diumenge, 27 de novembre de 2016

Populisme i autodefensa del règim del 78

Les pàgines dels diaris, els espais televisius i radiofònics, s'han omplert de reflexions sobre el populisme. La setmana passa i en horari de màxima audiència, el programa "El Objectivo" de la Sexta, dirigit per la periodista Ana Pastor, dedicava tot un espai a reflexionar sobre el populisme. A la taula de debat hi assistien representants dels partits clàssics ( PSOE; PP; C's) i un membre de Podemos: Juan Carlos Monedero. 

La tertúlia es combinava amb talls dedicats a donar veu a persones "enteses" sobre el tema. Historiadors, politòlegs, catedratics...però donava la sensació que tot plegat conformava un relat per aillar i desacreditar al representant de Podemos. Val a dir que Monedero es trobava incòmode enmig de tot l'allau de crítiques que li va caure a sobre, i pivotava entre la seva condició acadèmica ( politòleg, sociòleg,doctorat) i el seu rol més polític. 

Monedero combinava brillants reflexions polítiques amb una forta base científica però quedaven una mica descontextualitzades quan havia de fer de polític a l'ús i defensar-se dels atacs dels polítics del règim, inclosa la presentadora Ana Pastor i el seu periodisme sensacionalista, que amb el seu estil personalista i arrogant deixa clar quin model de societat defensa. L'aliança formada per PSOE, PP i C'S atacava durament Monedero però ell es defensava prou bé, i no era fàcil.

Els "experts" consultats deixaven clar que el populisme és qualsevol cosa que qüestioni la "normalitat" democràtica. Així, un dels experts consultats afirmava que el populisme d'esquerres es defineix per tres característiques principals: 
  1. L'existència d'un discurs fàcil, polaritzat i messiànic en contra d'una oligarquia opaca i poderosa que mou els fils
  2. L'existència d'un líder demagòg que ofereix solucions fàcils, viscerals, però que no passen de la simple retòrica. 
  3. Un cop arribat al poder, augmentar la despesa social i buidar les arques de l'estat.

La sensació és que les elits ( polítiques, econòmiques, mediàtiques, empresarials, veinals, institucionals)  s'estant defensant i estant reaccionant. Donar oxigen com sigui al règim del 78 i al sistema de valors del marc del capitalisme. En aquests moments hi ha una ofensiva claríssima des del món econòmic reivindicant la centralitat, la moderació, les elits i l'estabilitat que poden aportar. 

A Catalunya, el periodisme nostrat està reaccionant amb força i ja son legió els opinadors i tertulians que reclamen un retorn a l'estabilitat del règim i a les receptes neoliberals més clàssiques basades en liberalitzacions, tecnocràcia, "moderació" discursiva i partits "responsables" que garanteixin la continuïtat de les polítiques de la troica, la precarietat laboral, el clientelisme empresarial i en definitiva un paternalisme caciquil basat en la opacitat, la desinformació, el classisme. 

Cal analitzar les coses amb perspectiva, i des de l'esclat de la crisi econòmica l'any 2008 ( quasi 10 anys!), el sistema institucional ha trontollat. L'emergència de noves opcions polítiques i sobretot l'acumulació de forces que poden escindir l'estat a Catalunya, han fet saltar totes les alarmes. Per això aquesta necessitat de desacreditar les opcions rupturistes, criminalitzar-les, ridiculitzar-les, estigmatitzar-les, esfondrar-les. 

Els canvis que s'albiren a Catalunya i també a Espanya, espanten i de valent als vertaders populistes que durant  dècades han organitzat un sistema polític i econòmic basat en el paternalisme, la opacitat, la corrupció, el clientelisme. Sota una disfressa de moderació i estabilitat hi ha tota una trama de poder teixida per perpetuar-se en el poder, i ja és hora que s'enceti a Catalunya i a Espanya ( cada país ha de seguir el seu propi camí, i a Catalunya apostem per la República Catalana independent)  una nova etapa de regeneració democràtica, empoderament ciutadà i nous reptes econòmics, socials, ecològics.





divendres, 18 de novembre de 2016

La insensibilitat ecologista del moviment independentista

El moviment independentista s'ha convertit en majoritari, transversal i central. El creixement del moviment ha estat imparable després d'haver-se gestat durant dècades. Som en una moment decisiu de la història i el temps dirà si som capaçós de culminar amb èxit el moment especial que vivim. 

La transversalitat inherent a un moviment de masses rupturista com és l'independentista ha fet aflorar enormes contradiccions i la dreta més radical, neoliberal i insensible amb l'eix social i ecologista ha emergit amb força. Més enllà dels posicionaments ideològics dels quadres i les direccions dels partits polítics conservadors, bàsicament PDEC i d'altres grups petits, hi ha una dreta radical i hostil al discurs ecologista i al concepte de justicia social . 

Determinats sectors independentistes reguen el negacionisme del canvi climàtic i defensen aferrissadament el model de mobilitat basat en el vehicle privat tot esgrimint raons de llibertat individual. Efectivament, el pensament econòmic més liberal basat en Hayek i Fridman impregna la ideologia i praxi d'aquest sector de l'independentisme, que no dubta  a acusar de comunistes antiquats a aquells i aquelles que defensen les reivindicacions ecologistes més bàsiques. 

Sortosament, a l'ANC hi ha sectors ecologistes preocupats pels problemes ambientals que viu el país i el món. Des del canvi climàtic fins a la contaminació, passant pel col·lapse dels recursos o la situació dels rius i ecosistemes del país. És una realitat que a l'ANC hi ha sectorials ecologistes com també que molts dels militants independentistes estan implicats i entregats  en causes ecologistes.Tanmateix, he observat que a les xarxes socials i en determinats ambients independentistes s'hi expressen un tipus de missatges molt hostils i agressius contra tot intent de regulació de l'activitat econòmica responsable dels problemes ambientals. 

Quelcom similar va succeir quan el tripartit va governar la Generalitat ( 2003-2010). Llavors CIU i especialment els sectors mediàtics i econòmics de la dreta catalana, van orquestrar una agressiva i dura campanya contra la gestió del tripartit i es van dedicar a criminalitzar i ridiculitzar les polítiques ambientals. Actualment, en ple procés sobiranista des de fa anys, el creixement d'opcions d'esquerres com la CUP o CSQEP, ha fet aflorar un discurs de dretes pur i dur molt radical i totalment contrari a regular la mobilitat,la gestió de l'aigua, l'habitatge, l'energia o la rica biodiversitat del país. 

Desconec en quins percentatges és dominant aquest discurs al si del moviment independentista aplegat a l'ANC però es detecta un pes important d'ideologia ultraliberal favorable a desregular. Un fort intervencionista sobre la democràcia ( el mercat és el millor regulador diuen!) inspirat en la dreta més dura i neoliberal, està impregnant un sector independentista que s'ha ancorat en un discurs quasi supremacista. 

La reivindicació del dèficit fiscal amb Espanya és l'única pota social d'aquest sector de l'independentisme i preocupa al món ecologista el pes que puguin tenir en un futur els joves i agressius dirigents de dretes formats a escoles de negocis amb mentalitats neoliberals molt rígides i favorables a les grans empreses en detriment de la democràcia, el medi ambient i la justícia social.  

L'assoliment de la independència i la creació de la República Catalana és un objectiu per si mateix, però és evident que vivim en un país amb problemes ambientals i socials, i és difícil entendre que aplicant les mateixes receptes econòmiques i polítiques que estem aplicant ara, puguem afrontar reptes globals com el canvi climàtic, el col·lapse dels recursos o la contaminació. País, ecosistemes, clima, justicia social...son conceptes estretament relacionats i de la gestió que en fem dependrà el futur dels catalans i catalanes de demà. Per això penso que és clau que el moviment independentista es deslliuri del discurs més neoliberal, egoista i reaccionari i s'obri a la solidaritat, la preocupació per l'entorn i el benestar del conjunt del poble.


dimecres, 9 de novembre de 2016

Pobresa, indiferència i inhumanitat

Girona és una ciutat de mida humana, i per això encara és possible que se succeeixin històries humanes, siguin positives o negatives. Heus ací una petita història. Un dia al matí, mentre feinejava per la ciutat, vaig trobar-me una persona d'edat avançada recolzada en una pared de pedra. Tremolava i semblava que queia a terra. Vaig preguntar-li si es trobava bé i va respondre'm amb la veu tremolosa que no. Resulta que era una persona diabètica que acabava de tenir una forta baixada del nivell de glucosa, la qual cosa deixa ben estabornit a qui ho pateix. 

Vaig oferir-me per acompanyar a aquesta persona al Centre d'Atenció Saniària més proper, però ho va refusar i va demanar-me si podia avisar un taxi per portar-lo a casa. Vaig decidir acompanyar-lo a la parada del taxi, que queia ben a prop. Pel camí vaig descobrir que es tractava d'una persona pobre, sense recursos. La seva vestimenta ho testimoniava.

Si ja em va sorprendre la indiferència general dels transeünts en ignorar una persona gran mig desmaiada, més em va sorprendre la reacció del taxista. Ser pobre, vell i malalt sembla ser que no està gaire ben vist i en aquestes condicions un esser humà és més una nosa que cap altra cosa. Aquesta és la sensació que em vaig endur. 

La pobresa s'està normalitzant, i cada cop afecta a més capes de la població. Una pobresa que desperta indiferència o caritat en el millor dels casos. Tot plegat ens torna més inhumans, individualistes, egoistes i cruels. Alguna cosa estem fent malament. 
 

divendres, 21 d’octubre de 2016

L'embassament de Susqueda, el Ter i l'aigua


Resultat d'imatges de Susqueda

El Ter, que naix al Pirineu i mor al mediterrani, forma part de la nostra història, paisatge, cultura, identitat. El seu aprofitament agrícola es remonta a molts anys enrere i hi ha registres de què al segle XIV ja hi havia canals i recs per aprofitar les seves aigues per regar. L'any 1963 es va inaugurar el pantà de Susqueda, a la comarca de la Selva, que embassava el Ter i el convertia definitivament en una reserva d'aigua per a usos econòmics i d'abastiment d'aigua potable.

Començava el compte enrere per a l'exlotació intensiva del Ter i el seu transvassament a Barcelona i la seva àrea metropolitana. L'espoli hídric i el buidatge de la conca del Ter convertiria BCN en una ciutat capdavantera en economia i ens convertia en un país antropocèntric que viu d'esquenes al seu propi territori i naturalesa.

Avui, els seus valors ecològics i naturals son més apreciats però l'intens aprofitament posa en risc la viabilitat ecològica del Ter i el manteniment dels ecosistemes. Els anys de la industrialització van ser molt intensos i les aigues del Ter van patir molts episodis de contaminació; avui els intensos usos ( abastiment d'àrees metropolitanes de Barcelona i Girona, úsos turístics a la Costa Brava, recs agrícoles....) que se'n fan han deixat un cabal que agonitza i que condiciona la salut d'un riu que estimem, 




Resultat d'imatges de Embassament de susqueda 

Parlar del riu Ter ens porta a parlar del dret a l'aigua. I avui l'aigua és un recurs estratègic. Som un país mediterrani i molt vulnerable al canvi climàtic. Les reseves d'aigua no son infinites i l'obsessió pel creixement il·limitat de l'economia no ens permet de veure-hi més enllà. O sigui que el model de desenvolupament econòmic del país determina quin és el grau de respecte pel territori i els bens naturals comuns.

I dit això és moment de parlar del dret a l'aigua. Perquè l'aigua és un bé natural i un element sense el qual no és possible la vida, i per tant és un dret humà. Per això jo soc dels que pensa que l'aigua hauria de ser de lliure accés gratuït i que amb el rebut de lloguer o la propietat hauria d'estar garantit de forma gratuïta tenir accés a un mínim de de 60 litres per persona i dia per tal de poder fer front a les necessitats bàsiques: cuinar, dutxar-se, beure..... A partir d'aquesta quantitat mínim bàsica qui vulgui aigua per malbaratar que la pagui. I sense contemplacions ni complexes, l'aigua no es pot malbaratar i el seu consum irresponsable ha d'estar gravat amb forts impostos ecològics.

És tot un debat. El manteniment dels rius, del nostre Ter, dels ecosistemes vinculats al riu Ter ( bosc de ribera, capçaleres, desembocadura, tram mitjà, aiguamolls....) i el dret a l'aigua son un debat nacional que el país ha d'abordar. I l'actual pantà de Susqueda una infraestructura que ens ha de permetre dialogar i qüestionar vells paradigmes superats. 





dimecres, 19 d’octubre de 2016

Diari de Girona i el Punt Avui, els dos diaris conservadors de Girona

No és la primera vegada que escric sobre els mitjans de comunicació de la nostra ciutat. La darrera vegada que ho vaig fer alguns periodistes es van enfadar i no acceptaven les crítiques. Bé, tornaré a fer-ho, i de nou seré crític perquè crec que tinc dret a ser-ho.

Vivim en una "democràcia" molt singular. Som un país mediterrani amb un fort arrelament dels valors catòlics i uns escassa cultura democràtica. No és només que el franquisme sociològic hagi deixat empremta sinó que els períodes democràtics de l'etapa contemporània mai es van acabar de consolidar i l'actual etapa democràtica no ha anat precedida d'una ruptura amb l'Antic Règim. I els mitjans de comunicació, com la cultura democràtica del país, beuen d'aquesta tradició. Estem instal·lats en una mena de relat democràtic molt feble, i els mitjans de comunicació en son corretja de transmissió.

Els mitjans de comunicació transmeten les versions oficials, son afectes al règim i al capitalisme i es limiten a fer cròniques acrítiques que reprodueixen el propi sistema i consoliden un règim capitalista i de mercat que no accepta crítiques ni alternatives. Periodistes i editorials al servei d'un sistema de valors que ni qüestiona el dogma del creixement il·limitat de l'economia ni els mecanismes d'un mercat que cada cop acapara més parcel·les de la vida.  Diguessim que avui els diaris son simples empreses que comercialitzen informació.

La immediatesa, el sensacionalisme, la superficialitat, la manca de compromís o el piloteig al poder polític i econòmic o la manca de responsabilitat democràtica, així com la incapacitat d'assumir posicionaments i assumir responsabilitats, son marca de la casa en la majoria de mitjans de comunicació, també en els nostrats.

A Girona tenim dos diaris de premsa escrita. El Punt Avui i el Diari de Girona. El primer va nèixer en l'etapa de consolidació del règim del 1978 i després d'un període d'expansió i de la fusió amb el diari Avui, ha optat per una línia de suport al procés sobiranista des d'una perspectiva conservadora i molt afecte al projecte polític de CDC i de l'actual PDEC. El discurs i relat de que tot és culpa de Madrid i l'aposta contundent per l'adhesió acrítica al capitalisme i el neoliberalisme és marca de la casa. Articulistes neoliberals com l'Esteve Vilanova o professionals de la tertúlia com Manuel Cuyàs son l'avançada d'un equip de periodistes conservadors i afectes a la Generalitat.

L'altre mitjà de comunicació gironí, el Diari de Girona, és l'hereu directe de l'antic diari franquista Los Sítios. Integrat al grup Prensa Iberica i ,molt centrat en Girona i les comarques gironines des d'una perspectiva conservadora i de dretes. El DdG representa la Girona més casposa, conservadora, blavera i espanyolista i conserva encara una certa aura de l'antic Los Sitos.  Farcit d'articulistes de dretes, difonen un discurs de l'odi contra l'independentisme. Alfons Quintà, Albert Soler, Lòpez de Lerma, Badenes...un aquelarre quotidià d'odi a l'independentisme. La repulsa a la República Catalana es combina amb una línia editorial molt conservadora en lo polític i liberal en lo econòmic. Si a El Punt Avui tenim independentisme i neoliberalisme, al DdG tenim espanyolisme i neoliberalisme.

En definitiva, penso que el panorama mediàtic català necessita una sotregada, per higiene democràtica i per pura necessitat d'evolucionar i millorar. No pot ser que a aquestes alçades els mitjans escrits, peça bàsica per a una democràcia, estiguin dominats per aquest panorama tant fosc. La precarietat laboral i les dificultats de consolidar projectes alternatius sens dubte dificulten la sortida a aquest atzucac. Sens dubte la història dels mitjans de comunicació al país i a la nostra ciutat no es pot deslligar de l'evolució històrica del país, amb una democràcia molt limitada i sense ruptura amb anteriors etapes. Les oligarquies econòmiques continuen governant el país i això d'una manera o altra condiciona la premsa del país i la ciutat.

Però estic convençut que la història continuarà evolucionant i nous projectes veuran la llum, projectes que sens dubte necessiten el suport d'usuaris i lectors perquè també soc dels que creu que no n'hi ha prou amb criticar sinó que cal actuar i predicar amb l'exemple. Desitjo fermament que a Girona apareguin nous mitjans que aportin llums i claror a un panorama mediatic ensopit i conservador. Segur que noves fornades de professionals encendran l'espurna d'aquest canvi democràtic que ha d'arribar.

 PD: Quedi clar i vagi per endavant que el motiu de la meva crítica no va adreçat als treballadors i treballadores dels mitjans de comunicació. Malgrat discrepar amb persones i professionals reconec la seva tasca.  M'emparo en la llibertat d'expressió,  el pluralisme polític i  el dret a la crítica per reflexionar sobre el paper dels mitjans de comunicació i quina és la seva relació amb el poder econòmic i polític.I de retruc recordo que la meva postura és perfectament criticable i que accepto tota discrepància amb mi, sigui quina sigui.