Reptes de la CUP (I) La participació a les autonòmiques de 2014 i l'aposta a d'altres territoris dels PP.CC

El passat juny de 2010 l'Assemblea Nacional de la CUP va decidir en assembla no participar en les eleccions autonòmiques del Principat de Catalunya del passat mes de novembre. Hi havia dues posicions clarament definides: l'una apostava per presentar-s'hi l'altra apostava a grans trets reforçar el perfil municipalista de l'organització i preparar amb garanties l'assalt a les municipals del maig de 2011.

Personalment era dels que defensaven l'opció d'anar poc a poc, preparar a fons les municipals i deixar de banda, de moment, la participació a les autonòmiques principatines.

En el marc de l'assemblea van sorgir dues posicions polaritzades. L’una defensava aferrissadament la participació a les autonòmiques, i vaticinava gairebé la desaparició de l'organització si no guanyava aquesta opció. L'altra opció, la municipalista, defensava una via estrictament municipal i també preveia mals auguris en cas de concórrer als comicis supramunicipals. Un cop superada l'assemblea, clarificades les coses i descartats els auguris catastrofistes val a dir que des del meu punt de vista l'encert de l'opció escollida s'ha fet evident. Assolir un centenar de regidors al principat i fer arrelar algunes assemblees al País Valencià es pot considerar un èxit.

Però la tasca de les organitzacions rupturistes no és mirar el passat sinó el futur, i des del meu punt de vista el futur de la CUP passa per afrontar tres principals reptes a mitjà termini. Primerament, cal consolidar la xarxa municipalista que s'ha creat amb molts esforços i sacrificis, i que té vincles i arrelaments sòlids entre diferents sectors populars de la societat catalana. En segon terme, cal apostar molt fort per potenciar la lluita al carrer i la capacitat de mobilització de l'organització. Ens cal ser presents en iniciatives ciutadanes de diferent índole, com ara la defensa del territori, la lluita contra les retallades, els moviments veïnals, el dret de decidir, el reforçament de la xarxa de casals i ateneus...). Finalment penso que la CUP ha d'iniciar, ineludiblement, el debat de les autonòmiques catalanes de 2014, tenint també present la situació al País Valencià i a les Illes Balears i Pitiüses. Hem sortit reforçats de les municipals, i ara convé fixar nous horitzons i seguir potenciant la Unitat Popular amb la finalitat de conformar un pol de ruptura que ens permeti avançar cap a la independència, el socialisme i l'equilibri ambiental dels Països Catalans.

Pel que fa a d'altres territoris dels Països Catalans, trossejats per la legislació dels estats espanyol i francès, vull reconèixer i admetre (tristament) de manera pública la meva desconeixença d'aquests territoris germans. No em considero preparat per parlar de la possibilitat d'assolir reptes electorals supramunicipals ni al País Valencià ni a les Illes. En tot cas tinc confiança absoluta amb els companys i companyes que treballen i militen al sud i llevant del meu país: és només a ells i a ningú més a qui correspon decidir quins són els moviments estratègics que s'han d'efectuar. Pel que fa al nord del país, la proximitat geogràfica amb les comarques gironines (on jo visc) faciliten que hi hagi una aproximació, tot i que malauradament no es produeix amb prou intensitat. La frontera estatal ha creat moltes altres separacions, mentals i de tot tipus, i ens pertoca trobar les vies per estrènyer llaços entre els nostres territoris partits artificialment durant més de tres segles.

Participar en les autonòmiques de 2014 (més enllà de la càrrega simbòlica de la data) és tot un repte que, no ho oblidem, no resta exempt de riscos. La participació institucional té evidents perills i cal tenir-los ben presents. La feina de la CUP i de l'esquerra independentista no és ocupar un espai purament institucionalista. De res serveix tenir diputats al Parlament si no hi ha una acció coordinada amb el carrer, perquè el risc de quedar engolits per un mar de comissions, protocols, expedients, sessions parlamentaries estèrils, etc., hi és, i cap revolucionari n'està esterilitzat al 100%, no ho oblidem. La història del nostre moviment és llarga i densa, i no seria la primera vegada que els arribistes i oportunistes fan acte de presència. Per això ens hem de vacunar contra possibles malalties que han patit d'altres partits i organitzacions. Convé deixar molt clar que la via institucional és per l'esquerra independentista una forma més de treball, ni més ni menys important que els altres. Un espai per a la lluita de masses que ens serveixi per arribar a sectors socials als quals mai hem arribat, i que en cap cas ha de restar protagonisme a d'altres espais de lluita que podem mantenir de forma paral·lela.

En aquest triple repte que assenyalo cal deixar molt clar que la CUP i el conjunt de l'EI tenim un sostre als Països Catalans (15-20%), i que un cop l'hàgim assolit haurem de ser conscients de les nostres limitacions. La nostra feina passa per mobilitzar, formar i conscienciar un sector de la societat catalana, i ara encara estem molt lluny d’arribar-hi. Queda temps per davant, doncs, per anar teixint complicitats i treballar per materialitzar reptes a curt i mitjà termini.

Pel que fa a la possible política d'aliances i a la ingent tasca que implica preparar unes eleccions d'aquestes dimensions, voldria deixar clares dues coses des del meu punt de vista:

Quant a la política d'aliances penso que l'opció més encertada és la de concórrer a aquestes eleccions sols, i incorporar el màxim nombre de suports assumibles (independents, ecologistes, veïnals, treballadors en lluita, vinculats al moviment pel dret de decidir....). En principi no sóc partidari de participar en coalicions sobiranistes transversals, farcides de freaks i il·luminats, perquè han demostrat un excés d'efimeritat. i perquè als Països Catalans no és importable l'experiència basca amb Bildu. El front patriòtic que promouen alguns sectors de l'independentisme és una aposta que des del meu punt de vista és ara per ara incompatible amb l'estratègia de la Unitat Popular. Ara per ara un pol sobiranista és inviable i les diferències ideològiques en l'actual conjuntura dificulten avançar en aquest sentit. Tampoc sóc partidari de bastir coalicions amb petits partits sense arrelament, perquè les aliances d'aquest tipus acostumen a ser poc sòlides i sense capacitat de continuïtat. Entenc que la força i solidesa que ha demostrat la Unitat Popular és garantia com per rellançar un projecte d'alliberament per si sola, i aquesta solidesa es pot compaginar amb dosis de pluralitat i flexibilitat. En tot cas la CUP n’ha de ser el tronc principal perquè ha demostrat que té els ingredients i valors necessaris.

Pel que fa a la preparació d'unes eleccions sóc dels que rebutja la participació a eleccions de manera improvisada i sense feina de carrer al darrere. Si realment volem encarar aquest debat ens hi hem de posar el més aviat possible, perquè tenim tres anys per davant. No per preparar una llista, dissenyar una campanya i treballar durant 15 dies. Per mi això és el més irrellevant i prescindible. L’important és trepitjar cada barri català, cada comarca, cada fàbrica, cada poble. Recórrer tot el Pirineu, la Costa Brava, l'àrea metropolitana de Barcelona, la Plana de Vic, el Lluçanès, el Camp de Tarragona, el pre-Pirineu, la Depressió Central i el Pla de Lleida, les Terres de l'Ebre, la Terra Alta, l'Empordà, el Montseny i les Guilleries... esbrinar quins son els conflictes territorials, els problemes de mobilitat, de contaminació, palpar la marginació de la pagesia, l'exclusió social de nouvinguts i autòctons pobres i febles... Cal que la militància s'empapi a fons dels problemes i de la realitat diària d'aquest tros dels Països Catalans. Això i només això és l’important: la resta és sobretot màrqueting.