Opinadors a dojo

Si un format comunicacional ha triomfat els darrers anys ha estat sense cap mena de dubte el de les tertúlies a la ràdio i la televisió i els columnistes a la premsa escrita, tant en format paper com en digital. Cada dia al matí només cal sintonitzar qualsevol emissora: Catalunya Ràdio, RAC 1, COM... per sentir tota una munió d'experts opinant a dojo sobre qualsevol tema: termodinàmica nuclear, transvassaments fluvials, pesca lacustre, pedagogia avançada, física nuclear, economia política i una infinitat de les més variades temàtiques.

La veritat és que a mi tant d'opinador professional ja m'avorreix i fins i tot m'irrita, sobretot quan l'opinador en qüestió té un irrefrenable complexe de superioritat que l'allunya de la resta dels mortals i el col·loca en un pedestal en que es troba per sobre del bé i del mal i cada matí sent la necessitat d'il·luminar el poble ras i alliçonar-lo.

Passa que tant opinió no és gratuita i que els grups de pressió saben col·locar molt bé els seus mercenaris, que es deixen seduïr pel millor postor i això ja comença a fer pudor, la veritat. Per quin set sous a les tertúlies i columnes no hi pot participar gent normal? Gent que no estigui vinculada necessariament ni al món universitari ni empresarial ni polític, segur que els mitjans guanyaríen en pluralitat i sobretot frescor i espontaneitat.

Hi ha un personatge d'aquesta espècie del qual sento una profunda aversió i repulsió: En Fransesc Marc-Àlvaro. No pel seu aspecte de nen set-ciències que tot ho sap, no per les ulleres de cul de got i la clenxa ben pentinada, no per la seva ideologia ultraliberal ni per la seva habitual prepotència categòrica. El que més em molesta d'aquest paio és aquest posat de perdonavides que tant li escau, aquest posat egocèntric i repulsiu que cada dia ens refrega, francament en aquest país cal revisar el model de tertúlies.