divendres, 7 d’agost del 2015

La refundació de la dreta catalana sobiranista

Les eleccions autonòmiques en termes tècnics que se celebraran el 27 de setembre tenen un evident i marcat caràcter plebiscitari i constituent. El país ha viscut una època històrica de grans mobilitzacions i tant l'eix nacional com l'eix social han reviscolat amb una força com feia dècades que no es veia.

El procés sobiranista que va sacsejar la societat catalana a les darreries de l'any 2010 va donar lloc a una lenta però progressiva entesa entre la liberaldemocràcia catalana i la socialdemocràcia. CDC i ERC van arribar a un pacte d'estabilitat i de govern que ha gestionat l'autonomia i la crisi econòmica i social que s'ha instal·lat al país des de fa uns anys.

La bona sintonia entre Artur Mas i Oriol Junqueras s'ha traduit en suport parlamentari i estabilitat política. Els dos socis de govern, un des del govern i l'altre des de l'oposició, han bastit un relat i un discursiu que els ha permès desplegar una obra de govern marcada per la insuficiència financera, les retallades i el llegat de la corrupció sense límits de CIU.

Tot el procés d'estabilitat i pactes polítics ha culminat amb la famosa llista única que integra CDC i ERC i altres sectors del sobiranisme. Però és evident que som davant d'un nou agent polític que mica en mica està configurant un experiment a l'escosesa. El Partit Nacionalista Català es caracteritza per la transversalitat, girar full a l'etapa de corrupció i retallades de CIU i per integrar alguna sensibilitat socialdemòcrata en el seu full de ruta. La reivindicació independentista i la recuperació pujoliana del "model suec" son els ingredients amb què aquesta candidatura espera captivar un ampli electorat.

El tema és que dreta i esquerra s'han diluit en un espai clarament hereu de la dreta més salvatge i no deixa de sorprendre'm el silenci i la complicitat de gent com la Carme Forcadell i en Raúl Romeva o en Joan Tardà, que provenen d'una tradició clarament d'esquerres. També és sorprenent l'evolució dels sectors escindits del PSC, que després d'anys i panys d'atacar a CIU finalment han optat per integrar-se acríticament en un espai polític de centre-dreta. En nom del sobiranisme i amb la coartada del moment històric que vivim estem assistint a la refundació de la dreta catalana, que de forma hàbil i vigorosa ha absorvit la socialdemocràcia sobiranista.

Caldrà veure com evoluciona tot plegat, com es forma un nou govern i quines polítiques i candidats assumeixen els càrrecs més destacats. En tot cas, estic convençut que la CUP ha triat el camí correcte. Mantenir-se fidel a uns principis i eixamplar l'espai polític de l'esquerra independentista anticapitalista i ecologista és ara mateix des del meu punt de vista una necessitat que té el nostre país. No només per higiène democràtica sinó per necessitat vital. La llarga tradició de reivindicació de justicia social que hi ha al nostre país és incompatible amb un mapa polític monopolitzat per la dreta sobiranista i aquí la CUP juga un paper de contrapes més necessari que mai.