dilluns, 26 de maig de 2014

Eleccions europees, i ara què?

Els resultats ja s'han conegut i les diferents interpretacions que se n'han fet acompleixen amb el ritus que acostuma a acompanyar les valoracions. Sempre és més o menys el mateix, és a dir, tothom escombra cap a casa. Per això jo faré aquí una lectura un tant diferent; ja aviso que jo no soc cap analista. Soc un simple ciutadà activista, militant, treballador que observa, valora, escriu i lluita.

La primera dada és que l'abstenció ha tornat a ser present per golejada. A Catalunya que és un dels llocs on hi ha hagut més participació no hem arribat al 50%. Dit això no hi ha cap dubte que a Catalunya el procés sobiranista ha tingut molt de pes i la suma dels partits que defensen el dret a decidir ha guanyat aclaparadorament.

A nivell europeu hi ha una dada esfereïdora. L'ascens de l'extrema dreta, que ja disputa l'hegemonia a la dreta neoliberal. Un fenomen que no veiem a Europa i amb tanta força com a l'Europa post crack del 29 i prèvia a la Segona Guerra Mundial. No ens pot deixar indiferents que a França el Front Nacional hagi guanyat les eleccions o que a Alemanya el nacionalisocialisme hagi obtingut representació. Dit això es confirma que el bipartidisme de les dues principals famílies ( socialistes i populars) afegit als liberals torna a ser dominant i les polítiques de la Troika continuaran tenint uns fems executors de la ma d'aquests tres partits.

A nivell català també és rellevant que el PSC s'ha esfondrat, que també ho ha fet el PP i que C's i UPYD han captat part del vot de PSC i PP, tot escindint i afeblint el bloc unionista, que perd pes i es desinfla a Catalunya.  No es pot obviar el paper brutal d'ERC, que de la ma de Terricabras ha situat el partit com a guanyador de les eleccions.


La decisió de la CUP de no participar a les eleccions europees al considerar que s'havia de potenciar l'abstenció s'ha traduït entre d'altres fenomens amb l'aparició de Podemos, una candidatura mediàtica i d'esquerres que ha obtingut ni més ni menys que 5 eurodiputats. Als Països Catalans, el buit deixat per la CUP ha facilitat que aquesta opció d'esquerres hagi penetrat amb força al País Valencià i a les Illes, i també al principat. En alguns municipis on l'esquerra independentista era forta, l'electorat d'esquerres ha apostat per Podemos.

I a Girona ens trobem que sense tenir cap regidor, ERC ha obtingut el 32,64% dels vots, un total de 10.438, la primera força. La segueixen CIU, amb el 27% i 8840 vots i el PSC, que ha obtingut el 10% i un total de 3248 vots.  ICv ha obtingut quasi un 8% amb 2525 vots.
La suma de les esquerres, si hi afegim Podemos ( 2,40% i 770 vots) i Bildu (161 vots) fan un total de 17420 vots, un 53% dels vots. Una majoria sociològica i electoral d'esquerres que sens dubte pot fer trontollar moltes coses.

Si considerem que el PSC no és d'esquerres i sumem ERC, ICV, Podemos i Bildu, a Girona hi ha 13894 vots d'esquerres, que representen el 42,79%. Majories d'esquerres que contrasten amb la pèrdua de pes del bloc conservador representat per CIU (8840 vots i el 37,64%) i el PP ( 2400 vots i el 7,50%). El bloc conservador suma només el 35% de l'electorat. Si pel contrari ens centrem només en l'eix sobiranista ens trobem que la suma d'ERC i CIU acumulen  fins al 60,28% dels vots, un total de 19278 vots.

Amb aquestes dades a la mà i salvant les distàncies podem afirmar que que Girona és ara mateix una ciutat totalment entregada al canvi nacional i social. Dit això, és evident que els factors locals tenen molt de pes en les eleccions municipals i segur que no es pot traslladar de forma cartesiana aquesta fotografia a l'escenari de les municipals de 2015, però està clar que el dibuix de les tendències ja s'ha començat a materialitzar. I des d'avui mateix els partits ja es posaran a treballar tenint en compte tots els escenaris.


A partir d'aquí i per part meva només em queda refermar que continuo pensant que la CUP va cometre una errada al decidir no lliurar batalla a les europees i fer una crida a l'abstenció. El creixement de l'extrema dreta feixista i l'aparició de nous actors en el flanc de l'esquerra són factors que tindran conseqüències i el front electoral és un dels espais de lluita en els quals l'esquerra independentista hi ha de ser. No l'únic evidentment, però és inevitable lliurar batalla perquè el país, també els municipis del país!, està molt viu i avançarà amb nosaltres o sense nosaltres