any 2012, amb un Estat de Benestar desballastat i unes polítiques neoliberals que ens estan trinxant el país i ensorrant a la nostra gent: desnonaments, abusos bancaris, atur, violència policial....Tenim dret a apel·lar a la desobediència civil, com fan les nacions més avançades del planeta, Islàndia per posar un exemple. Segur que en la nostra història hem comès molts errors i els 30 anys d'autonomisme mesell n'ha estat un. Deixar la sobirania en mans d'un parlament sense atribucions i lligat per Espanya és un error i una irresponsabilitat. Tenim dret a fer un acte de sobirania.
Personalment no em quedaré a casa perquè no ho he fet mai, continuaré lluitant per la llibertat del meu país, des de les meves conviccions. Visca Catalunya Lliure!
Mil Mutino:
Estic d'acord amb tú i així ho traslladaré als meus companys i companyes de lluita.
Publica un comentari a l'entrada