dissabte, 1 d’agost de 2015

La força del municipalisme en l'actual cruïlla plebiscitària i constituent

La CUP com a organització té dècades de història i es va forjar en la base dels municipis i el municipalisme. L'esquerra independentista va tenir molt clar que calia fer una aposta estratègica i a llarg termini pel territori i els municipis i per això durant molts anys i de forma discreta i perseverant la Unitat Popular s'ha anat desplegant arreu del territori català; amb més força al principat però paulatinament el projecte s'està estenent a tot l'àmbit nacional.

El municipi és la peça territorial més propera a la ciutadania i els ajuntaments son la institució més propera i accessible. Aquest model té enormes potencialitats i malgrat les limitacions pressupostaries i legislatives val la pena seguir lluitant des dels municipis per la justicia social, l'equilibri territorial, la cohesió social i el medi ambient.

El municipalisme té moltes coses a aportar i en aquest moment històric que vivim no tinc cap dubte que els ajuntaments seran decisius en el moment clau i assenyalat de la història. La república catalana es va declarar des dels ajuntaments i estic convençut que ara passarà el mateix. Som en una cruïlla històrica i la força dels municipis seran la punta de llança de la naixent República Catalana que entre tots hem de construir des de baix.

dimarts, 28 de juliol de 2015

Catalunya crema per enèssima vegada




Mentre escric aquestes ratlles un nou incendi s'ha desfermat a la Catalunya central, al poble d'Òdena, a la comarca de l'Anoia. Ja portem centenars d'hectàrees cremades, una imatge que es repeteix pràcticament cada estiu des dels anys 70 del segle XX. El fenomen no és nou i no hi ha dubte que el foc forma part de la dinàmica dels boscos mediterranis des de sempre. Però és evident aquest s'ha vist agreujat a finals del segle XX i durant tot el que portem de segle XXI i les causes son diverses, múltiples i sempre complexes ( terciarització, abandonament rural, canvi climàtic, dispersió i creixement de la Catalunya ciutat-camp, de l'urbanisme....) . Tanmateix  l'enrenou és amplificat mediàticament a través dels mitjans, que en comptes d'informar correctament sobre la realitat forestal del país se centren en els aspectes més espectaculars de la fase d'extinció de l'incendi.




Paral·lelament es produeix tot un debat acadèmic en diferents àmbits de la vida pública del país. En tertúlies de bar i de mitjans de comunicació, així com en  entorns universitaris sorgeixen mil teories i mil solucions i sovint tot acaba en un foc d'encenalls que és sufocat amb la fi de l'estiu i la baixada de temperatures. I així cada any. El foc d'Odena s'apagarà, igual que ho va fer fa uns dies el de la Vall de Sant Daniel. Tothom es lamentarà i tothom repartirà culpes a dojo. I l'estiu vinent sant tornem-hi.




El tema és que les coses no s'analitzen en profunditat i el debat territorial no apareix enlloc, si més no als mitjans. Enlloc apareix que a Catalunya tenim una economia terciaritzada i un territori rural abandonat i despoblat, amb una superficie forestal que abasta 2 milions d'hectàrees ( 61% del total del territori català) i que dins d'aquests 2 milions d'hectàrees de terrenys forestals hi ha uns 1,2 milions d'hectàrees de boscos (un 38 % del total, vegeu la definició de bosc al glossari d'aquesta publicació). 
.
I a les comarques gironines son les més boscoses de Catalunya, un 55,95 % de la seva superfície és coberta de bosc mentre que la resta son matollars. Però lo més rellevant d'aquestes dades és que el bosc que tenim és de mala qualitat, amb unes densitats arbòries altíssimes i un sotabosc descontrolat que es converteix en combustible de primer ordre amb la pujada de les temperatures i la manca d'humitat.
A tot això cal afegir-hi que tenim un medi rural despoblat, sense pagesia i totalment abandonat. Un bosc fruit dels processos econòmics de l'època anterior al petroli, amb alzinars carbonejats i vessants senceres cobertes de pins blancs, alzinars joves i zones ocupades per brucs, cirerers d'aboç i d'altres arbustos. Bosc abandonat i sense futur, això és el que tenim.  I tampoc podem oblidar que el nostre país es troba enmig de cadenes muntanyoses amb orografies complicades, vessants penjats i de difícil accés. Un fenomen que en els entorns de les serralades prepirinenques, prelitoral i litoral és la normalitat i que abasta milers i milers d'hectàrees de terrenys pràcticament inaccessibles. 

I per postres ens trobem amb un model territorial totalment urbanitzat, que supedita les zones rurals a un paper subaltern i sense cap mena de protagonisme, amb urbanitzacions disperses enmig del bosc i espais periurbans que s'endinsen a les profunditats d'un bosc caòtic, eixut i mancat de gestió. Un bosc que no troba sortida al mercat i que per tant no té altra opció que seguir creixent en extensió i intensivament sense cap mena de gestió ni control. Tal i fa que el CREAF i d'altres intents per part de l'administració provin de tapar forats. Tenim el bosc que ens mereixem com a país i la política forestal que predomina és la d'anar fent la viu viu. 


Hi ha molta feina a fer a casa nostra, i no la farem d'avui per demà. Hi ha que encara proposa brigades de gent per a netejar el bosc: "aquests ganduls de l'atur que no foten res podrien netejar boscos", se  sent ressonar aquest reduccionisme en tavernes i pobles del país. Afortunadament hi ha gent assenyada com en Josep Rost que hi diuen la seva amb més visió i estratègia. Tenim Pla tècnics forestals, tenim un paisatge inigualable, tenim el coneixement del CREAF i del Centre Tecnològic`Forestal  del Solsonès, tenim el Consorci Forestal de Catalunya, tenim les escoles de Capacitació Agrària, tenim jovent disposat a defensar la terra, treballar-la i estimar-la i tenim encara gent disposada a deixar-se de teories i a agafar l'estassaverders i el podall i fer suar la cansalada per gestionar el bosc. Son només alguns ingredients per a començar a fer la feina ingent que necessita el país.

Si no fem la feina ben aviat continuarem com sempre, amb un país a punt de cremar pels quatre costats i una societat endormiscada i aïllada del seu entorn.



dijous, 23 de juliol de 2015

Un país sense rius és un país sense història

Un país sense rius és un país sense història

En un petit territori del nord-est peninsular, s'alça un sistema muntanyós travessat per planes i rius. Les comarques gironines, travessades de ponent a llevant pels contraforts pirinencs i prepirinencs, s'obren al mar a través de la plana empordanesa i selvatana. 

Un  territori que és coronat al sud pels cims del Montseny i les Guilleries, peces centrals del famós i conegut sistema pre-litoral català que és complementat per les serralades litorals catalanes, més a llevant. Les Gavarres, l'Ardenya, el Montgrí, les muntanyes de Begur, la serralada de Marina, les Cadiretes...son una barrera entre el mar i la plana prelitoral que s'esten per les diferents comarques naturals que conformen aquesta demarcació coneguda com a provincia de Girona o com a comarques gironines. 


Un territori travessat i irrigat per rius que neixen al Pirineu o a la serralada prelitoral. El Ter, el Fluvià, la Muga, la Tordera, son les principals arteries fluvials que modelen el paisatge i donen personalitat al territori. Rius que han estat aprofitats per la ma de l'home des de temps immemorials i que han impulsat les activitats econòmiques que s'han anat desenvolupant en aquest territori ja des del neolític fins a l'actualitat.

Primer l'aigua com a font de recursos pesquers i per regar les zones agrícoles, després com a força motriu per fer anar molins. Més tard va ser la revolució industrial la que va aprofitar la força hidraulica dels rius per a impulsar el creixement econòmic del país. Actualment el turisme, la indústria, els usos urbans i el reg de l’agricultura intensiva i extensiva son les activitats econòmiques que aprofiten el recurs de l’aigua i els rius i sense els els quals no podrien existir.

Activitats econòmiques i humanes que han deixat petja en el paisatge i el territori. Activitats totes elles que han tingut impacte en els nostres cursos fluvials, malauradament sovint amb cost ambiental irreversible. El paisatge que envolta els rius, caracteritzat pel bosc de ribera, està carregat d’història i de valors ambientals, culturals i recreatius. Però malauradament sembla ser que a casa nostra no es valora prou l’immens patrimoni natural i cultural que representen aquestes masses d’aigua tant fràgils i alhora tant explotades.

Els disbarats que s’han comès amb el Ter, que és transvassat a l’àrea metropolitana de BCN, son monumentals. Només comparables amb l’explotació intensiva que pateix tot el Ter i la seva xarxa d’afluents a causa del turisme de la Costa Brava i les àrees de consum de l’àrea metropolitana de Girona. I no parlem ja dels impactes generats pel reg intensiu de les zones agrícoles de les planes. Contaminació química de les aigües, cabal insuficient, poca cura de les ribes, insuficient protecció dels hàbitats i les espècies que hi habiten...son alguns dels ingredients habituals de la pressió a la que sotmetem al Ter.

Parlo del Ter explicitament però també ho podria fer del Fluvià, de la Muga, del Daró, de la Tordera. Tenim un paisatge i un patrimoni fluvial excepcional però curiosament no el valorem prou i no hem sabut ni volgut preservar aquests tresors de biodiversitat que tenim a les comarques gironines.

La nostra història mil·lenària està estretament vinculada als nostres rius, testimonis directes del nostre naixement com a nació . Dissortadament, la nostra societat contemporania i postindustrial està en condicions de transformar-se en una societat insostenible que està presenciant la mort dels rius que ens envolten. Com deia el poeta, si perdem la terra i el paisatge perdem la llengua i la història i si perdem això ho perdem tot perquè al capdevall en què ens convertirem si perdem el nostre hàbitat?

. Repensem-ho tot si us plau i treballem per salvar rius i rieres de la barbàrie de l’hipercreixement insostenible.


dijous, 9 de juliol de 2015

En defensa dels gossos. I en contra de la tinença irresponsable dels animals!

La tinença i domesticació dels animals es remunta al neolític i és en civilitzacions del Creixent Fèrtil i de la Mediterrània on el fenomen és més antic. En canvi en d'altres indrets del planeta el fenomen és contemporani i es remunta al segle XIX. La civilització egipcia va ser un bon exponent de domesticació d'animals per a la companyia, i aquesta pràctica ha acompanyat la societat al llarg de la seva història. A Catalunya el fenomen ja és un fet urbà a partir del segle XX però no és fins a finals de segle que aquest es converteix en massiu.

Personalment he tingut un gos durant 15 anys. 15 anys de la meva vida que vaig compartir amb un animal que em va donar moltes coses, i puc afirmar que mai oblidaré en Tom, aquell ca barrejat que vam recollir del carrer quan uns desaprensius el van abandonar a la seva sort. Van ser uns anys fantàstics i vam poder gaudir d'un animal que es va convertir en un membre més de la família. La seva mort ens va causar un dolor infinit i una tristesa que és difícil d'explicar en paraules. Vam aprendre molt d'ell i ens queda el record de qui va ser com un germà per mi.

Segur que hi ha qui no pot entendre això, qui dirà que és irracional estimar un animal i que és una collonada de quatre romàntics sentir-se tant vinculat a un gos. Però així és la vida i al món hi ha de tot. Tanmateix, mai em cansaré de reivindicar el vincle entre animals i persones i com d'especial en pot arribar a ser.

Però d'aquells 15 anys també en recordo la feinada, les passejades diàries que tot animal necessita, que no poden ser curtes ni efímeres ni intermitents. Han de ser diàries, llargues i no només en l'entorn urbà i dur de l'asfalt i el ciment calent a l'estiu i fred a l'hivern. Un gos necessita córrer, trescar en jardins i boscos i molta estona per fer les seves necessitats, estirar les cames i ensumar la natura. I això no tothom està disposat a fer-ho. A més cal tenir cura del menjar diari, que ha de ser variat i saludable, s'han de fer revisions veterinàries i cal tenir present que les vacances i la vida social no talli el vincle amb l'animal. Per això penso que no tothom està preparat per tenir un animal i que caldria ser més responsable a l'hora de prendre una decisió al respecte.

Un altre tema és el dels animals exòtics que alegrement es venen en botigues i superficies comercials. Personalment prohibiria el comerç de rèptils i anfibis. El tràfic il·legal o legal d'aquests animals és molt cruel; els cacen de forma indiscriminada o els crien en condicions molt precàries, després han de creuar mig món en vaixells i avions i molts d'ells es moren pel camí. Però dissortadament la venda d'aquests animals s'ha normalitzat i el consumisme més acrític, cruel i absurd ha fet estralls.

Per tots aquests motius crec que cal revisar l'ordenança de tinença d'animals i redactar noves normes que garanteixin el benestar dels animals de companyia com ara gats i gossos i que es prohibeixi a Girona la tinença d'anfibis, rèptils i ocells d'origens llunyants. A més cal aplicar de forma implacable les lleis de protecció d'animals, cosa que dubto que ara mateix s'estigui fent.

dilluns, 6 de juliol de 2015

OXI. Un cant a l'esperança i contra la hipocresia estúpida de la UE

Grècia, la petita nació mil·lenària i mediterrània que frega el mar negre i que se situa a les portes de l'Orient Mitjà, acaba de dir que no, que no accepta les imposicions de la dictadura del deute i dels seus creditors.  Una petita nació d'11 milions d'habitants, que al 2008 tenia un PIB de 242.000 M€ i que aquest passat 2014 l'ha tingut de 179.000 M€, ha dit que prou, que no està disposada a seguir-se rendint als dictats de la Gran Alemanya i les institucions de la Troica, obsessionades a mantenir una disciplina fiscal a costa dels patiments de la ciutadania. 



Una petita nació rebel·lada i lluitant per la seva sobirania. Una petita nació qualificada despectivament com a PIGS i amb un deute del 180% del seu PIB, una herència insostenible i impagable que en cas de no reestructurar-se farà la vida impossible a les generacions futures d'aquesta petita república hel·lènica. Amb un atur del 26% i una contracció tant brutal de fins al 25% del PIB, la coalició Syriza ha hagut de plantar cara enmig d'un clima d'adversitat i animedversació. El discurs de la por brandat per la Troika no era fàcil de contrarrestar i la dreta mediàtica, política, econòmica i veïnal s'ha abraonat de valent contra la república grega, bressol de democràcia i civilització. 

La ciutadania grega, organitzada en associacions i col·lectius, porta quasi una dècada de mobilitzacions exemplars. Jo mateix, he tingut un discurs crític amb Syriza i el seu discurs de moderació i reforma, però finalment hem hagut d'acceptar que la fermesa de Syriza ha acabat esdevenint una potent ruptura amb la dictadura del deute i la Troika. Una ruptura amb unes polítiques d'enginyeria social que les burgesies europees a través de la UE han aplicat de forma implacable.

Fins ara és el BCE el que decideix la política econòmica i aquest instrument al servei del capitalisme s'ha demostrat inútil per l'interès general i col·lectiu. L'enginyeria social cruel i despietada que exigeix la troica és una dictadura encoberta i un cop d'estat camuflat que ha acabat desfermant una mena de guerra de baixa intensitat. Les oligarquies financeres i econòmiques contra un poble sofert i humil. 

La resposta grega és dignitat, esperança, valentia i desobediència, una formula que dóna resultats a llarg termini, tal i com ha quedat demostrat. Una formula que a Catalunya s'ha descartat. Ha estat fastigós copsar com CDC i el sobiranisme transversal s'ha afegit al discurs de la por contra Grècia i s'ha arrenglerat amb la dreta més casposa, intolerant i hipòcrita de la UE. Els opinadors a sou de CDC i els seus aliats porten setmanes atiant l'odi i l'animadversació contra el poble grec, escurant tòpics i mentides fins a l'extenuació. Però el procés grec és imparable, i tindrà repercurssions arreu d'Europa i m'atreveixo a dir del món perquè el capitalisme depredador ha patit una dura i humiliant derrota. Gaudim d'aquesta victòria grega i preparem-nos per més batalles en defensa de la sobirania.