Enfortir la democràcia, reforçar les alternatives. Des de la República.

Aquests darrers tres mesos que continuen des del 27 de setembre semblen una eternitat. Han passat tantes coses que probablement mai més res serà el mateix. A Catalunya hi passen moltes coses, també a Espanya, a Europa, a l'Orient Mitjà, al món sencer. Hem vist l'Orient Mitjà encendre's i hem presenciat en directe i per twiter un drama humà, l'aparició del feixisme i les guerres imperialistes. Milers de refugiats i desplaçats que arriben a Europa i a Occident fugint de les guerres que Occident mateix fomenta. Hem vist el clima embogit i hem vist com el capitalisme es reformula a si mateix i és capaç de ressorgir amb força de les seves pròpies cendres i continuar explotant la humanitat i el medi. Ho veiem cada dia, aquí i allà. Hem vist l'auge de l'extrema dreta al cantó de casa i hem vist com la democràcia trontolla enfront de la tirania dels mercats desregulats, que voraços de forma infinita, mai en tenen prou.

I a Catalunya han passat tantes coses. La que més m'ha sorprès ha estat que una part del sobiranisme ha embogit i ha tingut actituds que podem titllar de feixisme. Un nacionalisme histèric que s'ha llençat embogit contra la CUP: insults, difamacions, calumnies...una explosió d'histerisme nacionalista que ens ha fet passar vergonya aliena i que ha embrutat per molt de temps la imatge impol·luta de l'independentisme català.

I la CUP s'ha vist abocada a un atzucac del qual era pràcticament impossible sortir-ne. La situació política fruit de l'immobilisme hermètic de l'estat espanyol, no ha fet més que enrocar-se i els 10 parlamentaris/es de la CUP han hagut de fer mans i mànigues per poder acomplir el mandat del 27S  a l'hora no investir el president que van prometre que no investirien. I els fets es van precipitar fins arribar a la famosa assemblea de Sabadell, en què les postures es van polaritzar i la pressió mediàtica i política va fer la resta. L'empat tècnic era un preludi de la tragèdia que s'avenia i una divisió terrible es va instal·lar de nou en el si de l'esquerra anticapitalista i independentista; un fenomen que no és nou però que feia temps que es creia desterrat. Així, la lluita caïnita entre sectors va començar i la mateixa intransigència  que el sobiranisme transversal havia desfermat contra la CUP era protagonitzada aquest cop pels sectors més durs i anticapitalistes, novament insults, desqualificacions i una llarga tirallonga de retrets i agressivitats diverses.

La famosa assemblea de Sabadel ha estat probablement l'exercici de democràcia interna més gran que hi ha hagut mai en aquest país. Un experiment social i un camp de proves per assajar la democràcia directa i participativa, un laboratori on han aflorat totes les potencialitats d'aquest intent de regenerar la democràcia i alhora totes les febleses i contradiccions. La gent de la CUP ho ha intentat i evidentment n'ha patit els efectes col·laterals; el projecte de la Unitat Popular continua viu però és innegable que ha perdut batalles, s'ha enfangat i ha perdut llençols pel camí. Refer camins no serà fàcil, cal admetre-ho i sobretot cal autocrítica, humilitat i refermar el compromís amb la lluita.

Mentrestant, la situació al país no millora. Continuen els desnonaments arreu, la pobresa s'enquista i la degradació ambiental no s'atura. El model econòmic vigent és el mateix que a tot arreu, i les reformes laborals continuen fent estralls. A Madrid eleccions i també un problema d'investidura. La crisi que va començar sent financera i després econòmica i social, ha arribat ara a la fase política i tal i com ja ha passat en d'altres llocs, la inestabilitat s'apodera de l'estat espanyol i de Catalunya.

Enmig de tot aquest enrenou el procés sobiranista pateix una forta sotragada de tres mesos. I com no podia ser d'una altra manera els models de país que representen la CUP d'una banda i CDC de l'altres es confronten i es demostren incompatibles. La construcció d'una república lliure i moderna en un horitzó proper és un potent estímul per superar diferències però la realitat és que el pes de la corrupció i les retallades és molt present i la CUP i els sectors que la conformen no ho tenen fàcil per acceptar segons què.

Finalment hi ha hagut un acord, sacrificis personals i polítics i uns mesos difícils que vindran. Personalment només soc favorable a l'acord si de debò hi ha ruptura i confrontació amb el règim del 78 i la monarquia que el sustenta. Ens exposem a mil perills, podem patir repressió i podem patir enganys. Hem de reconèixer que som fràgils, molt fràgils, però també hem demostrat que som tenaços i tossuts, veurem com acaba tot.

Sigui com sigui em refermo en què cal enfortir la democràcia i que cal combatre els tics feixistes i intransigents de determinat sobiranisme que ha reculat democràticament. També em refermo en què cal reforçar i potenciar l'alternativa social i ecologista, pel bé del país i la seva gent. Probablement estem cometent errors i probablement el temps ens posarà al seu lloc però crec que val la pena intentar construir aquesta república per la qual molts van deixar-hi la vida lluitant. En pocs mesos sabrem si anem pel bon camí o si pel contrari ens han portat al camí equivocat. Amb tot, la nostra feina és acceptar possibles errors i sobretot tenir esportivitat democràtica amb tothom, sobretot amb els que pensen diferent que nosaltres.
Visca la República!