dilluns, 16 de desembre de 2013

La perillosa parcialitat de les lluites

Aquestes dues darreres setmanes s'han produït a les nostres comarques dos episodis èpics de les lluites socials. D'una banda la resistència civil del #BlocSalt i de l'altra la resistència (10 anys fa que dura) contra REE i la MAT. Dos episodis èpics i exemplars. La defensa del dret a l'habitatge i la defensa del territori. Drets socials i drets ambientals. Drets i natura. Dissortadament totes dues lluites han acabat en derrota i un cop més les oligarquies han vençut sobre els anhels del poble, o com a mínim d'una part significativa d'ell.

Per desgràcia no és la primera vegada que encaixem derrotes, venim de lluny i la història n'és plena. I sóc dels que pensa que de les derrotes se n'ha d'aprendre i que s'ha de mirar endavant, afrontant el futur amb esperança i ganes de lluitar. Però també penso que cal fer autocrítica, no mirar-se el melic i intentar corregir els erros propis. Sigui com sigui cal ser conscient que enfrontar-se a la SAREB i la Banca, a REE, als Mossos d'Esquadra i als governs de torn no és cosa menor; és necessari ser-ne conscient i calibrar les forces pròpies o com a mínim ser conscient de la potència de l'adversari o enemic.

Aquests dos exemples m'han fet reviure una vegada més una sensació que he experimentat en pròpia pell i que fullejant qualsevol llibre d'història pot copsar-se fàcilment: la parcialitat de les lluites, la compartimentació de les revoltes, la impermeabilitat de missatges i discursos. En aquests moments (igual que en d'altres períodes) hi ha en marxa plataformes i moviments socials diversos molt centrats en els seus àmbits (dret a l'habitatge, drets laborals, drets de ciutadania, drets ambientals, drets socials com la sanitat i l'educació...) i poc conscients de les mil cares de l'enemic al qual s'enfronten. De res serveix atrinxerar-se en una lluita parcial si no s'atenen altres problemàtiques sectorials juxtaposades. De res serveix reivindicar el dret a l'habitatge si no va acompanyat de la reivindicació ambiental o laboral; podem semblar coses diferents però amb una mirada més àmplia es veu fàcilment que tot va entrelligat.

I aquí cal apel·lar als valors clàssics de la solidaritat i l'ajuda mútua entre lluites. Els ecologistes que s'enfronten a la MAT, que reivindiquen la gestió pública de l'aigua i l'energia, que lluiten per salvaguardar un aiguamoll o protesten per la proliferació desenfrenada de residus han d'implicar-se en les lluites en defensa de l'habitatge, i aquests han de ser sensibles alhora amb el territori que trepitgen, igual que han de ser-ho amb les lluites en defensa de la sanitat pública, l'educació o les pensions. I els sindicalistes han de tenir present que la lluita pels drets laborals no serveix de res si no s'acompanya de la lluita pels drets socials i ambientals, perquè sense una natura sana i viva, sense drets socials, no hi ha dret laboral que s'aguanti.

El que proposo és molt cansat, perquè apel·lo a una revolta global, ben coordinada i estratègicament ben dissenyada. I això requereix redoblar esforços, desdoblar combats i triplicar compromisos. No cal ser a tot arreu, però cal reteixir una malla ben densa i trenada de complicitats i rebel·lies, que es connectin entre si, des del respecte però des de la solidaritat i la corresponsabilitat. Si volem ser més eficients en les nostres lluites penso que cal eixamplar base social i imbricar-se en el ric teixit popular català, aquest petit país que està en marxa i que probablement obrirà nous horitzons d'esperança i llibertat. La parcialitat de les lluites ens aïlla, i això els enemics ho saben, aïllem doncs aquesta parcialitat, unim-nos i siguem més forts!