dissabte, 16 de desembre de 2017

República o barbàrie

Censura, atacs contra la llibertat d'expressió, prohibicions, violència desermada, amenaces, repressió, empresonaments, exili...la violència i brutalitat del 155. Hem arribat a un punt de no retorn on no hi ha alternativa a la República. Les amenaces de l'estat a través de tots els seus braços ( judicial, executiu, legislatiu, policial) i del feixisme al carrer han anat pujant d'intensitat i ja hem vist del què son capaços de fer. 

L'ús de la violència legal i al·legal és la seva arma; han intentat atiar els  enfrontaments i que s'estengui la guspira de la confrontació. Una estratègia ordida pels aparells de l'estat i les seves clavegueres, amb  l'objectiu de liquidar l'autonomia i iniciar un procés de recentralització que ens condemni a ser un territori folclòric durant els propers 40 anys. Podem dir-ho sense embuts: el retorn del franquisme és ja una realitat.

Davant d'aquest escenari només hi cap la República i un potent moviment per la pau i la democràcia, que pugui aturar la violència de l'estat i que restableixi la convivència pacífica entre totes i tots. Som en plena campanya electoral, d'unes eleccions il·legítimes imposades per un estat embogit que ha cessat un govern democràtic sorgit de les urnes. Però hem de ser conscients que la construcció de la República va més enllà d'uns comicis. La República interpel·la a tothom, tant a independentistes com a no independentistes i en aquest sentit fora bo que des de la societat civil aflori un moviment per la pau i la cohesió. 

Els CDR poden ser la llavor d'aquest moviment. La Defensa de la República ha d'anar lligada a la defensa de la igualtat, de la pau, del respecte a la natura. I la República ens ha d'igualar a totes i tots, visqui on visqui i vingui d'on vingui. Això implica molta feina i un coratge immens perquè caldrà plantar cara a la repressió de l'estat espanyol i a la vegada al feixisme que campa lliure pels carrers. 

Però no hi ha alternativa. La República proclamada ha de caminar i només el poble mobilitzat pot fer que esdevingui realitat. El procés constituent ha de ser l'instrument que planti cara a l'oligarquia i l'estat capitalista i apuntali els valors republicans usurpats durant tant de temps per una dictadura franquista que continua ben viva al règim del 78. 
República o barbàrie! 
República o República!

dilluns, 7 d’agost de 2017

Bombolla turística o turismofília?

L'acció del col·lectiu ARRAN de fer una pintada en un bus turístic i punxar un parell de rodes ha desfermat tota una tempesta mediàtica i política a Catalunya. Els mitjans de comunicació han propagat la idea de la violència i els governs municipal de BCN, autonòmic de la Generalitat i central espanyol s'han afanyat a condemnar els fets i a anunciar mesures legals contra ARRAN.

També determinades associacions de veïns i altres sectors de la dreta veïnal s'han afanyat a dir que la violència no resol les coses i ara mateix tots els punts de mira , inclosa l'opinió pública, estan criminalitzant ARRAN i a la mateixa CUP, tot acusant a aquestes organitzacions de violentes. 

Tot plegat em sembla un despropòsit i em recorda una vegada més el servil i lamentable paper dels mitjans de comunicació. Difondre notícies magnificades i abocar benzina en comptes de fomentar el debat i la reflexió. I és clar, en tot això qui hi surt guanyant és el loby turístic,  que únicament vol facturar i seguir inflant el balanç de visitants. 


Des del meu punt de vista l'acció d'ARRAN és necessària perquè ajuda a focalitzar un problema molt greu que hi ha al país: la bombolla turística. Es pot discrepar més o menys de les formes d'ARRAN o com és el meu cas es pot discrepar sobre el fons del missatge polític, però em sembla que apostar per criminalitzar cegament i girar full sense voler veure que aquí hi ha un problema nacional , és un flac favor al mateix país. Cal també aclarir que els membres d'ARRAN en cap moment han atacat persones ni fet mal a ningú com contràriament estan difonent alguns mitjans de comunicació i sectors polítics, que aprofiten per barrejar coses i criminalitzar el procés d'independència de Catalunya. 

La bombolla turística és una realitat, com ho era la bombolla immobiliària que va esclatar ara fa uns 10 anys. Venècia, Amsterdam, Berlín, Londres, Balears..són també destins banalitzats i sobreocupats, i aquesta afluència massiva i caòtica de turistes genera problemes ecològics, socials i econòmics. I en el cas català amb l'agreujant que el sector turístic genera ocupació precària i mal pagada, expulsió de població dels barris i contaminació desmesurada amb els creuers. El turisme en termes globals genera contaminació i consum de recursos. Consumeix molta aigua, genera molts residus, consumeix molta energia i desplaça població local. 

Cal per tant denunciar la bombolla turística i els sectors empresarials irreflexius i cobdiciosos que la generen. I cal reivindicar nous models de turisme, que respectin el clima, el territori i la població local. Un turisme més conscient i respectuós, que generi riquesa i la distribueixi equitativament, que prohibeixi els salaris baixos i la precarietat, pot ser perfectament compatible amb l'ecologia i la cohesió social. 

dilluns, 24 de juliol de 2017

La força salarial, cap a un salari universal?

" De cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats". És una frase històrica encunyada per Karl Marx que es va publicar l'any 1891 i que feia referència a una formula de repartiment de la riquesa. Marx afirmava que en una fase superior del comunisme en la qual la riquesa generada assolís cotes més elevades, es podria redistribuir més eficaçment la riquesa, i el treball deixaria de ser font d'explotació.  Mentrestant i atesa la diversitat humana i les pròpies capacitats, caldria que la retribució salarial seguís el principi de "a cadascú segons la seva aportació". 

L'evolució posterior de l'economia i de la societat va desbordar completament aquests principis i el capitalisme triomfant ha imposat un principi que ha normalitzat la precarietat i premiat el despotisme, l'especulació i la depredació. Avui la precarietat és un dels motors de l'economia i la competència ferotge entre empreses i treballadors és un dels estímuls sobre el qual pivota l'economia mundial. 

La crisi de 2008-2017 ha servit per e fer reformes laborals que normalitzen la precarietat i els baixos salaris, la temporalitat i la competència ferotge. Les reserves de ma d'obra barata són immenses i la patronal i els jerarques de l'economia ho saben, per això impulsen una legislació cada cop més laxa que permeti estendre i normalitzar la precarietat. El que veiem cada dia als hivernacles d'Almeria, als camps de Lleida, al sector turístic, a la construcció...és una creixent i normalitzada precarietat. Salaris que no arriben als 800 euros, eliminació de pagues extres, vacances sense pagar, increment d'hores extraordinàries, llargues jornades, pressió, jerarquia creixent, figures il·legals com la del fals autònom.... 

Ara mateix conviu una doble xarxa laboral on per un cantó hi ha la gent que té contracte indefinit i un lloc de treball més o menys normalitzat, i una immensa massa precaritzada formada per joves, dones, majors de 45 anys, aturats i aturades, treballadors temporals...que han de competir amb una ma d'obra immigrada cada cop més esclavitzada i amb les lesgislacions laxes de molts països del sud. El fenomen ja és a escala global i la tendència apunta a una major competència i precaritzaci i a un anivellament per baix de les condicions laborals.

Els sindicats es limiten a exigir millores en el millor dels casos però la realitat és que cada col·lectiu lluita per mantenir o millorar les seves pròpies condicions, sense perspectiva global de classe i evidentment sense tenir en compte l'impacte ecològic de les activitats econòmiques. Som davant de reivindicacions sectorialitzades i sovint classistes i antiecològiques. 

Enfront d'aquesta situació, tolerada i fomentada per l'Organització Internacional del Treball, cal reivindicar mesures dràstiques i radicals que aturin d'una vegada per totes la precarietat. Per això seria interessant la proposta d'implantar un salari mínim interprofessional universal de 1500 euros o l'equivalent en les diverses monedes mundials, i a la vegada prohibir per llei la degradació ecològica que permet a empresaris globals contaminar i operar a escala global. 

Ho resistiria el capitalisme? Resistiria el capitalisme l'abolició de la precarietat i el maltracte humà? Ho resistiria la producció? És a dir, es desincentivaria la producció de bens i serveis a escala global? Aniriem a un escenari d'hiperinflació i de reducció dràstica de la producció? Són interrogants sense resposta simple, però és cada cop més evident que l'assimetria salarial global ens porta al caos, la violència i l'explotació, i alguna cosa cal fer al respecte. La història és dinàmica i els qui havien predit la fi de la història avui han quedat totalment desplaçats. 

Probablement la instauració d'un salari universal faria trontollar els fonaments del capitalisme però tampoc seria cap tragèdia que durant un temps les desigualtats desapareixessin. La proposta s'hauria de combinar amb una major democratització de l'economia mitjançant l'impuls del cooperativisme, del sector públic i de noves formes de propietat i gestió col·lectiva. 
 

dilluns, 12 de juny de 2017

Onada de calor i alerta climàtica. Cap al caos del 2040.

El mes de juny de 2017 ha arrencat amb una excepcional onada de calor i sequera. Els mitjans de comunicació i els governs estatal, regional, municipal i europeu mesuren molt bé la informació i no s'atreveixen a apel·lar al canvi climàtic. El pànic a desfermar la por entre la població és des del meu punt de vista la causa que explica l'actual política comunicativa en relació al canvi climàtic. Però la realitat és tossuda i no es pot amagar; més enllà de l'episodi de calor que estem vivint ( i que sembla que no afluixa) la realitat estructural és molt més complexa i dramàtica. Com podrem veure, els problemes ambientals associats al canvi climàtic s'agreugen i les conseqüències socials, ambientals i econòmiques són imprevisibles i inèdites.

El periòdic digital El Crític presenta en format obert un excel·lent article que radiografia abastament la realitat ambiental, climàtica i social de Catalunya. Experts de reconegut prestigi i solvència contrastada, analitzen els impactes del canvi clmàtic i els efectes que té sobre el país. Les elevades temperatures, l'augment del nivell del mar, la disminució del règim de pluges, l'augment d'episodis meteorològics extrems, l'impacte sobre els boscos, les sequeres prolongades....Tot un reguitzell d'impactes analitzats per experts que ens alerten de la necessitat de fer canvis estructurals si no volem traspassar el llindar crític: l'augment de més de 2 graus centígrads des de l'era pre-industrial. 

No només això, sinó que el reportatge aporta informació precisa i científica sobre la situació dels rius del país, les costes i les platges, l'aire a les ciutats, els ecosistemes de muntanya, l'agricultura, el model energètic.... L'article es divideix per parts i sota el títol, Quins perills ambientals afronta la Catalunya de 2040? analitza l'evolució de qüestions tant transcendents com ara els incendis forestals, la ramaderia i la indústria porcina, la pesca i la biodiversitat, la situació de la mediterrània, les grans ciutats i la contaminació, la salut pública i la transició energètica. 

El treball  de periodisme ambiental publicat a Crític, fet per Josep Cabayol Virallonga i Siscu Baiges Planas,acaba amb les opinions i reflexions d'algunes veus autoritzades del camp científic i activista. Així, Marcel Codech, doctor en Enginyeria de Telecomunciacions i president de l'Autoritat Catalana de la Competència, adverteix que cal posar fi a l'energia nuclear i posa com a exemple a Suïssa, que ha decidit mitjançant un referèndum tancar les centrals nuclears i decrèixer energèticament. 

D'altra banda, Mariano Marzo, catedràtic d'Estratigrafia i professor de Recursos Energètics i Geologia de la Universitat de Barcelona , afirma que " el planeta és finit i finits els recursos, ara vivim d'esquenes a aquesta obvietat i consumim desmesuradament, i ho fem perquè el capitalisme necessita reproduir-se indefinidament". Marzo també aconsella descarbonitzar l'economia i les relacions internacionals, el paradigma socioeconòmic.

També  Josep Calbó, llicenciat en ciències físiques per la Universitat de Barcelona i doctor en ciències per la UPC, i Martin Vide, climatòleg i catedràfic de geografia física de la Universitat de Barcelona, alerten que si no es fa res per aturar-ho, cap als voltants de 2080/2100 correm el risc de superar en 4 ·C  la temperatura des de 1950.Al treball hi apareixen altres veus: Antonio Turiel, Itziar Gonzalez, Susana Martin...que es pronuncien en la mateixa direcció. 

Les esquerres sempre han basat el seu programa d'acció política a partir de plantejaments amb base cinetífica. Aquesta és la màxima que el marxisme polític va desplegar el seu programa revolucionari. Avui, 150 anys després de la Revolució Industrial i 100 anys després de la Revolució d'Octubre, cal que l'esquerra política es basi en els posicionaments científics per a desplegar un programa de transformació social basat en els principis de l'ecosocialisme,  l'ecologia social, l'ecofeminisme, el confederalisme democràtic i d'altres corrents sensibles a la qüestió ambiental. Des d'aquestes ratlles vull convidar al moviment polític de l'esquerra independentista i per extensió al conjunt de les esquerres, a abandonar el paradigma productivista i a desplegar rapidament l'ideari ecologista abans no sigui massa tard. 

dilluns, 22 de maig de 2017

Ecologistes contra el progrés

ECOLOGISTES CONTRA EL PROGRÉS

Podria ser el títol d'un llibre o d'una conferència del cercle d'empresaris. Però si hem de ser sincers, aquesta afirmació que encapçala aquest escrit és una afirmació ( podriem dir que imperativa) que es fan seva diversos sectors de la societat.

En primer lloc, és cert que els sectors empresarials vinculats a determinats sectors ( hosteleria, construcció, sector porcí, turisme, sector energètic....) a través dels seus representants a Cambres de Comerç i organitzacions patronals, han titllat sovint a l'ecologisme com a col·lectiu que frena les inversions i que s'oposa al progrés.

 En segon lloc, des de l'administració  i els diferents espais de l'estat ( govern, poder legislatiu...    ) s'abona tot sovint aquesta afirmació i es llença un missatge directe a la societat i l'opinió pública vinculant les idees ecologistes de respecte a l'entorn, com un missatge radical, extrem i que s'oposa al progrés material de la societat. 

En tercer lloc, es constata que aquest discurs està present en molts sectors econòmics. Resumint, podriem dir que el sector primari ( agricultura, ramaderia, explotació forestal, mineria.....) ha estat tradicionalment un oponent ferotge de l'ecologisme. Ja sigui les explotacions ramaderes que aboquen purins o que col·lisionen amb la fauna i els ecosistemes, ja sigui els sectors frutícoles que eixuguen els aqüifers i fan fumigacions massives, ja sigui el sector miner i les greus i sovint irreversibles repercurssions que genera al medi, o ja sigui l'agricultura intensiva i/o extensiva i el seu ús massiu de fertilitzants químics, plaguicides i modificacions genètiques, la realitat és que des dels anys 60 del segle XX hi ha una croada radical contra els defensors dels valors de l'ecologisme per part de determinats sectors del sector primari.  

Pel que fa al sector industrial és ben coneguda la seva manifesta hostilitat ( amb episodis molt greus de repressió, suborns i corrupció) contra les regulacions ambientals. Centrals nuclears, indústria química, indústria porcina., sector del motor.....s'han aixoplugat darrerament sota la marca Trump i els valors negacionistes ( del canvi climàtic) que representa el magnat dels negocis. Seguir acumulant negoci amb l'economia fossil i extractivista amb l'excusa dels llocs de treball és el seu objectiu.

Pel que fa al sector terciari ( turisme, construcció, parcs temàtics, gran distribució...) son declarats enemics de l'ecologisme i de l'aposta pel consum responsable, de proximitat i ecològic. Son sectors que recolzen l'economia a gran escala, l'eliminació de regulacins i l'expansió del comerç internacional. Beneficis, creixement,infraestructures a tot arreu, llocs de treball....a costa de destrossar el clima, els ecosistemes, l'aigua, el territori, la biodiversitat....


Finalment, hi ha un darrer element que convé constatar i analitzar. El suport de l'opinió pública majoritària a la criminalització de l'ecologisme. és ben fàcil trobar pagesos, pescadors, restauradors, empresaris de la construcció, industrials, portaveus de la indústria nuclear i fòssil., així com bona part de la ciutadania...carregar contra el respecte pel medi ambient i l'ecologisme. Per aquests sectors cal prioritzar les inversions i els llocs de treball, sense qüestionar si aquestes activitats econòmiques generen mal al clima i al medi i sense esmentar a on van a parar els beneficis d'aquestes activitats econòmiques. 

Admeto que és complicat trobar una solució al problema. Malgrat que denuncio el capitalisme i em refermo en la necessitat de superar-lo, no soc dels que creu en els miracles i en les bondats divines de cap altre sistema. Tenim un problema molt greu de model de desenvolupament, de valors civilitzatoris i sobretot de com ens relacionem amb el nostre entorn. I és evident que la complexitat del repte ens ocuparà dècades o potser segles, abans no el resolem.