dimarts, 25 d’agost de 2015

Per què les nits gironines son tant ensopides?

Els que ja tenim alguns anys i entrem a la quarentena sabem que les nits gironines de la nostra joventut no eren massa divertides. Girona no era un dels epicentres de les nostres inquietuds hedonistes. Efectivament, els fills del baby boom gironí vam créixer en un entorn urbà caracteritzat per la grisor i la dispersió urbana. En aquells anys de redreçament democràtic, els ajuntaments de l'àrea urbana gironina feien via per a ordenar la ciutat i superar el llast de la letargia franquista.

Els anys 80 i 90 van transformar la Girona grisa i negra en una capital més endreçada i lluminosa, però una característica molt peculiar va continuar brillant i enfosquint a l'hora les nits gironines. Diguem-ho clar, Girona ha estat i continua sent una ciutat avorrida pel jovent de totes les edats. Sé que els detractors d'aquesta idea em diran que això és un tòpic i que l'oferta d'oci de la ciutat s'ha diversificat i ha crescut. Però a tots ells els hi dic que no hi ha d'haver problema en entonar una autocrítica sobre la nostra ciutat.

Girona sempre ha tingut fama de ser ciutat avorrida i estic convençut que la idea l'avalen diferents generacions de gironines i gironins que no han tingut més remei que iniciar un èxode nocturn que els ha portat a conèixer altres realitats nocturnes molt més lluïdes. L'oferta d'oci existent avui i ahir és molt limitada i no hi ha ni diversificació d'ambients ni gaire llibertat. Més aviat domina un oci privat i consumista i un clima general d'intolerància i conservadurisme. El jovent no disposa de gaire opcions, organitzar concerts i activitats vinculades a la música en directe acostuma a ser força complicat a Girona. No hi ha circuits de bars musicals i els existents son limitats i exclusivistes, quan no classistes.

El fenomen no és culpa de cap govern municipal en concret i de tots alhora. Encara recordo fa uns anys en un debat televisat a TV Girona com el llavors regidor del PP Jean Castel ( avui recol·locat a C's) defensava el model d'oci vigent a la ciutat ( era l'any 2008) i deia que estava molt bé i que no teniem perquè comparar-lo al d'altres ciutats. En aquells moments governava el PSC en solitari i més tard ho feia en coalició. Ara ho fa CIU i no hi ha gaire diferències. Per tant el problema és de fons, de societat. Ens cal un replantejament general i obrir més finestres i portes a noves formes d`oci, no tant consumistes i monopolitzades per uns empresaris sovint conservadors i economicistes.

Els sectors conservadors com el PP, C'S, UDC, CDC, PSC, Bisbat i altres elements reaccionaris estan encantats amb el model d'oci gironí  que domina la ciutat. I això és molt significatiu. Estic convençut que hi ha milers de gironins i gironines que desitgen un model diferent de ciutat, un model d'oci nocturn amb més protagonisme de la gent, amb més llibertat i tolerància i que faci brillar una mica més les nits gironines.

M'estimo Girona amb bogeria però crec que als gironins ens costa deixar-nos anar. I potser hauriem d'aprendre a ser més "sueltos", a ser més llençats i no ser tant refinats i primmirats. Una mica més de farra i "salero" ens faria millor ciutadans, n'estic convençut.

divendres, 7 d’agost de 2015

La refundació de la dreta catalana sobiranista

Les eleccions autonòmiques en termes tècnics que se celebraran el 27 de setembre tenen un evident i marcat caràcter plebiscitari i constituent. El país ha viscut una època històrica de grans mobilitzacions i tant l'eix nacional com l'eix social han reviscolat amb una força com feia dècades que no es veia.

El procés sobiranista que va sacsejar la societat catalana a les darreries de l'any 2010 va donar lloc a una lenta però progressiva entesa entre la liberaldemocràcia catalana i la socialdemocràcia. CDC i ERC van arribar a un pacte d'estabilitat i de govern que ha gestionat l'autonomia i la crisi econòmica i social que s'ha instal·lat al país des de fa uns anys.

La bona sintonia entre Artur Mas i Oriol Junqueras s'ha traduit en suport parlamentari i estabilitat política. Els dos socis de govern, un des del govern i l'altre des de l'oposició, han bastit un relat i un discursiu que els ha permès desplegar una obra de govern marcada per la insuficiència financera, les retallades i el llegat de la corrupció sense límits de CIU.

Tot el procés d'estabilitat i pactes polítics ha culminat amb la famosa llista única que integra CDC i ERC i altres sectors del sobiranisme. Però és evident que som davant d'un nou agent polític que mica en mica està configurant un experiment a l'escosesa. El Partit Nacionalista Català es caracteritza per la transversalitat, girar full a l'etapa de corrupció i retallades de CIU i per integrar alguna sensibilitat socialdemòcrata en el seu full de ruta. La reivindicació independentista i la recuperació pujoliana del "model suec" son els ingredients amb què aquesta candidatura espera captivar un ampli electorat.

El tema és que dreta i esquerra s'han diluit en un espai clarament hereu de la dreta més salvatge i no deixa de sorprendre'm el silenci i la complicitat de gent com la Carme Forcadell i en Raúl Romeva o en Joan Tardà, que provenen d'una tradició clarament d'esquerres. També és sorprenent l'evolució dels sectors escindits del PSC, que després d'anys i panys d'atacar a CIU finalment han optat per integrar-se acríticament en un espai polític de centre-dreta. En nom del sobiranisme i amb la coartada del moment històric que vivim estem assistint a la refundació de la dreta catalana, que de forma hàbil i vigorosa ha absorvit la socialdemocràcia sobiranista.

Caldrà veure com evoluciona tot plegat, com es forma un nou govern i quines polítiques i candidats assumeixen els càrrecs més destacats. En tot cas, estic convençut que la CUP ha triat el camí correcte. Mantenir-se fidel a uns principis i eixamplar l'espai polític de l'esquerra independentista anticapitalista i ecologista és ara mateix des del meu punt de vista una necessitat que té el nostre país. No només per higiène democràtica sinó per necessitat vital. La llarga tradició de reivindicació de justicia social que hi ha al nostre país és incompatible amb un mapa polític monopolitzat per la dreta sobiranista i aquí la CUP juga un paper de contrapes més necessari que mai.

dimarts, 4 d’agost de 2015

La societat s'està fracturant

Darrerament els mitjans de la caverna mediàtica estan propagant la idea-força de que l'independentisme fractura la societat catalana. A aquest missatge s'hi han apuntat rapidament els partits del règim representats pel PP i el PSOE i també d'altres com UDC i fins i tot d'alguns sectors d'ICV. El missatge és una barreja del famós discurs ded la por amb d'altres ingredients com ara que això de votar divideix i enfronta als ciutadans de Catalunya els uns amb els altres.

Em sembla tot plegat d'una simplificació enorme i d'una manca de conviccions democràtiques alarmants. Com ès possible aquesta aversió a la democràcia i les urnes? Precisament les societats contemporànies es caracteritzen pel conflicte permanent i quina millor manera que resoldre diferències que amb urnes i vots? En tot cas, la naturalesa antidemocràtica de l'estat sorgit del pacte post-franmquista explica en bona mesura aquesta manca de cultura democràtica i aquesta apel·lació permanent a la llei constitucional.

Però anem a les coses serioses. Resulta que els darrers anys la gran banca s'ha dedicat a robar i estafar a la ciutadania i resulta que l'estat s'ha posat al cantó dels poderosos i ha permès que els desnonaments formin part de la trista quotidienitat de la vida pública d'aquesta estat que es fa dir espanyol. I resulta que la fractura social i les desigualtats que s'han creat amb la recent crisi econòmica no son comtemplades com una atemptat a la convivència i la ciutadania.

La banca i els seus abusos han fracturat la societat, l'han dividit i l'han polaritzat. Però l'estat ha resctat els bancs que han buidat les arques amb els seus excessos i han sumit importants capes de població en la misèria i la desesperació. D'això se'n diu atacar la convivència, de forma antidemocràtica, cruel i violenta.
On son els defensors de l'imperi de la llei? On son els defensors de la convivència?

És vergonyós, si alguna cosa ha fracturat la societat catalana i ha malmès la convivència son els desnonaments, els talls de subministres energètics, les retallades de serveis públics i altres agressions. Però no, els senyorets s'han d'anar a fixar en unes urnes per decidir el futur de Catalunya. Vergonyós i indignant tot plegat.

dissabte, 1 d’agost de 2015

La força del municipalisme en l'actual cruïlla plebiscitària i constituent

La CUP com a organització té dècades de història i es va forjar en la base dels municipis i el municipalisme. L'esquerra independentista va tenir molt clar que calia fer una aposta estratègica i a llarg termini pel territori i els municipis i per això durant molts anys i de forma discreta i perseverant la Unitat Popular s'ha anat desplegant arreu del territori català; amb més força al principat però paulatinament el projecte s'està estenent a tot l'àmbit nacional.

El municipi és la peça territorial més propera a la ciutadania i els ajuntaments son la institució més propera i accessible. Aquest model té enormes potencialitats i malgrat les limitacions pressupostaries i legislatives val la pena seguir lluitant des dels municipis per la justicia social, l'equilibri territorial, la cohesió social i el medi ambient.

El municipalisme té moltes coses a aportar i en aquest moment històric que vivim no tinc cap dubte que els ajuntaments seran decisius en el moment clau i assenyalat de la història. La república catalana es va declarar des dels ajuntaments i estic convençut que ara passarà el mateix. Som en una cruïlla històrica i la força dels municipis seran la punta de llança de la naixent República Catalana que entre tots hem de construir des de baix.

dimarts, 28 de juliol de 2015

Catalunya crema per enèssima vegada




Mentre escric aquestes ratlles un nou incendi s'ha desfermat a la Catalunya central, al poble d'Òdena, a la comarca de l'Anoia. Ja portem centenars d'hectàrees cremades, una imatge que es repeteix pràcticament cada estiu des dels anys 70 del segle XX. El fenomen no és nou i no hi ha dubte que el foc forma part de la dinàmica dels boscos mediterranis des de sempre. Però és evident aquest s'ha vist agreujat a finals del segle XX i durant tot el que portem de segle XXI i les causes son diverses, múltiples i sempre complexes ( terciarització, abandonament rural, canvi climàtic, dispersió i creixement de la Catalunya ciutat-camp, de l'urbanisme....) . Tanmateix  l'enrenou és amplificat mediàticament a través dels mitjans, que en comptes d'informar correctament sobre la realitat forestal del país se centren en els aspectes més espectaculars de la fase d'extinció de l'incendi.




Paral·lelament es produeix tot un debat acadèmic en diferents àmbits de la vida pública del país. En tertúlies de bar i de mitjans de comunicació, així com en  entorns universitaris sorgeixen mil teories i mil solucions i sovint tot acaba en un foc d'encenalls que és sufocat amb la fi de l'estiu i la baixada de temperatures. I així cada any. El foc d'Odena s'apagarà, igual que ho va fer fa uns dies el de la Vall de Sant Daniel. Tothom es lamentarà i tothom repartirà culpes a dojo. I l'estiu vinent sant tornem-hi.




El tema és que les coses no s'analitzen en profunditat i el debat territorial no apareix enlloc, si més no als mitjans. Enlloc apareix que a Catalunya tenim una economia terciaritzada i un territori rural abandonat i despoblat, amb una superficie forestal que abasta 2 milions d'hectàrees ( 61% del total del territori català) i que dins d'aquests 2 milions d'hectàrees de terrenys forestals hi ha uns 1,2 milions d'hectàrees de boscos (un 38 % del total, vegeu la definició de bosc al glossari d'aquesta publicació). 
.
I a les comarques gironines son les més boscoses de Catalunya, un 55,95 % de la seva superfície és coberta de bosc mentre que la resta son matollars. Però lo més rellevant d'aquestes dades és que el bosc que tenim és de mala qualitat, amb unes densitats arbòries altíssimes i un sotabosc descontrolat que es converteix en combustible de primer ordre amb la pujada de les temperatures i la manca d'humitat.
A tot això cal afegir-hi que tenim un medi rural despoblat, sense pagesia i totalment abandonat. Un bosc fruit dels processos econòmics de l'època anterior al petroli, amb alzinars carbonejats i vessants senceres cobertes de pins blancs, alzinars joves i zones ocupades per brucs, cirerers d'aboç i d'altres arbustos. Bosc abandonat i sense futur, això és el que tenim.  I tampoc podem oblidar que el nostre país es troba enmig de cadenes muntanyoses amb orografies complicades, vessants penjats i de difícil accés. Un fenomen que en els entorns de les serralades prepirinenques, prelitoral i litoral és la normalitat i que abasta milers i milers d'hectàrees de terrenys pràcticament inaccessibles. 

I per postres ens trobem amb un model territorial totalment urbanitzat, que supedita les zones rurals a un paper subaltern i sense cap mena de protagonisme, amb urbanitzacions disperses enmig del bosc i espais periurbans que s'endinsen a les profunditats d'un bosc caòtic, eixut i mancat de gestió. Un bosc que no troba sortida al mercat i que per tant no té altra opció que seguir creixent en extensió i intensivament sense cap mena de gestió ni control. Tal i fa que el CREAF i d'altres intents per part de l'administració provin de tapar forats. Tenim el bosc que ens mereixem com a país i la política forestal que predomina és la d'anar fent la viu viu. 


Hi ha molta feina a fer a casa nostra, i no la farem d'avui per demà. Hi ha que encara proposa brigades de gent per a netejar el bosc: "aquests ganduls de l'atur que no foten res podrien netejar boscos", se  sent ressonar aquest reduccionisme en tavernes i pobles del país. Afortunadament hi ha gent assenyada com en Josep Rost que hi diuen la seva amb més visió i estratègia. Tenim Pla tècnics forestals, tenim un paisatge inigualable, tenim el coneixement del CREAF i del Centre Tecnològic`Forestal  del Solsonès, tenim el Consorci Forestal de Catalunya, tenim les escoles de Capacitació Agrària, tenim jovent disposat a defensar la terra, treballar-la i estimar-la i tenim encara gent disposada a deixar-se de teories i a agafar l'estassaverders i el podall i fer suar la cansalada per gestionar el bosc. Son només alguns ingredients per a començar a fer la feina ingent que necessita el país.

Si no fem la feina ben aviat continuarem com sempre, amb un país a punt de cremar pels quatre costats i una societat endormiscada i aïllada del seu entorn.