No recordo el dia que vaig decidir que dedicaria part del meu temps a militar per tot allò que jo creia just, però en tot cas fa molt de temps. Tampoc recordo el moment que estat més intens perquè n'hi ha tants que molts d'ells s'ha diluït en el temps de la memòria.
Els dies de lluita s'encadenen i és molt difícil compaginar-los amb la vida laboral, domèstica i familiar, molt difícil. Tant, que gairebé es pot afirmar que és impossible. El sacrifici personal i la vocació de servei amb prou feines serveixen per tirar endavant, i al capdavall qui realment fa un sacrifici impagable és l'entorn familiar. I en el meu cas els meus fills i la meva companya són qui en pateixen tots els efectes col·laterals, aquells que no es veuen. A casa ja saben que sóc un mentider i quan els dic que "avui serà diferent perquè arribaré molt d'hora" o "no patiu que ara estarem uns dies tranquils". Saben que menteixo vilment i que ja no sóc propietari del meu temps i que ells simplement s'hi resignen i llencen la tovallola.
Abans d'ahir va ser moment de fer una ocupació simbòlica, ahir d'una Vaga General amb piquets, concentracions, manifestacions i molta intensitat. Avui dia de campanya amb els companys de Banyoles, demà dia d'accions i de gestions, demà passat dia de recórrer el país i d'anar a explicar coses, l'altre dia d'analisi de la política municipal, l'altre de negociar les ordenances fiscals, l'altre d'enganxar cartells, l'altre de... Portem així més d'una dècada, sense parar i sense descansar.
La meva família em maleeix mentre jo milito i planifico. Espero tenir valor per trobar el moment de descansar una mica. Ja ho veieu, avui tinc el dia una mica tou...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada