dimarts, 2 setembre de 2014

La metàfora de la barberia i el Vol Gastronòmic

Una coneguda barberia ubicada al Barri Vell de Girona ha tingut recentment alguns problemes a l'hora de ressaltar la seva presència a l'entrada de l'establiment. Tothom sap que els comerços des de temps immemorials han desenvolupat estratègies de màrqueting per tal de captar clientela i precisament les barberies de tot el món utilitzen una carta de colors per identificar-se. Les barres vermelles, blaves i blanques (o només blanques i vermelles, segons el país) són un color gremial de les barberies arreu del món i vagis on vagis et trobes amb estris i façanes abillats amb les famoses franges horitzontals i inclinades.

Però resulta que a Girona l'ajuntament no et deixa ornamentar la barberia amb una andròmina de colors de dos pams al·legant que l'objecte en qüestió trenca l'estètica del Barri Vell. Però si, ves per on, t'acut instal·lar una estructura de ferro d'unes quantes tones damunt del riu Onyar i tens els contactes adequats, la pots pintar com et sembli ja que l'ajuntament no t'hi posarà cap impediment. No només això, sinó que a més es desviurà perquè tinguis totes les facilitats imaginables que la resta de mortals i comerciants del Barri Vell no poden tenir.

Sincerament no acabo d'entendre perquè hi ha una doble de vara de mesurar en tot això. Per quina raó els comerciants i hostalers del Barri Vell han de ser tant primmirats i curosos a l'hora de posar taules i cadires o d'altres elements (plantes, bótes de vi, plafons...), i en canvi es permet amb total impunitat instal·lar una enorme estructura de ferro de color blanc a tocar de les famoses façanes sobre l'Onyar.

El pobre barber ha de suar tinta per poder col·locar un insignificant distintiu amb un color gremial propi que es pot veure per tot el món, i ha de suportar la pressió d'una normativa estricta. No em sembla lògic. En aquest món de contrastos i situacions estrambòtiques sembla que la realitat supera la ficció, i en això l'alcalde Puigdemont i el seu equip de govern estan superant-se dia a dia.

dilluns, 1 setembre de 2014

Turisme, economia i convivència (i alguna borratxera!)

Començo a escriure quatre ratlles relacionades amb el món del turisme i em pregunto quants minuts trigaré a rebre atacs i insults dels defensors a ultrança del turisme. Però bé, és un risc que assumeixo amb el cap ben alt. Anem a pams. Aquests dies ha saltat a la palestra mediàtica el malestar que el fenomen del turisme ha generat entre els veïns de la Barceloneta, un fenomen que no és nou ni molt menys però que el seu caràcter massiu ha acabat fent esclatar la convivència entre turistes i "indígenes".

Les polítiques de promoció turística que han dut a terme de les administracions els darrers anys s'ha centrat en promocionar indiscriminadament una sèrie de destins i les forces vives del mercat internacional han fet la resta. Ni la promoció ni la gestió turística s'ha dut a terme amb la participació de la població local i el que era inevitable s'ha esdevingut. La convivència s'ha trencat, uns quants tour operadors han fet molts diners i el nostre país és avui més dependent del turisme, amb tot el que això comporta. Res de nou, només que se n'ha parlat als telenoticies i els veïns se n'han afartat.

El turisme mou milions de persones a nivell internacional i això genera un enorme volum de negoci. Aquesta és la màxima que els defensors a ultrança del turisme sempre recorden. Però ningú s'encarrega d'explicar que aquest enorme flux genera una sèrie de costos addicionals que pel que sembla, poc importen a administracions, promotors turístics i negocis del sector. 

Els llocs de treball generats pel turisme tendeixen a ser precaris i temporals. L'estacionalitat hi té molt a veure i malgrat que el sector turístic lluita aferrissadament per trencar l'estacionalitat no és fàcil capgirar-ho. Una estacionalitat que aquest estiu s'ha vist agreujada per un agost plujós i un juliol ventós. Dit això, sembla ser que al negoci turístic no li agrada que plogui. Segur que a més d'un li ha passat pel cap que el govern hauria de dissenyar un sistema per evitar que plogui!

D'altra banda els milions de desplaçaments en avió que es fan cada any agreugen el canvi climàtic i l'impacte de milions de persones amunt i avall té uns enormes costos energètics i hídrics. També els residus es converteixen en un greu problema quan la població dels destins turístics es dobla o fins i tot triplica. 

En el cas de Catalunya, dèiem que les administracions i el sector turístic s'ha fet un fart de promocionar destins turístics i això s'ha traduït en una arribada massiva de "guiris" a la recerca de diversió i disbauxa que no troben als seus països d'origen, on probablement les lleis i les normes de convivència son més estrictes.E Els Països Catalans són el paradís de la bronca, la borratxera a tothora. Les pròpies adminstracions ho han fomentat ja que s'han entestat en convertir el país en un monocultiu econòmic basat en el turisme de masses. El caràcter massiu del fenomen fa que sigui molt complicat controlar-lo. Podríem dir en termes marxians que les forces productives s'escapen del control i la regulació i podríem dir en termes més convencionals que el turisme de masses es fa difícil de regular en el marc de la globalització i les noves tecnologies.

Sóc dels que pensa que el turisme, un fenomen nascut bàsicament en el món contemporani, és en definitiva una democratització del dret a viatjar. Les classes populars hem assolit la capacitat de convertir-nos en viatgers i això és en si mateix bo. Ara bé, quan tot això es converteix en un negoci sense control, en un impacte ecològic greu, en un perill per a la convivència i en una dependència econòmica sense futur crec que ens hauríem de preguntar si no val la pena posar el fre i començar a capgirar el nostre model econòmic a l'hora que començar a preservar el nostre entorn natural.

Precisament penso que la dreta econòmica i política (tot i que l'esquerra neoliberal també s'hi apunta!) no tenen capacitat per planificar les coses a mig i llarg termini, el seu únic objectiu és el guany immediat i el curt termini. Per això no són capaços de valorar i preservar el nostre patrimoni natural i cultural com es mereix. Intueixo que ha arribat el moment que Girona cuidi més a fons el seu entorn natural si no vol també amb el temps convertir-se en un destí de masses banalitzat i sense futur. 

dimecres, 27 agost de 2014

La força de la gent, un cop més

S'acosta l'Onze de Setembre i, un any més, es preveu una diada massiva de mobilització popular en defensa del dret d'autodeterminació i la independència del nostre poble. La V que es farà a Barcelona ha de servir una vegada més per demostrar al món sencer, a l'Estat espanyol i a nosaltres mateixos la nostra determinació profunda de tirar endavant un procés democràtic i popular de canvi polític i social, que ens condueixi a la independència i a l'inici d'un procés constituent per fixar les bases d'un nou país.

En aquest sentit és imprescindible la presència de tothom en aquesta nova mobilització, segurament la més determinant dels darrers anys, i per això des de la CUP fem una crida al conjunt de la societat gironina i catalana a inscriure-s'hi i participar-hi per assegurar-ne l'èxit. Tothom hi és necessari i imprescindible, per tal de convertir l'Onze de Setembre en un nou tsunami popular que escombri qualsevol ombra de dubte respecte a la fortalesa del procés i la perseverança de la gent en el camí que hem marcat.

Comença una tardor que serà crítica, i en què ens caldrà una gran capacitat de fermesa i intel·ligència col·lectiva. L'oportunitat que tenim davant és única, sens dubte, però els riscos i els perills que el procés descarrili i no arribi a bon port també són considerables, i d'això n'hem de ser conscients. En aquest sentit, un cop més la mobilització popular és l'única garantia d'èxit. Hem de mantenir el protagonisme i la punta de llança del procés en la força de la gent, que al capdavall és el que fins ara ha fet que aquesta empresa arribés tan lluny.

Les amenaces de l'estat s'intensificaran, tant les provinents de les institucions com les del feixisme espanyolista que campa lliurement als carrers. I davant d'una actitud de l'estat que sabem segur que serà creixentment hostil, ara més que mai hem de convèncer-nos a nosaltres mateixos de fer el nostre propi camí, sense que les prohibicions espanyoles ens condicionin. Cal tenir clar que per poder accedir a la independència caldrà materialitzar una ruptura democràtica amb la legalitat espanyola, i això implica fer passos unilaterals i exercir la desobediència civil i institucional. Qui a aquestes alçades no ho tingui clar és o un beneit o un estafador.

Per tant, sortim al carrer un cop més per garantir que el 9-N les urnes seran al carrer i podrem exercir el nostre dret a decidir el futur polític. La legalitat espanyola no té cap legitimitat, i és l'hora que ens activem d'una vegada per construir des de zero un país realment democràtic, ens permeti desempallegar-nos de les elits (foranes i nostrades) que ens han dut fins l'abisme, i d'un sistema polític i econòmic que ha esdevingut una xacra inaguantable per al conjunt de les classes populars catalanes.

dilluns, 18 agost de 2014

El Parc Central, trinxat i robat davant dels nostres nassos

Avui la premsa publica un reportatge sobre el Parc Central. 6 anys d'obres i moltes històries humanes entrecreuades. S'ha escrit tant sobre aquest tema que es fa difícil tornar-hi i aportar res de nou. El TAV ha arribat a Girona i els passatgers van a cabassos amunt i avall, ADIF ja factura una línia subvencionada i voraç energèticament parlant. Pel mig hi ha hagut corrupció, ineficiència, promeses, enganys i anar fent la viu viu.

El Parc Central és un espai usurpat, no només als veïns que viuen als voltants del parc sinó a tots els gironins i gironines. Però parlem clar, la immensa majoria de gironins i gironines han girat l'esquena al Parc Central; han agafat el TAV i han decidit mirar a un altre cantó. Qui ha patit les molèsties durant més de 6 anys han estat els veïns dels voltants del Parc Central, i qui ha viscut de forma més traumàtica la usurpació de l'espai han estat també els veïns, que astorats han tastat també la insolidaritat de la majoria de gironins i gironines. Però el Parc és de tots i penso que tots ens hauriem de mullar.

Ara sembla ser que alguns representants municipals de l'equip de govern se'ls acaba la paciència i diuen que s'haurà d'aclarir tot en una propera reunió amb representants d'ADIF. La meva opinió és que aquestes alçades el cabreig ja hauria d'anar per d'altres viaranys. A Tarragona ADIF també ha fet una trastada als tarragonins però em sembla que de res serveix fer veure que ens empipem.

Aquest tema ens afecta a tots i com a ciutat hauriem de reaccionar. Jo sóc del parer que aturar el TAV seria un bon remei, com a mínim els d'ADIF no podrien mirar a una altra banda i els qui van enganyar a la gent de Girona amb falses promeses potser els començarien a pujar els colors.

dissabte, 16 agost de 2014

Generar riquesa o repartir-la?

El sistema democràtic liberal pivota sovint sobre l'eix dreta i esquerra. Arreu del món hi ha ritmes històrics concrets i contradiccions de tot tipus, però una de les causes principals de la polarització ideològica i social és la capacitat per generar i riquesa i repartir-la.

Tradicionalment les forces conservadores s'han preocupat principalment de generar riquesa i de fixar les condicions per a què el PIB creixi. A escala local i global, la dreta econòmica i política reivindica canvis i reformes a fi i efecte d'impulsar el creixement econòmic i la generació de riquesa. L'FMI i l'OSCDE, el BCE, les Cambres de Comerç i les patronals i evidentment els partits polítics de dretes: CDU, PP, CiU..., procuren generar riquesa.

I tradicionalment, l'esquerra s'ha preocupat més de la repartició de la riquesa generada. A través de reformes fiscals i de serveis socials, les esquerres han intentat que la riquesa generada arribi a les classes populars i no quedi retinguda en les capes altes de la societat. Tanmateix, tothom sap que la socialdemocràcia ja fa anys que va abraçar els postulats neoliberals i s'ha arrenglerat al cantó de les forces neoliberals donant suport a les seves reformes laborals, fiscals i de límit de dèficit públic amb l'excusa de controlar la inflació.

Actualment s'està generant més riquesa que mai però també s'està repartint més malament que mai. Més enllà de les diferències nord-sud, al nord hi ha cada cop més desigualtats i a Catalunya concretament s'està produint una progressiva polarització social. La riquesa generada pel turisme, el comerç i la indústria s'està concentrant en poques mans i els costos ambientals i socials de les activitats econòmiques no s'estan corregint, al contrari, les classes populars cada cop tenen unes economies més escanyades.

Amb aquest panorama és evident que cal reivindicar més mecanismes per a repartir la riquesa generada, una riquesa generada amb l'esforç de tothom, no només dels empresaris i els propietaris del capital. Els propers anys seran clau a Europa i al món per redefinir nous mecanismes més equitatius, justos i ecològicament sostenibles a l'hora de generar i repartir riquesa.