divendres, 21 novembre de 2014

El cicle de l'aigua


A Catalunya el cicle de l'aigua és exactament igual que a tot el planeta. Els rius neixen a les capçaleres de les muntanyes des d'on recullen aigües pluvials i subterrànies. Es formen torrents que alimenten un tronc principal i el riu agafa forma entre engorjats i rocalls tot juganer. Les aigües discorren i llisquen per la riba i la gravetat fa la resta fins arribar al tram mitjà. Finalment els meandres s'obren camí cap al tram final del viatge i el mar engoleix les aigües del riu.

El riu i la seva conca formen un ecosistema fluvial molt valuós en que la vegetació esquitxa les lleres i ribes del riu. A Catalunya tenim comunitats vegetals molt interessants formades per salzes, oms, freixes, verns, pollancres, que s'acaben entrecreuant amb altres ecosistemes com ara el bosc mediterrani o el bosc de l'estatge montà. Una rica i variada fauna , amfibis com la salamandra, mamífers com la llúdriga, aus com l'agró roig, complementen un ecosistema que és un vertader tresor ambiental.

En aquest cicle la societat ha aprofitat les aigües del riu per a diversos usos, hidroelèctrics, embassaments, reg agrícola, usos industrials, abastiment d'aigua potable, usos recreatius.... Catalunya té tota una història forjada al voltant dels cursos fluvials. Les conques del Ter i el Llobregat son testimonis de la revolució industrial i dels consegüents combats socials entre la classe treballadora i la burgesia.

L'energia que rebrota dels rius ha estat motor de desenvolupament i els industrials catalans no van dubtar a contaminar les aigües dels rius i malmetre'n l'ecosistema. Un exemple paradigmàtic és l'empresari tèxtil Puigneró, un autèntic criminal de l'ecologia.

La història d'agressions als nostres rius és molt densa, des de la indústria contaminant dels segles XIX i XX fins als aprofitaments abusius ( piscines, camps de golf, construcció massiva, turisme massiu...) del segle XXI que redueixen el cabal dels rius. En aquest sentit la creació de la Junta d'Aigües de Catalunya va posar les bases per desplegar una política global de sanejament de les aigües que s'ha plasmat amb la creació de les EDAR i l'ACA.

Han fet molta feina i han possibilitat que les llúdrigues tornin a nedar gairebé a tot el curs del riu Ter però malauradament l'escassa consciència ambiental de la ciutadania catalana i dels dirigents polítics ( i de retruc espanyola) ha impossibilitat que es pugui desplegar amb més contundència i eficàcia una política ambiental més agosarada i valenta. L'ACA té molt mala fama i si per determinades majories socials i polítiques depengués caldria eliminar-la i tornar a matar els nostres rius. Estic plenament convençut que hi ha una majoria social a la qual això li és absolutament indiferent.


El cicle d'aprofitament de l'aigua és simple i complex alhora. A les capçaleres s'hi concentren centrals hidroelèctriques, potseriorment els embassaments capten aigua dels rius i l'emmagatzemen. Després l'aigua es desviada mitjançant grans canonades cap a plantes potabilitzadores que posteriorment la distribueixen a dipòsits que al seu torn la fan arribar a les llars a través d'una densa malla de canonades. Un cop l'aigua ha estat aprofitada ( per a la llar, la indústria, l'agricultura, el turisme, l'oci...) l'aigua arriba a les depuradores i és posteriorment retornada al riu. El cicle es tanca i en aquest conjunt és on hi ha un volum de negoci que cada cop és més aprofitat per multinacionals i altres carronyaires de l'especulació

Tanmateix, l'agressió més rellevant i recent és la privatització dels rius. La Generalitat de Catalunya a través del govern de CIU ha tancat dues perilloses operacions que consisteixen d'una banda en la privatització de l'empresa ATLL ( Aigües Ter i Llobregat) i de l'altre la venda de la gestió de la xarxa de depuradores de l'AMB ( Àrea Metropolitana de Barcelona). Al seu torn moltes xarxes de distribució de municipis com és el cas de Girona, Salt i Sarrià de Ter estan privatitzades.


Fa uns anys ressonava amb força el clam d'una Nova Cultura de l'Aigüa però el creixement desbocat del PIB va fer callar als qui alertaven dels límits del creixement i la fragilitat dels ecosistemes. Ara, amb l'emergència del fenomen de la pobresa hídrica crec que cal recuperar aquell concepte i empeltar-lo de consciència social. Els nostres rius son un patrimoni de la Nació, de la Humanitat, de la Terra, i ens correspon preservar-los. I els drets humans son un mandat de la Declaració Universal dels Drets Humans, ens correspon garantir-los i preservar-los. Les dues lluites s'han de complementar i entrelligar abans no sigui massa tard. 

dimecres, 19 novembre de 2014

A Girona, volem l'aigua neta i clara

Arran d'un encàrrec de l'Ajuntament de Girona, l'empresa EFIAL ha realitzat una auditoria a la companyia mixta Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter, S.A (AGISSA). L'estudi revela algunes dades preocupants. El tema va sortir en un Ple i per unanimitat es va acordar impulsar una mena de comissió d'investigació que s'havia de reunir avui. I per diverses circumstàncies s'ha ajornat fins al 4 de desembre. Davant d'aquesta situació, des de la CUP hem pres diverses decisions.

1) Fer pública l'auditoria penjant-la a la xarxa i fent-la accessible a tothom que ho vulgui: enllaç

2) Demanar la compareixença dels accionistes i el conseller delegat d'AGISSA, Narcís Piferrer, a la comissió. També volem que hi vinguin l'entitat Aigua és Vida i representants d'EFIAL, l'empresa auditora.

3) Reclamar una convocatòria del subgrup de treball relacionat amb l'aigua de la Taula Municipal sobre Canvi Climàtic, atès que diverses entitats hi són presents i considerem que tenen dret a tenir tota la informació relacionada amb aquest afer.

4) Finalment, sol·licitar una Audiència Pública oberta a la ciutadania a fi i efecte d'informar-la abastament i de forma clara i concisa sobre els continguts de l'auditoria i la situació de la companyia d'aigües que presta el servei al nostre municipi. 

No volem caure en teories de la conspiració ni veure fantasmes on no sabem si n'hi ha. Simplement pensem que la transparència és un valor i no considerem just que la ciutadania no tingui ple accés a una informació que normalment queda atrapada enmig de despatxos tancats amb pany i forrellat. 

Però més enllà d'exigir transparència, que és fonamental, hem d'encetar el camí de la municipalització del servei, i hem de fer-ho ben aviat. No podem permetre que una colla d'accionistes carronyaires es continuïn lucrant amb la nostra aigua. Durant anys i panys l'ajuntament de Girona ha matingut privatitzat (en un 80%) Aigües de Girona perquè era un negoci rendible per a accionistes i capitalistes. Ara ha arribat el moment de recuperar aquest servei i posar-lo al servei de la ciutadania. La gestió eficient, municipal, transparent, conscient, col·lectiva i participativa d'Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter i del conjunt d'infraestructures necessàries pel seu correcte funcionament és un repte i una necessitat d'aquests temps que ens ha tocat viure. Som-hi!

diumenge, 16 novembre de 2014

Cal un gir social del procés sobiranista

Fa una setmana recomptàvem vots i tot el món ens mirava. L'alegria que recorria Catalunya encomanava a mig món i la democràcia va assolir una nova fita en aquest país petit del sud de la mediterrània, país tossudament alçat i encaparrat a conquerir la seva llibertat.

Però la ressaca va passar de pressa i en qüestió de 48 hores els partits polítics van ensenyar les seves urpes tàctiques. CDC i UDC maquinen per refredar l'onada sobiranista i guanyar temps per resituar-se, una típica maniobra de partit que a aquestes alçades de la pel·lícula ja s'intueix com acabarà. Les promeses de convocar eleccions per a complementar el procés participatiu se les ha endut el vent i els directors de màrqueting i comunicació de CiU tornen a la càrrega. S'han apuntat a la maniobra d'altres partits com ICV, PSC i PP. Les contradiccions d'uns, les ambicions electorals d'altres i la por dels de més enllà han tirat aigua al vi a la gran borratxera democràtica del 9-N.

Però personalment estic molt tranquil perquè no és la primera vegada que els partits fan trontollar el procés sobiranista i fer-lo descarrilar. I com sempre el poble els passarà pel damunt i tornarà a encarrilar l'onada, que cada cop és més potent. Estic convençut que no trigarem gaire a veure nous moviments i la data de les eleccions es farà pública. El procés continua viu i el moviment independentista pressionarà fort des de baix, com sempre.

I en aquest temps mort imposat crec que és el moment per fer una reflexió sobre l'orientació del propi procés sobiranista. Fins ara ha primat el discurs econòmic, democràtic, econòmic i cultural i en certa manera el procés ha estat revestit d'una certa neutralitat ideològica que més d'un cop l'ha ancorat al centre i cap a postures molt tímides des d'una perspectiva social.

I soc del parer que cal capgirar això perquè el país viu una vertadera situació d'emergència social que no es resol amb la clàssica reivindicació del dèficit fiscal. No vull ser injust i cal reconèixer que la campanya "Ara és l'hora" s'ha dotat de potents missatges socials que fan referència als problemes que viu ara mateix una bona part del país castigat per la crisi.

Però sóc del parer que  anar més enllà i dotar el discurs ideològic del procés sobiranista de més contingut social. Només d'aquesta manera aconseguirem arribar a més sectors de la societat catalana. Sectors que han estat molt castigats per la crisi i es miren el propi procés des de la distància. Si enfortim les demandes de més justícia social serem més clars i deixarem clar que volem un país millor que el que tenim ara, un país on les elits i les desigualtats no formin part de la centralitat, un país disposat a combatre la pobresa infantil, els desnonaments, la pobresa energètica i la privatització de la sanitat i l'educació públiques.

Un país exemplar en la lluita contra la corrupció i l'enriquiment d'unes minories antidemocràtiques. Un país en definitiva que no vol perdre la seva sobirania econòmica enfront d'uns mercats embogits i disposats a desposseir les classes populars de quelcom tant bàsic com és el pa, el treball i el sostre. Aquest país que jo somnio es diu Catalunya, Països Catalans, i vol llibertat, dignitat i justícia social!

dissabte, 15 novembre de 2014

Decretar un rescat social i humanitari

Vivim en plena era dels rescats. El règim polític i econòmic que va néixer el 1978 a l'estat espanyol enmig de la crisi sistèmica general (petroli, esquerdament de l'estat de Benestar europeu, emergència del neoliberalisme...)  ha acabat sent rescatat i engolit pel propi sistema. Tota una metàfora.

El sistema financer espanyol ha estat rescatat per l'estat a través d'injeccions monetàries que han endeutat la societat per moltes dècades. El rescat de l'AVE, l'imminent rescat del sector elèctric i energètic (Castor ha estat el primer), el rescat de les autopistes...; són els símptomes de la decadència d'un règim i d'un sistema capitalista que s'està esfondrant més ràpid del que tothom havia previst. Però seguint fil per randa la lògica antiga de "socialitzar les pèrdues i privatitzar els guanys", els sectors poderosos han pogut jugar al monopoli saben que podien malbaratar sense límits i gaudir de luxes inconfessables perquè l'estat els rescataria. En canvi, les famílies i la classe treballadora assetjada per l'atur, la precarietat laboral, el baix poder adquistiu i la violència desfermada de la banca criminal (desnonaments) ha estat abandonada a la seva sort.

Davant d'aquest panorama de fallida i caos que dibuixa l'esfondrament del capitalisme són diversos els economistes (Costas Lapavitsas, Vicenç Navarro, Miren Etxezarreta, Manuel Bosqueta, Piketin, Krugman, Stiglitz, Paul Samuelson...) que des de diversos enfocaments que van de la socialdemocràcia fins al centrisme passant per l'anticapitalisme, han alertat que el sistema capitalista necessita alternatives que el substitueixin abans no sigui massa tard.

Heus aquí algunes propostes de mínims per a evitar el col·lapse i rescatar la societat tot preservant els drets socials i laborals de la ciutadania alhora que es prenen mesures per evitar la destrucció de la naturales. Sabem perfectament que aquestes propostes topen amb moltes resistències i que implementar-les requereix de grans majories socials que les avalin. Sabem també que les castes i oligarquies es protegeixen i han desenvolupat un corpus jurídics que impedeix aplicar-les d'un dia de l'altre. Com deia son un programa de mínims però en el fons son un programa de lluita i combat apassionant. 

Habitatge

Cal fer canvis legislatius que garanteixin l'accés universal a l'habitatge. Diverses mesures que es poden prendre és prohibir per llei tenir més d'un habitatge o que l'estat garanteixi lloguers raonables (no més de 200 euros) tot expropiant els parcs d'habitatges en mans de la banca i les immobiliàries. Els ajuntaments necessiten més competències i disposar de més parc d'habitatge La llei ha de prohibir l'especulació i recuperar el valor d'ús de l'habitatge. Cal impulsar cooperatives d'habitatge i fixar preus màxims. Comerciar amb els habitatges ha d'estar molt controlat per la democràcia.

Energia

Expropiació immediata de la xarxa de distribució i nacionalització del sector energètic. Impuls a la creació de les cooperatives energètiques i tancament de les nuclears. Foment de l'autoconsum i les energies renovables alhora que es prohibeix el malbaratament energètic i l'emissió de CO2. L'objectiu és desconnectar-se de l'oligopoli energètic, garantir el subminstrament de l'energia i aturar les emissions de CO2 amb el consegüent canvi climàtic, autèntica amenaça per a la supervivència del planeta. Sistema de bons socials per a garantir el subministrament  energètic alhora que es desenvolupa un pla nacional pel bon ús de l'energia.

Aigua

Nacionalització i municipalització dels sistemes d'emmagatzament, distribució i abastiment d'aigua potable. Es prohibeix el malbaratament i es prioritza l'accés a l'aigua potable com a bé bàsic per a garantir els mínims que exigeix la Declaració Universal dels Drets Humans.


Drets Laborals

Supressió de les rígides reformes laborals impulsades per les patronals sota les directrius de l'FMI i les forces vives del capitalisme i que han estat aprovades pels principals partits polítics i acceptades per les grans centrals sindicals. Aquestes successives reformes han laminat els drets laborals i sumit la classe treballadora en la misèria, la flexibilització permanent i unes condicions d'esclavatge assimilables a les del segle XIX. Foment del cooperativisme laboral i una nova cultura del treball basada en el bé comú i que superi l'actual paradigma de la competitivitat irracional. Obligar les empreses a contractar més personal, repartir la feina i fixar un salari màxim i mínim orientat a garantir la dignitat de les persones i aturar la proliferació de rics. Prohibir l'atur per llei.

Transport

Aturar la construcció d'AVE's, d'autopistes i de grans infraestructures aeroportuàries que destrueixen el territori i no son útils a la majoria de la població. Recuperar les inversions per a la xarxa ferroviària de MD i rodalies alhora que s'estableix un sistema d'abonaments que garanteixi el dret a l'accessibilitat de la ciutadania. Potenciar el transport públic basat en tren, autobús, tranvia i responsabilitzar les empreses del transport de les plantilles de treballadors. Prohibició d'accedir al centre de les ciutats en cotxe i subvencionar un pla per a què cada ciutadà català disposi d'una bicicleta. Pla de construcció d'una xarxa de carrils bici que estructuri els sistemes urbans de Catalunya i desenvolupi una bona connectivitat entre diferents nuclis urbans. Aturar l'actual model de mobilitat basat en el vehicle privat i desviar les mercaderies a la xarxa ferroviària alhora que es redueix el consum de petroli a causa del transport de mercaderies. Fomentar la producció i distribució local i limitar per llei el nombre d'emissions de CO2 per persona.

Serveis Mínims Garantits

L'estat i l'administració ha de garantir uns serveis mínims de consum de productes de primera necessitat per al conjunt de la població. Alimentació, medicaments, roba i calçat han d'estar controlats per la llei i s'ha d'impedir que els gegants de la distribució tèxtil i alimentaria continuïn engruixint a llista Forbes. Pla de subvenció i rescat per a famílies afectades per la crisi i infraestructura per a garantir aquests subministraments de mínims

divendres, 14 novembre de 2014

Emergència habitacional i autocrítiques

Ahir dijous 13 de novembre Caritas va organitzar un acte a Girona sobre emergència habitacional. Durant l'estona que vaig poder-hi assistir, van intervenir ponents que coneixen a fons el tema i que van fer una interessant exposició sobre la problemàtica de l'habitatge a Catalunya i l'estat espanyol.

La visió que jo en tinc d'aquest tema és molt clara i fa més d'una dècada que la defenso. L'habitatge es va convertir fa anys en un valor de canvi i va perdre el seu rol d'ús. En aquest context els especuladors es van fer d'or, i ho van fer tant els grans i estructurals (bancs) com els petits (petits inversors) que es van voler aprofitar de la situació. Aquest esquema pervers ha deixat un paisatge devastat i una ciutadania enfonsada en la crisi social més greu del segle. "L'habitatge és un dret i no un privilegi", o "prou especulació i salvem el territori", cridaven les plataformes organitzades de mitjans anys 90 del segle XX i la primera dècada del segle XXI. La lluita ve de lluny i la PAH ha estat el moviment social que ha recollit i amplificat el bagatge de treball en defensa del dret a l'habitatge, que va començar a Catalunya als anys 70 amb els primers grups organitzats d'okupes.

La tímida llei d'habitatge del tripartit no es va complementar amb un reglament que la reforcés, i es va gestar en un període de màxim esplendor de la bombolla immobiliària en què els sectors econòmics responsables tenien un gran capacitat d'influència. El mercat és qui governava i qui governa i això es tradueix en una manca de política d'habitatge que faci efectiu aquest dret. En d'altres paraules, era més avançada la política d'habitatge del franquisme que la de la democràcia.

Però tot això no serveix de res als milers d'afectats. Ciutadans damnificats per la guerra econòmica que ha desfermat el capitalisme, ciutadans que no estan per anàlisis macroeconòmiques i que el que necessiten és cobrir uns mínims. A tots aquests ciutadans els sectors anticapitalistes amb les nostres anàlisis i discursos no els hem resolt el problema. És cert que hi ha una realitat estructural que explica aquesta situació però el dia a dia també necessita respostes urgents que s'han d'abordar.


Precisament, la CUP no ha tingut prou capacitat de pressionar els ajuntaments a través de les diferents taules d'habitatge per multar els bancs i començar a fer-los una mica de por. L'Ajuntament de Terrassa ho ha intentat i ha obert expedients però només ha tingut capacitat per cobrar una multa de 5000 euros imposada a un banc. Autèntiques pessigolles per a la màfia bancaria però és molt lloable aquest camí iniciat que s'hauria d'estendre arreu del país.

Però l'ajuntament de Girona de moment no ha fet ni això, malgrat els anuncis de l'equip de govern. Els expedients sancionadors encara no han arribat als bancs. Espero que en els propers dies tinguem notícies d'una dotzena de sancions com a mínim.  Reconec i admeto que probablement la CUP no ha estat prou activa ni ha pressionat prou políticament. Dels 400 pisos buits detectats (segur que n'hi ha moltíssims més, no fotem!) n'hi ha 51 propietat de bancs i la resta majoritàriament són d'immobiliàries i particulars. A hores d'ara haurien d'estar tots marcats i hi hauria d'haver una pila de sancions en marxa. Ens correspon a nosaltres pressionar per a què això sigui una realitat i ens hi hem d'esmerçar més. Sense autocrítica no es pot avançar, tenim flancs per cobrir i moltes mancances per resoldre. L'habitatge és un dret, no un privilegi. Som-hi!