diumenge, 28 de juny de 2015

Un fantasma sobrevola la regidoria de sostenibilitat de l'Ajuntament de Girona

La regidoria de Sostenibilitat de l'ajuntament de Girona està de pega i un fantasma la sobrevola des de fa anys. Des de l'any 2011 fins al passat maig de 2015 ha estat dirigida per en Jordi Fàbrega, un membre d'Unió Democràtica de Catalunya i militant de l'Opus Déi, la famosa secta que tants calers i poder remena. La inoperància i la paràlisis de les polítiques ambientals a Girona han estat les tòniques habituals del mandat i malauradament el govern de Carles Puigdemont no ha fet absolutament res per rectificar la situació.



Fàbrega ha estat al capdavant de sostenibilitat i ni s'ha preocupat d'aspectes capitals com ara l'energia, la gestió de l'aigua, la biodiversitat, la política de residus, la mobilitat o l'urbanisme sostenible. Indiferència, apatia, desgana, manca absoluta d'iniciativa política. Han estat quatre anys molt durs ambientalment parlant i el més calent és a l'aigüera. No s'ha desplegat l'anella verda, no s'ha fet res per restaurar els ecosistemes del municipi ni s'ha potenciat l'educació ambiental, més aviat el contrari. L'oficina ambiental ha estat reclosa en uns baixos del carrer ciutadans, totalment amagada i desprovista de competències i recursos. Els serveis tècnics son els que han anat tirant del carro i les iniciatives polítiques de l'oposició i algunes entitats han salvat els mobles però la veritat és que el desmantellament de la política ambiental ha estat la constant.

I quan encara no ens acabem de refer pels disbarats i la passivitat total del neocon de l'Opus Dei que probablement no sabia distingir una mallerenga blava d'una mallerenga emplomallada ara acabem de saber que el nou regidor de sostenibilitat ( el nom ja ho diu tot) serà l'advocat i membre del Rotary Club Carles Ribas, que durant quatre anys ha gestionat la regidoria d'urbanisme des d'una perspectiva molt clara: desenvolupisme a dojo i promoció econòmica. Aquesta gent viuen en la seva bombolla neocon i no es volen adonar que les polítiques ambientals son estratègiques i imprescindibles. Ens acusen a les esquerres i als ecologistes de fomentar el catastrofisme i responen amb polítiques ambientals epidèrmiques i amb un caire economicista que fa feredat.

Em pregunto quin tractament donarà Carles Ribas a la Devesa i la necessitat de connectar-la amb l'ecosistema fluvial, que farà amb l'anella verda tant prima, raquítica i desconnectada que tenim ara. Que farà amb AGISSA, amb Girona +Neta, amb els residus i l'educació ambiental. Que farà amb el PAES inexistent i amb els indicadors de sostenibilitat que s'han de desplegar, actualitzar i millorar. Voldria saber com desplegarà la moció de l'ANG sobre la transició  energètica i el canvi climàtic, o què farà sobre les Transition Town i la necessitat de desenganxar-se del model fòssil. De moment sabem que els fantasmes sobrevolen aquesta malaurada regidoria, que continua de mala pega.

dimarts, 23 de juny de 2015

Tornem a la vida del pencaire. Amb menys drets laborals!

Sovint s'acostuma a dir que el temps passa molt de pressa. I és cert. A mi els darrers quatre anys m'han passat volant i queda lluny el maig de 2011 en què la meva vida va fer un tomb important. Han estat 4 anys molt intensos, d'aprenentatges i experiències de tot tipus, de coneixences, de decepcions i d'alegries compartides.

Però qui perd els seus origens perd identitat. I jo tinc unes arrels fondes i clavades a l'ideari de la classe treballadora. Després de 4 anys torno al meu lloc de treball, a fer de conserge-mantenidor d'una escola de primària de la ciutat de Girona. Els reptes en el món educatiu son molt grans i des de la nostra posició de servidors públics podem fer una gran tasca, convé tenir-ho clar.

La vida entre expedients, ressolucions, decrets, mocions i sessions plenàries es pot fer molt feixuga i confesso que de vegades trobava a faltar les rutines de la meva feina. Doncs bé, des de fa uns dies he deixat de ser electe i torno a feinejar amunt i avall al meu lloc de treball. La tornada no ha estat dura, m'hi he adaptat rapidament però rumio i barrino per quins set sous he perdut tants drets laborals. No puc acceptar de cap manera que pel fet de ser treballador municipal i electe m'hagi vist obligat a claudicar i a perdre drets laborals que crec que tothom hauria de tenir. Dissortadament la reculada ha estat generalitzada i l'entrada en vigor de la reforma laboral ha fet estralls i ha servit per atemorir una classe treballadora que viu amb l'ai al cor i totalment esmaperduda. No anem pas bé.

De vegades la vida militant és dura, molt dura, i en el meu cas diverses circumstàncies personals estan impedint que em pugui dedicar més temps a la militància de carrer. No he fet cap passa enrrere, simplement estic una petita temporada agafant aire,  resituant-me i baixant una miqueta el ritme.

A fora hi ha molta feina a fer i una pila de reptes a acomplir. I entre tots i totes hi serem, donant la talla i anant-hi, anant-hi, anant-hi.

dijous, 18 de juny de 2015

És el canvi climàtic estúpids!

El món del primer terç del segle XXI s'enfronta a una amenaça global que cada cop s'expressa de forma més crua i clara. Les pertorbacions antròpiques que s'han esdevingut al món d'ençà de la revolució industrial han tingut conseqüències directes en el nostre clima i això avui ja és un fet demostrat científicament. Durant dècades els sectors empresarials i econòmics han finançat als grups conservadors per a fomentar el negacionisme i manipular l'opinió pública. I per culpa d'aquesta actitud irresponsable i criminal hem perdut un temps preciós.

Sigui com sigui avui ja no hi ha cap dubte que el clima està alterat i que l'escalfament global està colpejant diverses àrees del planeta. L'augment ha estat d'1,5 grans de mitjana a Catalunya i les temperatures estivals han augmentat de mitjana fins a  2,1 graus.  L'augment ha estat de fins a 0,23 graus per dècada. Un augment de temperatura que s'afegeix a una disminució progressiva de les precipitacions que ja arriba fins a un 1,2% menys de precipitació anual i fins a una reducció d'un 5% en el període estival. La nostra àrea mediterrània és de les que pateix i patirà més aquesta desestabilització i l'estrés hídric i els episodis extrems ( amb greus afectacions a les collites i al turisme) es manifesten de forma cada cop més crua.

El debat científic està clar i els tècnics de l'IPCC aboquen llum i taquígrafs a la sèrie històrica de dades amb les quals il·lustren els seus estudis i les seves advertències. Tanmateix, el món econòmic, empresarial i polític continua pressionant per fer créixer l'economia, una economia basada en la gestió capitalista i que requereix de colossals quantitats de combustible d'origen fòssil. Més del 95% del transport es basa en derivats del petroli i l'actual fase de globalització capitalista ens aboca a un escenari de creixement de les emissions i de desestabilització del clima. Tanmateix, no només és la dreta la que defensa el paradigma del creixement. També l'esquerra reivindica més activitat econòmica per a finançar projectes socials i l'estat de benestar, i més activitat econòmica vol dir més emissions i més contaminació.

La ciència ja ha parlat i les conseqüències del canvi climàtic ja son aquí. Episodis meteorològics extrems, desestabilització dels ecosistemes, pèrdua de neu i de biodiversitat, sequeres, inundacions, pertorbacions econòmiques....l'amenaça climàtica no és cap broma i és el repte més important que ha d'afrontar la humanitat en el seu conjunt.

Recentment l'actual Papa de Roma ha fet una encíclica advertint sobre els perills del canvi climàtic. Però si em permeteu jo li resto credibilitat perquè el Vaticà és un estat que té relacions diplomàtiques amb els principals responsables del canvi climàtic. Amb tot, és possible que l'autoritat moral ( que jo no comparteixo en absolut) del nou papa potser servirà per convèncer a alguns dirigents que no es deixen convèncer pels advertiments dels científics de l'ONU.

A Catalunya s'està preparant una llei sobre el canvi climàtic ( no l'he llegit a fons i no la puc jutjat però m'ensumo que els grups negacionistes faran lobisme) però en l'actual debat sobiranista i constituent que estem vivint no hi apareix aquesta qüestió com una prioritat, tot el contrari. I és un fenòmen ( el de la indiferència i la inacció) extensible a tot l'arc polític català i de bona part del continent europeu i el context internacional. El programa Latituds d'aquest vespre al canal 33  d'avui ens ha deixat un testimoni científic i moral inequívoc. El temps per actuar s'acaba i la Cimera de París és la darrera oportunitat per deixar un món en el qual els nostres fills i nets no es vegin abocats a sobreviure en un infern climàtic.







dimecres, 3 de juny de 2015

Reptes econòmics, energètics, ambientals i socials. Catalunya 2015.

Els gestors del capitalisme intenten imprimir un clima d'optimisme. El nucli dirigent és policèntric però les institucions més conegudes son el Banc Central Europeu, el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, La Reserva Federal dels EUA, la Comissió Europea i els fòrums econòmics de Davos, Bildelberg i d'altres repartits arreu del món.

A Europa la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i les institucions alemanyes son les que marquen les directrius de l'economia. I ara mateix posen com a exemple a seguir l'economia espanyola, marcada per una recuperació del creixement del PIB del 0,9% en el primer trimestre de 2015 respecte al trimestre anterior. Les previsions de les institucions econòmiques és que el PIB espanyol se situï en el 2,7% al finalitzar el 2015.

Aquests dies a Sitges hem pogut veure com les elits econòmiques posen a Espanya com a model a seguir i tant el cercle d'economia com les organitzacions empresarials es feliciten mútuament per aquestes bones dades macroeconòmiques. Unes dades que son fruit de les polítiques neoliberals d'augment de la productivitat a base de precaritzar les condicions de treball, de fer retallades en drets socials i d'escanyar la població local.

Però aquestes dades aparentment optimistes amaguen moltes coses que els gestors del capitalisme tenen interès en ocultar. En aquesta llista s'hi publiquen les dades del PIB de tots els països de la UE27 +d'altres com Suïssa i USA i fins arribar a una llista de 33 països . Cal dir que Grècia també és un país que creix econòmicament, per bé que les previsions del FMI i la CE situen aquest creixement  en una previsió del 0,3%.

La baixa de preu del cru, la compra massiva de bons, les reestructuracions econòmiques, el rescat bancari de 41.000 milions a Espanya, la reforma laboral que ha instaurat la precarietat, l'atur estructural i la ma d'obra explotada i sense drets procedent de països tercers, el consumisme compulsiu i acrític, la manca de regulacions ambientals, la fuga massiva de capitals evadits fiscalment i el retorn de capitals i inversions fruit d'estímuls fiscals, son alguns dels ingredients que expliquen el creixement de l'economia catalana i espanyola. Un creixement que els gestors del sistema s'han encarregat de dirigir.

Els països del sud d'Europa acumulaven pèrdues econòmiques i alguns trimestres de recessió. I aquí s'ha pogut comprovar com la fallida de l'estat de benestar posava en risc la pau social. Per això no tinc cap dubte que han pogut comprovar quins son els límits i han decidit fer tornar el creixement econòmic i dissipar les amenaces d'un esclat social. Un cop ha tornat el creixement hem pogut comprovar com organitzacions com la PAH i altres experiències similars han reculat. El nombre de manifestacions i actes de rebel·lia ha baixat estrepitosament i avui, a les portes de l'estiu de 2015 ens trobem amb una situació social similar a la dels anys previs a la crisi, és un fet objectiu. Si la classe mitjana recupera poder adquisitiu desapareix el fantasma de la revolta; en canvi els beneficis d'un canvi polític controlat en el marc constitucional estan fora de tot dubte i en un context de creixement econòmic, serviran per a perpetuar l'status quo.

I els propis gestors locals del règim han pogut comprovar com l'encaix constitucional dels moviments socials és la millor eina de desactivació definitiva d'una potencial revolta que qüestioni els mateixos fonaments del sistema capitalista a Catalunya i l'estat espanyol. Per això rotatius com el País i d'altres mitjans s'estan afanyant a rubricar les noves formacions polítiques i apel·lant al seu pragmatisme. Diuen i afirmen que la democràcia constitucional espanyola és la millor garantia per a fer canvis socials i maquinen tant com poden per estendre la seva influència i que BCN continui esdevening una plaça global integrada al capitalisme i l'estat.

Però tot això és conjuntural i la propera crisi ambiental, energètica i de retruc sistèmica farà empal·lidir la crisi econòmica que va esclatar el 2008. Els canvis estructurals que caldrà fer en un context inestable seran brutals, per això l'oportunitat que ens brinda el procés d'independència de Catalunya és històrica i ens permetrà obrir una etapa de canvis que implementi transformacions en l'àmbit energètic, ambiental, econòmic i social.

 Cal rel·localitzar l'economia, socialitzar el repte del crash oil i desenganxar-nos de l'economia fòssil, fer créixer les energies renovables i superar els oligopolis energètics. Cal desenvolupar una estratègia de país per fer front a la crisi climàtica que ve i alhora entaular sinèrgies a nivell euromediterrani i internacional en l'àmbit climàtic. Necessitem desenvolupar un model productiu que generi riquesa col·lectiva i que aturi l'actual marc de desigualtats generat pel capitalisme financer, comercial i industrial. Ens cal un pol de solidaritat amb el sud i fomentar intercanvis culturals que ens facin progressar a nivell humà. La cultura ha de ser motor de canvi i tranformació i per això calen grans pactes d'estat per a fomentar la cultura a tots els nivells i acabar amb les preocupants taxes d'analfabatisme funcional que pateix la nostra societat.

 Necessitem també recuperar el nostre llegat cultural i ambiental, les comarques agrícoles i interiors de Catalunya, portadores d'una cultura ancestral i que l'agroindústria ha homogeneïtzat. Tenim un país polaritzat i desequilibrat ambientalment, urbanísticament i geogràficament; i tenim el repte de deconstruir-lo i reconstruir-lo. Un territori privilegiat trinxat i apedaçat per múltiples agressions i ganivetades i que necessita ser reconstruït. Crear cooperatives, empreses locals i iniciatives solidàries. Tot això serà la base del procés constituent que ha de permetre crear esperança i saba nova. Ens en sortirem, i ho farem perquè la història ens convoca.

dijous, 28 de maig de 2015

CIU ensenya la seva cara més dura i radical. Veu perillar la seva hegemonia i s'enfurisma.

Ara mateix les xarxes socials estan bullint amb missatges pujats de to de l'entorn convergent. La victòria de Barcelona en Comú i l'entrada amb força de la CUP a l'Ajuntament de Barcelona han estat les gotes que han fet vessar el got de la seva paciència. Una paciència que s'ha enfilat fins als seus límits quan han vist que han perdut més de 100.000 vots que han anat a parar a partits d'esquerres i socialdemòcrates.

El viratge cap a l'esquerra que acaba de fer l'independentisme fa sulfurar als gurus de la federació nacionalista i els fantasmes del tripartit reapareixen de nou. És ben fàcil recordar que el nacionalisme català conservador no va perdonar a ERC que fes president a una persona com José Montilla. Llavors no hi havia xarxes socials com ara però era ben comú sentir dir que "ERC ha preferit un xarnego que el nostre Artur".

Aquesta actitud no només mostra acritud sinó una manca de maduresa i sobretot un paternalisme realment preocupant. La burgesia catalana sempre s'ha sentit com l'amo de la casa i no pot sofrir que el país el gestioni gent amb altres idees. Els atacs furibunds que l'entorn de Jordi Pujol i la dreta econòmica van infringir al tripartit és una mostra de manca de maduresa democràtica i una evident feblesa que té el nostre país.

I ara això està tornant. El nerviosisme i el catastrofisme tornen a fer la seva entrada en escena i  la xarxa d'opinadors i tertulians de l'entorn conservador sobiranista ja està tirant de la clàssica teoria. Segons ells l'Artur Mas ha fet un gran sacrifici i per culpa de les esquerres el procés sobiranista descarrilarà. En alguns entorns privats fins i tot amenacen de marxar del país i de deixar-nos sols i desvalguts. És una simple anècdota i probablement no hi ha risc que s'elevi a categoria però deu ni dó el nerviosisme i la gesticulació que estan fent.

Els següents dies veurem una escalada de la tensió. Els tòpics i el fantasma de la por seran les eines que més abonaran la seva estratègia de desgast. Diran que la cultura del subsidi tornarà, que les inversions marxaran de Catalunya, que l'atur augmentarà, que les ciutats on governi l'esquerra seran un caos i fins i tot diran que som violents, molt dolents i males persones.

Alguns quadres convergents ja fa temps que vinculen anticapitalisme del sud d'Europa a violència i caos. Diuen que el seu referent és Dinamarca i la construcció d'un país que generi riquesa i la reparteixi més equitativament, però malauradament crec que els que afirmen això son minoria i molt em temo que el fantasma més excloent i rabiós de la burgesia catalana torna a despuntar.

Sabiem que la construcció d'hegemonies no seria fàcil i sabiem que rebriem atacs de totes bandes, de l'estat i els braços dretans de l'espanyolisme. Sabiem també que el lerrouxisme més furibund i radical faria la seva aparició i sabiem que tard o d'hora la burgesia nostrada s'expressria amb contundència. I ho està fent, primer va ser el Camamilla Party i ara és el quintacolumnisme sobiranista el que vol fer descarrilar el procés.

Apel·lem a la maduresa democràtica, a acceptar resultats, a admetre que hi ha moltes Catalunyes i que ara és el torn de construir una Catalunya Independent, republicana, d'esquerres i ecologista, una Catalunya on les sobiranies s'entrellacen i es projecten. No serà fàcil, però la història truca a la porta i ens toca respondre.