dissabte, 26 de desembre de 2015

L'ecologisme en hores baixes

Acabem de travessar el solstici d'hivern i el calendari ens marca tres llargs mesos d'hivern. Aquest seria el relat normal però és més que evident que el clima desestabilitzat que ens afecta de ple ha modificat el temps i fins i tot la relació que tenim amb el medi que ens envolta; portem uns quants mesos sense pluja, no hi ha neu a la muntanya i la tardor ha estat molt suau, amb temperatures molt elevades el passat novembre.

Efectivament, el canvi climàtic és una realitat. I una realitat contrastada científicament amb advertències incloses. La Cimera celebrada a Paris va servir per constatar un nou fracàs de la comunitat internacional però va servir també per socialitzar que l'augment de la temperatura a nivell mundial ascendirà a uns 5 graus abans d'acabar el segle XXI. Unes advertències que més enllà d'omplir uns quants titulars no han servit per sacsejar consciències ni per remoure agendes governamentals i empresarials.

Em fa una certa gràcia tot això del canvi climàtic. És com si el vernís mediàtic que acompanya el fenomen fes invisible la totalitat dels problemes ecològics que afronta la civilització. La crisi climàtica, certament letal per a la vida al planeta, és simplement una manifestació concreta i singular d'un problema ambiental de primer ordre, però no és ni de bon tros l'única. El canvi global que estem patint va molt més enllà de l'escalfament global: Contaminació atomosfèrica, esquartarement d'ecosistemes, destrucció paisatgística, extinció d'espècies, contaminació de mars i oceans, assecament de rius i aigüamolls, contaminació electromagnètica, desertització, proliferació de residus, esgotament dels recursos....la llista és molt llarga però tristament obviada i menystinguda per l'establishment mediàtic, polític i econòmic. I dissortadament per la pròpia societat civil i fins i tot per l'esquerra alternativa!

El moviment ecologista internacional té uns antecedents històrics antics però segurament la ciutadana nord-americana Rachel Carson va posar les bases del moviment ecologista occidental cap a finals del segle XIX. Des de llavors l'emergència de la Revolució Industrial va esperonar moviments de resistència que rebutjaven la destrucció ambiental associada al fenomen. Així, es van anar consolidant moviments ecologistes que a nivell internacional i europeu van aconseguir victòries i sobretot influir en les polítiques públiques dels governs.

Tot i així  l'absorció per part d'institucions i empreses a través de les seves fundacions, envers els moviments ecologistes, ha desactivat tot sovint aquests moviments, i els cicles generacionals han creat buits temporals que han afeblit el propi moviment. Ara mateix hi ha una certa desmobilització a Europa i el context de repressió, consumisme i atomització d'una esquerra alternativa cada cop més sectària i infantil no ajuda a reconfigurar un moviment ecologista vitalment necessari.

A Catalunya, per centrar-me en l'àmbit que conec més bé, tenim una infinita llista de problemàtiques ambientals que no enumeraré aquí en tota la seva totalitat per no allargar-me més del compte. Diguessim que la salut pública i la salut dels ecosistemes tenen molts problemes. A part dels problemes ambientals globals com ara el canvi climàtic tenim reptes locals d'una gran dimensió, com ara la proliferació de residus i la seva posterior incineració que emet Co2 i particules contaminants, la contaminació extrema de l'AMB fruit del model de mobilitat basat en el vehicle privat, l'esgotament de les conques internes per culpa de la sobreexplotació hídrica, trossejament d'ecosistemes i banalització paisatgística, projectes d'ocupació del territori com ara BCN World, , infraestructures energètica que trossegen el territori com ara la MAT i el gasoducte europeu, els perills que afronta el Delta de l'Ebre, la urbanització massiva de la costa i les segones, terceres i quartes corones metropolitanes, la contaminació de l'aigua per culpa de la bombolla porcina, crisi energètica...en fí, un inacabable llistat que ens destrueix la terra que ens han llegat els nostres ancestres i que acollirà els nostres descendents i els i les que arribin aquí d'altres contrades.

I tot aquest cúmul de problemàtiques globals i locals que ens assetja i que posen en risc el futur de les noves generacions i el fràgil equilibri on conviuen una munió d'espècies d'animals i plantes, doncs resulta que només compta amb la indiferència de la gran majoria de persones que viuen en aquest país. Ja estem acostumats al passotisme general però no puc entendre per quina raó l'esquerra alternativa en general i l'esquerra independentista en particular mostra aquest menyspreu sistemàtic des de fa anys. Precisament el company Lluc Salellas en parlava fa unes dies en aquest lúcid i profund article : "L'esquerra que abdica de la terra". Una escaient reflexió que dissortadament ha rebut una allau de crítiques per part de membres de l'esquerra independentista que responen amb el seu habitual urbanocentrisme prepotent.

Aquest menyspreu sistemàtic per part d'organitzacions i militants de l'esquerra independentista cap a l'ecologisme no és nou. Tanmateix,  darrerament hem  viscut un avanç històric de l'eix nacional i social i per tant han tingut un efecte immediat en l'evolució del propi moviment,i sorprenentment no hi ha hagut cap reflexió profunda sobre el tema i fins i tot s'ha exclós explícitament dels objectius estratègics la lluita ecologista. El fort component urbà i urbanocèntric de l'esquerra alternativa l'ha reclòs en una mena de superioritat moral envers el territori i això ha reforçat el caràcter androcèntric del moviment. Fins i tot m'he trobat amb la situació que després de mesos d'intentar organitzar un acte a nivell nacional sobre un afer tant seriós i necessari com és fer pedagogia del fenomen del peack-oil, militants de l'organització han boicotejat l'organització d'aquest acte amb l'excusa de que no és el moment, de que hi ha altres prioritats per l'organització. Trist, però és la realitat.

Aquesta renúncia de la CUP i l'esquerra independentista no és patrimoni exclusiu, de fet és una praxi compartida per tota l'esquerra i té fonaments històrics profunds. L'esquerra ha basat el seu discurs en l'androcentrisme, en garantir drets socials. I ha desenvolupat la seva pràxi a partir d'un estat del benestar alimentat amb creixement econòmic i PIB a dojo. Un PIB fet a base de creixement de l'economia i de totes les activitats possibles a desenvolupar, incloses les activitats lesives pel medi ambient. Fins als anys 90 el productivisme era compartit per tota l'esquerra fins que la moda de la sostenibilitat va pintar de color verd el desenvolupisme. I d'aquesta praxi no s'ha aconseguit desprendre encara l'esquerra, inclosa l'alternativa.

Efectivament, l'ecologisme està en hores baixes i paradoxalment vivim la major crisis ambiental de la història de la humanitat. Catalunya ha estat històricament pionera en les lluites ecologistes, des dels temps de l'excursionisme català i les recerques científiques del segle XIX fins als primers moviments antinuclears dels anys 70 i les lluites en defensa del Ter, Catalunya ha fet grans aportacions a la lluita per les conquestes ambientals. L'actual moment de desorientació ideològica de l'esquerra i de grans reptes globals i locals es mereix una resposta política i social que situï l'ecologisme en el lloc que li pertoca. Tenim una esquerra per reconstruir i un moviment ecologista per rellançar, la terra ho necessita.