Repartir riquesa o crear riquesa?

Aquest és un debat molt antic, que és més important? Generar riquesa o repartir-la? Històricament els partits de dretes s'han preocupat de generar i crear riquesa i els partits d'esquerres de repartir-la entre la població, tot i que l’evolució històrica indica que hi ha molts matisos en aquesta definició.

El tema donaria per fer-ne enciclopèdies senceres però a tall de simplificació hi ha dues concepcions socials molt ben definides. El model que reivindica l’excel·lència està sustentat en pràctiques oligàrquiques i  assegura que la creació de riquesa és el més important i només els individus més preparats son els escollits per generar riquesa. Aquest model clàssic neix amb les teories de Adam Smith i Ricardo i ha arribat als nostres dies alimentat per l’escola neoliberal de Chicago i altres teòrics com Hayek i Fridman. És un model conservador i violent que es basa en el darwinisme social i que és el referent dels partits de dretes o liberals. És un model en bona mesura hereu de l'absolutisme i les aristocràcies. 

Per altra banda tenim el model nascut en el marc de la il·lustració i el republicanisme, que preconitza la necessitat de repartir la riquesa generada amb criteris d’igualtat i equitat. El model republicà es basa en els drets de la ciutadania i bastir societats justes i equilibrades on totes les persones tinguin els mateixos drets. La generació de riquesa ha de tenir en compte l’entorn social en el qual es desenvolupa i sobretot ha d’estar orientada a la construcció d’una societat més equitativa i cohesionada. Tradicionalment els partits d’esquerres s’han preocupat més de repartir la riquesa, però insisteixo en els matisos que hi ha al respecte.

Avui, en ple segle XXI hi ha hagut moltes variacions però a grans trets l’esquema continua intacte. La dreta es preocupa més de generar riquesa i de crear les condicions per a què els negocis i les activitats productives, comercials i econòmiques es puguin desenvolupar. Els hi interessa facilitar les coses als empresaris, potenciar la “flexibilitat laboral”, reduir costos de personal a l’empresari  i fer canvis legislatius per a facilitar les plusvàlues de la patronal. Partits com la CDU, CIU, PP, UPM...en son una bona mostra. La majoria de les seves accions legislatives i executives son una corretja de transmissió de la dreta econòmica: fomentar els negocis i generar activitat econòmica. I a l’hora continuar atorgant privilegis a les oligarquies, les classes socials dominants i als grans empresaris.

En aquest mateix eix hi ha la dreta socialdemòcrata, que en el context europeu s’ha arrenglerat amb les dretes neoliberals. Els partits sorgits després del context de la II Guerra Mundial han abraçat els dogmes del neoliberalisme i no tenen diferències substancials amb els partits de dretes. Les concessions a la dreta econòmica i l’assumpció sense crítiques del dogma del lliure mercat i la globalització equiparen les polítiques de partits com el PS francès, el PSOE, ERC, la CDU o el Partit Laborista britànic a les de la dreta econòmica i política més radical.

Per altra banda avui les esquerres coherents son les que intenten posar sobre l’agenda política mundial i nacional temes com el repartiment del treball i la riquesa, la degradació ambiental, les desigualtats, la pobresa, el canvi climàtic,  l’atur i la precarietat o les diferències de classe. Històricament els moviments d’alliberament social d’arreu del món han pressionat per reduir les desigualtats i augmentar la justicia social alhora que combatre el poder de les oligarquies i les classes dominants. Vol dir això que l’esquerra coherent no es preocupa de generar riquesa? En absolut, simplement s’opta per altres formes de generar riquesa i de definir unes prioritats. El model cooperatiu, respectar el medi ambient, els drets humans i el bé comú és la bruixola o el full de ruta per a l’activitat econòmica.

Ha estat un error de l'esquerra permetre que la generació d'activitat econòmic es delegui a empresaris i patronals. La classe treballadora també hauria de tenir aquesta capacitat i el moviment cooperatiu té un enorme potencial en aquest sentit. Cal manllevar a la dreta econòmica i política aquest rol abans no sigui massa tard. 

Tanmateix cal admetre que la dreta política i econòmica s’ha rearmat ideològicament i la derrota de l’esquerra a tots els nivells ha alimentat el poder de la dreta. Avui, la dreta econòmica i política desplega el seu poder a Catalunya, a Europa i arreu del món sabent que la fragmentació de l’esquerra i la sensació de derrota històrica de l’esquerra li dóna temps. Tot i així, l’esperança i les ganes de transformar el món han estat el combustible que en nombroses etapes històriques ha servit per a què l’esquerra inflingeixi dures i humiliants derrotes a la dreta. Temps al temps, el nostre dia arribarà.