El famós procés ja s'ha convertit en un mot habitual de tertulians, analistes i politòlegs de tot tipus, inclosos els de barra de bar. De tant esmentar-lo podriem dir que el concepte s'ha devaluat i fins i tot degradat. Efectivament, l'entusiasme amb què unionistes de tot tipus ataquen el procés d'independència nascut als carrers del país, ha aconseguit erosionar el terme. La famosa teoria de vincular procés d'ìndependència a negoci de la burgesia catalana té un ampli ressó mediàtic i és defensada tant pels sectors econòmics de l'oligarquia espanyolista com per partits de dretes i d'esquerres.
També el famosíssim processisme ha erosionat el concepte i aquells que voldrien vincular corrupció i dretanisme al procés han competit en la cursa per liquidar les possibilitats d'independència de Catalunya i l'objectiu de construir una República. Sigui com sigui, els processos d'independència d'una nació son complexos, llargs i a voltes tortuosos. I dit això és evident que l'independentisme es criticable i no està exempte d'errors i contradiccions, entre elles les pròpies de l'eix dreta-esquerra.
Però massa sovint alguns partits d'esquerres autonomistes i monàrquics aprofiten el procés d'independència ( i les contradiccions que genera) com a cortina de fum per no parlar del procés social que hi ha ( o hi hauria d'haver) en marxa no només a Catalunya sinó també a l'estat espanyol i d'altres territoris europeus.I és clar, així no han de donar explicacions ni retre comptes sobre el seu paper.
Potser ja va sent hora que reivindiquem amb més força el procés social, perquè de res serveix repetir com un lloro durant anys que faràs un superpartit polític d'esquerres que ho resoldrà tot. Ja no parlo del PSC o de C'S, que és evident fins on estan disposats a arribar en clau social. Parlo de líders com Xavier Domènec, Lluís Rabell, Ada Colau o Joan Coscubiela, que s'han fet un tip d'apel·lar a la llei i l'ordre, al pactisme i criminalitzar la ruptura, la unilateralitat i la desobediència com a via per a superar marcs imposats.
Si la resposta a la "crisi" capitalista és acordar una via pactada amb les forces de l'IBEX 35, crec que ja podem parlar obertament de processisme. Un processisme que va començar l'any 2011 ( abans que el procés sobiranista) i que encara avui continua més viu que mai i convertit en un artefacte electoral i electoralista. Potser el referent d'aquesta gent és la via pactada de Tsipras i Syriza, la fallida experiència grega que després de prometre el paradís va decidir pactar amb la Troica les condicions imposades pels agents del capitalisme a un sofert i derrotat poble grec.
Potser per alguns el procés social és acceptar el consens de la Troika i conformar-se amb algunes reformes epidèrmiques en clau d'Estat de Benestar. Algunes partides més aquí o allà i algunes reformes que permeti el règim. I tot allò que fa referència a la lluita de classes, el decreixement o la propietat deu sonar molt antiquat o a radicalisme roig antidemocràtic.
Si és així, si el que volen és portar Catalunya a un pacte amb la Troica com a via efectiva i jurídicament vinculant per a superar la crisi, més val que ho diguin obertament. I de passada que aprofitin per criminalitzar a la CUP i a totes aquelles que defensem una via de ruptura i desobediència contra el capitalisme. Si ressucitar el PSUC ha de ser ressucitar el pactisme carrillista que va beneïr els acords i pactes de la Moncloa més val dir-ho ben clarament.
És perfectament legítim apostar pel pacte, com van apostar-hi al 78, en clau nacional i social. Per part meva no els hi retreuré. Però més val que comencin a assumir que l'esquerra d'ordre, llei i pacte no necessàriament ha de ser l'esquerra hegemònonica en aquest petit país que porta segles revoltant-se contra el poder, pròpi i aliè.
Potser ja va sent hora que reivindiquem amb més força el procés social, perquè de res serveix repetir com un lloro durant anys que faràs un superpartit polític d'esquerres que ho resoldrà tot. Ja no parlo del PSC o de C'S, que és evident fins on estan disposats a arribar en clau social. Parlo de líders com Xavier Domènec, Lluís Rabell, Ada Colau o Joan Coscubiela, que s'han fet un tip d'apel·lar a la llei i l'ordre, al pactisme i criminalitzar la ruptura, la unilateralitat i la desobediència com a via per a superar marcs imposats.
Si la resposta a la "crisi" capitalista és acordar una via pactada amb les forces de l'IBEX 35, crec que ja podem parlar obertament de processisme. Un processisme que va començar l'any 2011 ( abans que el procés sobiranista) i que encara avui continua més viu que mai i convertit en un artefacte electoral i electoralista. Potser el referent d'aquesta gent és la via pactada de Tsipras i Syriza, la fallida experiència grega que després de prometre el paradís va decidir pactar amb la Troica les condicions imposades pels agents del capitalisme a un sofert i derrotat poble grec.
Potser per alguns el procés social és acceptar el consens de la Troika i conformar-se amb algunes reformes epidèrmiques en clau d'Estat de Benestar. Algunes partides més aquí o allà i algunes reformes que permeti el règim. I tot allò que fa referència a la lluita de classes, el decreixement o la propietat deu sonar molt antiquat o a radicalisme roig antidemocràtic.
Si és així, si el que volen és portar Catalunya a un pacte amb la Troica com a via efectiva i jurídicament vinculant per a superar la crisi, més val que ho diguin obertament. I de passada que aprofitin per criminalitzar a la CUP i a totes aquelles que defensem una via de ruptura i desobediència contra el capitalisme. Si ressucitar el PSUC ha de ser ressucitar el pactisme carrillista que va beneïr els acords i pactes de la Moncloa més val dir-ho ben clarament.
És perfectament legítim apostar pel pacte, com van apostar-hi al 78, en clau nacional i social. Per part meva no els hi retreuré. Però més val que comencin a assumir que l'esquerra d'ordre, llei i pacte no necessàriament ha de ser l'esquerra hegemònonica en aquest petit país que porta segles revoltant-se contra el poder, pròpi i aliè.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada