Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura

Manifest molt escaient en aquests temps que corren:
http://fiimpunitatfranquisme.wordpress.com/

Davant del debat obert sobre la impunitat dels crims de la dictadura franquista arran del procés contra el jutge Garzón, les organitzacions i persones que signem aquest manifest volem fer les següents consideracions:

• La dictadura franquista es va fonamentar en l’extermini planificat de les persones vinculades a sindicats, partits polítics d’esquerres i catalanistes, i també persones i grups que compartien els objectius del projecte reformador de la República. Al cap i a la fi, el cop d’Estat de 1936 i la posterior dictadura s’ha d’entendre com la lluita del feixisme (recolzat per una part important del capital) contra el projecte reformador frontpopulista, que la dreta percebia que podia donar pas a un procés de transformació revolucionària.

• Més de 130.000 persones van ser víctimes de desaparicions forçoses i execucions extrajudicials al conjunt de l’Estat per part de l’exèrcit de Franco, tant durant la guerra com els anys posteriors. Diversos estudis indiquen que als Països Catalans, aquesta repressió es va situar a prop o va superar les 30.000 persones assassinades o mortes en centres de detenció per fam, pallisses i malalties.

• L’anomenada Transició democràtica iniciada els anys setanta va perpetuar el silenci imposat sobre la repressió feixista per la dictadura i va defugir la responsabilitat d’investigar els crims contra la humanitat del Franquisme. Aquells crims poden ser qualificats de genocidi, ja que va significar la persecució i eliminació planificada dels oponents polítics (sindicats, organitzacions de l’esquerra política, mestres, presoners de guerra, etc.) per part de l’Estat franquista.

• La Transició, i els governs que l’han continuat, no han impulsat les exigències que el dret internacional estableix en la investigació i persecució dels crims contra la humanitat (concretades en la Convenció sobre la imprescriptibilitat dels crims de guerra i dels crims de lesa humanitat de les NNUU del 1968 i més recentment la Convenció Internacional per a la protecció de totes les persones contra les desaparicions forçoses del 2006). En canvi, va aprovar la Llei d’Amnistia del 1977, que ha permès no jutjar aquells crims (recordem que l’any 2008 el Comitè pels Drets Humans de les Nacions Unides va demanar-ne la derogació).

• Més recentment, el govern del PSOE amb el suport entre d’altres de CIU i ICV, va aprovar la Llei estatal 52/2007 (la llei de la memòria històrica), que manté aquesta situació d’impunitat perquè no revisa la qualificació jurídica de la violència de la Guerra Civil i dels anys posteriors que va fer la Ley de responsabilidades políticas del febrer de 1939. Així doncs, aquesta llei reactualitza el pacte de la Transició.

• També volem recordar que l’actual Audiència Nacional espanyola és l’hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista, tribunal dedicat a la persecució política que contribuí a mantenir la dictadura. Actuacions recents de l’Audiència Nacional (cas Egunkaria o procés 18/98, per exemple) mostren que aquesta institució continua sent un tribunal d’excepció. La seva pràctica sovint encobreix violacions de drets humans i tortures, com han assenyalat diversos informes del Comitè de Drets humans de les Nacions Unides o la sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre les detencions de l’any 1992. En el marc d’aquest tribunal, no podem oblidar que Garzón, que ara està encausat per voler investigar alguns crims del Franquisme, ha estat un dels jutges que ha encapçalat processos judicials de l’Audiència Nacional motivats per raons de persecució política i que ha emprat mètodes com la detenció en aïllament que emparen la tortura. És per això que pensem que un tribunal hereu de l’Estat franquista i qüestionat pels organismes de defensa dels drets humans, amb Garzón al capdavant, no tenen ni credibilitat ni legitimitat per a jutjar els crims del franquisme.

• Més de trenta anys de la fi del Franquisme no ha estat jutjada cap persona amb responsabilitats durant la dictadura. Això ha comportat que les classes que van resultar beneficiades econòmicament pel Franquisme hagin pogut mantenir els seus privilegis i estatus. Per contra, les treballadores i treballadors hem continuat patint desigualtat i explotació laboral. A més, el fet que no es fes una ruptura amb la dictadura també ha permès a l’Estat espanyol impedir exercir el dret a l’autodeterminació als Països Catalans i a la resta de nacions que sotmet.

Entenem que per a caminar cap a la plena democràcia cal fer la ruptura pendent amb la dictadura, indispensable per avançar cap a una societat igualitària i cap a la consecució de les llibertats individuals i col·lectives . És per això que entenem que resta encara pendent:

• Depurar les responsabilitats polítiques dels crims del franquisme, que a més de les desaparicions i execucions, també contemplen els empresonaments, les tortures, expropiacions de béns a particulars, etc.
• Derogar la Llei d’Amnistia del 1977 que manté la impunitat.
• Decretar la il·legalitat de les mesures repressives del franquisme, com les derivades de la Ley de responsabilidades políticas.
• Suprimir l’Audiència Nacional, hereva dels tribunals d’excepció de la dictadura.
• Revisar i restituir les propietats confiscades, i aquelles adquirides mitjançant compres forçoses a persones reprimides (mortes, preses, exiliades, etc.).
• Reformar de la Llei de la memòria històrica, per tal que faciliti la reparació judicial a les víctimes i no només un reconeixement nominal per via administrativa.
• La creació d’un tribunal especial per afrontar aquest procés que ja fa anys que s’hauria d’haver obert contra la dictadura.

De la desafecció a la participació real

Que a Catalunya hi ha una evident desafecció cap a les qüestions polítiques em semba una obvietat, i que es manifesta en forma d'abstenció i de manca  estructural d'interès envers les qüestions públiques és una realitat palpable.

Sovint , des de múltiples cercles ciutadans i mediàtics, s'acusa a l'actual classe política d'estar immersos en la mediocritat, la mala gestió i la nul·la capacitat per a resoldre els problemes que afecten a la ciutadania. I aquesta és la coartada perfecte per a practicar una abstenció generalitzada i summergir-se en la indeferència social més absoluta. El fenòmen no afecta només als catalans i catalanes sinó que comença a ser una constant de les democràcies occidentals, sortosament amb un ampli ventall de matisos.

 Des d'un prisma subjectiu he de dir que a mi no em sorprèn gens aquesta actitud i en molts casos comparteixo les crítiques que s'adrecen als gestors públics. De crítiques n'hi ha de diferents tipologies. Des d'una crítica generalitzada al sistema parlamentari fins a crítiques globals a la classe política, passant per crítiques a l'actual govern tripartit i apel·lant a un canvi de govern, en aquest cas liderat  per Artur Mas i CIU. Val a dir que aquesta darrera tesi està abonada per un exèrcit d'opinadors oficials i a sou, que disposen de tribunes d'opinió als principals mitjans de comunicació del país.

Malgrat que comparteixo moltes de les crítiques que s'adrecen a la classe política en general no comparteixo de cap de les maneres el diagnòstic. I menys encara puc compartir alguns arguments tipus: "Vull que els polítics facin bé la seva feina, que per això els pago". Més perilloses trobo afirmacions com ara les que fa el Catedràtic d'Estructura Econòmica Santiago Niño Becerra: " Qui ha d'arreglar les coses són els tècnics
( economistes) i no els polítics. Tampoc comparteixo l'individualisme creixent que s'ha instal·lat arreu ja que fruït d'aquesta indiferència individualista ens trobem amb una manca generalitzada de compromís ciutadà.

Val a dir que a mi segons quines afirmacions em fan més por que una pedregada. Sembla que per segons qui hauríem de tornar a un règim de tecnòcrates i que aquests decideixin per nosaltres que és el que ens convé;  D'aquí al totalitarisme hi ha una barrera molt prima! Jo no accepto que un  set-ciències decideixi per mi,  i a sobre sense haver-lo ni pogut votar.

La democràcia no és un sistema definitiu ni tancat sinó que s'ha d'anar construïnt. Per això cal aprofundir-hi més. Em sorpèn molt que segons quins poders econòmics tinguin barra lliure per fer i desfer el que els dóna la gana. Com és possible que les empreses multinacionals i les seves sucursals prenguin decisions que ens afecten a tots sense passar prèviament per les urnes? Amb quin dret un empresari pot decidir sobre qüestions tant fonamentals com l'alimentació, l'habitatge, les comunicacions, els recursos naturals? Per què no es pressiona en aquest sentit?


El sistema democràtic ha de continuar evolucionant, i sobretot ha de deixar d'estar segrestat pels partits polítics i les seves maquinàries electorals, per les grans empreses i pels poders mediàtics.  Cal que la democràcia es descentralitzi i apliqui dinàmiques horitzontals i participatives: normalitzar les consultes ciutadanes és un bon punt de partida.

Però no n'hi ha prou amb això, ens cal recuperar la democràcia des de la base i cal que la ciutadania s'impliqui en els afers més cotidians i propers del seu entorn. Associacions de Veïns, Associacions de Mares i Pares, entitats culturals i cíviques...són eines potents i vàlides per a exercir la democràcia directe i reconnectar la ciutadania amb el seu entorn més immediat. Són mesures que ens poden ajudar a superar l'actual aztucac de la desafecció i resituar-nos en el camp de la participació real.

6976, una xifra per fer-nos reflexionar en aquest Primer de Maig

Que a la ciutat de Girona, amb un cens aproximat de 90.000 habitants, el nombre d'aturats se situi en prop de 7000 persones aquest passat mes de març, ens hauria de fer reflexionar. L'impacte en termes socials d'aquest elevat nombre d'aturats és prou evident: un significatiu nombre de famílies de la ciutat tenen dificultats serioses per a satisfer les necessitats més bàsiques: pagar els rebuts de llum, aigua, telèfon, gas, cobrir els impostos indirectes: IBI, Impost de circulació...abonar les mensualitts de la comunitat de propietàris, pagar la hipoteca o el lloguer...i en els casos de famílies amb fills afrontar totes les despeses derivades de l'educació i manutenció d' infants i joves, que no són poques.

Si a aquesta inflada taxa d'atur hi afegim col·lectius amb contractes temporals, d'altres d'atrapats en l'economia submergida, autònoms que amb prou feines guanyen per cobrir despeses,ciutadans/es immersos en la precarietat, llavors podem afirmar sense embuts que a Girona la cohesió social perilla i que la imatge de ciutat postal i idil·lica que es projecta des de l'Ajuntament no és real.

Al conjunt dels Països Catalans la xifra d'atur ja supera de llarg el milió i se situa en 1.386.700 catalanes i catalans  desocupats/des (1.415.000 en total, si comptabilitzem també la població de la Catalunya Nord), La xifra és escruixidora i si la desglossem veurem que els col·lectius més afectats són els i les joves, els majors de 45 anys, les dones, els ciutadans nouvinguts i les persones amb baixa qualificació professional i/o acadèmica.

Retornant a Girona, la nostra ciutat, caldria també reflexionar per quina raó enguany no s'ha aconseguit un Primer de Maig massiu i combatiu. La xifra d'atur a la ciutat està superant rècords històrics i això no s'ha traduït en mobilitzacions ni en secundar una jornada històrica pelconjunt de la classe treballadora.

A Girona aquest Primer de Maig hi ha hagut dues convocatòries, una de convocada pel bloc sindical reformista: CC.OO i UGT bàsicament, i  una altre de convocada pel bloc de ruptura, format pels sindicats CGT, IAC i COS. La CUP ha donat suport a aquesta darrera convocatòria i ha participat un any més d'una nova proposta que intenta consolidar una convocatòria allunyada del reformisme i desmobilització que fomenten CC.OO i UGT.

La COS és el sindicat de referència de l'esquerra independentista a Girona i per tant la CUP cedeix tot el protagonisme a la COS en aquesta diada. Però més enllà d'això caldria reflexionar del perquè d'unes xifres de manifestants tant baixes, tant a Girona com a la resta de poblacions dels Països Catalans. No aconseguim mobilitzar la ciutadania, que es mostra indiferent a les nostres proclames i anàlisis.

Hi ha raons objectives per explicar aquesta desmobilització generalitzada, com ara les polítiques tèbies dels sindicats majoritàris, que no volen ni sentir a parlar de vagues generals ni de d'actituds combatives en defensa de l'ocupació, els drets laborals i el benestar universal de la ciutadania. Altres factors seríen el consumisme i individualisme promogut per governs i organismes financers. 

Lluny de refugiar-nos en l'autocomplaença i el cofoïsme, hauríem de reaccionar i analitzar per quines raons es produeix aquesta situació, ho hem de reconèixer, el Primer de Maig ha perdut pistonada i l'escenari català no és el grec. De res serveix esgrimir consignes i reproduïr proclames panfletàries; cal superar critèris purament estètics i treballar per eixamplar la base social del sindicalisme nacional i de classe. No podem demanar a tothom puresa ideològica i hem de treballar per fer arribar el nostre discurs i missatge a sectors socials afectats per la crisi però que no  els interessa el més mínim la nostra actitud ideologitzada. Crec que si no sortim de les coordenades clàssiques difícilment podrem acumular forces per avançar cap a la ruptura i l'emancipació de les classes populars i treballadores als Països Catalans.