dijous, 28 de maig de 2015

CIU ensenya la seva cara més dura i radical. Veu perillar la seva hegemonia i s'enfurisma.

Ara mateix les xarxes socials estan bullint amb missatges pujats de to de l'entorn convergent. La victòria de Barcelona en Comú i l'entrada amb força de la CUP a l'Ajuntament de Barcelona han estat les gotes que han fet vessar el got de la seva paciència. Una paciència que s'ha enfilat fins als seus límits quan han vist que han perdut més de 100.000 vots que han anat a parar a partits d'esquerres i socialdemòcrates.

El viratge cap a l'esquerra que acaba de fer l'independentisme fa sulfurar als gurus de la federació nacionalista i els fantasmes del tripartit reapareixen de nou. És ben fàcil recordar que el nacionalisme català conservador no va perdonar a ERC que fes president a una persona com José Montilla. Llavors no hi havia xarxes socials com ara però era ben comú sentir dir que "ERC ha preferit un xarnego que el nostre Artur".

Aquesta actitud no només mostra acritud sinó una manca de maduresa i sobretot un paternalisme realment preocupant. La burgesia catalana sempre s'ha sentit com l'amo de la casa i no pot sofrir que el país el gestioni gent amb altres idees. Els atacs furibunds que l'entorn de Jordi Pujol i la dreta econòmica van infringir al tripartit és una mostra de manca de maduresa democràtica i una evident feblesa que té el nostre país.

I ara això està tornant. El nerviosisme i el catastrofisme tornen a fer la seva entrada en escena i  la xarxa d'opinadors i tertulians de l'entorn conservador sobiranista ja està tirant de la clàssica teoria. Segons ells l'Artur Mas ha fet un gran sacrifici i per culpa de les esquerres el procés sobiranista descarrilarà. En alguns entorns privats fins i tot amenacen de marxar del país i de deixar-nos sols i desvalguts. És una simple anècdota i probablement no hi ha risc que s'elevi a categoria però deu ni dó el nerviosisme i la gesticulació que estan fent.

Els següents dies veurem una escalada de la tensió. Els tòpics i el fantasma de la por seran les eines que més abonaran la seva estratègia de desgast. Diran que la cultura del subsidi tornarà, que les inversions marxaran de Catalunya, que l'atur augmentarà, que les ciutats on governi l'esquerra seran un caos i fins i tot diran que som violents, molt dolents i males persones.

Alguns quadres convergents ja fa temps que vinculen anticapitalisme del sud d'Europa a violència i caos. Diuen que el seu referent és Dinamarca i la construcció d'un país que generi riquesa i la reparteixi més equitativament, però malauradament crec que els que afirmen això son minoria i molt em temo que el fantasma més excloent i rabiós de la burgesia catalana torna a despuntar.

Sabiem que la construcció d'hegemonies no seria fàcil i sabiem que rebriem atacs de totes bandes, de l'estat i els braços dretans de l'espanyolisme. Sabiem també que el lerrouxisme més furibund i radical faria la seva aparició i sabiem que tard o d'hora la burgesia nostrada s'expressria amb contundència. I ho està fent, primer va ser el Camamilla Party i ara és el quintacolumnisme sobiranista el que vol fer descarrilar el procés.

Apel·lem a la maduresa democràtica, a acceptar resultats, a admetre que hi ha moltes Catalunyes i que ara és el torn de construir una Catalunya Independent, republicana, d'esquerres i ecologista, una Catalunya on les sobiranies s'entrellacen i es projecten. No serà fàcil, però la història truca a la porta i ens toca respondre. 

dimarts, 26 de maig de 2015

Anàlisi de conjuntura de l'actual moment de cruïlla.

Acabem de sortir d'una jornada electoral que ha sacsejat Catalunya i els Països Catalans. A Catalunya municipals i al País Valencià i les Illes municipals i autonòmiques. L'espanyolisme bipartidista surt afeblit i noves hegemonies d'esquerres comencen a despuntar. El mapa polític català s'ha tenyit de sobiranisme i de demandes de justicia social. L'eix nacional i l'eix social comencen a confluir amb claredat. Les dades poden proporcionar múltiples lectures i si hem de ser honestos hauriem de dedicar moltes hores i reflexions a fer anàlisis en profunditat i fonamentats.

Però així d'entrada podem afirmar sense embuts que el procés sobiranista a Catalunya manté el vigori la suma de partits que es declaren obertament sobiranistes ha obtingut més vots que no pas els que es declaren obertament unionistes i partidaris de mantenir l'actual status quo. Un repàs a les dades ens indica que les forces unionistes han obtingut un total de 992.160 vots mentre que les forces d'esquerres partidàries del sobiranisme o del dret a decidir n'han obtingut 1.096.424. I CIU n'ha obtingut 667.683.

Per tant l'unionisme conservador que representa el PP, C's i PSC-PSOE perd pistonada més enllà dels feus on les xarxes clientelars i la corrupció ha fet la seva feina. I es confirma que el procés sobiranista reviscola a l'esquerra ja que CIU ha perdut més de 100.000 vots i només manté una capital catalana, Girona. Per tant podem afirma sense embuts que el sobiranisme i l'esquerra han ocupat la centralitat a Catalunya i avui la independència i la justicia social son les prioritats de l'agenda política catalana.


La sotragada d'aquest nou cicle electoral té seqüeles. M'explicaré. Ara mateix Catalunya i l'estat espanyol estan immersos en un cicle de creixement econòmic. Els calers flueixen i la dreta econòmica es mou com peix a l'aigua en aquest context. Han aconseguit que les pors generades per la crisi es tradueixin en una nova reforma laboral i en reformes estructurals de classe que han aconseguit polaritzar la societat i crear un marc de desigualtats. Les promeses de més creixement de més ocupació no acaben de calar entre la població, però soc dels que pensa que és qüestió de temps.

El que va començar com una crisi financera fruit dels disbarats financers dels EUA va seguir com una crisi econòmica que ràpidament es va convertir en crisi social. I finalment ha esdevingut la previsible crisi política. Els historiadors saben perfectament que ha passat perquè el tema no és nou però la veritat és que el gruix de la població ens ho anem trobant per capítols. Ara les institucions de la Troica i les grans empreses i grups inversors poden fer alguna concessió per tal d'evitar que les coses trontollin i que el capitalisme es perpetuï. No és la primera vegada que passa, fer concessions perquè tot continuï igual. Fer entrar les coses amb calçador i vaselina vaja, tot un clàssic.

I en aquest context la dreta econòmica no vol sorpreses. Per això aquesta setmana s'han afanyat les patronals a deixar clar qui mana aquí. La victòria de les esquerres a BCN els ha inquietat i han volgut enviar un missatge de tranquil·litat.  Els límits estan clars i ara caldrà veure fins a on està disposat a arribar el nou equip gestor de BCN. Els mateixos empresaris que ara han alertat dels riscos econòmics d'aventures polítiques a l'ajuntament de BCN son els mateixos que fa uns pocs anys estan alertant que Catalunya no pot esdevenir independent ni república. Volen estabilitat i estatus quo i no estan disposats a fer concessions. Fins aquí podrien arribar!

Dos fantasmes recorren Catalunya, el fantasma de la llista única i el fantasma de candidatura de confluència!

I arribats fins aquí és evident que l'entorn de CIU està nerviós. He tingut l'ocasió de copsar aquest nerviosisme i he de dir que no m'agrada gens perquè estan repetint exactament els mateixos tics i les mateixes tonteries que quan el tripartit va gestionar la Generalitat. Jo soc molt crític amb l'herència del tripartit, crític des del flanc esquerra però com a demòcrata que soc no puc sinó acceptar els resultats electorals. En canvi CIU està tirant de tòpics i actituds poc madures. S'acarnissa en privat amb la victòria d'Ada Colau i en comptes d'assumir-ho s'atrinxera altre cop en la llista única i culpa als independentistes d'esquerres de la seva davallada històrica ( 100.000 vots!).

I per això ens trobem enmig d'un entrepà polític. M'explico. D'una banda CIU que pressiona per fer la llista única. Argumenta que sense convergència no hi ha independència i que si la federació s'esfondra s'ha acabat el procés sobiranista. I per reforçar aquesta estratègia diu que la corrupció que esquitxa els seus càrrecs és part d'una operació d'estat per desprestigiar-los i convertir Catalunya en una província espanyola. Sona rocambolesc però el relat que està articulant aquesta gent se'l creuen convincent i d'aquí no volen baixar.

I per altra banda en menys de 24 hores ha revifat la proposta de la llista única de les esquerres. L'èxit electoral de BEC ha esperonat a sectors d'ICV i PODEM a reivindicar aquest espai i a fer una llista per fer fora la dreta de les institucions. Per ells el tema és de caire electoral i s'entesten ( exactament igual que fa CIU) en fer-nos creure que si guanyem les eleccions podrem complir tots els nostres somnis. Tal i fa que Ada Colau deixés clar que BEC era un projecte local sense rèpliques més àmplies. No han trigat ni 24 hores en recolzar-se en BEC per estendre el projecte a nivell autonòmic. I és clar, per ells el dret a decidir i un programa social ja és garantia de canvi. Ni es plantegen desobeir l'estat ni es plantegen desobeir la banca i la troica, això son coses de radicals antisistema, no? Bé, les línies roges estan clares, independència i revolució, no ens conformem amb menys.

Em direu que potser peco d'utòpic, de radical o de hooligan. Però mireu, és més senzill que això. L'estat no ens permet fer un referèndum vinculant, i jo no soc dels que creu que hem de continuar amb la via regenaracionista i esperar que un dia l'estat ens doni permís per decidir. I per altra banda també crec que un procés constituent no és garantia de canvi. Resulta que la dreta econòmica també està esperant el seu torn per fer un procés constituent. Un procés així ha de venir precedit d'una etapa de canvi social, de revolta i revolució que capgiri les coses i aguditzi les contradiccions de classe. Ens cal molta hegemonia gramsciana per a fer front a les poderosa casta econòmica,empresarial i política.

I enmig d'aquest entrepà ens tornem a trobar. Atrapats en la teranyina única de la llista del president i de la llista confluent del regenaracionisme estatal. Uns ens demanen que primer la independència i després ja ho veurem, i els altres ens demanen que primer reformisme i després ja ho veurem.
NI uns ni altres volen veure que sense independència no hi ha revolució i que sense canvi social no hi ha independència. Bé, Podemos va dir fa uns mesos que ells eren un tsunami i la CUP una formigueta. Però ja sabeu que la formigueta va fent i de moment estem assaborint aquests prop de 400 regidors.

El país s'enfronta a nombrosos reptes, i nosaltres serem aquí picant pedra, observant, actuant, aprenent, transformant.

dimecres, 20 de maig de 2015

Hem vingut per quedar-nos i per tornar a la primera línia política, a peu de carrer. Som-hi


Fa uns dies va haver-hi la darrera sessió plenària a l'Ajuntament de Girona. I jo i l'Anna vam dir-hi unes paraules. Per nosaltres no va ser cap comiat sinó la fi d'una etapa d'un camí molt llarg. Una etapa intensa que ja s'ha acabat però queda clar que nosaltres tornarem a la primera línia política que és el carrer. Deixem de ser electes i continuem sent ciutadans crítics i lluitadors, inconformistes i rebels. Continuem la feina a l'assemblea de la CUP i continuem estimant la ciutat i mobilitzant-nos per tot allò que creiem just, construint un futur més digne i treballant per fer de Girona un lloc millor pels que han de venir i créixer. 


L'assemblea de la CUP està fent una feinada immensa. Hem crescut i hem eixamplat horitzons, incorporant gent nova, saba nova que ens retroalimenta i ens fa més forts. Noves idees que s'afegeixen a la base sòlida que ens sustenta a totes i tots. Deixem el càrrec que vam assumir ara fa quatre anys i sabem que hi ha gent preparada i lluitadora que pren el relleu, un relleu que està preparat per construir l'alternativa que necessita aquesta ciutat. La Laia, en Lluc, l'Esther, en Jaume, en Toni. La Núria, en Biel, La Mariona, en Marc, la Sonia, la Carla, en Josep, la Glòria, l'Alfons, l'Aram....i tants i tantes que venen amb força i ganes de canviar la ciutat, el món, el país. 

Hem après moltes coses i la nostra experiència continuarà al servei del projecte de la Unitat Popular. I la nostra il·lusió per seguir lluitant al cantó d'entitats, moviments socials, col·lectius populars i barris en lluita d'aquesta ciutat. 

Ha estat un plaer treballar al servei de la Girona popular que estimem, un plaer conèixer tanta gent i parlar amb tots vosaltres pels carrers i places de Girona. No marxem, continuem aquí al cantó. Ens veiem els carrers, la lluita continua!

dilluns, 11 de maig de 2015

Avui dilluns 11 de Maig el darrer ple del mandat 2011-2015 a l'ajuntament de Girona

Avui a 2/4 de 8 hi haurà el darrer Ple d'aquest mandat 2011-2015 a l'ajuntament de Girona. HI ha l'ordre del dia penjat al web i com sempre el Ple es pot seguir assistint a la sala de plens o bé per internet.

Serà un ple curt comparat amb els altres que hi ha hagut i hi haurà un torn de comiat dels regidors i regidores que no ens presentem a la reelecció. Per mi aquesta ha estat una etapa de la meva vida militant i no em quedarà ni nostàlgia ni res semblant. He entonat la meva responsabilitat amb valentia i determinació i avui simplement passarem full. La lluita continua i no tenim temps per perdre. Comencen noves etapes i nous reptes.

Fins al vespre. Ens veiem als carrers. Com sempre serem a les 7 a la plaça del vi per si algú ens vols traslladar alguna queixa o proposta.


dijous, 30 d’abril de 2015

Institucions per defensar al ciutadà?


On queda la democràcia en aquest primer terç del segle XXI? Des de ja fa temps senats i parlaments s'ho maneguen per fer veure i creure que el poble mana, però la realitat és que qui realment pren les decisions son les grans patronals i empreses, que son les que marquen les directrius a les institucions públiques. Per tant, on queda la democràcia?

Ahir va haver-hi Ple a l'Ajuntament de Girona. El Ple del Defensor o millor dit de l'oficina de defensor de ciutadà, on hi treballen 3 persones. Cada any es presenta l'informe i des que jo soc regidor ( en fa quatre) he pogut veure que no hi ha gaires variacions. Més o menys sempre és el mateix.

La democràcia representativa té una afecció especial al ritus, a la liturgia. Trobades i espais per reproduir-se i alimentar-se, per justificar-se. Alguns diuen que la democràcia representativa és el menys dolent dels sistemes coneguts, però jo no ho comparteixo i estic convençut que la democràcia s'ha de reinventar i explorar nous camins que sens dubte seran millors que el que tenim ara.

El del dilluns va ser un Ple rutinari i amanit de discursos bonics. S'apel·la a la democràcia, a la pluralitat i a la necessitat de treballar pels conciutadans, i en certa manera s'intenta amanir el tema amb dosis de neutralitat, com si tots els qui som representats al Ple fossim iguals i no hi hagués cap diferència. I personalment no puc sofrir que algú gosi posar-me en el mateix pla que partits com el PP o CIU. Fins i tot va donar-se la circumstància que la representant del PP va intentar donar lliçons de democràcia. Inaudit però cert. I tot això supera la meva paciència i capacitat d'entonar dosis d'hipocresia.

Ruta turística i ruta de la pobresa

El dilluns vaig anar al Ple a peu, com sempre, i vaig passar pel passeig Canalejas. Allí em vaig trobar amb una imatge curiosa, amb una estampa normalitzada a la nostra societat dualitzada i desigual. Dues persones grataven la brossa dels contenidors a la recerca de menjar i rampoines per vendre. I al cantó mateix uns turistes alemanys somreien i feien fotografies a l'esglèsia de Sant Feliu. Un cop van acabar de fer les fotografies van continuar amb la seva ruta turística. I els dos ciutadans que grataven enmig de la brossa van continuar també amb la seva ruta de la pobresa.


Crueltat contra la pobresa

Encara fa uns dies, Esperanza Aguirre va fer unes explosives declaracions en què deia que els indigents perjudiquen la imatge turística de la seva ciutat. Unes declaracions cruels i execrables però que son aplaudides per una part del sector econòmic. Veient això un es pregunta si l'espècie humana té esperances de progressar o pel contrari s'enfonsarà més en la barbàrie i la degradació moral.


Eixos de l'activitat de l'Oficina del Defensor
L'informe del Defensor del Ciutadà pivota sota quatre eixos. Es reben moltes queixes relacionades amb la crisi, l'atur, la precarietat i la pobresa. Un altre eix és el que fa referència a la burocràcia i la fredor administrativa; el tercer eix és troba relacionat amb els abusos de la Policia municipal i el quart eix té a veure amb els abusos de les grans empreses com ara bancs i empreses energètiques.

Creixement del PIB i augment de les desigualtats

El primer i quart eixos son de lluny els que generen més demandes i queixes. I és precisament la situació econòmica el que a mi m'exaspera més. El discurs oficial que practiquen CIU i PP és el de la recuperació econòmica, que no és res més que un creixement del PIB de l'1,8% i promeses d'arribar al 3%. Una recuperació que s'atribueixen en exclusiva i que tothom sap que no és res més que un miratge, una quimera, una nova excusa de la dreta papanates que fa d'escolanet del capitalisme criminal. Un capitalisme que ja ha decidit les regles del joc i que no accepta dissidències ni discrepàncies.


Mentre el PIB creix unes dècimes i continua beneficiant als de sempre ( Bankia i la banca ja acumulen beneficis milionaris aquest 2015) i les elits i castes s'enriqueixen, una majoria de les classes populars s'empobreix i perd poder adquistiu. L'atur voreja el 20% a Catalunya, l'atur juvenil s'apropa al 50%, tenim un 20% de pobresa estructural i apareix el fenomen de la pobresa energètica, hídrica i alimentària; la precarietat i l'explotació laboral es normalitzen a Catalunya.

Aquestes dades son titllades d'analisi frívol per part de la dreta però la realitat és que fins i tot institucions vinculades a una estructura tant opaca i corrupta com l'esglèsia catòlica ja diuen que el lleuger creixement del PIB no és cap garantia per trencar amb la pobresa i la desigualtat. I dit això cal remarcar que ara mateix hi ha estats europeus com Finlàndia i Austria que malgrat estar en plena recessió no tenen els índex de desigualtat i pobresa que tenim a Catalunya; per tant és del tot fals que el simple creixement del PIB sigui la formula més adequada per superar pobresa i desigualtat.

Desnonaments, retallades en sanitat, talls de subministres, privatització generalitzada, precarietat laboral, abusos financers i patronals, degradació ambiental...aquest és el paisatge de la nostra societat desigual. Una realitat fosca i marca pel desencís i que arriba a orelles del Defensor del Ciutadà. El municipalisme és la porta institucional més propera al ciutadà i per això s'hi adreça. Malauradament les institucions son buides de sobirania i per més institucions de suport i discursets hipòcrites que es facin la realitat és la democràcia formal capitalista no pot ni vol capgirar aquesta dura realitat. Però no podem caure en el desencís i ens pertoca treballar per capgirar aquesta dura realitat.

El Defensor va continua al Ple i va proposar una sèrie d'eixos a potenciar, com son la lluita contra l'atur, potenciar el transport públic, combatre la burocràcia o crear un parc d'habitatge social, entre d'altres propostes.

Val a dir que reivindico la feina que fan les dues treballadores adscrites a l'Oficina del Defensor i vaig apel·lar a la necessitat de treballar frec a frec amb la ciutadania per reconquerir drets perduts i robats. Ens cal mobilitzar-nos per un model de ciutat més actiu en la defensa dels drets socials.

Conclusions

Enfront de la dura realitat del capitalisme desregulat no hi ha formules màgiques ni miraculoses. La realitat és complexe i ens enfrontem a enemics molt poderosos. Però tenim eines i ingredients per enfrontar-nos-hi.

La primera eina som les persones, som ciutadans i som treballadors disposats a esforçar-nos-hi per plantar cara a les injusticies. Estic convençut que només una sòlida aliança entre ciutadans, institucions, entitats i col·lectius diversos podrà fer front a les injustícies d'aquest sistema capitalista que fomenta les desigualtats i destrueix la democràcia.

La segona eina és que tenim l'obligació de potenciar el servei públic. Cal vocació de servei públic i els treballadors i treballadores hem d'estar al servei sempre del ciutadà, especialment dels més febles. Ens correspon esforçar-nos al màxim per fer de la nostra ciutat, de Girona, un model a seguir en gestió i servei públic.

I la tercera eina és la il·lusió de tenir un petit país lliure que ens doni més recursos, un país que construeixi un marc on la igualtat, la justícia social, el respecte als drets laborals i socials, el respecte al medi ambient, a les institucions locals, sigui una pedra angular del nostre país.