dimarts, 5 de novembre del 2013

Els reptes de la República Catalana del 99% al segle XXI

No és la primera vegada que escric sobre la República Catalana o sobre els dos processos paral·lels que s'han activat a Catalunya. Tampoc és la primera vegada que escric sobre el Procés Constituent que Teresa Forcades ha formulat. Però sí que és la primera vegada que escric el que jo crec que seran els reptes d'aquesta naixent república europea, la catalana.

La superació del vell ordre imperial, cap a la independència

El primer repte que es dibuixa a l'horitzó més proper és precisament constituir-nos en república, i això passa indefectiblement per la independència. I perquè això es produeixi no hi ha més remei que assumir l'independentisme com a pas necessari per al canvi social. I aquí ja hem topat amb moltes pedres a la sabata. Des de post-independentistes, als quals això de la independència fa certa angúnia, fins a les maniobres de l'estat i els seus braços (partits unionistes com el PSOE, PP, UPyD, C's, Falange, Exèrcit, Constitució espanyola, poders fàctics com La Caixa, Banc de Sabadell...). Les resistències del vell ordre han estat, son i seran molt feixugues, utilitzaran tots els mitjans al seu abast per a impedir l'evolució de la democràcia. 

El camí que haurà de seguir el nostre poble per assolir un nou estatus de llibertat política passa des del meu punt de vista per forçar una consulta, que necessàriament haurà de desbordar la legalitat espanyola. Camí lògic tenint en compte l'escassa tradició democràtica d'un estat sorgit d'una dictadura fa només 35 anys. Els propers mesos es lliurarà un combat: demòcrates contra antidemòcrates; defensors de la consulta contra detractors de la consulta. La successió serà complexa i simple alhora: forçar una consulta, guanyar-la i obrir el procés constituent que basteixi un nou país més just, sostenible i democràtic. Caldrà triar bàndol i caldrà posicionar-se sense ambigüitats. O República Catalana o Regne d'Espanya.

Els reptes de futur que tindrà la naixent república no seran fàcils. A l'horitzó s'albiren crisis profundes i complexes que fan esllanguir l'actual crisi econòmica. El procés sobiranista i constituent haurà de posar damunt la taula qüestions fins ara tabú, com ara la territorialitat de la Nació Catalana, el model de defensa (exèrcit sí o no i derivats), el model energètic o l'eradicació de la pobresa. A continuació esmento algun dels punts que des del meu punt de vista caldrà abordar les properes dècades.

Crisi energètica

El pic de producció del petroli ja ha arribat i segons el físic Antonio Turiel cal iniciar una transició cap a un context marcat per l'escassetat energètica i la creixent competència per uns recursos cada cop més escassos. En aquest futur d'escassetat energètica les energies renoblables tindran un paper important però no seran la solució. Ens cal treballar per anar cap una "transition country" que treballi coordinadament a nivell euromediterrani.

Crisi climàtica

És una realitat que ja s'expressa en el nostre temps (temporal i meteorològic) i que tindrà efectes devastadors sobre àmplies zones del nostre relleu. Conseqüències ambientals, econòmiques i sobre la biodiversitat. No podem afrontar-ho sols i haurem de coordinar-nos a nivell continental i internacional. Només un canvi de paradigma pot capgirar la situació, que avui ja ni els negacionistes s'atreveixen a fer veure que no existeix. El canvi climàtic ha arribat i malgrat que la ciutadania i les institucions minimitzin el problema, cada cop es manifestarà amb més cruesa.

Crisi de l'aigua

El creixement demogràfic, el canvi climàtic, el desenvolupament de grans ciutats i el paradigma capitalista han convertit aquest recurs en escàs. No és un fenomen que afecti només a Catalunya sinó que a nivell mundial aquest recurs té un valor cada cop més geoestratègic. L'accés universal a aquest recurs, el manteniment dels ecosistemes i la seva gestió seran qüestions cabdals per a la nostra supervivència.

Pobresa

La crisi que va iniciar-se el 2007 ha deixat un paisatge humà devastat. El nombre de pobres ha augmentat exponencialment a Catalunya i s'ha manifestat de múltiples formes (pèrdua d'habitatge, dificultats per alimentar-se, impossibilitat d'escalfar-se, pobresa energètica, malnutrició infantil...) El fenomen no és nou però les polítiques de la troica han recuperat formes del passat i avui una nova classe social caracteritzada per una extrema pobresa conviu a Catalunya amb classes socials privilegiades i enriquides.

Destrucció de serveis públics i implosió de la cohesió social

Les polítiques de dèficit zero que ha impulsat la Troica amb el suport dels partits politics majoritàris han iniciat el desballestament progressiu dels serveis públics, amb la qual cosa la cohesió social s'ha trencat i ha iniciat un procés de descomposició. En aquest context és gairebé impossible bastir un marc de convivència democràtic perquè es tendeix a imposar la llei del talió, la llei del més fort. En aquest context naixerà la nova República Catalana i el repte serà treballar a fons per aturar la sagnia social.

Llengua i cohesió

La diversitat cultural és un valor i en aquest sentit la llengua històrica dels territoris dels Països Catalans són un baluard d'aquesta diversitat. El català com a llengua franca dels habitants de Repulica Catalana, jugarà un paper clau en el futur i el que en temps passat havia estat una llengua perseguida, maltractada i humiliada serà al meu entendre el nexe d'unió de milions de ciutadans. El territori català acull centenars de llengües, la qual cosa enriqueix el paisatge lingüístic del país. El català tindrà la colossal tasca de cohesionar la república i de vehicular la convivència. Tasca dura, però alhora apassionant.

Context de lluita de classes, regeneració democràtica i nova institucionalitat

Els reptes de la naixent república son molt complexos i difícils d'assolir amb èxit. Però aquesta és la realitat i quan més temps triguem a posar-nos-hi més complicat serà afrontar el repte. La lluita de classes s'expressa amb cruesa a Catalunya, i aquesta cruesa s'accentuarà amb el pas del temps; per això convé afrontar aquest combat dialèctic. les organitzacions d'esquerres i revolucionàries han de saber estar a l'alçadada per tal de mantenir a ratlla les oligarquies.

Només una societat equilibrada podrà bastir un ordre democràtic on la igualtat, la sostenibilitat i equilibri ambiental, l'equitat i el sentit comú siguin els eixos fonamentals. I tota aquesta revolució haurà de tenir conseqüències en l'arquitectura institucional, que necessariament haurà de transformar-se en una organització més àgil, flexible,moderna, democràtica i eficient. Un repte que només serà possible a partir de l'empoderament popular i la repolitització de la ciutadania. La gestió dels afers públics no haurà de ser només gestionada per buròcrates i partits polítics allunyats de la realitat, haurà de ser la ciutadania organitzada qui assumeixi també tasques de gestió pública. S'haurà de superar la desafecció i el clientelisme polític. El nou context ofereix la possibilitat de deixar de queixar-se per passar a l'acció, assumint errors com a propis i afrontant les dificultats de la gestió diària. En aquest sentit el municipi hauria de ser la peça institucional bàsica de la nova república, una peça oberta a nivells superiors i en els quals la ciutadania pugui vehicular la participació democràtica.

Nova República i noves aliances internacionals

La Nova República Catalana del 99% ha de ser la república del poder popular, dels drets humans, del medi ambient, de la sanitat i l'educació pública, de les prestacions socials, la república d'una economia solidària, social i sostenible al servei de la majoria. La Nova República Catalana haurà d'obrir noves aliances per fer front al neoliberalisme, a la globalització del capital. Nous horitzons en el marc europeu, mediterrani i internacional.

Molta feina a fer, nous horitzons pel nostre poble. Comencem, doncs, posant la primera pedra per continuar posant-ne de noves: Independència, socialisme, Països Catalans!