dimecres, 3 de febrer de 2016

Un indret meravellós i desconegut. Gaudeix-lo, cuida'l, estima'l.

El Parc Natural del Cadí Moixeró és una meravella de la naturalesa que tenim la sort de tenir a tocar. Ubicat enmig de tres comarques com son la Cerdanya, el Berguedà i l'Alt Urgell, presenta una orografia muntanyosa amb alçades màximes de més de 2600 metres sobre el nivell del mar. En ple Prepirineu català, hi trobem una representació de flora i fauna típica d'aquestes latituds i un paisatge de roca calcària fruit de diverses etapes geològiques que han deixat una empremta en el relleu accidentat i original.



Serra del Cadí, del Moixeró, la Tossa d'Alp, El Puigllançada, el Pedraforca...una pila d'indrets sorprenents amb paisatges de muntanya incomparables i pobles i llogarrets encisadors. És una zona que afortunadament s'ha escapat de les grans aglomeracions turístiques i en certa manera la manca de neu i d'inversions turístiques han contribuït a conservar l'essència del lloc. 

La vegetació és variada i típica de muntanya, amb extensions de roure i pinassa a l'estatge submuntà, fagedes i pinedes de pi roig a l'estatge muntà i avetoses i pinedes de pi negre a les alçades subalpines, Més amunt dels 2250 metres ja trobem els prats alpins. Pel que fa a la fauna hi ha una interessant representació d'espècies de muntanya amb més de 130 espècies d'ocells, destacant el trencalós, l'aliga daurada i el Picot negre. Isards, cabirols, cèrvols, martes, erminis...son els mamífers més destacats.

Especialment interessant és perdre's pels volts de Gósol, Tuixent, Josa de Cadí, Saldes...i endinsar-se en la vessant sud del parc, desconeguda i encisadora. Molt recomanable. Jo aquest estiu vaig l'oportunitat de conèixer aquestes contrades i vaig quedar agradablement sorprès. Inajornable una visita a les mines del Berguedà ( Fígols) on es pot veure l'empremta humana i la història del moviment obrer català i la mineria a Catalunya.

Història, naturalesa, paisatge, gastronomia, bellesa...Un tresor a escassos quilometres de les nostres comarques i que val molt la pena conèixer.

diumenge, 31 de gener de 2016

Es pot combatre la pobresa energètica i l'atur?

El sud d'Europa es caracteritza per tenir un model econòmic i social que descansa sobre tres pilars: Una economia molt terciaritzada que genera PIB a partir de models especulatius i poca formació, un Estat del Benestar feble i laxe compensat pel coixí familiar i una democràcia clientelar que fomenta la corrupció.

I la crisi mundial financera que va esclatar l'any 2008 ha colpejat amb força els països que integren el sud d'Europa (PIGS) i ha sacsejat la fràgil democràcia que a l'estat espanyol va sorgir del pacte de 1978. La cohesió social s'ha ressentit i els índex de pobresa que ja existien en l'època de creixement s'han disparat. Així, tenim un atur que voreja el 20%, un atur juvenil que supera el 50%, amb un 22% de gent que viu al llindar de la pobresa i amplies capes de la població afectades per desnonaments, pobresa energètica....


L'accés als serveis bàsics s'ha convertit en una assignatura pendent a Catalunya i el dret al treball no és més que una quimera perquè al marge de l'atur hi ha tot un bloc de població que viu instal·lada en la precarietat, amb contractes temporals i sous de misèria. Un fenomen que la reforma laboral promoguda per les dretes patronals han fomentat. Flexibilitat, temporalitat, precarietat, salaris baixos i intermitents, picaresques, evasió d'impostos....aquesta és la realitat del sud d'Europa, de la Catalunya del Segle XXI.

La solució de la dreta i l'esquerra productivista és més creixement econòmic i demanar paciència. En canvi jo crec que les receptes desenvolupades per l'esquerra i la classe treballadora podrien fructificar. Repartir el temps del treball i la riquesa, redistribuir més equitativament la riquesa generada i instaurar jornades de treball més curtes tot potenciant la formació, els valors de solidaritat i el sentiment de pertinença a una comunitat.

I en matèria energètica es podrien aplicar mesures que combinin una certa austeritat ecologista i una redistribució dels recursos generats més justa i democràtica. Per tal de no malmetre el planeta i els recursos caldria començar a aplicar restriccions pactades i planificades democràticament ( aigua, energia elèctrica...) alhora que es fomenta un model 100% renovable i un decreixement de l'ús del petroli i els combustibles fòssils. I probablement caldria estudiar l'accés a un paquet energètic i hídric totalment gratuït, el suficient per garantir les necessitats bàsiques de la població ( aigua de boca, higiene, cuinar...) Uns mínims per tothom i qui vulgui gastar més aigua i més energia doncs que la pagui.

Mesures que a simple vista semblen fàcils però que requereixen un cos tècnic dotat de coneixements i sobretot que requereixen d'una societat molt conscienciada, solidària preparada. Maluradament crec que encara som lluny de poder aplicar un model així, allunyat del clientelisme, el consumisme més primàri i l'individualisme rampant que impera a la nostra societat. Però és evident que el col·lapse dels recursos i l'evolució del capitalisme ens aboquen a un col·lapse dels recursos que fomentarà les desigualtats.

I l'obligació de l'esquerra transformadora és afrontar aquests reptes, reduir les desigualtats i protegir el clima i els recursos naturals que corren el risc de ser espoliats per les oligarquies. En definitiva, es pot combatre l'atur i la pobresa i el caos climàtic, però cal molta lluita i altres dosis d'aprenentatge col·lectiu.

dimecres, 20 de gener de 2016

Més enllà d'investidures i noves presidències Model de país i desencadenants de la ruptura



Definitivament el procés d'independència en el què estem immersos crema etapes a una velocitat esfereïdora. Superem pantalles molt rapidament i donem cops de timó amb tanta brusquedat que els analistes no donen a l'abast. I no és per menys, som al cor del sud d'Europa, i les convulsions desfermades per la conjuntura econòmica tenen conseqüències polítiques imprevisibles. L'eix nacional i tot el pòsit històric que arrossega ha canalitzat a Catalunya els embats d'una crisi que ha vingut per quedar-.se
El que hem viscut aquests darrers tres mesos és simplement la condensació de molta tensió acumulada. I és lògic, a Catalunya la inestabilitat política és fruit de moltes variables, inclosa la desigualtat i la polarització econòmica. La personificació de les aspiracions d'independència nacional en una sola persona era vist com un llast per diversos sectors socials. I això ha desfermat contradiccions i tensions evidents. 
El que per alguns era vist com una feblesa per d'altres era percebut com una fortalesa. I l'afecció a la figura d'Artur Mas per part dels integrants del seu partit va acabar desembocant en una mena de culte a la personalitat que recordava el pitjor cabdillisme personificat en Jordi Pujol.
Els esforços de la CUP per oxigenar el procés d'independència i aportar aires de renovació democràtica a fi i efecte que aquest incorporés la fita de la justicia social amb l'objectiu d'integrar el conjunt de les classes populars i treballadores, va ser contestat amb una agressiva campanya protagonitzada per simpatitzants de CDC i altres representants de l'anomenat sobiranisme transversal. Una dura campanya batejada amb el hàstag de #Pressing CUP i que i que s'ha basat en un assetjament totalment gratuït i desmesurat". Val a dir que des de determinada esquerra hispanocèntrica també hi ha hagut actituds similars envers la CUP.
Els intents de la CUP per no fer descarrilar el procés i alhora no facilitar la investidura d'Artur Mas ha dut al projecte de la Unitat Popular a un atzucac en el qual s'han conjurat el sobiranisme mediàtic més conservador i una bona part del sobiranisme transversal més intransigent. Així, la CUP ha vist trontollar el seu projecte i s'ha polaritzat la seva militància. L'assemblea de Sabadell va ser el punt culminant d'un complex procés de deliberació que ha acabat desbordant a la militància. 
Finalment i in extremis, un acord en unes esgotadores negociacions ha servit perquè Artur Mas s'apartés i un nou delfí de CDC assumis el relleu. Els historiadors perimetraran amb més rigor el que s'ha desencadenat aquests dies però de moment és evident que el procés s'ha desencallat i el sobiranisme en tota la seva amplitud ha pogut agafar una mica d'aire després de tants mesos d'incertesa, pessimisme i sensació de divisió i derrota. 
I ara en Carles Puigdemont és el nou president de la Generalitat, i en el debat va planar la idea de que és un president de de transició cap a la República; una idea que no es pot menystenir però que també planteja molts dubtes a qui escriu aquestes ratlles. 
Personalment sempre he estat partidari de forçar la ruptura, així com de la unilateralitat i la desobediència com a eines per trencar l'status quo. És una estratègia que té riscos, però tant en l'eix social com en l'eix nacional he estat un ferm defensor de l'acumulació de forces per desencadenar ruptures ja sigui amb l'imperi com amb els poders econòmics. Però haig de reconèixer que malgrat l'aposta dels sectors de l'esquerra independentista aglutinats a l'entorn d'endavant, que finalment han optat per recolzar la investidura de Puigdemont, no puc estar-me de donar la meva opinió envers l'actual president de la Generalitat de Catalunya.  
Durant 4 anys, en la legislatura 2011-2014 vaig representar la CUP al Ple de l'Ajuntament de Girona. Carles Puigdemont al capdavant de CIU va ser l'alcalde de la ciutat i puc afirmar que van ser quatre anys de durs combats dialèctics i crues confrontacions polítiques i ideològiques. El model de ciutat i societat defensat per l'equip de govern encapçalat per Puigdemont se sustentava i se sustenta en tres eixos: conservadurisme, neoliberalisme i elitització de la cultura 
Les tres potes han estat ampliament desenvolupades. Un govern conservador que fins i tot ha ordenat posar simbologia religiosa a l'espai públic. Un neoliberalisme declarat que ha fet concessions als sectors privats de la ciutat com ara concedir privilegis a empresaris ( llegeixis Vol Gastronòmic o eliminació del Mercat del Món) o facilitar la privatització de la sanitat pública tot posant facilitats als promotors de la Clínica Girona. I com a colofó, la compra amb recursos públics d'un fons privat d'art contemporani per potenciar el turisme. I és que el loby turístic ha estat d'enhorabona amb Puigdemont. 
Val a dir que també hi ha aspectes positius. Per exemple les multes a bancs que tenen pisos buits, les municipalitzacions (Girocleta, grues, etc.) així com permetre a les entitats presentar mocions directament al Ple. Finalment la creació del Consell LGTBI o el protocol de clàusules socials culminaria una cadena d'elements positius que val a dir que malgrat s'han fet en el mandat de Puigdemont és evident que son fruit de l'empenta de l'oposició i les entitats de la ciutat.
El model de societat i país que defensa Puigdemont és ben lluny del model defensat per la CUP, és evident, i és inevitable que la CUP de Girona ho palesi. Com també és inevitable que la CUP s'oposi a qualsevol política antisocial que pugui impulsar Puigdemont des de la Generalitat. La nostra defensa de la sobirania popular i de la lluita de classes és incompatible amb el neoliberalisme dels quadres de CDC; auguro una legislatura de 18 mesos que no serà senzilla, i és ben normal que així sigui. 
I ho és perquè per CDC la independència consisteix en assolir un estat per gestionar el capitalisme, un simple canvi de bandera, mentre que per la CUP la independència i la república son un punt de partida per fer un país més just, lliure, ecològic i sense desigualtats. El que deia de la confrontació de models serà inevitable ,i aquests tres mesos n'hem tingut una prova; de fet és ben normal, i ha succeït a tots els països del món on hi ha hagut processos d'alliberament nacional. Els eixos nacional i social s'entrecreuen. 
Amb tot és evident que els poders oligàrquics de l'estat, l'Ibex 35, la banca i la patronal son totalment contraris a la República Catalana. Com també és evident que el trencament de l'status quo que pot suposar la independència de Catalunya desferma un seguit de canvis i noves oportunitats en clau social que pot fer trontollar moltes coses. Per això el règim del 78, amb la monarquia, els cossos de seguretat i l'exèrcit,la banca, la patronal i el poder polític al capdavant, s'han conjurat per impedir tot intent del poble català per constituir-se en república i iniciar un procés constituent. No cal tenir cap llicenciatura en ciències polítiques per endevinar que el primer pas que faci el nou govern per desplegar la Declaració Republicana aprovada el passat 9 de gener tindrà una resposta contundent per part de l'estat. 
És aquí on la CUP ha fet un pas, per no posar cap barrera a la possibilitat de fer un acte de sobirania nacional i popular en els propers mesos. En breus mesos sabrem si estem davant d'un govern disposat a la desencadenar la ruptura, sabrem si tenim una possibilitat real d'avançar o si pel contrari som davant d'una obra mestre del teatre polític protagonitzat pels quadres de CDC. En breus mesos sabrem si la lluita històrica del poble català per constituir-se en república lliure i independent pot materialitzar-se o com a mínim intentar-ho.

Nosaltres hi serem, a totes, serem presents al Parlament i sobretot continuarem esperonant la lluita al carrer, continuarem sembrant llavors, llaurant i treballant les alternatives al capitalisme. Sabem que ens esperen 18 mesos apassionants i intensos,  a l'espera de que ben aviat puguem recollir els fruits i continuar lluitant des de la República Catalana. 

dissabte, 9 de gener de 2016

Enfortir la democràcia, reforçar les alternatives. Des de la República.

Aquests darrers tres mesos que continuen des del 27 de setembre semblen una eternitat. Han passat tantes coses que probablement mai més res serà el mateix. A Catalunya hi passen moltes coses, també a Espanya, a Europa, a l'Orient Mitjà, al món sencer. Hem vist l'Orient Mitjà encendre's i hem presenciat en directe i per twiter un drama humà, l'aparició del feixisme i les guerres imperialistes. Milers de refugiats i desplaçats que arriben a Europa i a Occident fugint de les guerres que Occident mateix fomenta. Hem vist el clima embogit i hem vist com el capitalisme es reformula a si mateix i és capaç de ressorgir amb força de les seves pròpies cendres i continuar explotant la humanitat i el medi. Ho veiem cada dia, aquí i allà. Hem vist l'auge de l'extrema dreta al cantó de casa i hem vist com la democràcia trontolla enfront de la tirania dels mercats desregulats, que voraços de forma infinita, mai en tenen prou.

I a Catalunya han passat tantes coses. La que més m'ha sorprès ha estat que una part del sobiranisme ha embogit i ha tingut actituds que podem titllar de feixisme. Un nacionalisme histèric que s'ha llençat embogit contra la CUP: insults, difamacions, calumnies...una explosió d'histerisme nacionalista que ens ha fet passar vergonya aliena i que ha embrutat per molt de temps la imatge impol·luta de l'independentisme català.

I la CUP s'ha vist abocada a un atzucac del qual era pràcticament impossible sortir-ne. La situació política fruit de l'immobilisme hermètic de l'estat espanyol, no ha fet més que enrocar-se i els 10 parlamentaris/es de la CUP han hagut de fer mans i mànigues per poder acomplir el mandat del 27S  a l'hora no investir el president que van prometre que no investirien. I els fets es van precipitar fins arribar a la famosa assemblea de Sabadell, en què les postures es van polaritzar i la pressió mediàtica i política va fer la resta. L'empat tècnic era un preludi de la tragèdia que s'avenia i una divisió terrible es va instal·lar de nou en el si de l'esquerra anticapitalista i independentista; un fenomen que no és nou però que feia temps que es creia desterrat. Així, la lluita caïnita entre sectors va començar i la mateixa intransigència  que el sobiranisme transversal havia desfermat contra la CUP era protagonitzada aquest cop pels sectors més durs i anticapitalistes, novament insults, desqualificacions i una llarga tirallonga de retrets i agressivitats diverses.

La famosa assemblea de Sabadel ha estat probablement l'exercici de democràcia interna més gran que hi ha hagut mai en aquest país. Un experiment social i un camp de proves per assajar la democràcia directa i participativa, un laboratori on han aflorat totes les potencialitats d'aquest intent de regenerar la democràcia i alhora totes les febleses i contradiccions. La gent de la CUP ho ha intentat i evidentment n'ha patit els efectes col·laterals; el projecte de la Unitat Popular continua viu però és innegable que ha perdut batalles, s'ha enfangat i ha perdut llençols pel camí. Refer camins no serà fàcil, cal admetre-ho i sobretot cal autocrítica, humilitat i refermar el compromís amb la lluita.

Mentrestant, la situació al país no millora. Continuen els desnonaments arreu, la pobresa s'enquista i la degradació ambiental no s'atura. El model econòmic vigent és el mateix que a tot arreu, i les reformes laborals continuen fent estralls. A Madrid eleccions i també un problema d'investidura. La crisi que va començar sent financera i després econòmica i social, ha arribat ara a la fase política i tal i com ja ha passat en d'altres llocs, la inestabilitat s'apodera de l'estat espanyol i de Catalunya.

Enmig de tot aquest enrenou el procés sobiranista pateix una forta sotragada de tres mesos. I com no podia ser d'una altra manera els models de país que representen la CUP d'una banda i CDC de l'altres es confronten i es demostren incompatibles. La construcció d'una república lliure i moderna en un horitzó proper és un potent estímul per superar diferències però la realitat és que el pes de la corrupció i les retallades és molt present i la CUP i els sectors que la conformen no ho tenen fàcil per acceptar segons què.

Finalment hi ha hagut un acord, sacrificis personals i polítics i uns mesos difícils que vindran. Personalment només soc favorable a l'acord si de debò hi ha ruptura i confrontació amb el règim del 78 i la monarquia que el sustenta. Ens exposem a mil perills, podem patir repressió i podem patir enganys. Hem de reconèixer que som fràgils, molt fràgils, però també hem demostrat que som tenaços i tossuts, veurem com acaba tot.

Sigui com sigui em refermo en què cal enfortir la democràcia i que cal combatre els tics feixistes i intransigents de determinat sobiranisme que ha reculat democràticament. També em refermo en què cal reforçar i potenciar l'alternativa social i ecologista, pel bé del país i la seva gent. Probablement estem cometent errors i probablement el temps ens posarà al seu lloc però crec que val la pena intentar construir aquesta república per la qual molts van deixar-hi la vida lluitant. En pocs mesos sabrem si anem pel bon camí o si pel contrari ens han portat al camí equivocat. Amb tot, la nostra feina és acceptar possibles errors i sobretot tenir esportivitat democràtica amb tothom, sobretot amb els que pensen diferent que nosaltres.
Visca la República!

dissabte, 26 de desembre de 2015

L'ecologisme en hores baixes

Acabem de travessar el solstici d'hivern i el calendari ens marca tres llargs mesos d'hivern. Aquest seria el relat normal però és més que evident que el clima desestabilitzat que ens afecta de ple ha modificat el temps i fins i tot la relació que tenim amb el medi que ens envolta; portem uns quants mesos sense pluja, no hi ha neu a la muntanya i la tardor ha estat molt suau, amb temperatures molt elevades el passat novembre.

Efectivament, el canvi climàtic és una realitat. I una realitat contrastada científicament amb advertències incloses. La Cimera celebrada a Paris va servir per constatar un nou fracàs de la comunitat internacional però va servir també per socialitzar que l'augment de la temperatura a nivell mundial ascendirà a uns 5 graus abans d'acabar el segle XXI. Unes advertències que més enllà d'omplir uns quants titulars no han servit per sacsejar consciències ni per remoure agendes governamentals i empresarials.

Em fa una certa gràcia tot això del canvi climàtic. És com si el vernís mediàtic que acompanya el fenomen fes invisible la totalitat dels problemes ecològics que afronta la civilització. La crisi climàtica, certament letal per a la vida al planeta, és simplement una manifestació concreta i singular d'un problema ambiental de primer ordre, però no és ni de bon tros l'única. El canvi global que estem patint va molt més enllà de l'escalfament global: Contaminació atomosfèrica, esquartarement d'ecosistemes, destrucció paisatgística, extinció d'espècies, contaminació de mars i oceans, assecament de rius i aigüamolls, contaminació electromagnètica, desertització, proliferació de residus, esgotament dels recursos....la llista és molt llarga però tristament obviada i menystinguda per l'establishment mediàtic, polític i econòmic. I dissortadament per la pròpia societat civil i fins i tot per l'esquerra alternativa!

El moviment ecologista internacional té uns antecedents històrics antics però segurament la ciutadana nord-americana Rachel Carson va posar les bases del moviment ecologista occidental cap a finals del segle XIX. Des de llavors l'emergència de la Revolució Industrial va esperonar moviments de resistència que rebutjaven la destrucció ambiental associada al fenomen. Així, es van anar consolidant moviments ecologistes que a nivell internacional i europeu van aconseguir victòries i sobretot influir en les polítiques públiques dels governs.

Tot i així  l'absorció per part d'institucions i empreses a través de les seves fundacions, envers els moviments ecologistes, ha desactivat tot sovint aquests moviments, i els cicles generacionals han creat buits temporals que han afeblit el propi moviment. Ara mateix hi ha una certa desmobilització a Europa i el context de repressió, consumisme i atomització d'una esquerra alternativa cada cop més sectària i infantil no ajuda a reconfigurar un moviment ecologista vitalment necessari.

A Catalunya, per centrar-me en l'àmbit que conec més bé, tenim una infinita llista de problemàtiques ambientals que no enumeraré aquí en tota la seva totalitat per no allargar-me més del compte. Diguessim que la salut pública i la salut dels ecosistemes tenen molts problemes. A part dels problemes ambientals globals com ara el canvi climàtic tenim reptes locals d'una gran dimensió, com ara la proliferació de residus i la seva posterior incineració que emet Co2 i particules contaminants, la contaminació extrema de l'AMB fruit del model de mobilitat basat en el vehicle privat, l'esgotament de les conques internes per culpa de la sobreexplotació hídrica, trossejament d'ecosistemes i banalització paisatgística, projectes d'ocupació del territori com ara BCN World, , infraestructures energètica que trossegen el territori com ara la MAT i el gasoducte europeu, els perills que afronta el Delta de l'Ebre, la urbanització massiva de la costa i les segones, terceres i quartes corones metropolitanes, la contaminació de l'aigua per culpa de la bombolla porcina, crisi energètica...en fí, un inacabable llistat que ens destrueix la terra que ens han llegat els nostres ancestres i que acollirà els nostres descendents i els i les que arribin aquí d'altres contrades.

I tot aquest cúmul de problemàtiques globals i locals que ens assetja i que posen en risc el futur de les noves generacions i el fràgil equilibri on conviuen una munió d'espècies d'animals i plantes, doncs resulta que només compta amb la indiferència de la gran majoria de persones que viuen en aquest país. Ja estem acostumats al passotisme general però no puc entendre per quina raó l'esquerra alternativa en general i l'esquerra independentista en particular mostra aquest menyspreu sistemàtic des de fa anys. Precisament el company Lluc Salellas en parlava fa unes dies en aquest lúcid i profund article : "L'esquerra que abdica de la terra". Una escaient reflexió que dissortadament ha rebut una allau de crítiques per part de membres de l'esquerra independentista que responen amb el seu habitual urbanocentrisme prepotent.

Aquest menyspreu sistemàtic per part d'organitzacions i militants de l'esquerra independentista cap a l'ecologisme no és nou. Tanmateix,  darrerament hem  viscut un avanç històric de l'eix nacional i social i per tant han tingut un efecte immediat en l'evolució del propi moviment,i sorprenentment no hi ha hagut cap reflexió profunda sobre el tema i fins i tot s'ha exclós explícitament dels objectius estratègics la lluita ecologista. El fort component urbà i urbanocèntric de l'esquerra alternativa l'ha reclòs en una mena de superioritat moral envers el territori i això ha reforçat el caràcter androcèntric del moviment. Fins i tot m'he trobat amb la situació que després de mesos d'intentar organitzar un acte a nivell nacional sobre un afer tant seriós i necessari com és fer pedagogia del fenomen del peack-oil, militants de l'organització han boicotejat l'organització d'aquest acte amb l'excusa de que no és el moment, de que hi ha altres prioritats per l'organització. Trist, però és la realitat.

Aquesta renúncia de la CUP i l'esquerra independentista no és patrimoni exclusiu, de fet és una praxi compartida per tota l'esquerra i té fonaments històrics profunds. L'esquerra ha basat el seu discurs en l'androcentrisme, en garantir drets socials. I ha desenvolupat la seva pràxi a partir d'un estat del benestar alimentat amb creixement econòmic i PIB a dojo. Un PIB fet a base de creixement de l'economia i de totes les activitats possibles a desenvolupar, incloses les activitats lesives pel medi ambient. Fins als anys 90 el productivisme era compartit per tota l'esquerra fins que la moda de la sostenibilitat va pintar de color verd el desenvolupisme. I d'aquesta praxi no s'ha aconseguit desprendre encara l'esquerra, inclosa l'alternativa.

Efectivament, l'ecologisme està en hores baixes i paradoxalment vivim la major crisis ambiental de la història de la humanitat. Catalunya ha estat històricament pionera en les lluites ecologistes, des dels temps de l'excursionisme català i les recerques científiques del segle XIX fins als primers moviments antinuclears dels anys 70 i les lluites en defensa del Ter, Catalunya ha fet grans aportacions a la lluita per les conquestes ambientals. L'actual moment de desorientació ideològica de l'esquerra i de grans reptes globals i locals es mereix una resposta política i social que situï l'ecologisme en el lloc que li pertoca. Tenim una esquerra per reconstruir i un moviment ecologista per rellançar, la terra ho necessita.