Emergència habitacional i autocrítiques

Ahir dijous 13 de novembre Caritas va organitzar un acte a Girona sobre emergència habitacional. Durant l'estona que vaig poder-hi assistir, van intervenir ponents que coneixen a fons el tema i que van fer una interessant exposició sobre la problemàtica de l'habitatge a Catalunya i l'estat espanyol.

La visió que jo en tinc d'aquest tema és molt clara i fa més d'una dècada que la defenso. L'habitatge es va convertir fa anys en un valor de canvi i va perdre el seu rol d'ús. En aquest context els especuladors es van fer d'or, i ho van fer tant els grans i estructurals (bancs) com els petits (petits inversors) que es van voler aprofitar de la situació. Aquest esquema pervers ha deixat un paisatge devastat i una ciutadania enfonsada en la crisi social més greu del segle. "L'habitatge és un dret i no un privilegi", o "prou especulació i salvem el territori", cridaven les plataformes organitzades de mitjans anys 90 del segle XX i la primera dècada del segle XXI. La lluita ve de lluny i la PAH ha estat el moviment social que ha recollit i amplificat el bagatge de treball en defensa del dret a l'habitatge, que va començar a Catalunya als anys 70 amb els primers grups organitzats d'okupes.

La tímida llei d'habitatge del tripartit no es va complementar amb un reglament que la reforcés, i es va gestar en un període de màxim esplendor de la bombolla immobiliària en què els sectors econòmics responsables tenien un gran capacitat d'influència. El mercat és qui governava i qui governa i això es tradueix en una manca de política d'habitatge que faci efectiu aquest dret. En d'altres paraules, era més avançada la política d'habitatge del franquisme que la de la democràcia.

Però tot això no serveix de res als milers d'afectats. Ciutadans damnificats per la guerra econòmica que ha desfermat el capitalisme, ciutadans que no estan per anàlisis macroeconòmiques i que el que necessiten és cobrir uns mínims. A tots aquests ciutadans els sectors anticapitalistes amb les nostres anàlisis i discursos no els hem resolt el problema. És cert que hi ha una realitat estructural que explica aquesta situació però el dia a dia també necessita respostes urgents que s'han d'abordar.

Precisament, la CUP no ha tingut prou capacitat de pressionar els ajuntaments a través de les diferents taules d'habitatge per multar els bancs i començar a fer-los una mica de por. L'Ajuntament de Terrassa ho ha intentat i ha obert expedients però només ha tingut capacitat per cobrar una multa de 5000 euros imposada a un banc. Autèntiques pessigolles per a la màfia bancaria però és molt lloable aquest camí iniciat que s'hauria d'estendre arreu del país.

Però l'ajuntament de Girona de moment no ha fet ni això, malgrat els anuncis de l'equip de govern. Els expedients sancionadors encara no han arribat als bancs. Espero que en els propers dies tinguem notícies d'una dotzena de sancions com a mínim.  Reconec i admeto que probablement la CUP no ha estat prou activa ni ha pressionat prou políticament. Dels 400 pisos buits detectats (segur que n'hi ha moltíssims més, no fotem!) n'hi ha 51 propietat de bancs i la resta majoritàriament són d'immobiliàries i particulars. A hores d'ara haurien d'estar tots marcats i hi hauria d'haver una pila de sancions en marxa. Ens correspon a nosaltres pressionar per a què això sigui una realitat i ens hi hem d'esmerçar més. Sense autocrítica no es pot avançar, tenim flancs per cobrir i moltes mancances per resoldre. L'habitatge és un dret, no un privilegi. Som-hi!