dilluns, 18 agost de 2014

El Parc Central, trinxat i robat davant dels nostres nassos

Avui la premsa publica un reportatge sobre el Parc Central. 6 anys d'obres i moltes històries humanes entrecreuades. S'ha escrit tant sobre aquest tema que es fa difícil tornar-hi i aportar res de nou. El TAV ha arribat a Girona i els passatgers van a cabassos amunt i avall, ADIF ja factura una línia subvencionada i voraç energèticament parlant. Pel mig hi ha hagut corrupció, ineficiència, promeses, enganys i anar fent la viu viu.

El Parc Central és un espai usurpat, no només als veïns que viuen als voltants del parc sinó a tots els gironins i gironines. Però parlem clar, la immensa majoria de gironins i gironines han girat l'esquena al Parc Central; han agafat el TAV i han decidit mirar a un altre cantó. Qui ha patit les molèsties durant més de 6 anys han estat els veïns dels voltants del Parc Central, i qui ha viscut de forma més traumàtica la usurpació de l'espai han estat també els veïns, que astorats han tastat també la insolidaritat de la majoria de gironins i gironines. Però el Parc és de tots i penso que tots ens hauriem de mullar.

Ara sembla ser que alguns representants municipals de l'equip de govern se'ls acaba la paciència i diuen que s'haurà d'aclarir tot en una propera reunió amb representants d'ADIF. La meva opinió és que aquestes alçades el cabreig ja hauria d'anar per d'altres viaranys. A Tarragona ADIF també ha fet una trastada als tarragonins però em sembla que de res serveix fer veure que ens empipem.

Aquest tema ens afecta a tots i com a ciutat hauriem de reaccionar. Jo sóc del parer que aturar el TAV seria un bon remei, com a mínim els d'ADIF no podrien mirar a una altra banda i els qui van enganyar a la gent de Girona amb falses promeses potser els començarien a pujar els colors.

dissabte, 16 agost de 2014

Generar riquesa o repartir-la?

El sistema democràtic liberal pivota sovint sobre l'eix dreta i esquerra. Arreu del món hi ha ritmes històrics concrets i contradiccions de tot tipus, però una de les causes principals de la polarització ideològica i social és la capacitat per generar i riquesa i repartir-la.

Tradicionalment les forces conservadores s'han preocupat principalment de generar riquesa i de fixar les condicions per a què el PIB creixi. A escala local i global, la dreta econòmica i política reivindica canvis i reformes a fi i efecte d'impulsar el creixement econòmic i la generació de riquesa. L'FMI i l'OSCDE, el BCE, les Cambres de Comerç i les patronals i evidentment els partits polítics de dretes: CDU, PP, CiU..., procuren generar riquesa.

I tradicionalment, l'esquerra s'ha preocupat més de la repartició de la riquesa generada. A través de reformes fiscals i de serveis socials, les esquerres han intentat que la riquesa generada arribi a les classes populars i no quedi retinguda en les capes altes de la societat. Tanmateix, tothom sap que la socialdemocràcia ja fa anys que va abraçar els postulats neoliberals i s'ha arrenglerat al cantó de les forces neoliberals donant suport a les seves reformes laborals, fiscals i de límit de dèficit públic amb l'excusa de controlar la inflació.

Actualment s'està generant més riquesa que mai però també s'està repartint més malament que mai. Més enllà de les diferències nord-sud, al nord hi ha cada cop més desigualtats i a Catalunya concretament s'està produint una progressiva polarització social. La riquesa generada pel turisme, el comerç i la indústria s'està concentrant en poques mans i els costos ambientals i socials de les activitats econòmiques no s'estan corregint, al contrari, les classes populars cada cop tenen unes economies més escanyades.

Amb aquest panorama és evident que cal reivindicar més mecanismes per a repartir la riquesa generada, una riquesa generada amb l'esforç de tothom, no només dels empresaris i els propietaris del capital. Els propers anys seran clau a Europa i al món per redefinir nous mecanismes més equitatius, justos i ecològicament sostenibles a l'hora de generar i repartir riquesa.

dilluns, 11 agost de 2014

Per què la gent vota a la dreta corrupta?

El nostre món contemporani és ben complex i difícil de comprendre. Des de la irrupció de l'estat liberal a finals del segle XVIII les formes de govern han anat evolucionant fins al parlamentarisme modern dels nostres dies i la democràcia liberal s'ha anat consolidant com la forma convencional de govern i expressió del pluralisme polític.

En aquest context el sistema capitalista s'ha anat fent fort i ha assolit una hegemonia que ha permès que les oligarquies de sempre es puguin reproduir i mantenir al poder de forma continuada, sovint amb cares ben diferents. El darrer terç del segle XX i la primera dècada del segle XXI ha estat l'escenari de la consolidació a l'estat espanyol de la dreta política i econòmica, que compta amb un suport ampli de la població espanyola. També a Catalunya la dreta ha estat hegemònica durant quasi tres dècades. El cas del PP és ben paradigmàtic, després de protagonitzar increïbles episodis i escàndols de corrupció, aquest partit hereu del franquisme aconsegueix revalidar els seus suports electorals i continuar governant enmig d'una crisi sense precedents des de la Segona Guerra Mundial.

Avui ens hem llevat amb la notícia que a Turquia ha guanyat les eleccions Erdogan, el polític corrupte i ultraconservador que fa només un any va massacrar  joves i activistes a la plaça Tashim. És a dir, que un personatge autoritari i ultraconservador, corrupte i cabdillista, religiós i neoliberal, guanya còmodament unes eleccions i obté el suport d'una gran part de la població. Inexplicable però cert, la gent vota a la dreta corrupte, sigui a Catalunya, a Turquia o a Espanya.

Les complexitats del nostre món contemporani em deixen perplex i no puc arribar a entendre per quina raó la gent vota a la dreta corrupta. Per quina raó la gent dóna suport a aquells partits que els hi han retallat els drets (socials, laborals, culturals, econòmics, polítics...)?  No m'estranyaria gens que actualment bona part de la població espanyola es vegi seduïda pel discurs de la recuperació econòmica i torni a votar al partit líder de la corrupció a Europa, el PP. També haurem de veure si el partit català més corrupte de la història, CiU, revalida la majoria després de l'escàndol del cas Pujol.

La història acostuma a mostrar-nos la realitat tal i com és i d'aquí a uns anys els historiadors explicaran a les noves generacions perquè el món contemporani reprodueix les mateixes misèries que l'Antic Règim i el sistema feudal, és a dir, el vassallatge a l'amo.

diumenge, 3 agost de 2014

9-N, ruptura per canviar-ho tot. Més enllà de fites electorals

L'agost ja ha començat i amb ell comença el compte enrere cap a la data clau, cap al 9-N. Pel camí està sortint a la llum la porqueria acumulada del pujolisme, una porqueria difícil d'amagar i que no hauria de sorprendre a ningú.  Tard o d'hora les malifetes de la burgesia catalana havien de sortir a la llum, i ho estan fent. I així anem fent via cap al 9 de novembre, cap a la inevitable ruptura amb el règim monàrquic heretat dels pactes de la Moncloa. Un règim avalat per la burgesia catalana i que va consistir entre d'altres en liquidar les reivindicacions d'autodeterminació i dignitat de la classe treballadora.

L'any 1978 part de l'esquerra va claudicar i va abocar-se a fer gestió als ajuntaments i a instal·lar-se als parlaments. Els quadres de gran part de l'esquerra sindical i política, formats en la clandestinitat, van dir a la gent que la transició obligava a la desmobilització i van decidir que la democràcia sorgida del pacte tardofranquista era el camí per emprendre el gradualisme i la integració política al sistema de partits i sindicats. Així, van ser molts els qui van apostar per la simple gestió o el peix al cove.

Una estratègia que el PSAN no va acceptar i que després l'MDT i es va encarregar de combatre des de la mobilització. La lluita per la independència i el socialisme va continuar als carrers dels Països Catalans i el nou règim va bastir una sofisticada estratègia de repressió que ha arribat fins als nostres dies.

L'esquerra independentista defensa la ruptura des de fa molts anys. No vam acceptar els pactes del 78 i hem resistit dècades de repressió i marginalitat. Avui, continuem defensant la ruptura amb el règim i això vol dir entre d'altres coses apostar per fer la consulta peti qui peti (urnes al carrer!) i per una estratègia de mobilització permanent i de denúncia de les injusticies i desgavells generats pels abusos del capitalisme desregulat.

El 9 de novembre és la data que ha d'obrir el meló, la data en què el poble s'expressi lliurement a les urnes, la data per iniciar un procés constituent que canvii les regles del joc i aposti desacomplexadament per la justicia social, la llibertat nacional, la solidaritat internacionalista i la lluita contra el canvi climàtic. El dia D serà un nou camí que emprendrem, el començament de tot i el tret de sortida d'un nou temps que haurem construït plegats. Res estarà acabat i tot estarà per fer. 

En aquest camí farcit d'entrebancs i viaranys sinuosos i costeruts, el poble català en tota la seva pluralitat i complexitat ha de bastir aliances i construir consensos. L'esquerra independentista té un paper en tot això, un paper humil i alhora determinant. I l'esquera independentista ha de bastir aliances, unes aliances que per descomptat no tenen el seu objectiu en simples aliances electorals.

L'aposta pel Sí-Sí, la determinació pel Procés Constituent i la triple lluita ( nacional, social i ambiental) seran les premisses sobre les quals l'esquerra independentista haurà de construir consensos i aliances. El tacticisme electoral no forma part dels nostres plans, ni ara ni al 1978, sé que aquesta aposta té riscos, però estem disposats a assumir-los en aquest apassionant camí cap a la ruptura. ben alt.