dissabte, 29 d’abril de 2017

Parlem d'energia? ( I )

Som energia. És una afirmació categòrica, no pas meva. La ciència ha determinat que matèria i energia es transformen i que l'úna no s'entèn sense l'altre; l'energia forma part de la nostra vida i nosaltres som vius gràcies a l'energia que consumim en forma d'aliments.L'energia és també segons l'ONU un dret humà, reconegut internacionalment.

L'energia que consumim en diverses formes ( gasolina, gas, electricitat....) ens permet desenvolupar les nostres tasques quotidianes ( desplaçar-nos, cuinar, escalfar-nos, il·luminació, oci....) i mantenir el complex industrial i comercial per a produir bens i serveis. L'ús de l'energia genera uns impactes al clima i al medi, uns impactes que afecten a les generacions futures, les actuals i ad'altres parts del món.
                                                  Resultado de imaxes para MAT 400.000 V
L'energia elèctrica és només una part de l'energia consumida i probablement el gruix dels recursos energètics fòssils son consumits en el transport ( cotxes, avions, vaixells...), en la producció d'electricitat ( centrals de cicle combinat, tèrmiques....), i les activitats primàries ( mineria, agricultura....). Així, l'energia elèctrica  que consumim a les llars és aproximadament un 30% del total d'energia consumida.  L'electricitat produïda i distribuïda a l'estat espanyol és principalment d'origen fóssil o nuclear. Centrals tèrmiques, centrals de cicle combinat, centrals nuclears...son el principal gruix de l'energia generada i només un escàs 2,9 % és d'orígen renovable ( hidroelèctriques, solar tèrmica, solar fotovoltaica, eòlica, geotèrmia...) .

Cal tenir en compte que l'energia primària  fòssil i nuclear, és importada d'altres països: principalment urani, gas, carbó i petroli. Aquesta energia primària importada és la que posteriorment es transforma en energia elèctrica que és abocada a la xarxa i consumida finalment. Tot el procés és responsable de l'emissió de GEH, del fenomen de les portes giratòries, de la centralització i manca de democràcia i transparència, del bloqueig a les energies renovables descentralitzades.

El sistema elèctric català ( que depèn totalment del sistema espanyol)  que opera en règim d'oligopoli. La liberalització de les empreses estatals ( anys 90) va donar lloc a un conglomerat d'empreses privades que es reparteixen el negoci de l'electricitat. Així, les diverses fases del sistema elèctric ( generació, transport, distribució i comercialització) son principalment desenvolupades per la patronal UNESA ( Asociación Española de la Indústria Eléctrica) , un grapat d'empreses que controlen totes les fases de l'energia, des de la producció fins al consum final.

En aquest conglomerat hi ha empreses com ENDESA, Red Eléctrica de España ( REE) o IBERDROLA, que controlen les diferents fases. REE està especialitzada en instal·lació i gestió de xarxes de transport ( MAT) i és l'operador principal del sistema ( vetlla per a garantir la seguretat del subministrament i per mantenir un equilibri entre la gestió i el consum) . En canvi ENDESA i IBERDROLA estan especialitzades en generació ( producció de l'electricitat a partir de diverses fonts )  i la fase de comercialització ( comercialitzar i proporcionar  l'electricitat als clients finals) .

 D'altra banda, la xarxa de distribució ( el cablejat de baixa tensió que connecta les estacions transformadores amb els punts de connexió a les llars i usuàris finals )  està en mans de les empreses comercialitzadores . Fins a un 95% de la xarxa de distribució està en mans d'ENDESA, GAS Natural i  IBERDROLA en règim d'oligopoli. Aquest monopoli impedeix el desplegament de les energies renovables.

Arran d'un decret de liberalització del sistema elèctric, noves operadores van poder entrar a la fase de comercialització. Però una complexa legislació protegeix els privilegis de l'oligopòli elèctric, que manté els seu poder des de l'època del règim franquista; ara per ara és molt difícil modificar aquest rígid esquema de funcionament. Han aparegut noves iniciatives com ara la cooperativa som energia, que actualment ja té més de 30.000 sòcis als quals proposciona electricitat d'origen renovable que obté del mercat majorista i que comercialitza per la via de la certificació.

SOM ENERGIA està intentant tirar endavant projectes de generació i ho fa de la forma més original possible per tal d'esquivar les barreres del Real Decreto por el que se regulan las condiciones administrativas, técnicas y económicas de las modalidades de suministro de energía eléctrica con autoconsumo y producción con autoconsumo, aprovat pel Consell de Ministres l'Octubre de 2015. El RD va posar tantes traves a l'autoconsum i la generació amb energies renovables que molts inversors en energia solar es van arruinar. Han passat 2 anys i l'oligopoli continua amb els seus privilegis blindats. 

El sistema elèctric és una peça indispensable del règim capitalista. La Comissió europea legisla per a convertir la UE en un gran mercat únic energètic, connectat a d'altres parts del món. D'aquesta mnaera,  l'energia emprada és forma massiva per a impulsar el creixement econòmic i garantir els negocis dels poderosos, de les elits, de la Troika i els seus aliats. Pels gestors del capital, l'energia és un negoci més, per a ells no és un dret humà i no hi ha límits biofísics que valguin. L'extractivisme i l'explotació és el binomi pel qual pretenen imposar les seves condicions i engruixir els seus balanços empresarials. 

El sistema elèctric impulsa la maquinària capitalista. A través de la importació i combustió de combustibles fòssils, les grans empreses occidentals  ( amb el suport de dictadures i règims criminals i teocràtics a Orient Mitjà) controlen la geoestratègia mundial i generen un dels problemes més greus als quals s'enfronta la humanitat: el canvi climàtic.

dimarts, 21 de març de 2017

Independència o processisme

Si fessim una repassada de tota la literatura relacionada amb el procés sobiranista trobariem rius de tinta que parlen del tema, des de fa anys. La cosa no ve d'ahir. L'any 2009 es va fer la primera consulta popular d'Arenys de Munt, que va marcar un punt d'inflexió en les mobilitzacions sobiranistes i va esperonar tot un moviment popular que durantuns 3 anys va organitzar centenars de consultes similars arreu del territori. 

Un altre punt destacat va ser la manifestació de l 'Onze de setembre de 2012, la primera manifestació més massiva de la història, amb un milió de persones als carrers de Barcelona. Va ser la primera d'una sèrie de 5 anys consecutius en què el poble català sortira massivament al carrer. Un milió llarg anual manifestant-se per la independència, malgrat els intents dels sectors immobilistes ( Unió Democràtica de Catalunya, Iniciativa per Catalunya, Partit dels Socialistes....) fent tot lo possible per rebaixar el llistó ideològic de les mobilitzacions i encaixar-les en el marc de l'autonomia i el que permet el règim del 78.  La Via Catalana, la V baixa....cada any una massiva i original mobilització, transversal, històrica i amb ressó internacional.

El 2014 va ser l'any de la consulta, el famós 9N, en què 2,3 milions llargs de persones van anar a votar majoritàriament per la independència. El procés judicial que s'ha desfermat arran del 9N ha donat la volta al món. 

I vet aquí que tot aquest procés ha vist nèixer el processisme, un fenomen polític en el qual bona part dels quadres i partits independentistes viuen instal·lats i del que potser alguns no en voldrien sortir. La famosa pastanaga i el burro és una tàctica tradicional que de vegades és infal·lible; mantenir la tensió per anar guanyant eleccions autonòmiques i no sortir del cercle viciós de la dependència del regne d'Espanya.

Però alerta perquè no només la dreta independentista se sent còmode en aquesta tessitura. El procés, i la seva degradació, el processisme, han creat un artefacte antagònic que també és una forma de processisme. L'oposició frontal a la independència i l'apel·lació constant a un nou encaix autonòmic és un mantra processista que fa dècades que dura, i dissortadament no només la dreta socialdemòcrata encarnada pel PSC-PSOE la practica sinó que fins i tot la vella ICV ( la dels deutes amb la Caixa) i la seva actualització en forma de franquícia de Podemos ( els comuns) també practiquen, especialment alguns sectors més vinculats a la cúpula representada per l'agressiu Coscubiela. 

Per tant, cal posar data i pregunta i fer el referèndum per la independència i la República o correm el risc de viure immersos en una espiral processista en què uns i altres ens enredaran per seguir com sempre. Uns amb els cants de sirena del victimisme i el processisme indepe, i els altres amb l'engany seductor de l'imperialisme en forma de processisme fraternal. Cal per tant no defallir i fer el RUI, amb risc de perdre i posar data final al procés. 

Les lluites es guanyen o es perden, i més enllà dels càlculs electorals cal apostar per la honestedat i intentar-ho fins al final. Si utilitzen la força per impedir-nos votar, si perdem la votació, si ens reprimeixen, si no ens en sortim, serà moment de mirar als ulls al poble i assumir responsabiliats, dir ben clar que hem perdut i que la lluita continua. M'estimo més perdre amb dignitat que viure agenollat en aquest imperi espanyol que ens vols convertits per sempre en una autonomia, ja sigui en versió fraternal o en forma d'un perpetu encaix obligat.

dijous, 23 de febrer de 2017

Que pensa fer l'esquerra amb el col·lapse climàtic i social que s'albira?





Imatge inserida 1Les evidències científiques sobre el canvi climàtic ja no poden amagar-se. La ciència ja ha establert els terminis i els topalls i els límits biofísics del planeta son avui diàfans i evidents. Canvi climàtic, col·lapse dels ecosistemes, peak-oil, esgotament de matèries primeres....s'afegeixen a crisis de refugiats, pobresa i desigualtat, contaminació, fam, extinció d'espècies, degradació d'espais i creixement dels feixisme i fanatismes.

Històricament l'esquerra reclama un estat de benestar per a poder atendre les necessitats socials de la societat, un estat de benestar que actui d'àrbitre enfront del mercat. I avui l'esquerra continua en el mateix esquema, sense tenir en compte que l'estat de benestar ja no es pot finançar perquè la crisi de recursos i el canvi climàtic, impossibiliten seguir explotant la terra amb l'aspiració de rescatar una part de les plusvàlues i destinar-les a finançar l'estat de benestar.  Fins ara dreta i esquerra tenia un consens en destrossar i explotar els ecosistemes, però en ple segle XXI això ja no funciona, hem anat massa lluny i el canvi climàtic i la degradació ambiental ens dibuixen reptes inimaginables per a la nostra pròpia supervivència com a espècie.

Cal per tant repensar nous models socials, de repartir i generar la riquesa. I és evident que el decreixement serà un dels objectius a treballar els propers anys. D'això en parlarem el divendres 24 de febrer a partir de les 7 al Casal Independentista El Forn, amb l'autor del llibre "La izquierda ante el colapso de la civilización industrial, i amb Antonio turiel, ´físic del CSIC. Us hi esperem!

dimarts, 14 de febrer de 2017

Qui destrossa la costa? Les llevantades o nosaltres?

Resultado de imagen de mapa de la costa BravaSom a mitjans de febrer i una nova llevantada ha sacsejat el litoral català. La imatge de platges esquerdades, vores desfetes i dics desmanagats ha tornat a omplir portades de diaris i telenotícies. I una vegada més els sectors econòmics instal·lats a la vora de la costa han tornat a fer sentir les seves queixes. Campings, restaurants, bars, hotels, urbanitzacions, ports, passejos marítims....i altres activitats empresarials clamen perquè l'estat, la Generalitat i els ajuntaments no "resolen" el gravíssim problema que representa pels seus negocis la llevantada. 

Bé, la ciència ja està desmentint totes aquestes queixes absurdes. Portem dècades artificialitzant la natura, el territori i el clima i ara simplement recollim els fruits del que hem sembrat. Els ajuntaments, pressionants pels empresaris i els sindicats, han desenvolupat urbanísticament les zones costaneres, urbanitzant i artificialitzant la primera línia de costa per tal d'ubicar-hi activitats econòmiques. L'acceleració econòmica de la costa s'ha traduït en una mena de febre d'or que no ha volgut tenir en compte el gravíssim problema que s'estava gestant. Estava cantat que més d'hora que tard ens acabaria passant això.

 Els estudiosos del tema ja venien advertint des de feina molts anys però la societat ha optat per seguir destrossant la natura, i ara ja anem tard. Però en comptes de rectificar i començar a deconstruir els disbarats i nyaps urbanístics sembla ser que n'hi ha que s'entesten en seguir per la via de les "solucions" desenvolupistes. La complexitat del tema ens ha de fer superar la cerca d'opcions simplistes . Aquí us deixo un article que pot ajudar-nos a comprendre una mica millor l'abast de la situació.

diumenge, 15 de gener de 2017

Relligar lluites, el repte de l'esquerra del segle XXI

Acabem d'entrar al 2017, i n'han passat moltes de coses en aquest jove segle XXI. 16 anys i uns dies donen per molt i segurament no som prou conscients de la dimensió dels fets històrics que s'estan produïnt en un temps molt curt. Però no puc evitar una certa agror de pensament al copsar la desorientació absoluta de l'esquerra, una esquerra que sento meva però que cada cop em sorprèn més la seva incapacitat total per a fer autocrítica o per formular una alternativa a l'actual sistema capitalista.

Els anys d'agitació, mobilització i tensió permanent comencen a fer-se'm extranys. I és lògic, el cicle vital és inexorable i el pas del temps és rotund; les forces fallen i l'espai espai es va fent cada cop més estret. Arribem fins on arribem i les diferents etapes de la vida posen a cadascú al seu lloc; ens agradi o no això tothom ho acaba descobrint, alguns més tard que d'hora!

Però potser és la capacitat intel·lectual i l'experiència el bé més preucat de l'activisme. De res serveix la saba nova si no hi ha reflexió i experiència acumulada. Prova d'això n'és l'evident irrellevància de l'esquerra en la majoria d'indrets del món. Però la història és farcida d'episodis heroics i fallits de l'esquerra, per això es tracta de mirar enrrere per poder anar endavant, ni més ni menys. 

I vet-t'ho aquí que de les errades se n'ha d'aprendre. I no em cansaré mai del repetir que la parcialitat permanent és un error majúscul que continuem cometent des de l'esquerra. Centrar-se en sectorialitats, en denunciar retallades i en sortir al carrer a cops d'espiral reactiva és perfectament assimilable pel sistema, més aviat diria que el legitimem cada cop que ho fem. 

No és la primera vegada que escric al respecte. Ja ho vaig fer amb el post La perillosa parcialitat de les lluites. Digueu-me agosarat però penso que ens falta rumiar més i no deixar-nos portar ni per electoralismes cíclics que ens integren al règim  ni per purismes sectaris que ens aboquen a la marginalitat sistèmica i també ens integren al règim. 

Ens trobem amb una dispersió total d'estratègies i tàctiques, d'experiències i resistències. La maquinària capitalista, mitjançant el creixement econòmic i la ideologia liberal continua desplegant la seva hegemonia i contra tot pronòstic, el sistema no només ha aconseguit reviscolar de la crisi sinó que està vivint un nou període d'expansió i creixement del PIB que li ha permès tornar a diluir les mobilitzacions legitimar-se davant de les classes populars.

No parlo només dels triomfs de partits feixistes "modernitzats" sinó del bestial magnetisme del consumisme. Diguem-ho clar: la gent està enlluernada pel consumisme i no està disposada a  renunciar-hi.

Davant d'aquest panorama la gent d'esquerres que encara lluita i ha sobreviscut al fracàs del 15M, de la PAH i de les derrotes posteriors a la caiguda del Mur s'ha replegat i com ha pogut ha perviscut en múltiples, descoordinats i soferts espais de resistència intel·lectual, social i cultural. Sindicalistes oficials que reclamen més creixement econòmic i llocs de treball, treballadors públics que reclamen més pressupost, ecologistes que denuncien precisament el creixement econòmic i l'especulació, feministes transversals, moviments antiracistes, moviments contra les retallades, la PAH.....Cada col·lectiu i entitat reclama el seu espai sectorial i les seves solucions, sense tenir en compte la globalitat de tot plegat. 

Em sembla absurd que alguns reclamin creixement econòmic per a generar llocs de treball quan tenim una greu amenaça de canvi climàtic i col·lapse dels recursos. Com em sembla absurd que els moviments feministes d'avanguarda no s'impliquin en les problemàtiques reals que pateix la classe treballadora. Massa elitisme intel·lectual i poca capacitat d'empatia envers la gent és un dels clàssics de l'esquerra transformadora rupturista.

I aquí és on rau part ( només part) del problema. Si no tenim capacitat de relligar lluites, de connectar resistències i de fer un front comú real, sòlid i amb capacitat d'articular sensibilitats  i pluralitats difícilment ens en sortirem. Jo diria que fins i tot legitimem al sistema i li permetem consolidar-se perquè som la quota "progre" que l'humanitza. 



No vull acabar amb negativitat. Crec que l'aliança cal bastir-la i articular-la en base a una societat molt complexa que evoluciona. i que per sobre de tot cal tenir clar que el capitalisme i el liberalisme son una maquinària de guerra poderosíssima que es desplega a nivell global i abasta tots els camps coneguts: intel·lectual, cultural, laboral, polític, social, econòmic....No n'hi ha prou amb voler enderrocar un règim sinó que cal enlairar les parets d'un nou sistema. Difícilment ens en sortirem si basem la nostra resistència en enderrocar l'enemic; cal construir i sumar. o això o el caos.  

Per això cal que les velles  generacions de lluitadores i lluitadors s'uneixin a les noves. És totalment improductiu posar el rellotge a zero a cada generació, fins i tot diria que còmic, per no dir tragicòmic. Venim de lluny i anem lluny i no podem anar fent desconnexions generacionals cada dècada. Cal recompondre les peces d'un puzzle dispers i apedaçat, relligar experiències i seguir picant la pedra que ha de construir nous episodis històrics del moviment obrer internacional.