dimecres, 12 de març del 2008

Reflexions post-electorals, per un independentista


Ja ha passat el 9 de març i s'han clarificat les coses. D'una banda hem assistit a l'enfortiment d'un bloc espanyolista que sota el binomi PP-PSOE s'ha reforçat a tot l'estat i sobretot en els anomenats territoris perifèrics. D'altra banda hem vist com les opcions polítiques més febles i minoritaries han patit una forta sotragada i algúnes fins i tot han desaparegut del mapa polític, sent-ne el cas més traumàtic al País Valencià on el PP continua imbatible.

Al principat les coses no han agafat el caire apocalíptic del País Valencià o Ses Illes però tampoc estem per tirar cohets. El PSOE-PSC ha obtingut els resultats millors de la seva història i ha confirmat que la suposada onada sobiranista que es donava a Catalunya des del 2006 ha quedat en un no-res. En efecte, el PSOE-PSC ha obtingut un nombre de vots impensable fa només uns mesos, quan el caos de rodalies, les apagades, el retard del TGV i d'altres factors negatius semblaven indicar que el català emprenyat es traduiria electoralment en un augment del vot nacionalista.

Però la realitat és tossuda i a Catalunya aquesta realitat s'ha imposat en forma de PSOE-PSC. Chacón, Montilla, Zaragoza...són els noms pròpis de la política autonòmica catalana; la concentració de poder que acumulen els socialdemòcrates espanyolistes és esfereidora i diria que fins i tot perillosa. Només cal recordar les implacables declaracions que Miquel Iceta feia hores després de conèixer-se els resultats:
a Catalunya el poble ha parlat itothom ha de tenir en compte el PSC

Vot útil, bipartidisme, la por al PP, la llei d'hond...tots ells són factors a tenir en compte per explicar la davallada dels socis de govern del PSOE-PSC a Catalunya però és evident que no n'hi ha prou; altres raons més estructurals expliquen en part l'enfonsament d'ERC i d'IC-V. Menció a part mereix la federació regionalista, CIU, malgrat perdre vots a milers continua aguantant i aglutinant sectors vinculats al poder econòmic que aposten per a reeditar un govern de dreta tecnòcrata, més acord al seus interessos.

I una vegada més es fa palesa la incapacitat de l'Esquerra Independentista i la CUP d'aglutinar els sectors més subversius i rupturistes dels Països Catalans. En aquest sentit cal fer autocrítica i mirar cap endins; la CUP ha d'assumir les seves contradiccions internes i avançar cap a la constitució d'un pol rupturista en clau nacional i social, un contrapoder popular que aglutini sectors socials diversos i plurals però amb objectius compartits clars i diàfans. L'obrerisme, l'ecologisme, l'independentisme, el feminisme, l'internacionalisme solidari, el cooperetivisme...expressions sectorials totes elles que cal aglutinar i visualitzar en un moviment plural i potent que penso que la CUP pot cohesionar i rellançar. Més enllà de les eleccions legislatives i/o autonòmiques cal que la CUP treballi a fons per avançar en aquesta direcció; si no fem els deures ens podem trobar que d'aquí uns anys l'espanyolisme haurà fet estralls arreu del país.