divendres, 2 de març del 2012

Balanç d'una tragèdia grega

Quan un professional de la tertúlia com Manuel Millan Mestre (al qual reconec una immensa cultura i sensibilitat), de perfil conservador, admet públicament que no és just que les retallades socials recaiguin sempre a la part de baix de la societat, i que si això continua així pot haver-hi risc d'explosió social i de conflicte civil, és quan intueixo que la tragèdia grega ha esquitxat nombrosos territoris europeus, entre ells el nostre país trossejat, els Països Catalans.

El dèficit públic a l'estat espanyol (sumant les administracions perifèriques i la central) ha sumat el 2011 una xifra de 8,51%. A Catalunya el dèficit s'enfila a un 3,72% del PIB (si no tenim el compte els 759 M€ que ens deu l'estat) i ens situem a 0,78% per sobre de la mitjana autonòmica. Xifres de dèficit que estan lluny de les gregues, però que sota les directrius del criminal consens europeu, impel·leixen als governs al servei del capital a iniciar dures retallades i violentes polítiques que ens situen molt a prop del col·lapse social i l'espiral sense fi en què ha entrat el país que va veure néixer la democràcia.

A Catalunya portem molt de temps de retallades socials, en l'àmbit sanitari i educatiu principalment, però també en els sous dels treballadors públics. Unes retallades que el govern de dreta radical de Mariano Rajoy també ha dut a la pràctica (pujades indiscriminades d'impostos i més reducció de serveis públics). Tot plegat afegit a un context de recessió econòmica, augment desbocat de l'atur i creixent pobresa, casos de desnonament, etc.: crisi social en majúscules, en definitiva.

Fins quan resistirà la ciutadania? A Grècia el col·lapse social ja ha esclatat i una nova societat polaritzada ha emergit de les tenebres del capitalisme, que ha mutat a un nou estadi pitjor del que ens podíem imaginar. Un nou escenari que ens recorda a èpoques prefeudals, en què l'esclavisme era la base de l'economia i la democràcia era inexistent. La paradoxa és que a Grècia va florir la democràcia ara fa milers d'anys i en aquest segle XXI llangueix, s'esmuny. Pot ser que aquest tumor s'estengui per Europa i d'altres contrades del món? Són preguntes inquietants que fan trontollar les bases mateixes de la democràcia i la pròpia civilització, però que és d'obligat compliment fer-se-les.

Ens correspon analitzar la història i ens correspon no baixar la guàrdia perquè els enemics de la democràcia i la convivència volen rebentar el fràgil equilibri social i imposar la força de les seves conviccions per la via violenta. Reformes laborals regressives, erosió de drets socials, crisi social, polarització social, bosses de pobresa, negocis immorals, luxes indecents... sembla com si per la dreta salvatge la història no comptés, és com si s'haguessin ancorat al segle XVIII i volguessin retornar-hi, deconstruint tots els avenços socials, econòmics i polítics que ha fet la civilització d'ençà de la Revolució Francesa.

El dinamisme de la història ha donat lloc a diferents moviments polítics i socials, i així fou com la força de la Revolució Industrial va fer aflorar noves reivindicacions i avenços, noves teories polítiques i econòmiques. La lluita de classes moderna que va emergir amb la crua eclosió de la Revolució Industrial va marcar en bona mesura l'evolució del segle XX; molts teòrics van enterrar aquella vella teoria i la fi de la història semblava una realitat feta a mida. Però contràriament al que es creia, la lluita de classes mai va acabar perquè fou precisament la classe dominant qui més la va practicar. Encara avui les classes dirigents lluiten aferrissadament per imposar el seu domini i estendre la seva influència cultural, política, econòmica, social, amb la finalitat d'imposar una hegemonia dominant.

La tragèdia grega contemporània pot ser la metàfora de l'esfondrament d'un model de societat: l'europeu, basat en els pilars de l'Estat de Benestar, que a l'estat espanyol i als Països Catalans s'ensorren a marxes forçades, gentilesa de les bogeries combinades de la banca i els partits polítics del sistema (CiU, PP, PSOE...), entestats en aplicar mesures d'austeritat cuinades i dissenyades als laboratoris de pensament més conservadors i regressius.

En aquests temps durs de combat social, la partida la juguen els febles contra els forts, i els forts sempre imposen les seves condicions. En aquest cas el feble és el poble, els treballadors i treballadores, els pagesos, els estudiants, els usuaris de la sanitat pública i l'educació pública, els aturats i aturades... Correspon a les institucions estar al cantó dels febles, del poble, i aturar les salvatjades d'uns mercats que han desfermat les seves ires i instints més baixos i inhumans.