diumenge, 20 de setembre del 2009

Poble 1-Autoritarisme 0




Ha guanyat el poble, ha estat una victòria neta, treballada, dura, però al final s'ha imposat la justícia i els promotors del famós pavelló esportiu ja no el podran encabir així com així a la nostra estimada Devesa.

Fa pocs dies hem sabut que la Comissió de Patrimoni dels Serveis Territorials de Cultura ha desestimat el projecte presentat per l'Equip de govern de l'Ajuntament de Girona, i que pretenia construir un pavelló esportiu de grans dimensions al bell mig d'un dels parcs urbans més importants d'Europa. Un parc urbà i natural que té unes potencialitats enormes però que incomprensiblement l'administració responsable manté en unes condicions d'abandó deplorables.

Tot aquest afer no ha fet més que evidenciar el grau de cofoïsme i allunyament en que està instal·lat l'equip de govern de la ciutat de Girona. El projecte de pavelló esportiu ha estat impulsat bàsicament pel PSC i liderat pel regidor d'Urbanisme Joan Pluma, i ha obviat les demandes de tot un barri. L'Associació de Veïns del Barri de la Devesa-Güell s'ha oposat des del principi al projecte, atès que la Devesa no necessita més sobrecàrrega d'equipaments sinó que necessita més atenció i inversions. Evidentment que el barri necessita equipaments, i no només esportius, però és de calaix que cal buscar emplaçaments alternatius i/o aprofitar instal·lacions fins ara infrautilitzades ( cas del pavelló de Fontajau).

Malgrat que l'Equip de Govern impulsés un procés participatiu (bàsicament teledirigit) no ha estat prou valent com per consultar la ciutadania a través d'un referèndum i aquí ERC s'ha dedicat a fer seguidisme d'un PSC atrinxerat en l'arribisme i el poder. La cúpula d'ERC a Girona haurà de passar comptes davant de bona part dels seus votants, que astorats han vist com un partit que havia fet bandera de la participació s'ha negat a impulsar un referèndum sobre la conveniència de construir un pavelló esportiu a la Devesa de Girona. Galdós també ha estat el paper d'IC-V, que malgrat oposar-se a la construcció del pavelló a la Devesa, s'ha mantingut en l'ambiguïtat en la resposta política, ambigüitat que li ha permès continuar al govern municipal sense més problema que alguna estridència política ocasional.

Ara però és moment d'alegria, l'esforç de moltes persones en defensa de la Devesa no ha estat en va, i per primera vegada en molt de temps el poble ha guanyat netament. A Girona hem perdut batalles però mai hem deixat de lluitar, i en aquests moments, i gràcies a la determinació dels integrants de l'Associació de Veïns del Barri de la Devesa-Güell, tots els gironins i gironines que ens estimem la Devesa tenim motius per estar feliços.

Caldrà però esperar a veure quin serà ara el proper moviment de l'Equip de Govern, que estic convençut que no podrà obviar aquest toc d'atenció de la Comissió de Patrimoni i no tindrà més remei que escoltar les demandes ciutadanes.

dimarts, 15 de setembre del 2009

La independència que jo vull

Crec que des de l'esquerra independentista hauríem d'esboçar i resumir en 10 punts els eixos que nosaltres defensem per al nostre país un cop sigui lliure. Amb el benentès que per a poder assolir els principis del socialisme que nosaltres defensem ens cal primer assolir la llibertat nacional del nostre país, un país que porta segles sota el jou opressor dels estats espanyol i francès. Sense sobirania és impossible avançar cap a un socialisme democràtic i participatiu.

El que jo defenso pel meu país són les següents premisses.
  1. Anulació de la jurisdicció dels estats espanyol i francès en tot el territori dels Països Catalans i creació d'un marc propi per a tota la Nació Catalana, basat en els principis federatius i de descentralització. Fundació de la República Catalana com a òrgan polític que assumeix la màxima representació del país, en concordança amb els municipis i organitzacions populars.
  2. Erradicació de la pobresa i creació d'estructures estables per fer front al problema de la pobresa i la dependència.
  3. Creació d'una xarxa educativa catalana, popular, de qualitat, laica, que doni cobertura al conjunt de la població del país, a primària, secundària, universitat, formació contínua, formació d'adults, formació professional...
  4. Garantir la cobertura sanitària de qualitat arreu del país i a tota la població. Erradicació de les llistes d'espera
  5. Implementació d'una xarxa de ferrocarril respectuós amb el territori, assequible i de qualitat que posi fi al paradigma de la mobilitat basada en l'ús indiscriminat del vehicle privat. Potenciar la bicicleta, l'autobús i les borses de vehicles com a motors d'una nova mobilitat respectuosa i eficient.
  6. Nacionalització dels sectors econòmics estratègics com ara la banca i algunes branques industrials, així com la fi dels monopolis privats en la gestió de serveis bàsics com ara el gas, l'aigua, l'electricitat, neteges....amb la finalitat de garantir uns serveis públic de qualitat, respectuosos amb l'entorn i les persones.
  7. Restauració del paisatge destruït i internalització del factor ambiental en tots els processos productius i econòmics. Aturar per llei la proliferació d'infrastructures de destrucció massiva vinculades al paradigma del creixement il·limitat del PIB: MAT, autovies, variants, urbanitzacions...
  8. Impulsar un canvi de model productiu i econòmic, basant-lo en la creació de cooperatives i potenciar una democratització urgent d'empreses i centres de treball.
  9. Impuls de la descentralització administrativa i dels centres de decisió en matèria política i econòmica; creació alhora d'organismes populars que canalitzin el dret a la participació en els afers col·lectius d'abast econòmic i polític.
  10. Instauració d'un Renda Bàsica d'Inserció Mínima, que garanteixi la cohesió social i posi les bases per a assolir als Països Catalans una igualtat de drets i oportunitats real.
Un cop assolida la creació d'un marc jurídic pròpi caldria impulsar un procés de negociació i cooperació amb els paísos del nostre entorna amb la finalitat de crear un nou marc polític i econòmic que planti cara al neoliberalisme; per aquest és un procés molt complexe que ara per ara no estem en condicions d'inicar.

dilluns, 14 de setembre del 2009

L'Estatut ha mort, visca la independència!




Fou una de les frases que en Ximenes, el regidor de la CUP a Arenys de Munt i el principal impulsor de la consulta, pronuncià en una de les intervencions que precediren la consulta d'ahir diumenge 13 de setembre, la jornada històrica a Arenys de Munt.

Que la via estatutària és morta ja fa anys que ho predica l'esquerra indepentista, i com amb molta saviesa ens recorda l'històric militant Carles Benítez han estat anys i panys de lluites i combats per la independència i el socialisme als Països Catalans els que han mantingut encesa la flama.

L'afer d'Arenys de Munt i la jornada històrica del 13-S (gravem aquesta data en la memòria col·lectiva) ha encès les ires dels aparells de l'estat i del bloc espanyolista, que d'una banda s'ha dedicat a enviar provocadors a Arenys de Munt amb l'única missió de desestabilitzar el procés i fer-lo fracassar i de l'altra, des de mitjans de comunicació adictes a l'imperi s'ha atiat un pluja d'acusacions i criminalitzacions.

Que el camí iniciat a Arenys ha desfermat un reguitzell de repressió i criminalització em sembla evident i que la caverna mediàtica i els poders fàctics desitgen enviar antidisturbis també. Que ningú s'enganyi, la imatge de civisme i alegria que hem transmès els i les independentistes en aquest país pot veure's embrutada per l'ús de la violència coercitiva que l'estat pot llançar en qualsevol moment. Però ara no és moment d'arronsar-se sinó d'aixecar el cap i el puny i continuar treballant per la independència.

I en aquest sentit em sembla vergonyós el paper dels principals partits parlamentaris del principat. Amb una CIU, que en boca d'un dels portaveus d'Unió Democràtica,ja s'ha afanyat a dir que no impulsaran consultes com la d'Arenys però que hi donaran suport puntual . Que es pot esperar de la burgesia catalana? que es pot esperar d'una colla d'oligarques que no tenen més pàtria que la seva butxaca? que es pot esperar d'aquesta colla de covards que porten 30 anys amagant la llengua i jugant a la puta i la ramoneta?

I que me'n dieu d'IC-V i EUiA? Lamentable, realment les restes de l'esquerra estatista s'han convertit en un grupet de buròcrates que riuen les gracietes als germanets socialdemòcrates. Encara no entenc com algú com en Jordi Miralles pot fer unes declaracions així " no impulsarem consultes, però les respectarem", res, més covardia, indignitat i anar fent la viu-viu.

Encara recordo fa anys quan discutia amb un company d'EUiA, que també fou militant del POR. Em deia que això de ser independentista era de burgesos i que el que calia fer era la revolució proletària. Doncs ara que esteu al govern a que espereu? No serà que els cotxes oficials, els sous sobredimensionats i l'arribisme en que us heu instal·lat us poden més que la falç i el martell? Que per cert, teniu ben amagat; al final heu acabat sent més aburgesats que CIU.

Sobre el paper d'IC-V m'estimo més no opinar, tot i que diré que desenvolupen a la perfecció el seu paper de carronyaires socialdemòcrates. La jugada és mestra, continuen al govern autonòmic reclamant estabilitat però envien als seus socis petits de les EPM a intentar esgarrapar els vots electorals ( no els del referèndum) que sortiran de l'afer de les consultes.

I sobre el PSC només puc dir que quan he vist en directe al senyor Miquel Iceta fent declaracions en burleta i repelent, rediculitzant a l'alcalde d'Arenys de Munt i a les persones que han anat a votar, he sentit un profund fàstic i molta tristor.

Tanmateix, emplaço al conjunt de la militància de l'esquerra independentista i a tothom que cregui en la llibertat nacional del nostre país a seguir treballant per desafiar l'imperialisme espanyol i els aparells repressius de l'estat i sentar les bases d'un procés que ens pot dur a la declaració de la República Catalana.

diumenge, 13 de setembre del 2009

La CUP ha de reiniciar-se

Que aquest 13 de setembre s'ha escrit una nova pàgina de la història d'aquest país em sembla evident. A Arenys de Munt han encès una espurna que es pot convertir en una flama imparable que pot cremar arreu dels Països Catalans.

A hores d'ara ja sabem que els índex de participació han estat prou importants, vorejant el 40 % i que el si s'ha imposat per majoria aclaparadora. Definitivament, si el poble té l'oportunitat d'expressar-se ho fa, i perd la por, per més falangistes i fatxes que vinguin a fer el corb.

Els companys i companyes d'Arenys de Munt han estat a l'alçada i la jornada s'ha desenvolupat amb normalitat i entusiasme, en un exercici de democràcia que hauria de ser normal, però ja sabem on vivim i com les gasta l'estat que ens oprimeix des de fa segles.

Tanmateix, penso que el conjunt de l'esquerra independentista i la CUP en particular no ha estat prou explícita en mostrar el seu suport logístic, polític i humà al procés i em queda un regust de que no ens hi hem esmerçat prou.

Actualment la CUP té un secretariat interí; per voluntat de la darrera Assemblea Nacional l'actual secretariat no va comptar amb la confiança del conjunt de la militància i aquest es va veure obligat moralment i política a presentar la seva dimissió, que va ser acceptada. Ja fa molt de temps que la CUP va decidir convertir-se en una organització nacional i d'abast referencial però estan passant els mesos i això no s'està produint i amb la situació de paràlisi donada per l'afer del secretariat ens estem trobant que en l'actual moment històric que vivim no estem a l'alçada, si més no aquesta és la meva percepció.

D'altra banda tinc la sensació que la naturalesa del referèndum celebrat a Arenys de Munt no engresca al conjunt de l'Esquerra Independentista i això s'ha traduït en una certa indiferència cap al procés. En efecte, el fet que la consulta es situi en un àmbit estríctament principatí i que la pròpia pregunta faci al·lusió a la Unió Europea no ha atret especialment a algúns militants de l'EI, que consideren que el procés no és ni revolucionari ni rupturista.

Personalment, i com a militant de l'EI el marc de referència és evidentment el marc nacional, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, i com ja es poden imaginar els lectors d'aquest blog no comparteixo en absolut els valors i principis emanats de la Unió Europea. Però també és evident que tot revolucionari que aspiri a transformar la realitat ha de palpar la realitat i modular-ne les lectures, malgrat que no comparteixo al 100% el sentit de la consulta plantejada a Arenys hi dóno tot el meu suport, perquè això suposarà un avanç claríssim i pequè mica en mica els plantejaments que defensem des de l'esquerra independentista están sent assumits.

Avancem lentament però estem aconseguint fites, no totes de cop, però més val això que res. En aquest sentit he trobat a faltar més implicació per part de les CUP i del conjunt de l'EI, crec que el moment històric que estem vivint no deixa lloc a vel·leitats ni a purismes paralitzadors. La història truca a la porta i si badem se'ns tancarà un altre cop.

Sóc del parer que la CUP ha d'impulsar consultes similars allà on sigui possible, a tot arreu on es pugui, i no només això sinó que la CUP ha d'encapçalar aquest procés i no permetre que sigui la dreta regionalista o la socialdemocràcia carronyaire qui n'obtingui els rèdits polítics. Fa 40 anys que l'esquerra independentista penca i que es deixa la pell per aquest país i fa quaranta anys que els voltors s'aprofiten de la nostra bona fe i dedicació. Em sembla que no ho hem de tornar a permetre.

Vam decidir no concòrrer a les properes autonòmiques però jo no vaig entendre en cap moment que renunciessim a ser l'organització nacional, ni a prendre els carrers per la llibertat d'aquest país, ni a impulsar consultes arreu, ni....

dimarts, 8 de setembre del 2009

Dijous 10 de setembre, Conferència

La lluita continua. Els primers resistents antifranquistes (1939-1946) i la lluita per la República Catalana avui

A les 8 del vespre a la seu de la CUP, pujada St Domènec nº 9, a tocar de les escales de St Martí.
Hi intervendran:
  • Pere Cornellà ( historiador i professor de la UDG)
  • Toni Rico (llicenciat en història i antropologia i membre de la CUP)
  • Jordi Terol (professor de l'ADAC)
  • Àngels Folch (membre de la Plataforma pel Dret de Decidir)
En acabat tothom cap a la Marxa de Torxes que surt a les 10 de les escales de la Catedral.

I l'Onze de setembre, un munt d'actes a Girona, organitzats per la CUP i Maulets.

dimarts, 1 de setembre del 2009

Que la CUP prengui el carrer, per la independència i el socialisme! Per una mobilització nacional a favor de les llibertats!

Que a l'estat espanyol bufen tambors de guerra des de temps immemorials és cert, i que els Països Catalans som un objectiu prioritari dels seus aparells repressius policials, militars, judicials, polítics...és també una realitat.

L'estat territorial sorgit de la reforma del règim franquista és avui una realitat sostinguda a base de fal·làcies i artificis, un estat espanyol unit per la força de les armes, per unes lleis injustes creades a mida i per un poder polític, mediàtic i econòmic asfixiant, una llosa que ens ofega com a poble, culturalment, políticament, econòmicament, socialment.
Les oligarquies castellanes, amb el suport beneplàcit i ceg de la burgesia local, es van encarregar de pactar un model d'estat que blindava l'estat castellanocèntric, un model d'estat progressivament descentralitzat ( administrativament, és clar) que acontentés amb quatre engrunes a la dreta regionalista i a la pregressia folklòrica, una operació enginyosa que a desgrat seu ha fracassat rotundament als Països Catalans.
El pes de la història s'ha encarregat de demostrar a tothom que l'estat espanyol és inviable, i que el vigor de les reivindicacions catalanes no només no ha afluixat sinó que augmenten cada cop més. Ras i curt, avui en dia ja ningú s'empassa aquesta fal·làcia de l'Estat de les Autonomies, som una Nació, petita però digna, i no volem ser una simple llei orgànica tramitada per una colla de diputats d'un Parlament que ens és aliè, i que actua sota les premisses d'una Constitució que va ser pactada per feixistes i traïdors, una constitució que cada dia ens apunta amb les armes del seu article segon.
Els Estatuts d'Autonomia, que han trossejat el nostre país en una colla d'àmbits territorials, aïllats comunicacionalment, culturalment...entre si, no són més que cartes atorgades, textos jurídics limitats, que ens permeten ballar sardanes i jotes, menjar mongetes i paelles i poca cosa més. Els estatuts i les seves successives reformes són joguines per tenir-nos distrets, per anar fent la viu-viu i fer mans i mànigues per assimilar-nos, diluir-nos políticament, econòmicament, anorrear-nos culturalment, reduir-nos a una simple realitat folclòrica, una mena de curiositat de parc temàtic, una icona comercial, un souvenir.
L'actual Estatut vigent al principat de Catalunya, aprovat fa tres anys pel Parlament de Catalunya, tramitat i rebaixat més tard pel Congrés de Diputats i recorregut pel PP i no sé quants partits i CC.AA més, no és més que això, una carta atorgada, pura inutilitat, una eina obsoleta, rovellada, buida..i no serveix per res.
Malgrat que ara el Tribunal Constitucional espanyol ( un altre braç de l'estat espanyol, en aquest cas jurídic) en breu dicti sentència a petició dels recursos presentats, i que les forces polítiques autonomistes cridin ara a sortir al carrer en la defensa de l'Estatut dels "catalans", no ens hem d'enganyar. L'Estatut vigent no cal defensar-lo, el que hem de fer és maldre per destruir-lo, i per deixar-nos de romanços i punyetes i avançar cap a l'horitzó de llibertat nacional que ens mereixem, que ja toca. Ara toca reivindicar amb més fermesa i força que mai l'autodeterminació del nostre país, dels nostres països, que van de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. Res d'estatuts, volem la independència, i la volem ara mateix, millor avui que demà.
Es consolida així l'esgotament i la mort de la via estatutària i s'obre una nova conjuntura que hauria de cristal·litzar en un escenari de llibertats democràtiques, un escenari en que el subjecte polític català hauria de poder expressar en llibertat i sense coaccions la voluntat del seu esdevenidor, del seu futur.
En aquest nou escenari que poc a poc s'està formant, crec fermament i de tot cor que l'esquerra independentista ha de jugar el paper que li pertoca, que no ha de ser cap altre que el d'esperonar a la mobilització, de dinamitzar els sectors populars als quals aspira a representar i alliberar. Ens pertoca destriar el gra de la palla i assumir amb valentia i coratge el paper de tirar del carro, de pujar el llistó i intentar que aquest poble ens segueixi i s'apunti a l'aposta per la llibertat nacional i social.
I encara crec amb més convicció que mai que la CUP ha d'assumir aquest paper, en estreta col·laboració amb el conjunt de l'EI, avui la CUP ha de sortir al carrer ( més enllà de les diades assenyalades) a deixar clar que els estatuts no són cap solució i que la solució al conflicte nacional i social que hi ha als Països Catalans passa per exercir el nostre inalienable dret a l'autodeterminació, del conjunt de la nació.

A la passada Assemblea Nacional la CUP va acordar que no es participaria a les properes eleccions autonòmiques principatines, agradi o no a tothom cal respectar i assumir aquesta decisió. Però jo sóc del parer que la CUP no ha de ser únicament una suma de candidatures que desenvolupen una feina institucional en una peça que forma part de l'engranatge de l'estat: el municipi.

Voldria, en aquest sentit, fer una crida a tots i totes les participants de diferents cup's i candidatures locals, a les diferents sectorials i organitzacions que integren el nostre moviment; fer una crida sincera a la participació activa en la CUP com la sigla més referencial i amb més possibilitats de crèixer que tenim, que hem creat entre tots i totes. Crec que hauríem de fer un exercici d'entesa i arribar a l'acord de convertir la CUP definitivament en l'organització referencial i compartida que ens ha de permetre encendre la flama, una flama alimentada per múltiples guspires, sense les quals la flama grossa s'apagaria.

La CUP és i ha de ser molt més que participar en processos electorals, siguin municipals o autonòmics o europeus; entenc que la CUP ha de prioritzar també, i amb més força que mai, l'acció i agitació al carrer, aportant alternatives, creant discurs, generant complicitats, visualitzant-se clarament al costat de les lluites populars...al marge dels processos electorals, que són altres àmbits d'incidència, i que en el nostre cas i per la opció de ruptura que defensem, han d'estat supeditats a l'acció política mobilitzadora.

Visualitzar la CUP en una moblització per l'autodeterminació podria, al meu entendre, visualitzar massivament el conjunt de reivindicacions de l'EI. Fa uns anys hi va haber l'experiència de la CUA, en la que jo em vaig bolcar al 100%, i vist en perspectiva l'experiència va ser positiva però em dóna la sensació que la proliferació de sigles no ajuda a cohesionar ni a donar a conèixer el nostre projecte rupturista.

Des que vaig començar a militar ( en diferents àmbits) fa una pila d'anys he vist desfilar no sé quantes plataformes...que finalment han restat en l'oblit i la dissolució més absolutes, per això crec que la fòrmula de crear plataformes no és prou productiva. I en aquest sentit penso que l'aposta més prioritària pel moviment és projectar i potenciar una sigla referencial com és la CUP, entre d'altres.

Una onada sobiranista sacseja el nostre país, o una part d'ell, aprofitem-la doncs, sortim al carrer, convidem al poble a afegir-se a nosaltres, convidem-lo a mobilitzar-se, a subvertir-se, fem de la CUP l'alternativa necessaria, convertim-la en l'eina que el nostre poble necessita, que està demanant a crits, assumim el repte i els riscos; de vegades les revolucions fracassen i sovint l'intent acaba en frustració però només qui ho intenta pot perdre, qui no ho intenta perd segur, i trobo que la independència i el socialisme bé que s'ho valen.