dimarts, 18 de febrer de 2014

Vots i principis no sempre rimen

El Ple del divendres 14 de febrer passarà a la història de la memòria col·lectiva de la ciutat com el Ple més agre i convuls d'aquests darrers temps. S'hi ha van donar situacions força lamentables i tristes, d'aquelles que atien la desafecció i embruten la imatge de la política, encara més del que ja ho està.

Una de les coses més desagradables i falses en política és que el Ple és una simple escenificació. Normalment allò que s'hi debat ja està dat i beneït, i malgrat la teatralitat poques vegades el debat públic acaba decantant majories. Això és el que va passar el divendres quan es va discutir sobre la compra del fons d'art del crític Santos Torroella, un personatge per cert que va acabar essent prou ben tractat pel règim franquista, mentre els artistes progressistes del país patien la repressió i el buit més absolut.

L'alcalde va fer una peculiar intervenció a l'hora de defensar la compra d'aquest fons per part de l'ajuntament. Una intervenció carregada de rancúnies i cops baixos, que a mi personalment no va deixar-me indiferent. Una reacció irada d'un alcalde que s'ha convertit en un governant obsessionat per aquesta col·lecció d'art, que dit sigui de passada, cap altra administració ni comprador privat ha volgut comprar pel mòdic preu que els seus hereus en demanen: 3,9 milions d'euros. Un mòdic preu que segons l'alcalde es rebaixarà gràcies a una aportació de 300.000 euros de la Diputació de Girona i una dació en pagament en concepte d'impost de successions. Si, senyores i senyors, la dació en pagament ara resulta que és possible, però només per a marxants d'art! En tot cas, la despesa en diner públic que suposa aquesta compra continua sent inassumible des del meu punt de vista, i ho és per les raons que ja vaig exposar en el Ple i que la CUP ja ha difós àmpliament.

El cas és que l'alcalde va comptar amb els vots favorables de CiU i del trànsfuga Palomares i amb les abstencions del PP i de Carles Bonaventura, antic company de la CUP. Una combinació que va fer possible materialitzar aquesta fixació de l'alcalde, que ell mateix ha reconegut que ni reactivarà l'economia ni posarà la ciutat al mapa de l'art contemporani perquè no hi ha projecte. Simplement es limita a comprar i llençar-se a una aventura que ningú sap com acabarà. La mateixa metodologia irreflexiva que ens ha dut a l'era de la crisi.

La política tradicional i convencional és la del pragmatisme, la dels canvis de cromos i la de les cares girades. Tant se val el que s'acordi en la campanya electoral, tant se val el que digui el programa i tant se val el que digui la gent. El que compta és la cadira i el càrrec, el que compta és marcar perfil propi i fer punts per caure bé als que manen. Lamentablement ha quedat clar que hi ha molt de tot això en l'actitud de Reagrupament i de Carles Bonaventura. Una notícia molt trista, per Girona, per l'esquerra i per l'independentisme.

L'Alcalde Puigdemont no té cap mena de remordiment en comptar amb els vots del PP per tirar endavant els seus projectes. Un PP que en el mateix Ple va amenaçar-nos a tots en denunciar-nos als tribunals si s'aprovava la moció per cedir les dades del Padró per la consulta del 9 de novembre. L'alcalde Puigdemont no va tenir cap mena de remordiment a l'hora d'esquivar la petició de la CUP de fer una declaració institucional en contra de la sentència del TSJC que atempta contra la immersió lingüística, un gest que hauria desfermat les ires de Concepció Veray i hauria posat en risc l'abstenció del PP i, per tant, la compra del fons d'art.

Quedar clar, doncs, que això no té cap mena d'importància per CiU. Ja se sap que quan convé amaguen la bandera i el que faci falta. Però em sorprèn que el nostre antic company hagi accedit a totes aquestes renúncies només per poder marcar el que en política convencional es diu "perfil propi". Com deia abans els canvis de cromos i pactes inconfessables abunden en aquesta democràcia de baixa intensitat sorgida del pacte del 78, però com es pot veure, la cosa és molt pitjor del que tots plegats ens podiem arribar a imaginar.

1 comentari:

Pep Montenegro Famada ha dit...

El que és més greu de tot és que un alcalde faci servir el vot de qualitat per una fotesa, per una vanalitat, per una cosa tant poc trascendent i vital pels ciutadans com és aquesta.
Fins on pot arribar la vanitat d'una persona. Si el ple d'una ajuntament democràtic acaba en taules. Doncs, passem full. Cal marcar paquet d'aquesta manera tant grollera. Gastar el que no tenim per orgull, per casta política i personal. Fa força vergonya.

Pel que fa al tema de Carles Bonaventura, sabut és que el pacte entre Reacrupament i CUP era el que era. I crec que malgrat la trepitjada d'ull de poll que suposa el tema la CUP hauria d'exibir un fantàstic i serè esperit Mandela. Costa. Sé que costa. Però un pacte obert a possibles desidències o desacords puntuals s'ha de saber acceptar i mal que faci passar pàgina i continuar treballant junts per coses importants com bé s'ha vingut fent fins ara i que crec que es pot continuar fent.

Salut i llibertat.

Pep