dilluns, 30 març de 2015

Repartir riquesa o crear riquesa?


Aquest és un debat molt antic, que és més important? Generar riquesa o repartir-la? Històricament els partits de dretes s'han preocupat de generar i crear riquesa i els partits d'esquerres de repartir-la entre la població, tot i que l’evolució històrica indica que hi ha molts matisos en aquesta definició.

El tema donaria per fer-ne enciclopèdies senceres però a tall de simplificació hi ha dues concepcions socials molt ben definides. El model que reivindica l’excel·lència està sustentat en pràctiques oligàrquiques i  assegura que la creació de riquesa és el més important i només els individus més preparats son els escollits per generar riquesa. Aquest model clàssic neix amb les teories de Adam Smith i Ricardo i ha arribat als nostres dies alimentat per l’escola neoliberal de Chicago i altres teòrics com Hayek i Fridman. És un model conservador i violent que es basa en el darwinisme social i que és el referent dels partits de dretes o liberals. És un model en bona mesura hereu de l'absolutisme i les aristocràcies. 

Per altra banda tenim el model nascut en el marc de la il·lustració i el republicanisme, que preconitza la necessitat de repartir la riquesa generada amb criteris d’igualtat i equitat. El model republicà es basa en els drets de la ciutadania i bastir societats justes i equilibrades on totes les persones tinguin els mateixos drets. La generació de riquesa ha de tenir en compte l’entorn social en el qual es desenvolupa i sobretot ha d’estar orientada a la construcció d’una societat més equitativa i cohesionada. Tradicionalment els partits d’esquerres s’han preocupat més de repartir la riquesa, però insisteixo en els matisos que hi ha al respecte.



Avui, en ple segle XXI hi ha hagut moltes variacions però a grans trets l’esquema continua intacte. La dreta es preocupa més de generar riquesa i de crear les condicions per a què els negocis i les activitats productives, comercials i econòmiques es puguin desenvolupar. Els hi interessa facilitar les coses als empresaris, potenciar la “flexibilitat laboral”, reduir costos de personal a l’empresari  i fer canvis legislatius per a facilitar les plusvàlues de la patronal. Partits com la CDU, CIU, PP, UPM...en son una bona mostra. La majoria de les seves accions legislatives i executives son una corretja de transmissió de la dreta econòmica: fomentar els negocis i generar activitat econòmica. I a l’hora continuar atorgant privilegis a les oligarquies, les classes socials dominants i als grans empresaris.

En aquest mateix eix hi ha la dreta socialdemòcrata, que en el context europeu s’ha arrenglerat amb les dretes neoliberals. Els partits sorgits després del context de la II Guerra Mundial han abraçat els dogmes del neoliberalisme i no tenen diferències substancials amb els partits de dretes. Les concessions a la dreta econòmica i l’assumpció sense crítiques del dogma del lliure mercat i la globalització equiparen les polítiques de partits com el PS francès, el PSOE, ERC, la CDU o el Partit Laborista britànic a les de la dreta econòmica i política més radical.


Per altra banda avui les esquerres coherents son les que intenten posar sobre l’agenda política mundial i nacional temes com el repartiment del treball i la riquesa, la degradació ambiental, les desigualtats, la pobresa, el canvi climàtic,  l’atur i la precarietat o les diferències de classe. Històricament els moviments d’alliberament social d’arreu del món han pressionat per reduir les desigualtats i augmentar la justicia social alhora que combatre el poder de les oligarquies i les classes dominants. Vol dir això que l’esquerra coherent no es preocupa de generar riquesa? En absolut, simplement s’opta per altres formes de generar riquesa i de definir unes prioritats. El model cooperatiu, respectar el medi ambient, els drets humans i el bé comú és la bruixola o el full de ruta per a l’activitat econòmica.

Ha estat un error de l'esquerra permetre que la generació d'activitat econòmic es delegui a empresaris i patronals. La classe treballadora també hauria de tenir aquesta capacitat i el moviment cooperatiu té un enorme potencial en aquest sentit. Cal manllevar a la dreta econòmica i política aquest rol abans no sigui massa tard. 

Tanmateix cal admetre que la dreta política i econòmica s’ha rearmat ideològicament i la derrota de l’esquerra a tots els nivells ha alimentat el poder de la dreta. Avui, la dreta econòmica i política desplega el seu poder a Catalunya, a Europa i arreu del món sabent que la fragmentació de l’esquerra i la sensació de derrota històrica de l’esquerra li dóna temps. Tot i així, l’esperança i les ganes de transformar el món han estat el combustible que en nombroses etapes històriques ha servit per a què l’esquerra inflingeixi dures i humiliants derrotes a la dreta. Temps al temps, el nostre dia arribarà. 

dissabte, 28 març de 2015

Comissió de Control d'AGISSA i Taula Municipal sobre el Canvi Climàtic

Aquesta setmana hi ha hagut dues trobades molt importants a l'Ajuntament de Girona, d'aquelles que passen desapercebudes. El dimecres vam tenir una nova sessió de la Comissió de Control d'Aigues de Girona, Salt i Sarrià de Ter ( AGISSA) i el dijous la darrera sessió del mandat de la Taula Municipal sobre el Canvi Climàtic. 

A la comissió de control van formar-se dos blocs, un que deia que la comissió ja havia fet la seva feina i que aquesta s'havia de cenyir a l'auditoria de l'any 2012 i un altre bloc que deia que haviem de continuar fent la feina. Cal que digui quins eren aquests blocs? També es va fer entrega de les actes, que la CUP farà públiques de forma imminent. Després de molta estona de discussió es va acordar que s'enviarien preguntes als dos blocs de compareixents pendents ( accionistes i Consorci Costa Brava) i que finalment aquests compareixerien. El dia 31 de març s'han d'aprovar les actes.

A la sessió de la Taula Municipal sobre el Canvi Climàtic es va fer molta feina. Es va presentar la feina per fer un mapa de sorolls actualitzat. Hi ha alguns punts de la ciutat molt crítics, especialment escoles com el Bruguera, el Col·legi Verd i  el Cassià Costal. De moment s'ha fet treball de camp i ara cal que els ordinadors recopilin tota la informació per tenir un model de treball. També es va presentar el programa de treball de la Xarxa d'Horts Urbans i la memòria de residus. Queda molta feina a fer en ambdós camps. Finalment ( vaig haver d'absentar-me en aquest punt perquè feia tard) es va parlar del pla de reducció d'emissions de Co2. Va ser la darrera sessió però tot just es comença a posar fil a l'agulla en molts temes. I sense la participació i implicació ciutadana no avançarem.

dimecres, 25 març de 2015

Malmetre l'educació pública i ambiental a Girona, un mal negoci

Aquests dies ha aflorat a Girona el debat sobre les escoles públiques i l'estat en què es troben els edificis. Efectivament el pressupost d'enguany ha incorporat una severa retallada en el fons destinat al manteniment dels edificis i s'ha passat de 300.000 euros anuals a 125.000. La retallada és important i evidentment té un impacte directe en les condicions dels edificis que acullen les escoles públiques.

L'operació és sibil·lina i subtil i per més justificacions i explicacions que es donen la realitat objectiva és que l'escola pública pateix per moltes bandes. I deixar degradar els edificis respon a una estratègia més global per afavorir les escoles concertades i privades i perquè no dir-ho algunes de públiques. No és cap secret que en el sistema públic hi ha diferències entre unes escoles i altres.


Però per si això no fora prou hi ha un altre episodi igualment greu a Girona. L'ajuntament va decidir unilateralment traslladar la Caseta de la Devesa en unes dependències al carrer ciutadans. I està clar que en aquest entorn urbà és més difícil realitzar la tasca pedagògica ambiental que fins ara es feia. L'educació ambiental és una peça clau per a construir una societat respectuosa amb l'entorn. I per això cal lamentar aquest trasllat i aquesta marginació progressiva de l'educació ambiental. Ja hem dit en més d'una ocasió que no és casual que l'ala més dura i conservadora de la federació convergent dirigeixi l'educació i la política ambiental.

Rectificar és de savis i seria molt gratificant veure com el govern Puigdemont esmena els errors comesos i destina més recursos, mitjans i voluntat política a apuntalar l'educació pública i ambiental a la ciutat. Girona no es pot permetre perdre posicions en aquest àmbit.

dilluns, 23 març de 2015

Entre el Camamilla Party i la caverna lerrouxista

A Catalunya hi ha dos mons, o dos submons, que es retroalimenten l'un a l'altre. Dos espais polítics, econòmics i mediàtics que coincideixen en la negació d'un món en el qual milers, centenars de milers, potser milions de persones, ens sentim identificats.

D'una banda tenim el Camamilla-Party, la versió nostrada del Tea-Party més conservador. El Camamilla-Party és l'avançada mediàtica de la dreta sobiranista catalana, un entramat de professionals de la tertúlia que desplega la seva influència des de la Catosfera estant i des de tots els espais televisius, radiofònics i periodístics possibles. Es caracteritza per tenir una visió molt estreta del país, per criticar a tort i a dret a tot allò que fa olor d'esquerres i a rentar la cara tothora al govern convergent de torn, sigui on sigui. 

Els seus furibunds atacs a les esquerres només son superats pels seus biaixos racistes i especialment sionistes. A més es caracteritzen per tenir un pensament econòmic neoliberal que fa feredat i que criminalitza la gestió pública. S'acarnissa amb l'etapa del tripartit i encara avui continua entestat en qualificar de comunista estalinista tot allò que fa olor de qüestionar el dogma del lliure mercat. La darrera moda és mofar-se de la vestimenta d'en David Fernandez o alimentar els somnis humits de marujes neocons i fans de l'Artur Mas.

Tot el ventall de perfils és representat en el Camamilla-Party, des de tertulians moderats que defensen l'estatus quo capitalista fins als radicals provocadors que ataquen sense miraments tota alternativa de país que no passi pel clan convergent i els seus acòlits. Òbviament també hi ha una nodrida representació d'aquells que reivindiquen una Catalunya independent governada des de la "neutralitat" ideològica. En definitiva, que cada ens despertem amb algun representant entusiasta d'aquest conglomerat ressonant a les ones catalanes.

I per altra banda tenim la caverna lerrouxista. Un espai polític i mediàtic que cada dia desprèn furibunds atacs contra l'independentisme català i que no destria entre dreta i esquerra. Normalment els seus atacs van adreçats a la burgesia catalana però cada cop i de forma més descarada les seves dagues esmolades van adreçades contra tot allò que fa olor d'independentisme, inclós el radical anticapitalista.

La caverna lerrouxista imita a la perfecció la Brunete mediàtica i curiosament és practicant fervorosa d'una transversalitat espanyolista que abraça des de la monarquia fins al faïsme més extrem, passant per l'aristocràcia latifundista espanyola, la burgesia urbana espanyola, les forces armades i la Guardia Civil i acabant amb la pròpia Falange més salvatge i partidària de la unitat sagrada i divina de la inigualable i indivisible pàtria suprema espanyola.

Des de diaris convencionals fins a emissores de ràdio passant per les xarxes socials, la caverna lerrouxista irradia odi contra la burgesia catalana però les seves ferotges crítiques sembla que vagin més adreçades a la vessant catalana que no pas a la burgesa. Odien a la burgesia per ser catalana o per ser burgesia?

I és clar, en aquesta vomitada permanent contra l'independentisme català sense destriar bàndols i matisos, el pobre David Fernandez s'acostuma a endur una bona escridassada del lerrouxisme més imperialista. La famosa abraçada és l'excusa perfecte per insultar a en David i acusar-lo de mil pestes i més. La mateixa pressió que ara fa uns anys s'enduia el nostre estimat i empresonat amic Arnaldo Otegi la pateix ara en David Fernandez, que aconsegueix posar dels nervis a una colla de lerrouxistes que diuen que les banderes separen a la classe obrera. Però curiosament la bandera espanyola com a símbol de la seva indivisible pàtria suprema no és cap barrera de classe perquè consideren les barreres dels estats vigents com una norma divina que cal respectar i assumir com una normalitat caiguda del cel.

I enmig d'aquesta pressió som, resistint i reivindicant-nos. Reclamant que la independència i la revolució social formen part d'una mateixa reivindicació. És dur llevar-se cada matí i rebre pressió de les dues cavernes mediàtiques, per no parlar de la tercera caverna conservadora i espanyolista de Madrid.

Però la realitat és molt tossuda i som una bona colla de catalanes i catalans els qui somniem amb una República Catalana democràtica, lliure, socialista, ecològica, solidària, internacionalista i republicanista, amb drets socials, sanitat, educació, cultura, natura viva, una República Catalana que s'entesta en néixer malgrat que uns i altres li intenten impedir. 

diumenge, 22 març de 2015

A en Puigdemont només li falta una peça trànsfuga per completar el cercle

A Catalunya hi ha una federació d'interessos amb una base molt sòlida. Es diu CiU i malgrat típics i cíclics episodis de ruptura la veritat és que els interessos mutus mantenen la federació intacta. El passat 9-N CiU i Artur mas van decidir unilateralment no convocar un referèndum i van substituir-lo per un procés participatiu. I després de l'eclosió del 9-N van venir les maniobres per fer naufragar un moviment popular i sobiranista molt vigorós. La tàctica dilacionista i la conya de les plebiscitàries ha estat una hàbil tàctica per distreure el personal i activar una operació de salvació electoral de CiU.

I resulta que a Girona l'Alcalde Puigdemont és d'aquells que encara s'aferra a la llista trampa (perdó, única) i apel·la a la transversalitat i a la "neutralitat" ideològica per a gestionar la ciutat. Vivim un moment convuls que està trasbalsant la política catalana. A l'esquerra hi ha moviments i confluències diverses i és clar, dins del bloc conservador i d'ordre també n'hi ha. Per això hi ha en marxa aquests processos de recomposició del bloc pro-sistema que prenen curioses formes.

A Girona ho estem vivint aquests dies. CiU ha "pescat" la Glòria Plana i ara fa poques hores hem sabut que un altre regidor integrarà la particular llista "única" del senyor Alcalde. Es tracta d'en Carles Bonaventura, que havia anat a la llista de la CUP i que ara fa un any i mig va saltar-se el programa i el model de ciutat que havíem defensat des del grup municipal i va a anar a engruixir la llista dels regidors no adscrits. Estava cantat que la cosa acabaria així i tal dit tal fet. 

I arribats fins aquí ja només ens queda el tercer Carles per a culminar l'operació. El tercer trànsfuga, que va ser el primer, per cert. En Carles Palomares. Si en Puigdemont juga bé les seves cartes segur que també farà gal·la de les seves habilitats d'estratega electoral i fitxarà una altra estrella pel seu equip. Si aconsegueix l'esmentada fita veurem un equipàs format per carques diversos, trànsfugues transversals i la federació de sempre, que és evident que continuarà amb els seus alts i baixos i les seves crisis matrimonials però units per la pega més sòlida i indestructible: els interessos comuns.

La dreta gironina ha tastat el poder municipal després de 32 anys de governs "d'esquerres" i aquest nou cicle polític ha remogut el mapa polític de la ciutat. La Girona més grisa i profunda s'aferra al poder i per això els diferents sectors d'ordre s'estan resituant. Recordeu l'esbandida que va haver-hi a finals del passat mandat? Recordeu com en Pluma va espavilar-se? Doncs ara torna a passar quelcom similar, els espavilats es belluguen, res de nou. De fet així és la vella política!

No negaré que l'episodi Bonaventura és trist per la CUP. Sap greu copsar la italianització de la política del país i veure com els interessos de partit i butxaca pesen més que la honestedat i la vocació de servei públic. És trist comprovar com aquesta gent fan i desfan d'esquenes a la gent i com es reparteixen càrrecs i números sense cap mena de rubor. Evidentment els trànsfugues neguen que ho són, però algú em pot explicar si el que ha fet aquesta gent no és transfuguisme polític en estat pur?