Aquest passat diumenge 21 de Juny, la CUP va celebrara la ciutat de Girona una Assemblea Nacional en la qual
es debatia i discutia la conveniència de concórrer a les properes eleccions autonòmiques principatines. Després d'un procés de debat entre nuclis, d'exposició de ponències, d'esmenes, de refoses i de contra esmenes, hem arribat a l'assemblea per decidir si finalment la CUP es decantava per fer l'assalt al parlament de Catalunya el proper any.
L'Assemblea ha comptat amb una nodrida participació i han arribat nuclis de diferents punts del principat, val a dir que amb
postures contraposades i de vegades la confrontació ha desbordat el terreny estricte de les idees polítiques i ha fregat altres àmbits que en política no
haurien de comptar.
L'ajustat marge de vots que ha decantat la balança cap al cantó del no ha evidenciat que al si de la CUP conviuen dues posicions sovint contraposades.
I en tot el procés han emergit amb força les diferències no només tàctiques sinó estratègiques, que defensen cadascuna de les diferents visions i maneres d'entendre la CUP. El procés ha servit per constatar que a la CUP hi conviuen diferents tradicions militants i que
l'heteregoneïtat de l'esquerra independentista és una realitat, que sovint no contribueix a l'entesa i l'eficàcia.
Hi ha postures que opten per prioritzar les lluites sectorials i deixar en un segon terme la CUP i la lluita institucional , amb la finalitat de
construir un moviment popular de base que planti cara a l'autonomisme i avanci cap a la independència i el socialisme. I des d'alguns sectors s'acusa d'arribisme i mediocritat als defensors de participar en comicis autonòmics, acusant-los fins i tot de paràsits i de voler desvirtuar l'esquerra independentista.
Bé, arribats a aquest punt jo entenc que una cosa no funciona sense l'altre; crec que en la situació actual en que ens trobem és molt difícil i gairebé impossible configurar un moviment polític amb capacitat d'incidència i que planti cara a l'autonomisme prescindint de la lluita institucional. Malauradament l'estat espanyol està molt consolidat i els temps de buits legals
propis de l'època de la transició avui ja no existeixen.
El nostre moviment ha hagut de superar moltes adversitats i malauradament l'esquerra independentista no ha pogut consolidar-se com a moviment revolucionari amb base social, ara per ara, i després de quaranta anys, l'esquerra independentista continua sent un projecte marginal, és dur acceptar-ho però és la realitat a la qual ens enfrontem. I el nostre no és l'únic moviment en aquesta situació, també l'anarquisme ha patit un procés de desintegració que l'ha dut a on es troba actualment. L'independentisme rupturista no ha pogut articular un projecte amb base social que li permeti superar els embats de l'estat capitalista espanyol i avui patim l'herència d'aquests greuges.
Ens enfrontem a un estat molt poderós i afermat i crec que és impossible prescindir de la lluita institucional En aquest sentit jo opto per
treballar en les dues direccions, hem de continuar desenvolupant espais de
lluita popular, participant on sigui possible de les lluites de base en diferents àmbits, tot endurint la lluita al carrer. Però també hem de
desenvolupar al màxim les eines d'intervenció política a les institucions, en un procés de
retroalimentació que ens ajudi a penetrar en les capes de població amb base territorial a les quals no hem arribat mai i que probablement mai arribarem si no canviem les coses.
La CUP és una bona eina, i que si l'esmolem a fons ens pot proporcionar molts rèdits polítics que ens ajudin a conformar una base sòlida, una base
intergeneracional que superi els estrets àmbits que de moment hem consolidat en aquests quaranta anys de lluita que ja porta l'esquerra independentista. Totes les organitzacions i sectorials són
necessàries, però crec fermament que cadascú ha de jugar el seu paper i
estic plenament convençut que la CUP és l'espai aglutinador en que tothom s'hi pot sentir còmode, una eina que si l'emprem bé ens pot ajudar a donar un impuls definitiu a l'esquerra independentista i apropar-la al conjunt de les classes populars dels Països
Catalans.
Un cop d'ull a les bases militants de l'esquerra independentista ens ajudarà a copsar que el gruix de la militància és molt jove, i això ja és bo de per si, però sens dubte
ens cal des del meu punt de vista, reequilibrar generacionalment el moviment .Tenim importants buits que no hi ha manera d'omplir-los. Estic segur que un augment significatiu de capes generacionals més adultes ens ajudaria a
reequilibrar i complementar punts de vista. En poques paraules, no es veuen les coses de la mateixa manera amb 22, 24, 28,32 anys que amb 45, 57, 64 anys, difícilment es pot militar amb la mateixa intensitat tenint càrregues familiars que no tenint-les. L'energia i vigor
propis de la
joventut han de ser complementats i combinats amb l'experiència i la perspectiva de la maduresa. Crec que un augment de militància adulta ens ajudaria molt a
construir un moviment
vertaderament revolucionari.
Val a dir que no sóc persona a qui li agradi amagar les coses, el poble ha de saber que
a la CUP i l'esquerra independentista no tot són flors i violes i que sovint acostumem a caure en
picabaralles i enfrontaments. Conegut és que la CUP i l'esquerra independentista afirma que la seva és una manera diferent de fer les coses però hem de reconèixer que el clima de crispació i enfrontament que molts militants generen no és precisament la millor manera d'enfocar les coses. Ens cal menys crispació i enfrontament i més
debat i confrontació d'idees i sobretot aprendre a conviure junts/es i , en un projecte que vol ser fidel als valors i principis revolucionaris d'alliberament.
Tanmateix, des d'aquestes ratlles vull trencar una llança en favor del nucli promotor que ha impulsat la ponència base, en la qual es defensava l'opció de participar als comicis
principatins. Crec que aquest grup de militants han tingut l'encertada idea d'iniciar un debat que ja fa anys s'hauria
d'haber produït al si del moviment. I crec que tot el procés
(impecablement assembleari) ha estat enormement enriquidor pel conjunt de la CUP i l'esquerra independentista
Hi ha diferents punts de vista però també crec que l'Assemblea Nacional ha servit per demostrar que en alguns aspectes ja hi ha un consens que fa anys semblava impossible. Sigui com sigui hi ha una immensa majoria que aposta per
concórrer més d'hora que més tard a les eleccions autonòmiques, no ja només del principat sinó d'altres territoris dels Països
Catalans.
Un dels aspectes que des d'una perspectiva subjectiva trobo trobo a faltar és el desenvolupament del discurs
ambientalista. Més enllà de la implicació activa o suport a les plataformes en defensa del territori, l'esquerra independentista acumula
un dèficit important en la formació i impuls de pensament ambientalista. Jo sostinc que la CUP i l'esquerra independentista haurien de fer una
aposta estratègica pel desenvolupament del pensament ambientalista, aportant capital intel·lectual i endurint la lluita pel territori i el dret a un país equilibrat
ambientalment. En aquest camp queda molt feina a fer, com en tants d'altres.
Queda clar doncs que
la prioritat ara per ara són les properes municipals de 2011, i que caldrà
abocar molts esforços en desenvolupar la ponència estratègica "La CUP, l'alternativa necessària" aprovada al gener passat per l'Assemblea General a Mataró. La CUP ha d'enfortir el seu discurs, desplegar-se
territorialment i reforçar el seu paper de
referencialitat política en el si de l'esquerra independentista, tot coordinant esforços, tal i com ja recull la
ponencia estratègica. I ha d'
apostar indefugiblement per fer un procés de confluència, debat i acumulació de forces per fer l'assalt definitiu al Parlament de Catalunya el 2014.
