De la bombolla immobiliària a la defensa del #BlocSalt

El somni post-olímpic va enlairar-se quan els inversors internacionals i la banca europea van començar a injectar capital a l'estat espanyol. El govern d'Aznar, primer, i el de Zapatero, després, ambdós amb el suport entusiasta de CiU, van fer els canvis legislatius necessaris per facilitar la gestació de la bombolla immobiliària. Eren els anys 90, els primers anys del segle XXI i les requalificacions a la carta dominaven la vida municipal. El paisatge es va transformar i la bombolla immobiliària va créixer fins a límits impensables.

Així, l'aliança entre banca i administracions va propiciar els anys daurats de la construcció a l'estat espanyol i grans unitats de relleu físic van quedar esquitxades per sempre més de construccions, autèntics disbarats ambientals. El seny va ser arraconat i es va imposar l'orgia immobiliària. La banca obria el crèdit a dojo, els constructors encarregaven projectes i els ajuntaments facturaven grans quantitats mentre aflorava la mà d'obra esclava.

El dret a l'habitatge es va convertir en una quimera, el preu del lloguer s'enfilava més i més, i el preu del m2 d'habitatge va arribar a assolir xifres estrastosfèriques. El desastre s'ensumava a mitjans dels anys 2005. Recordo la celebració d'edicions del FiraHabitatge a Girona i recordo uns quants independentistes que ens manifestàvem amb una pancarta on s'hi llegia "L'habitatge és un dret, no un privilegi". Recordo les rialles de perdonavides que ens adreçaven els promotors i alguns ciutadans que es van creure el miratge. Recordo el menyspreu del regidor d'Urbanisme Joan Pluma, recordo les acusacions d'utòpics allunyats de la realitat que constantment se'ns llençaven.

El que va venir després és de sobres conegut. L'esclat de la bombolla i el posterior fenomen social dels desnonaments.El sistema financer ha creat el problema i les administracions s'han dedicat a anar de remolc de promotors i banquers. I pel mig queden les víctimes col·laterals de la cobdícia desfermada que han creat els bancs. Mentre a Europa l'habitatge és un dret més o menys respectat, a l'estat espanyol, i de retruc als Països Catalans, es va convertir en un simple valor de canvi.

Continuem pensant que "l'Habitatge és un dret, no un privilegi", i pensem que la PAH és el moviment que ha canalitzat la ràbia acumulada i ha vehiculat el que les administracions no han sabut fer. Com sempre és el poble que marca el camí. Els dies 15 i 16 d'octubre hi ha una cita amb la solidaritat i amb el dret a l'habitatge. Una cita per defensar el bloc de l'Obra Social de la PAH a Salt de les urpes dels aparells judicial, policial i governamental. Els dies 15 i 16 d'octubre cal desobeir per defensar el poble, per defensar la gent que ha estat agredida per la màfia bancària. Els dies 15 i 16 es lliura un combat contra la Troica, contra el gran capital i contra l'oligarquia. Si el bloc cau cauran també les esperances. Per tot això cal cridar ben fort que no passaran!