Del TTIP al procés sobiranista, passant per l'ANC i CiU

A mesura que passen els dies coneixem més detalls del TTIP i certament les perspectives per a la sobirania dels pobles son cada cop més inquietants. El tractat s'està negociant d'esquenes a la ciutadania i és una nova versió del capitalisme desregulat. Ara es tracta de fer un contrapes comercial a la Xina i la formula triada per fer-ho és anivellar drets laborals i legislació ambiental a la baixa. Els tribunals privats d'arbitratge segrestaran definitivament la sobirania nacional i popular i les empreses acumularan més poder que mai sense passar per les urnes. Si una empresa sanitària decideix que un hospital públic li fa la competència doncs demana que es tanqui l'hospital públic i llestos; per aquí aniran les coses.

Un atac d'aquestes característiques a la sobirania és similar des del meu punt de vista a les agressions imperialistes que Espanya i d'altres vells estats-nació han perpetrat contra els pobles, inclòs el català. Per això sobta que l'ANC hagi desterrat definitivament l'eix social i guardi silenci davant les agressions del gran capital. Fins a dia d'avui el discurs tebi i ambigu de l'ANC envers qüestions com els desnonaments, la reforma laboral, el rescat bancari o la corrupció protagonitzada per CiU ja era preocupant però aquest silenci que manté envers la tramitació opaca del TTIP ratlla quelcom inquietant. Aquest silenci només aconsegueix allunyar la majoria social del sobiranisme. 

I precisament les maniobres d'Artur Mas amb la llista única i el joc partidista amb la convocatòria de les eleccions està fent molt de mal al procés i desestabilitzant-lo. El fet que sigui un sector de la  burgesia catalana que ha protagonitzat les retallades i la corrupció qui comanda el procés, genera una sèrie d'anticossos que fa que cada cop més gent se senti atreta per opcions espanyoles ( en múltiples versions) i afecte al projecte espanyol, això si, amb les clàssiques promeses de renovació i encaix, res de nou.

CiU és la dreta catalana i per bé que una part molt important de la dreta catalana ( l'ínclit Duran i Lleida i tot l'entramat econòmic vinculat al grup Godó o la PIMEC) és contrària a la independència i abraça l'estat monàrquic, a molta gent li fa por que la dreta catalana independentista que ha protagonitza les retallades comandi el nou Estat Català. Una por fundada i real, cert, però una por que des del meu punt de vista també és utilitzada de forma partidista.

Amb tot és evident que CiU i la dreta catalana volen mantenir una posició de privilegi en el nou país que ha de néixer. La famosa màxima que la dreta catalana etziba a tort i a dret "primer la independència i després ja ho veurem" no és res més que un oxímoron que no va enlloc, una simple cortina de fum per a guanyar temps i posicionar-se, o més ben dit catapultar-se al poder. La societat catalana és ara mateix una societat malalta, en crisi, una societat tacada de corrupció i tocada de mort per un allau d'aturats, de desnonats, de pobres energètics. Una societat desigual que ha generat pobresa estructural i gent exclosa, una societat polaritzada i descohesionada. I això no és pot obviar.

Que la burgesia catalana ho obvii no és cap novetat però que una part important de l'independentisme tanqui els ulls a aquesta realitat és un error polític de primera magnitud que ens allunya de la majoria social necessària per assolir la independència. Els convergents creuen que estan cridats a governar Catalunya pels segles dels segles, creuen que son els escollits per la crida divina i creuen que només ells poden decidir. I senyors, això s'ha d'acabat. Digues-li casta, digues-li oligarquia, digues-li burgesia, son els de sempre que tallen el bacallà però resulta aquest poble vol decidir, vol llibertat i vol justicia social, i vosaltres no sou qui per dir que no.