dissabte, 16 de febrer del 2013

Dia mogut, setmana moguda, mes mogut, any mogut, dècada moguda...

Avui no és un dia especialment més mogut que els altres, però déu ni do, tu! Comencem al matí i ens llevem ben d'hora, la mainada reclamen un pare juganer, actiu, divertit i que no estigui tant per reunions i punyetes. M'hi poso i en poca estona quedo esgotat. Miro l'hora i veig que si no m'espavilo i començo a posar rentadores, plegar roba, fer llits, ventilar habitacions, escombrar menjadors, no tindré temps d'agafar la canalla i anar a comprar al mercat.

Després de l'esgotament inicial m'activo i començo a anar amunt i avall. Fet i fotut ja han passat un parell d'hores. Ens posem d'acord: "jo aquí", "tu allà", "jo compro les taronges i tu fas el dinar", "però recorda que després has de fer allò altre", "d'acord, ja no me'n recordava". Ja som al mercat i com sempre xerro i xerro, sóc una vertadera romaguera, que deia el meu avi (un dia us en parlaré). Som a la parada d'en Pep: enraonem i remenem pebrots, carbassons, cebes, carxofes... Cistell ple, butxaca buida i cap a casa. Abans, però, m'aturo a les obres d'ADIF. Tenen la Devesa feta una autèntica porqueria: com és possible? Ja no sé si és efectiu denunciar-ho a cada Ple, potser serà millor denunciar directament les marranades que ADIF fa a la Devesa, la nostra Devesa.

Total, que ja són les 12 i he d'anar al centre de la ciutat, que avui vénen en David Fernandez i en Julià de Jòdar a presentar el llibre Cop de CUP. Arribo amb un cop de Girocleta i començo a trobar companys i companyes que feia dies que no veia. En David està pletòric: la gent l'estima, i és que es fa estimar el molt punyetero! Però quin carisma, quina senzillesa, quina honestedat que traspua! Coi, és que tot ell és magnetisme! Xerrem, comentem, riem, fem temps per dinar. Els companys de la CUP de Girona han pencat com sempre i ho han preparat tot de forma exquisida: quin dinar. Us he parlat mai dels meus companys de lluita? Quina gent! El sol fet d'haver-me d'aguantar durant tots aquests anys ja denota quina mena de persones són: generosos, pacients, bons jans, sensibles, intel·ligents, afables... Gent com no n'hi ha!, que diria aquell. Xerro, debato i foto la xapa a molta gent. Parlem de pressupostos, de la renovació de la concessió de les Aigües de Girona, Salt i Sarrià, del capitalisme, del procés sobiranista, de les experiències de lluita a Grècia, Llatinoamèrica... En fi, bona companyia i bona conversa.

Dino a corre cuita, agafo la Girocleta, l'aparco davant de casa, agafo el cotxe  i guillo cap a Bordils, on els companys de l'Ateneu La Pioxa i la COS, entre d'altres, han organitzat un acte sobre la lluita dels treballadors de TMB. M'hi han convidat a fer un petit parlament. Em precedeixen un parell de companys i entomo un petit discurs àcid, agressiu i contundent, no me n'amago. Avui els amics de la PAH es manifesten i d'ells em recordo: la seva és una lluita justa i l'enemic és cruent, cruel i criminal. La patronal bancària, el terrorisme financer... Aquesta gent ataca la classe treballadora, la maltracta, l'humilia, i davant d'això cal respondre, amb contundència i intel·ligència. Ho deixo clar. Parlo amb bons vells amics, en Lluís, en Dani, l'Aina, l'Albert... Projectes i més projectes per construir un món i un país diferent.

Torno cap a Girona i m'envien un watsapp. Una pila de furgones blindades bordegen el carrer del Carme. Avui hi havia una cercavila reivindicativa i la policia va i assetja manifestants. M'anoto en una llibreta que això no quedarà així, que al Ple ens sentiran, que la democràcia està en perill i amenaçada pels mercats i la policia el que no ha de fer és atacar i intimidar manifestants. A més m'assabento que a Campdorà uns desconeguts han atacat una pobra dona de 65 anys a casa seva a cops de barra de ferro. El caos capitalista inclou el crim organitzat i l'atac al poble per part de delinqüents professionals i violent. Només els capitalistes amb poder tenen mitjans per protegir-se, mentre les classes populars restem sotmeses i sense protecció. L'estat protegeix banquers, terroristes financers i oligopolis, però no la gent normal, que és qui les passa magres.

Per fi torno amb els meus, els de casa, els que em busquen i no em troben cada vespre, els meus tresors. Juguem, saltem, cantem, ens discutim, tornem a riure, pessigoles, pessics, rondinetis... Cal anar a comprar allò que m'he oblidat al matí, hem de planificar que farem demà, m'he de posar a fer el sopar, parar taula i tornar a posar una rentadora, que ja torna a està acumulada la ditxosa roba. Algú em pot explicar per quina raó la roba del fons de la cistella mai desapareix? Sempre n'hi apareix de nova! I ja tornem a estar davant la pantalla i el teclat. Articles, reflexions, repassar coses, preocupacions, projectes, mogudes... Bona nit!