Emergència social a Girona i arreu

Som en ple segle XXI i som al cor d'Europa. Se'ns suposa com a part del món desenvolupat i vivim a l'era de les noves tecnologies i la societat de consum. La publicitat projecta una imatge de felicitat, consum i disbauxa generalitzada. Però la realitat és que dues societats conviuen l'una al cantó de l'altre.

Una societat polaritzada i farcida de desigualtats s'ha instal·lat al nostre país. i vivim en una ciutat en la qual és possible copsar una enorme polaritat social. Hi ha qui es veu obligat a demanar diners per poder menjar i hi ha qui es pot permetre el luxe de pagar-se un àpat de 400 euros en un conegut i luxós restaurant amb 3 estrelles Michelín.

Creu Roja alerta que aquest hivern prop de 300.000 famílies no podran pagar els rebuts de la llum i l'aigua. La pobresa energètica s'estén per Catalunya mentre les grans companyies de l'oligopoli elèctric continuen tenint beneficis.

L'habitatge a Catalunya ha experimentat una situació esperpèntica la darrera dècada. S'ha construït més habitatge que mai però els desnonaments, tant de propietat com de lloguer s'han disparat a Catalunya. Dissortadament el valor de canvi de l'habitatge ha primat sobre el valor d'ús i els especuladors (tant els grans com els petits) han distorsionat el parc d'habitatge i de passada han destrossat el territori. La PAH porta anys reclamant que es declari l'emergència habitacional al país però el problema estructural de fons és de base constitucional i el mal ja està fet.

Les successives reformes laborals que ha impulsat la patronal han fet estralls entre les classes populars i treballadores i avui els drets laborals son ja una quimera. La classe treballadora ha vist com els seus drets laborals s'han erosionat i han quedat reduits a la mínima expressió. Les classes privilegiades i altes viuen una època daurada, evadint impostos i consumint tot tipus de luxes. Les desigualtats entre classes arriben a nivells inimaginables anys enrrera.

I la fallida de l'estat de benestar ha acabat d'empobrir la societat i desposseir-la de drets socials. L'efecte corrector de la sanitat i l'educació públiques s'ha esvaït i les classes populars han quedat desprotegides i a mercè de la intempèrie dels mercats. Les classes dominants imposen la seva superioritat i el seu poder damunt d'una classe treballadora derrotada, empobrida i humiliada. Aquesta és la realitat del segle XXI a casa nostra.

Enfront d'aquest escenari de caos i desigualtats, els municipis es troben impotents i inoperants. Les institucions no disposen de finançament ni de força moral i jurídica per actuar i capgirar la situació. Qui talla el bacallà son les empreses i les institucions i els seus electes poca cosa pinten. El problema és estructural i de fons i es diu capitalisme senil. Una ofensiva sense precedents de les oligarquies i classes dominants, que han deixat sense marge de maniobres unes institucions segrestades pels mercats i convertides en closques buides. 

Però la resignació no porta enlloc i davant d'aquest escenari cal reaccionar. Com? En la meva opinió és complicat, cert, però estem obligats a respondre. La reacció ha de ser una combinació d'accions i mobilitzacions. Cal apel·lar a la mobilització permanent, a la construcció d'alternatives i la lluita per l'hegemonia del discurs, una lluita que es desplega en molts fronts, inclós l'institucional. El capitalisme es reprodueix a través de mecanismes complexos i ara mateix té el monopoli de l'hegemonia cultural. Nosaltres hem de fer el mateix, és a dir, guanyar l'hegemonia cultural i la batalla de les idees i per això cal molta paciència i capacitat de lluita. L'esperança és el nostre motor i la il·lusió la nostra benzina. El nostre dia arribarà.