El repte de governar la ciutat per canviar-ho tot

La fotografia del consistori gironí es va mantenir inalterable durant més de 3 dècades i els partits del règim al més pur endogàmic gestionaven la ciutat al seu estil. La irrupció de la CUP al consistori gironí ara fa 3 anys i mig va trencar esquemes i va fer trontollar un règim presidencialista amb tics autoritaris. La llarga i tossuda lluita dels moviments socials gironins ha estat clau per trencar hegemonies conservadores i sacsejar la cartografia de la Girona grisa i conservadora. Per la CUP no ha estat gens fàcil assolir aquest objectiu i nous horitzons de lluita s'albiren en un context nacional abocat a una ruptura constituent. L'assemblea de la CUP aboca molts esforços a escoltar la ciutadania i traslladar als Plens les queixes i demandes; crec que ens hem esforçat i hi ha qui ho valora positivament. 

Però també hi ha qui  acusa la CUP  de voler instal·lar-se permanentment a l'oposició. Hi ha persones argumenten que els i les militants de la CUP tenim una mena de por escènica a la governabilitat i ens acusen de ser una eina  inútil, i reclamen que el més important és fer fora la dreta, fer-ho a qualsevol preu. En aquest context el cicle electoral que s'apropa s'està traduint en un creixent nerviosisme tàctic imposat per les presses del calendari electoral. 

Sobre governabilitat es podrien escriure llibres i fins i tot enciclopèdies. Jo no en sóc cap expert, quedi clar. Però l'objectiu de qui escriu aquestes ratlles no és governar i canviar algunes coses perquè tot continuï igual. L'objectiu és posar les bases per canviar-ho tot, posar les bases per a una governabilitat que faci oposició radical i contundent al sistema capitalista que ens desgoverna. Una fita que per poder-se assolir ha de passar necessàriament per tocar el crostó al poder i ha de fer trontollar la dreta, tota, l'econòmica i la política, inclosos aquells que es fan dir d'esquerres però actuen al servei de la dreta. Què podríem dir de la dreta a Girona? 

La dreta governa Girona, i no ho fa només des de fa 3 anys i mig. Ho fa des de fa 75 anys!  Va governar amb autoritarisme i mà de ferro durant els quasi 40 anys de dictadura amb un projecte classista i d'autarquia política. I ja en la transició pactada va governar amb un projecte polític reconvertit i adaptat als nous temps. Des de la renúncia de 1978, Girona ha tingut governs encapçalats pel PSC que en la primera legislatura va governar amb un PSUC a la baixa que es va entregar a la pura gestió institucional i va abandonar la lluita al carrer. Tot això mentre l'esquerra independentista i anticapitalista de l'època i els emergents moviment okupa, estudiantil i antimilitarista patien repressió i persecució policial i política a la ciutat.

La dreta gironina va apostar hàbilment per un representant de la burgesia disfressat de progressista però que representava a la perfecció els seus interessos de classe. L'intransigent Joaquim Nadal va finalitzar 24 anys de governs (6 mandats!) el 2003 amb la seva marxa al tripartit de la Generalitat (on va continuar fent de les seves!). Però la dreta va continuar governant la ciutat de la mà d'un PSC renovat i es van succeir dos mandats tripartits amb ERC i ICV-EUiA. I mentrestant l'esquerra independentista i els moviments socials de la ciutat havíem de fer front a les porres d'en Joan Boada i respondre a un embat permanent contra drets socials, nacionals, ambientals, etc.

Però tot allò va passar. Avui la dreta gironina ha canviat l'eina i ara utilitza un govern encapçalat per CiU i Carles Puigdemont, el mateix amb el qual ERC i ICV-EUiA van estar a punt de governar l'any 2007 quan van decidir que el PSC era un partit esclerotitzat i que calia renovar el consistori gironí amb nous aires. Finalment les direccions nacionals del tripartit van picar la cresta a les delegacions gironines i el pacte tripartit es va reeditar per quatre anys més. L'aliança entre Puigdemont i els dos germans petits del tripartit va esfumar-se.

Finalment Puigdemont va assumir l'alcaldia el maig de 2011. Des que CiU és al govern al ple s'ha parlat de municipalitzar serveis, de pressupostos participats i de participació als plens. Qüestions que CiU ha tractat amb interès tàctic, grans mancances i poca voluntat política, però que en l'etapa del tripartit eren tabús. Un tripartit que va destrossar les Hortes de Santa Eugènia (amb l'oposició d'ICV-EUiA), impedia expressar la lliure opinió de les entitats als Plens i negava que a Girona hi havia pisos buits.

No parlo de tot això per alabar la gestió de CiU, sinó per qüestionar la del tripartit. La dreta és hàbil i maquiavèlica i és evident que les concessions que ha fet el govern Puigdemont responen a plantejaments purament tàctics. Al final, tot això és de cares a la galeria, perquè de fons, poc a poc el projecte polític i econòmic de la dreta gironina continua desplegant-se igual que ho feia fa 75 anys: dibuixar una societat dual i desigual.

Comparteixo plenament la idea que cal foragitar la dreta del govern municipal, però també penso que no n'hi ha prou amb instal·lar-se en un equip de govern per fer-ho. Tampoc crec que la simple suma de sigles i sinèrgies express serveixi de gaire res. Cal plantar cara a la dreta des de molts àmbits i manllevant paraules de dos referents de l'esquerra independentista, en David Fernandez i l'Arnaldo Otegi, "no n'hi ha prou amb simplement governar en un sistema on et trobes lligat de mans i peus".

La lluita institucional és un flanc que no podem abandonar. I menys ara, que el vell sistema de partits de la transició està en plena decadència. Seria una irresponsabilitat avui renunciar a recuperar espais de poder que fins ara han estat en mans de les elits. Però cal ser molt conscient que l'exercici del poder té efectes col·laterals demolidors i imprevisibles i per fer un assalt a les institucions cal articular un sistema de contrapoders molt arrelat que contribueixi a transformar la realitat, que tot sigui dit de passada no es fa d'un dia per l'altre com se'ns vol fer creure.

Sincerament penso que aquest contrapoder no està prou desenvolupat avui a Girona, i em fa por el discurs (creixent) que ven l'accés al poder per part d'un simple conglomerat d'opcions d'esquerres com la solució de tots els nostres mals. Ho dic sense rancúnies de cap tipus i sense ànims de polèmiques ni retrets. L'esquerra independentista ha treballat molt per bastir aquest contrapoder però és evident que a dia d'avui no està prou assentat i em temo que d'altres partits no estan millor que nosaltres. 

Obsecar-se en el cicle electoral i les campanyes (simples xous electorals) que es fan cada quatre anys no ajuda a forjar un contrapoder gironí capaç de disputar l'hegemonia a la dreta. Perquè aquest és el tema; sense voler caure en llenguatges del segle XX cal dibuixar un nou relat que situï Girona com un epicentre de l'esquerra, del socialisme del segle XXI. I cal molta feina de base, molta paciència, molts debats i molta capacitat d'entesa, molta lluita per avançar cap a aquest objectiu.

Darrerament, des d'alguns sectors s'ha proposat que per assolir aquests objectius hi ha d'haver un pacte electoral entre sectors i forces d'esquerres. Estic convençut que des de la més absoluta bona fe hi ha qui ho proposa perquè creu en les virtuts dels pactes electorals i en què és la via per implementar els canvis polítics que necessita la ciutat. Però no posem el carro per davant dels bous. La fragmentació extrema de les opcions d'esquerra és un problema, sens dubte, però crec que la diversitat és un valor que convé no perdre. I avui vivim un moment clau que requereix generositat, però també responsabilitat per arribar tan enllà com sigui possible.

Cal tenir clar que la Núria Pòrtulas no oblidarà fàcilment el que va patir i els antimonàrquics que van patir un calvari judicial no poden obviar el que va passar així com així. Així doncs, cal seguir trenant aliances i complicitats, però també cal molta autocrítica i ressets que permetin començar de nou evitant errors passats. Fer-ho amb cura i paciència, sense estridències i sense presses imposades. 

Sé que aquest ritme pausat que invoco pot treure de polleguera a més d'un o una però tampoc estic apel·lant a l'eternitat. Simplement proposo una mica de realisme. La nostra lluita ve de lluny i va més lluny encara. No podem perdre l'oportunitat que s'obre al futur, però tampoc podem perdre el bagatge i la solidesa del projecte que hem bastit poc a poc i que no ha estat exempt de sacrificis i repressió. Serà l'equilibri de tot plegat, la solució més convenient pel moment actual.

En aquest sentit respecto aquells que en el seu moment van decidir integrar-se en governs del PSC per fer canvis; les conviccions cal respectar-les sempre, per bé que no puc compartir aquest tipus d'estratègia possibilista. Insisteixo, respecto les persones però no no puc compartir l'estratègia i la metodologia. Sabem perfectament que el poder ecònomic i polític traça ratlles i deixa molt clares les regles del joc. Per part de la CUP, no estem interessats en els canvis estètics i epidèrmics. Venim per travessar ratlles vermells i fer trontollar el sistema, no venim per adaptar-nos i fer la viu viu. Tampoc som de fer promeses a la carta ni ens agrada enganyar al personal. Oferim capacitat de lluita i tenacitat, però no oferim paradisos terrenals a curt termini. 

En tot cas, és evident que el context polític i social que viu el país és un moment de canvis sistèmics i de màximes agressions de la dreta econòmica i política. Moments per bastir il·lusions col·lectives, i lluitar de valent per canviar-ho tot. Moments per a relligar una poderosa coalició de lluita amb els moviments socials i fer trontollar aquest règim decadent que s'ha instal·lat des de fa anys i panys a la nostra ciutat. El repte és complex i difícil, però venim de lluny i seguirem perseverant. En aquest repte calen companys de viatge i més d'hora que tard hem de posar-nos a la feina. Una feina que no necessàriament ha de tenir una traducció electoral per ser exitosa. Allò important és la voluntat de construir espais i eines adequades al lloc, el moment i l'objectiu que se'ns panteja. Així doncs, busquem els mecanismes i fórmules que ens permetin avançar fermament cap a aquest futur que volem lliure, democràtic, anticapitalista, independent, municipalista, republicà, ambientalment equilibrat.