divendres, 23 de setembre del 2016

No toquis el meu amic musulmà.

Explicaré una història personal i real. No escriuré els noms perquè reclamo discreció per a una família gironina que aprecio i estimo des de fa molt de temps i a la qual desitjo el millor. Qui em coneix sap que per la meva feina tinc moltes coneixences a Girona i és evident que no puc recordar a tothom amb qui he tractat. Recordo a molta gent, i com és lògic un sempre es recorda d'algú que per la raó que sigui, ha deixat empremta. És el cas d'aquesta família.

Fa una colla d'anys un home algerià va veure's obligat a abandonar el seu país i fer una dura travessa pel desert saharià fins que exhaust va arribar a les costes africanes i d'allí saltà a la península. Va arribar a Girona amb el seu fill i es va instal·lar a la ciutat. Vaig veure créixer el seu fill i les distàncies culturals es van difuminar perquè sentiem les mateixes emocions i sensacions, sense cap mena de problemes.

El noi era ben especial i es feia estimar. Va anar passant el temps i el meu apreci per ell era molt gran. El reagrupament familiar s'anava consolidant i un germà del noi va arribar també a Girona. Era molt petit però es va adaptar molt rapidament a la nostra llengua i era evident que era un xicot intel·ligent que aprenia ràpid. Durant un temps els veia sovint i jo ja veia que  la la vida  era complexa per molts joves arribats a Girona a començaments del segle XXI i  no es trobaven precisament amb facilitats. Vaig arribar a conèixer la resta de la família tot i que no vaig tenir-hi gaire contacte. Van tenir dues filles.

Més tard vaig perdre el contacte amb ells i al cap d'un temps vaig retrobar-me amb el pare de la família i em va explicar que el seu fill gran s'havia posat en problemes. Em va saber molt de greu i en el fons sabia que eren una família vulnerable que la crisi havia castigat i que el context social els feia especialment febles.

Per casualitats de la vida vam acabar sent veïns de barri i la nostra relació es va fer més quotidiana, atès que ens veiem sovint. El noi més jove és ara un xicot alt i ben plantat, intel·ligent i amb ganes de fer coses. I les seves dues germanes dues noies brillants amb molt de potencial. També vaig saber que la seva mare va patir una malaltia però que l'havia superat.

Son una família gironina, humil i de classe treballadora. I no és just que hagin de patir estigmes pel seu orígen. Probablement ells saben que  soc ateu,  nego l'existència de Déu, també del seu, i que no em regeixo per lleis divines i que a més tinc profundes conviccions socials i anti jeràrquiques que xoquen amb tota religió de poder sigui quina sigui.. Però també saben que la meva amistat és sincera i que els desitjo lo millor. I que no accepto que ningú els qüestioni la seva gironitat i el seu dret a ser musulmans en un país laic i convivencial.

Totes i totes som gironins, vinguem d'on vinguem, siguem com siguem, i val la pena remarcar-ho en aquests temps de dificultats i complexitats. Els meus veïns i amics son un col·lectiu que pot patir fàcilment discriminació i que pot ser rebutjat, i sobretot que pot patir en qualsevol moment les arbitrerietats d'un estat encegat per la paranoia de la seguretat, i que no dubtarà ni un moment a criminalitzar i reprimir a tota persona diferent. Per tant, estat opressor, no toquis el meu amic i veí.