Els gestors del capitalisme intenten imprimir un clima d'optimisme. El nucli dirigent és policèntric però les institucions més conegudes son el Banc Central Europeu, el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, La Reserva Federal dels EUA, la Comissió Europea i els fòrums econòmics de Davos, Bildelberg i d'altres repartits arreu del món.
A Europa la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i les institucions alemanyes son les que marquen les directrius de l'economia. I ara mateix posen com a exemple a seguir l'economia espanyola, marcada per una recuperació del creixement del PIB del 0,9% en el primer trimestre de 2015 respecte al trimestre anterior. Les previsions de les institucions econòmiques és que el PIB espanyol se situï en el 2,7% al finalitzar el 2015.
Aquests dies a Sitges hem pogut veure com les elits econòmiques posen a Espanya com a model a seguir i tant el cercle d'economia com les organitzacions empresarials es feliciten mútuament per aquestes bones dades macroeconòmiques. Unes dades que son fruit de les polítiques neoliberals d'augment de la productivitat a base de precaritzar les condicions de treball, de fer retallades en drets socials i d'escanyar la població local.
Però aquestes dades aparentment optimistes amaguen moltes coses que els gestors del capitalisme tenen interès en ocultar. En aquesta llista s'hi publiquen les dades del PIB de tots els països de la UE27 +d'altres com Suïssa i USA i fins arribar a una llista de 33 països . Cal dir que Grècia també és un país que creix econòmicament, per bé que les previsions del FMI i la CE situen aquest creixement en una previsió del 0,3%.
La baixa de preu del cru, la compra massiva de bons, les reestructuracions econòmiques, el rescat bancari de 41.000 milions a Espanya, la reforma laboral que ha instaurat la precarietat, l'atur estructural i la ma d'obra explotada i sense drets procedent de països tercers, el consumisme compulsiu i acrític, la manca de regulacions ambientals, la fuga massiva de capitals evadits fiscalment i el retorn de capitals i inversions fruit d'estímuls fiscals, son alguns dels ingredients que expliquen el creixement de l'economia catalana i espanyola. Un creixement que els gestors del sistema s'han encarregat de dirigir.
Els països del sud d'Europa acumulaven pèrdues econòmiques i alguns trimestres de recessió. I aquí s'ha pogut comprovar com la fallida de l'estat de benestar posava en risc la pau social. Per això no tinc cap dubte que han pogut comprovar quins son els límits i han decidit fer tornar el creixement econòmic i dissipar les amenaces d'un esclat social. Un cop ha tornat el creixement hem pogut comprovar com organitzacions com la PAH i altres experiències similars han reculat. El nombre de manifestacions i actes de rebel·lia ha baixat estrepitosament i avui, a les portes de l'estiu de 2015 ens trobem amb una situació social similar a la dels anys previs a la crisi, és un fet objectiu. Si la classe mitjana recupera poder adquisitiu desapareix el fantasma de la revolta; en canvi els beneficis d'un canvi polític controlat en el marc constitucional estan fora de tot dubte i en un context de creixement econòmic, serviran per a perpetuar l'status quo.
I els propis gestors locals del règim han pogut comprovar com l'encaix constitucional dels moviments socials és la millor eina de desactivació definitiva d'una potencial revolta que qüestioni els mateixos fonaments del sistema capitalista a Catalunya i l'estat espanyol. Per això rotatius com el País i d'altres mitjans s'estan afanyant a rubricar les noves formacions polítiques i apel·lant al seu pragmatisme. Diuen i afirmen que la democràcia constitucional espanyola és la millor garantia per a fer canvis socials i maquinen tant com poden per estendre la seva influència i que BCN continui esdevening una plaça global integrada al capitalisme i l'estat.
Però tot això és conjuntural i la propera crisi ambiental, energètica i de retruc sistèmica farà empal·lidir la crisi econòmica que va esclatar el 2008. Els canvis estructurals que caldrà fer en un context inestable seran brutals, per això l'oportunitat que ens brinda el procés d'independència de Catalunya és històrica i ens permetrà obrir una etapa de canvis que implementi transformacions en l'àmbit energètic, ambiental, econòmic i social.
Cal rel·localitzar l'economia, socialitzar el repte del crash oil i desenganxar-nos de l'economia fòssil, fer créixer les energies renovables i superar els oligopolis energètics. Cal desenvolupar una estratègia de país per fer front a la crisi climàtica que ve i alhora entaular sinèrgies a nivell euromediterrani i internacional en l'àmbit climàtic. Necessitem desenvolupar un model productiu que generi riquesa col·lectiva i que aturi l'actual marc de desigualtats generat pel capitalisme financer, comercial i industrial. Ens cal un pol de solidaritat amb el sud i fomentar intercanvis culturals que ens facin progressar a nivell humà. La cultura ha de ser motor de canvi i tranformació i per això calen grans pactes d'estat per a fomentar la cultura a tots els nivells i acabar amb les preocupants taxes d'analfabatisme funcional que pateix la nostra societat.
Necessitem també recuperar el nostre llegat cultural i ambiental, les comarques agrícoles i interiors de Catalunya, portadores d'una cultura ancestral i que l'agroindústria ha homogeneïtzat. Tenim un país polaritzat i desequilibrat ambientalment, urbanísticament i geogràficament; i tenim el repte de deconstruir-lo i reconstruir-lo. Un territori privilegiat trinxat i apedaçat per múltiples agressions i ganivetades i que necessita ser reconstruït. Crear cooperatives, empreses locals i iniciatives solidàries. Tot això serà la base del procés constituent que ha de permetre crear esperança i saba nova. Ens en sortirem, i ho farem perquè la història ens convoca.
Un blog d'opinions personals...que indefectiblement també són col·lectives.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada