divendres, 6 de gener de 2017

La Nova Política contra la Ruptura i la República



LA NOVA POLÍTICA CONTRA LA RUPTURA I LA REPÚBLICA
Un nou moviment que rapidament esdevé partit
Els anys passen inexorablement i el 2017 avança enmig de tragèdies geopolítiques i la prosaïca política de gestió en les democràcies occidentals, entre elles la imperfecte i nostrada democràcia, herència directa de la transició post-franquista. 


I ves per on que el març de 2011 un moviment nascut a places i carrers de diferents ciutats espanyoles i catalanes va arribar per esmenar el sistema. Així naixia la Nova Política, un nou artefacte que ens deien que regeneraria l'arnada democràcia espanyola i de retruc referia la relació entre Catalunya i Espanya. 


El fenomen va esclatar paral·lel a l'efervescència del moviment sobiranista, que feia anys que havia engegat un moviment popular de consultes ciutadanes. I evidentment, va ser menyspreat pel nounat moviment 15-M, que havia de ser la revolució definitiva, el moment zero, el temps fundacional d'una revolució ciutadana que segons alguns havia de ser "el no va más". 


La CUP va quedar atrapada en el bucle del 15M, mentre noves fornades de quadres provinents de les universitats espanyoles començaven a dir que l'assalt a les institucions era el pas definitiu per a culminar els objectius del 15-M. I tal dit tal fet, els nous líders socials del 15-M i la PAH,  esdevinguts mediàtics,  van esdevenir partit. Les enquestes pronosticàven una còmode victòria d'un partit que no existia i ràpidament va emergir un lideratge unipersonal que va aterrar a Catalunya amb prepotència i menyspreu cap a la CUP. 


Burla a les advertències de la CUP envers la via institucional


Les rèpliques locals del nou moviment van començar a menysprear la CUP i a acusar-la de purista, burgesa, antisistema i arcaica. Encara recordo com se'ns retreia que amb el nostre purisme estratègic fariem la revolució d'aquí a mil anys; ens repetien fins a la sacietat que ara tocava fer la revolució ocupant les institucions amb càrrecs i que no es podia esperar més. Bé, en tot cas, per part meva sempre vaig defensar que la via institucional és un complement i que la gestió diària és molt complexa; l’exercici del poder sempre té efectes imprevisibles, i és millor no obviar-ho i reconèixer-ho des del començament.


Els límits de la via institucional


Sempre he defensat que no es pot enganyar a la gent fent promeses electorals que no es poden complir. L'existència de lleis i normes, de secretàris i interventors, de pressupostos i tributs delimitats per lleis estatals i europees, no permeten fer tot allò que es desitja un cop governes una institució. Encara que es disposi de majoria absoluta institucional ( i això val tant per ajuntaments com per governs nacionals o regionals) hi ha altres forces que operen a diferents nivells que no permeten fer allò que un governant desitja. A més a més, el cos de tècnics i funcionaris que monopoltzen les institucions son un autèntic baluard de defensa de l'antic règim, son el govern a l'ombra que coneix absolutament tots els racons jurídics de la institució i difícilment se'ls pot desactivar. 


D'altra banda,el populisme i les promeses, afegides al clientelisme paternalista de la cultura política catalana i espanyola, ha forjat una democràcia de baixa qualitat en què bona part de la ciutadania espera una mena de redemptor messiànic que solucioni tots els problemes; és una de les herències de la tradició catòlica. El caciquisme, tant de dretes com d'esquerres, domina el paradigma cultural i polític del país, i això ha gestat una ciutadania a la qual agrada molt queixar-se però que a la pràctica aprova la corrupció, el campi qui pugui i el clientelisme que degrada la democràcia. D'altra banda, la manca de consciència ecològica i social fa que en general la societat sigui consumista, individualista, insolidària, hedonista i poc amant del compromís, la fermesa i l'esforç ciutadà i col·lectiu.


Per si tot això fos poc també cal tenir en compte que molt sovint les promeses electorals es fan des del desconeixement, la demagògia electoralista i des d'un clima de confusió intencionat. Es pot prometre el paradís fàcilment però no s'explica les conseqüències o dificultats de determinades promeses.




Amb aquestes coordenades és difícil assolir canvis estructurals a través de la gestió diària, perquè serà la pròpia gent la qui reclamarà el retorn de la dreta al poder. Només s'ha de veure com el PP guanya eleccions contínuament, o com recupera terreny en un País Valencià depauperat per dècades de corrupció, destrucció i pillatge....amb el vot entusiasta d'una ciutadania enlluernada pel consumisme i el capitalisme més salvatge que representa un PP franquista i caciquil. 


Colau a BCN, gestió, corrupció i retorn de la màfia. 


Sóc d'esquerres, republicà, ecologista, anticapitalista. I per això comparteixo moltes coses amb persones de Barcelona en Comú. He donat suport a les mesures per combatre la contaminació, a l'impuls a l'economia cooperativa o als intents de remunicipalització de serveis, i també crec que és bo que la regeneració i alternança política sacsegin l'Ajuntament de Barcelona. Estava convençut que aquest canvi era necessari a BCN i creia sincerament que malgrat els límits de la gestió municipal veuriem canvis substancials en alguns àmbits.


Però des del començament no em vaig identificar amb l'electoralisme messiànic i populista de les propostes de Colau, ni amb el seu lideratge omnipresent.. Centrar la construcció d'una alternativa en l'aposta electoral i en la simple i retòrica crítica de la gestió del govern de Trias a BCN no em va semblar una estratègia substanciosa orientada a la transformació real.  Avui tristament observo com el possibilisme, l'acatament de la llei vigent i l'allunyament de tota ruptura i desobediència, marca l'agenda d'un govern municipal massa preocupat de la centralitat i els poders fàctics que governen la ciutat.




Col·locar familiars a dit, cobrar sous de 100.000 euros, fitxar ex-càrrecs convergents, muntar un ciri brutal amb estàtues de Franco, pactar amb les empreses del MWC, pactar amb la vella política que va governar la ciutat 3 dècades amb un imputat a les seves files; l’augment desorbitat del preu del lloguer, augment dels desnonaments i de les desigualtats entre barris, invasió de turisme massiu, augment del trànsit de vaixells de luxe al port de BCN,  son només alguns elements del balanç d'aquests pràcticament dos anys de gestió. Efectivament els límits de l'institucionalisme ressonen amb força i malgrat el lideratge unipersonal de l'alcaldessa, la realitat es va imposant poc a poc i el pragmatisme possibilista ja forma part de la pràxi diària d'un moviment que ha malbaratat un capital polític en un temps rècord. 


Poc a poc Colau i el seu equip han experimentat en pròpia pell el preu del populisme i les promeses electorals. Conscient de les seves limitacions i de les dificultats terribles de la gestió diària, Colau matisa les seves propostes i es va integrant a la gestió socialdemòcrata que permet el topall pressupostàri i legislatiu, i fins i tot cultural i polític. El sistema atrapa i tenalla, però això ja ho sabiem perfectament, potser també Colau, la qual cosa encara seria més greu.  És evident que l’escandalós preu del lloguer a BCN no és culpa directe del govern de BEC però és que ells deien que si governaven l’habitatge seria assequible perquè el govern de Trias no ho feia bé i era de dretes. Jugar a les promeses i la demagògia acostuma a sortir car en política.


També ho veiem al País Valencià, on l'esquerra que governa pretén fer programes socials i el finançament autonòmic tenalla les opcions. L'esquerra valenciana ara denuncia el deficit fiscal però en canvi a Catalunya els Comuns diuen que la causa de la manca de polítiques socials és culpa del govern de JxS i que si ells governen s’acaben els problemes. No entenc com tenint experiència de govern es pot arribar a ser tant fals i enganyar així a la gent.
La CUP també esdevé presonera del mateix relat


La CUP governa una colla d'ajuntaments al país, en coalició i en solitari. I els límits legals i pressupostàris també han suposat un potent topall a algunes aspiracions revolucionàries. Allò que es criticava ferotgement des de l'oposició, ara forma part de la tràgica i prosaica gestió diària dels quadres i militants més revolucionàris. Les municipalitzacions no son fàcils d'assolir, i els interessos del deute il·legítim s'estan tornant religiosament sota la batuta d'alcaldes i alcaldesses de la CUP. Una lliçó d'humilitat en tota regla i la prova més palpable de que la via institucional té límits. Tanmateix, la gran diferència és que la CUP no va enganyar en cap moment i ja va dir ben clar que els canvis estructurals que defensa només es poden assolir amb ruptures, desobediències i unilateralitats, no exemptes de sacrificis i riscos, també personals.
Desvetllar consciències crítiques, establir aliances internacionals, conquerir hegemonies per la ruptura...son estratègies de llarg recorregut. Només amb una ciutadania compromesa, activa i militant podem avançar cap a nous escenaris de ruptura capaç de fer front a un capitalisme i un espanyolisme cada cop més afermats.




Absorció d’ICV i redefinició de l’esquerra espanyola a Catalunya
Impedir la ruptura, en el moment oportú i just a temps


A Catalunya l'anomenada Nova Política es va construir sobre les cendres de la vella ICV-EUiA. L'empenta de nous lideratges d'esquerres va desbordar els límits de l'anquilosada i rovellada marca electoral d'ICV. L'herència d'un PSUC en decadència i de dos tripartits marcats fins i tot per la corrupció havien dibuixat un sostre de vidre per a l'esmentada marca. I els nous lideratges van arrassar i emportar-se per davant el què quedava de ICV. Una humiliant fusió de sigles va finiquitar ICV i els seus quadres, i així naixien les successives marques d'una esquerra que reivindicava el llegat del 15-M i es reclamava com a nou partit hegemònic a Catalunya. 


Tanmateix, la nova sigla que va liquidar ICV, CSQEP va heretar el monstruós deute amb la Caixa, un banc que sempre ha cobrat políticament els seus crèdits i que a la campanya del 27-S va fer campanya contra la República Catalana Independent. El deute d’ICV pot ajudar a entendre moltes coses, com ara el ferotge posicionament antiindependentista.
Impedir la ruptura, en el moment oportú i just a temps
Colau i Domènec van esdevenir les noves icones i l'amalgama de sensibilitats i sigles va fer emergir un vell quadre del sindicalisme groc al Parlament de Catalunya. Coscubiela, amb experiència parlamentària a Madrid,  representava la quota d'ICV. Amb un estil dialèctic ferotge i una manifesta hostilitat envers l'independentisme, va situar-se ben aviat al cantó de l'unionisme més ranci a l'hora de combatre l'avanç imparable del sobiranisme, que des de fa anys ocupa els carrers massivament i ha plantejat una ruptura amb el règim del 78. 


En efecte, l'embranzida per la Nova República ha descol·locat a la vella esquerra representada per Coscubiela i s'ha anat forjant una esquerra d’obediència espanyola que rebutja la desobediència i la ruptura, un binomi tradicionament patrimoni de l'esquerra mundial. Ara, Coscubiela ha aconseguit arrossegar també els nous lideratges (que al 15-M proclamaven ruptures) cap a posicions d'ordre i llei,constitucionalistes, monàrquiques i autonomistes. 


Aquest és el gran èxit d'aquest nou moviment, impedir el naixement de la República i perpetuar un règim autonomista sustentat sobre una monarquia i el règim del 78, és a dir, la continuitat del franquisme. Dol molt copsar com el vell estil de Cambó i Lerroux rebroten amb força avui en dia, i que ambdós impulsos venen d'un espai polític que en teoria propugna les sobiranies i les indefectibles ruptures que se'n deriven.


Dol que l'autodenominada Nova Política apel·li a la llei i l'ordre, al vell i covard pactisme català. Que algú com Domènec lideri un bloc unionista que vol sufocar una revolta ciutadana que va nèixer als carrers, ocupant places i carrers de forma massiva durant anys, no encaixa amb la tradició de les esquerres rupturistes. Però en canvi si que encaixa amb l’esquerra d’ordre i autonomista que tant bé representava el tripartit i el PSC.
Amb tot no deixa de sobtar-me que fins i tot la dreta sobiranista es declari obertament republicana i que  mentre alguns sectors s'enfronten a la justícia, veiem com una força d'esquerres apel·la constantment a la llei i l'ordre vigent i no s’atreveix a qüestionar obertament i de forma directa la monarquia espanyola. Només cal veure l’actitud dels Comuns amb tot l’episodi de la crema de fotografies del rei, exactament com fa 9 anys a Girona. Recordem el vell repressor Joan Boada.
Recuperar el vell lerrouxisme soleturista per combatre la República i a sobre fer bandera de política social en el marc d'un capitalisme omnipresent és el millor favor que es pot fer a un establishment del 78 que s'està reforçant a marxes forçades.


El RUI, arriscar-se a perdre o guanyar una República


Les forces d’ordre maquinen per impedir el naixement de la República. Des de l’unionisme clàssic representat pel PP-C’S-PSC fins al pactisme català representat per la vella UDC i els nous Comuns. El vell duranisme rebrota ara en un partit d’esquerres per impedir la unilateralitat d’un procés d’independència que porta anys resistint i que està arribant al final del seu llarg i tortuós recorregut. Podem guanyar o podem perdre, ben cert, però la història enregistrarà els intents d’un país, d’un poble que ha sortit massivament al carrer, que ha organitzat centenars d’actes a viles i ciutats, que ha insistit democràticament en exercir el dret d’autodeterminar-se, el dret de constituir-se en República i esdevenir sobirà.


I dit això vull deixar ben clar que per part meva la visió autonomista dels Comuns és perfectament legítima. Com també es legítim oposar-se al RUI o defensar la unitat d'Espanya i la continuïtat del règim borbònic nascut del pacte del 78. M'estimaria més que els Comuns defensin la unitat d'Espanya i el pacte amb la Troika més que no pas que contribueixin a impedir que Catalunya pugui autodeterminar-se unilateralment.