dilluns, 24 novembre de 2014

Treballadores lluitant per la seva dignitat a Bescanó

El dissabte passat en David fernandez de la CUP i uns quants cupaires vam fer una ruta pel territori. La primera parada era a Bescanó, davant la fàbrica Grober on hi ha un campament de treballadores des de fa mesos. El seu objectiu és impedir que els "amos" entrin a la fàbrica tancada i robin la maquinària.

La Grober és una fàbrica tèxtil amb 104 anys d'història. Ubicada arran del Ter i la Sèquia Monar, fabricava complements tèxtils i exportava bona part de la seva producció. Més del 90% de la plantilla estava formada per dones i aquest passat estiu la fàbrica, després de més d'un segle, d'haver aguantat dues guerres mundials, una guerra civil i diverses crisis, va tancar. La globalització neoliberal és una arma de destrucció massiva capaç d'enfonsar tot un país, ha quedat ben demostrat.

La situació laboral i social de les treballadores de la Grober és complicada. La direcció ja va intentar fer un ERO la primavera de 2014 però les treballadores portaven mesos sense cobrar i van declinar acceptar l'ERO. Finalment la fàbrica va tancar i la plantilla va quedar desprotegida, sense dret a l'atur i amb un deute acumulat de més de 6 mesos sense cobrar. Les despeses personals ( hipoteques, lloguers, alimentació, manutenció d'infants...) no perdonen i més de 70 famílies van ser abocades a la misèria. Mentrestant, la direcció que ostenta la propietat, continua vivint en la seva mansió de luxe i portant una vida ostentosa. Una situació realment patètica.

La qüestió és que des de fa uns 3 mesos, les treballadores han organitzat un campament per vigilar que la direcció no robi la maquinària. L'objectiu és intentar salvar i vendre la maquinària i així cobrar part dels seus salaris i indemnitzacions. Son valentes i fermes però l'hivern apreta i el desànim comença a aparèixer. En aquest context la solidaritat es fa imprescindible. Per part d'en David fernandez se'ls va oferir difondre el tema a nivell mediàtic i intentar cercar solucions polítiques i econòmiques. Malauradament la legislació laboral catalana, feta a mida dels criminals de la Troica, afavoreix als empresaris i desprotegeix als treballadors. Dit això aquesta mateixa setmana les treballadores visitaran el Parlament de Catalunya per tal de donar a conèixer el seu cas.

Des d'aquí tothom pot fer moltes coses, començant pe visitar el campament de resistència, que està just al cantó del carril bici Girona-Olot. Visiteu aquests dignes lluitadores, doneu-los ànims, expresseu la vostra solidaritat i exigiu solucions.

diumenge, 23 novembre de 2014

Confessions i autocrítiques

Ho confesso, soc ateu i no acostumo a practicar el costum de confessar-me per a redimir els meus pecats. Peco tot sovint i cometo errors dels quals intento aprendre, però de vegades se m'escapen coses i no soc conscient dels meus errors fins que algú m'ho fa veure. A la vida personal he viscut infinitat de vegades aquest esquema, i des que milito políticament l'he viscut més cops. L'esquema ha augmentat des que ara fa 3 anys i 6 mesos exerceixo un càrrec de regidor a l'oposició de l'ajuntament de Girona.

La política està molt desprestigiada i cada dia ho està més. Servidor, que ha viscut els budells de la política des de dintre i a petita escala, té la sensació que tot plegat fa molta pudor, però que potser la pudor no ve només de dintre sinó que és a tot arreu. Crec que tot el sistema polític, econòmic i social  que es bastir l'any 1978 s'està esfondrant però desconec quan ho farà i de quina manera ho farà. Probablement no ho faci del tot i perviurà en el nou que es creï, igual que el franquisme va perviure al nou règim constitucional sorgit del pacte del 78.

En aquest esquema és on han aflorat les contradiccions i on jo he viscut situacions que m'han sorprès. Sovint es diu que els polítics son molt dolents i que ho fan tot malament, i segur que hi ha molt de cert en aquestes afirmacions. Però personalment he viscut les misèries de la política també fora de la política. El clientelisme és una estructura de la democràcia actual i això fa que la corrupció moral, l'individualisme, el passotisme i la insolidaritat formin part del dia a dia del país.

Que és primer? L'ou o la gallina? El dilema forma part de la nostra quotidianitat contemporània però és molt antic. El primer en formular-lo fou Aristòtil, el filòsof grec que va formular les bases de la civilització occidental. I en política penso que el dilema és perfectament traslladable. Qui és el responsable de la situació actual? Els polítics amb les seves decisions? Els empresaris amb les seves decisions? O potser els ciutadans que ho han permès i han callat durant anys? Potser de tots plegats? No pretenc cercar respostes perquè sé que la complexitat és el tronc que ho relliga tot. Però si que vull explicar que tot sovint em faig aquestes preguntes. I me les faig com a ciutadà que exerceix temporalment un càrrec públic en un ajuntament del país.

Dit això. La política és dura i les situacions que es viuen a peu de carrer encara més. Cercar solucions des de l'exercici de les responsabilitats públiques és un repte i una obligació moral. Però també cal dir que res és fàcil. La política i la ciutat de Girona absorveixen i requereixen de grans dosis de dedicació. I l'exercici de la vocació de servei públic sovint és incompatible amb la vida personal, familiar i laboral. 24 hores al dia i 365 dies a l'any, això és el que requereix i exigeix la ciutat. I la família, la feina i la vida personal no compten per a res. El que compta és la història i la ciutat, la resta son coses menors. Sona dur però és el que hi ha, així és la societat i la política. Evidentment si ets pobre i d'esquerres tot això es complica encara més perquè és difícil trobar l'equilibri de tot plegat. O tens una bona xarxa familiar i econòmica que t'empari o deixaràs als teus tirats com una burilla, ras i curt. Sincerament, no vaig preveure que les meves mancances fossin una barrera tant potent per a desplegar la vocació de servei públic amb més eficàcia.

Cal un país nou per capgirar-ho tot, cert, però també cal més dedicació ciutadana i més implicació social del conjunt de la ciutadania. Penso que tot ciutadà hauria d'assumir que ha de dedicar una part de la seva vida a l'exercici de responsabilitats dels afers col·lectius, sigui en consells ciutadans, sigui com a càrrecs públics sigui en entitats i associacions. Democratitzar la vida del país i socialitzar la implicació ciutadana ajudaria a crear noves perspectives socials. Penso que simplement canviar un partit per un altre, un règim per un altre o unes polítiques per unes altres és més del mateix i és de fet el de sempre.

Jo de moment seguiré fent-me preguntes i seguiré lluitant com he fet sempre. Probablement seguiré cometent errades però prometo que exerciré de forma implacable l'autocrítica.






divendres, 21 novembre de 2014

El cicle de l'aigua


A Catalunya el cicle de l'aigua és exactament igual que a tot el planeta. Els rius neixen a les capçaleres de les muntanyes des d'on recullen aigües pluvials i subterrànies. Es formen torrents que alimenten un tronc principal i el riu agafa forma entre engorjats i rocalls tot juganer. Les aigües discorren i llisquen per la riba i la gravetat fa la resta fins arribar al tram mitjà. Finalment els meandres s'obren camí cap al tram final del viatge i el mar engoleix les aigües del riu.

El riu i la seva conca formen un ecosistema fluvial molt valuós en que la vegetació esquitxa les lleres i ribes del riu. A Catalunya tenim comunitats vegetals molt interessants formades per salzes, oms, freixes, verns, pollancres, que s'acaben entrecreuant amb altres ecosistemes com ara el bosc mediterrani o el bosc de l'estatge montà. Una rica i variada fauna , amfibis com la salamandra, mamífers com la llúdriga, aus com l'agró roig, complementen un ecosistema que és un vertader tresor ambiental.

En aquest cicle la societat ha aprofitat les aigües del riu per a diversos usos, hidroelèctrics, embassaments, reg agrícola, usos industrials, abastiment d'aigua potable, usos recreatius.... Catalunya té tota una història forjada al voltant dels cursos fluvials. Les conques del Ter i el Llobregat son testimonis de la revolució industrial i dels consegüents combats socials entre la classe treballadora i la burgesia.

L'energia que rebrota dels rius ha estat motor de desenvolupament i els industrials catalans no van dubtar a contaminar les aigües dels rius i malmetre'n l'ecosistema. Un exemple paradigmàtic és l'empresari tèxtil Puigneró, un autèntic criminal de l'ecologia.

La història d'agressions als nostres rius és molt densa, des de la indústria contaminant dels segles XIX i XX fins als aprofitaments abusius ( piscines, camps de golf, construcció massiva, turisme massiu...) del segle XXI que redueixen el cabal dels rius. En aquest sentit la creació de la Junta d'Aigües de Catalunya va posar les bases per desplegar una política global de sanejament de les aigües que s'ha plasmat amb la creació de les EDAR i l'ACA.

Han fet molta feina i han possibilitat que les llúdrigues tornin a nedar gairebé a tot el curs del riu Ter però malauradament l'escassa consciència ambiental de la ciutadania catalana i dels dirigents polítics ( i de retruc espanyola) ha impossibilitat que es pugui desplegar amb més contundència i eficàcia una política ambiental més agosarada i valenta. L'ACA té molt mala fama i si per determinades majories socials i polítiques depengués caldria eliminar-la i tornar a matar els nostres rius. Estic plenament convençut que hi ha una majoria social a la qual això li és absolutament indiferent.


El cicle d'aprofitament de l'aigua és simple i complex alhora. A les capçaleres s'hi concentren centrals hidroelèctriques, potseriorment els embassaments capten aigua dels rius i l'emmagatzemen. Després l'aigua es desviada mitjançant grans canonades cap a plantes potabilitzadores que posteriorment la distribueixen a dipòsits que al seu torn la fan arribar a les llars a través d'una densa malla de canonades. Un cop l'aigua ha estat aprofitada ( per a la llar, la indústria, l'agricultura, el turisme, l'oci...) l'aigua arriba a les depuradores i és posteriorment retornada al riu. El cicle es tanca i en aquest conjunt és on hi ha un volum de negoci que cada cop és més aprofitat per multinacionals i altres carronyaires de l'especulació

Tanmateix, l'agressió més rellevant i recent és la privatització dels rius. La Generalitat de Catalunya a través del govern de CIU ha tancat dues perilloses operacions que consisteixen d'una banda en la privatització de l'empresa ATLL ( Aigües Ter i Llobregat) i de l'altre la venda de la gestió de la xarxa de depuradores de l'AMB ( Àrea Metropolitana de Barcelona). Al seu torn moltes xarxes de distribució de municipis com és el cas de Girona, Salt i Sarrià de Ter estan privatitzades.


Fa uns anys ressonava amb força el clam d'una Nova Cultura de l'Aigüa però el creixement desbocat del PIB va fer callar als qui alertaven dels límits del creixement i la fragilitat dels ecosistemes. Ara, amb l'emergència del fenomen de la pobresa hídrica crec que cal recuperar aquell concepte i empeltar-lo de consciència social. Els nostres rius son un patrimoni de la Nació, de la Humanitat, de la Terra, i ens correspon preservar-los. I els drets humans son un mandat de la Declaració Universal dels Drets Humans, ens correspon garantir-los i preservar-los. Les dues lluites s'han de complementar i entrelligar abans no sigui massa tard. 

dimecres, 19 novembre de 2014

A Girona, volem l'aigua neta i clara

Arran d'un encàrrec de l'Ajuntament de Girona, l'empresa EFIAL ha realitzat una auditoria a la companyia mixta Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter, S.A (AGISSA). L'estudi revela algunes dades preocupants. El tema va sortir en un Ple i per unanimitat es va acordar impulsar una mena de comissió d'investigació que s'havia de reunir avui. I per diverses circumstàncies s'ha ajornat fins al 4 de desembre. Davant d'aquesta situació, des de la CUP hem pres diverses decisions.

1) Fer pública l'auditoria penjant-la a la xarxa i fent-la accessible a tothom que ho vulgui: enllaç

2) Demanar la compareixença dels accionistes i el conseller delegat d'AGISSA, Narcís Piferrer, a la comissió. També volem que hi vinguin l'entitat Aigua és Vida i representants d'EFIAL, l'empresa auditora.

3) Reclamar una convocatòria del subgrup de treball relacionat amb l'aigua de la Taula Municipal sobre Canvi Climàtic, atès que diverses entitats hi són presents i considerem que tenen dret a tenir tota la informació relacionada amb aquest afer.

4) Finalment, sol·licitar una Audiència Pública oberta a la ciutadania a fi i efecte d'informar-la abastament i de forma clara i concisa sobre els continguts de l'auditoria i la situació de la companyia d'aigües que presta el servei al nostre municipi. 

No volem caure en teories de la conspiració ni veure fantasmes on no sabem si n'hi ha. Simplement pensem que la transparència és un valor i no considerem just que la ciutadania no tingui ple accés a una informació que normalment queda atrapada enmig de despatxos tancats amb pany i forrellat. 

Però més enllà d'exigir transparència, que és fonamental, hem d'encetar el camí de la municipalització del servei, i hem de fer-ho ben aviat. No podem permetre que una colla d'accionistes carronyaires es continuïn lucrant amb la nostra aigua. Durant anys i panys l'ajuntament de Girona ha matingut privatitzat (en un 80%) Aigües de Girona perquè era un negoci rendible per a accionistes i capitalistes. Ara ha arribat el moment de recuperar aquest servei i posar-lo al servei de la ciutadania. La gestió eficient, municipal, transparent, conscient, col·lectiva i participativa d'Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter i del conjunt d'infraestructures necessàries pel seu correcte funcionament és un repte i una necessitat d'aquests temps que ens ha tocat viure. Som-hi!

diumenge, 16 novembre de 2014

Cal un gir social del procés sobiranista

Fa una setmana recomptàvem vots i tot el món ens mirava. L'alegria que recorria Catalunya encomanava a mig món i la democràcia va assolir una nova fita en aquest país petit del sud de la mediterrània, país tossudament alçat i encaparrat a conquerir la seva llibertat.

Però la ressaca va passar de pressa i en qüestió de 48 hores els partits polítics van ensenyar les seves urpes tàctiques. CDC i UDC maquinen per refredar l'onada sobiranista i guanyar temps per resituar-se, una típica maniobra de partit que a aquestes alçades de la pel·lícula ja s'intueix com acabarà. Les promeses de convocar eleccions per a complementar el procés participatiu se les ha endut el vent i els directors de màrqueting i comunicació de CiU tornen a la càrrega. S'han apuntat a la maniobra d'altres partits com ICV, PSC i PP. Les contradiccions d'uns, les ambicions electorals d'altres i la por dels de més enllà han tirat aigua al vi a la gran borratxera democràtica del 9-N.

Però personalment estic molt tranquil perquè no és la primera vegada que els partits fan trontollar el procés sobiranista i fer-lo descarrilar. I com sempre el poble els passarà pel damunt i tornarà a encarrilar l'onada, que cada cop és més potent. Estic convençut que no trigarem gaire a veure nous moviments i la data de les eleccions es farà pública. El procés continua viu i el moviment independentista pressionarà fort des de baix, com sempre.

I en aquest temps mort imposat crec que és el moment per fer una reflexió sobre l'orientació del propi procés sobiranista. Fins ara ha primat el discurs econòmic, democràtic, econòmic i cultural i en certa manera el procés ha estat revestit d'una certa neutralitat ideològica que més d'un cop l'ha ancorat al centre i cap a postures molt tímides des d'una perspectiva social.

I soc del parer que cal capgirar això perquè el país viu una vertadera situació d'emergència social que no es resol amb la clàssica reivindicació del dèficit fiscal. No vull ser injust i cal reconèixer que la campanya "Ara és l'hora" s'ha dotat de potents missatges socials que fan referència als problemes que viu ara mateix una bona part del país castigat per la crisi.

Però sóc del parer que  anar més enllà i dotar el discurs ideològic del procés sobiranista de més contingut social. Només d'aquesta manera aconseguirem arribar a més sectors de la societat catalana. Sectors que han estat molt castigats per la crisi i es miren el propi procés des de la distància. Si enfortim les demandes de més justícia social serem més clars i deixarem clar que volem un país millor que el que tenim ara, un país on les elits i les desigualtats no formin part de la centralitat, un país disposat a combatre la pobresa infantil, els desnonaments, la pobresa energètica i la privatització de la sanitat i l'educació públiques.

Un país exemplar en la lluita contra la corrupció i l'enriquiment d'unes minories antidemocràtiques. Un país en definitiva que no vol perdre la seva sobirania econòmica enfront d'uns mercats embogits i disposats a desposseir les classes populars de quelcom tant bàsic com és el pa, el treball i el sostre. Aquest país que jo somnio es diu Catalunya, Països Catalans, i vol llibertat, dignitat i justícia social!