Definitivament el procés d'independència en el què estem immersos crema etapes a una velocitat esfereïdora. Superem pantalles molt rapidament i donem cops de timó amb tanta brusquedat que els analistes no donen a l'abast. I no és per menys, som al cor del sud d'Europa, i les convulsions desfermades per la conjuntura econòmica tenen conseqüències polítiques imprevisibles. L'eix nacional i tot el pòsit històric que arrossega ha canalitzat a Catalunya els embats d'una crisi que ha vingut per quedar-.se
El que hem viscut aquests darrers tres mesos és simplement la condensació de molta tensió acumulada. I és lògic, a Catalunya la inestabilitat política és fruit de moltes variables, inclosa la desigualtat i la polarització econòmica. La personificació de les aspiracions d'independència nacional en una sola persona era vist com un llast per diversos sectors socials. I això ha desfermat contradiccions i tensions evidents.
El que per alguns era vist com una feblesa per d'altres era percebut com una fortalesa. I l'afecció a la figura d'Artur Mas per part dels integrants del seu partit va acabar desembocant en una mena de culte a la personalitat que recordava el pitjor cabdillisme personificat en Jordi Pujol.
Els esforços de la CUP per oxigenar el procés d'independència i aportar aires de renovació democràtica a fi i efecte que aquest incorporés la fita de la justicia social amb l'objectiu d'integrar el conjunt de les classes populars i treballadores, va ser contestat amb una agressiva campanya protagonitzada per simpatitzants de CDC i altres representants de l'anomenat sobiranisme transversal. Una dura campanya batejada amb el hàstag de #Pressing CUP i que i que s'ha basat en un assetjament totalment gratuït i desmesurat". Val a dir que des de determinada esquerra hispanocèntrica també hi ha hagut actituds similars envers la CUP.
Els intents de la CUP per no fer descarrilar el procés i alhora no facilitar la investidura d'Artur Mas ha dut al projecte de la Unitat Popular a un atzucac en el qual s'han conjurat el sobiranisme mediàtic més conservador i una bona part del sobiranisme transversal més intransigent. Així, la CUP ha vist trontollar el seu projecte i s'ha polaritzat la seva militància. L'assemblea de Sabadell va ser el punt culminant d'un complex procés de deliberació que ha acabat desbordant a la militància.
Finalment i in extremis, un acord en unes esgotadores negociacions ha servit perquè Artur Mas s'apartés i un nou delfí de CDC assumis el relleu. Els historiadors perimetraran amb més rigor el que s'ha desencadenat aquests dies però de moment és evident que el procés s'ha desencallat i el sobiranisme en tota la seva amplitud ha pogut agafar una mica d'aire després de tants mesos d'incertesa, pessimisme i sensació de divisió i derrota.
I ara en Carles Puigdemont és el nou president de la Generalitat, i en el debat va planar la idea de que és un president de de transició cap a la República; una idea que no es pot menystenir però que també planteja molts dubtes a qui escriu aquestes ratlles.
Personalment sempre he estat partidari de forçar la ruptura, així com de la unilateralitat i la desobediència com a eines per trencar l'status quo. És una estratègia que té riscos, però tant en l'eix social com en l'eix nacional he estat un ferm defensor de l'acumulació de forces per desencadenar ruptures ja sigui amb l'imperi com amb els poders econòmics. Però haig de reconèixer que malgrat l'aposta dels sectors de l'esquerra independentista aglutinats a l'entorn d'endavant, que finalment han optat per recolzar la investidura de Puigdemont, no puc estar-me de donar la meva opinió envers l'actual president de la Generalitat de Catalunya.
Durant 4 anys, en la legislatura 2011-2014 vaig representar la CUP al Ple de l'Ajuntament de Girona. Carles Puigdemont al capdavant de CIU va ser l'alcalde de la ciutat i puc afirmar que van ser quatre anys de durs combats dialèctics i crues confrontacions polítiques i ideològiques. El model de ciutat i societat defensat per l'equip de govern encapçalat per Puigdemont se sustentava i se sustenta en tres eixos: conservadurisme, neoliberalisme i elitització de la cultura
Les tres potes han estat ampliament desenvolupades. Un govern conservador que fins i tot ha ordenat posar simbologia religiosa a l'espai públic. Un neoliberalisme declarat que ha fet concessions als sectors privats de la ciutat com ara concedir privilegis a empresaris ( llegeixis Vol Gastronòmic o eliminació del Mercat del Món) o facilitar la privatització de la sanitat pública tot posant facilitats als promotors de la Clínica Girona. I com a colofó, la compra amb recursos públics d'un fons privat d'art contemporani per potenciar el turisme. I és que el loby turístic ha estat d'enhorabona amb Puigdemont.
Val a dir que també hi ha aspectes positius. Per exemple les multes a bancs que tenen pisos buits, les municipalitzacions (Girocleta, grues, etc.) així com permetre a les entitats presentar mocions directament al Ple. Finalment la creació del Consell LGTBI o el protocol de clàusules socials culminaria una cadena d'elements positius que val a dir que malgrat s'han fet en el mandat de Puigdemont és evident que son fruit de l'empenta de l'oposició i les entitats de la ciutat.
El model de societat i país que defensa Puigdemont és ben lluny del model defensat per la CUP, és evident, i és inevitable que la CUP de Girona ho palesi. Com també és inevitable que la CUP s'oposi a qualsevol política antisocial que pugui impulsar Puigdemont des de la Generalitat. La nostra defensa de la sobirania popular i de la lluita de classes és incompatible amb el neoliberalisme dels quadres de CDC; auguro una legislatura de 18 mesos que no serà senzilla, i és ben normal que així sigui.
I ho és perquè per CDC la independència consisteix en assolir un estat per gestionar el capitalisme, un simple canvi de bandera, mentre que per la CUP la independència i la república son un punt de partida per fer un país més just, lliure, ecològic i sense desigualtats. El que deia de la confrontació de models serà inevitable ,i aquests tres mesos n'hem tingut una prova; de fet és ben normal, i ha succeït a tots els països del món on hi ha hagut processos d'alliberament nacional. Els eixos nacional i social s'entrecreuen.
Amb tot és evident que els poders oligàrquics de l'estat, l'Ibex 35, la banca i la patronal son totalment contraris a la República Catalana. Com també és evident que el trencament de l'status quo que pot suposar la independència de Catalunya desferma un seguit de canvis i noves oportunitats en clau social que pot fer trontollar moltes coses. Per això el règim del 78, amb la monarquia, els cossos de seguretat i l'exèrcit,la banca, la patronal i el poder polític al capdavant, s'han conjurat per impedir tot intent del poble català per constituir-se en república i iniciar un procés constituent. No cal tenir cap llicenciatura en ciències polítiques per endevinar que el primer pas que faci el nou govern per desplegar la Declaració Republicana aprovada el passat 9 de gener tindrà una resposta contundent per part de l'estat.
És aquí on la CUP ha fet un pas, per no posar cap barrera a la possibilitat de fer un acte de sobirania nacional i popular en els propers mesos. En breus mesos sabrem si estem davant d'un govern disposat a la desencadenar la ruptura, sabrem si tenim una possibilitat real d'avançar o si pel contrari som davant d'una obra mestre del teatre polític protagonitzat pels quadres de CDC. En breus mesos sabrem si la lluita històrica del poble català per constituir-se en república lliure i independent pot materialitzar-se o com a mínim intentar-ho.
Nosaltres hi serem, a totes, serem presents al Parlament i sobretot continuarem esperonant la lluita al carrer, continuarem sembrant llavors, llaurant i treballant les alternatives al capitalisme. Sabem que ens esperen 18 mesos apassionants i intensos, a l'espera de que ben aviat puguem recollir els fruits i continuar lluitant des de la República Catalana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada