divendres, 14 de maig del 2010

De la desafecció a la participació real

Que a Catalunya hi ha una evident desafecció cap a les qüestions polítiques em semba una obvietat, i que es manifesta en forma d'abstenció i de manca  estructural d'interès envers les qüestions públiques és una realitat palpable.

Sovint , des de múltiples cercles ciutadans i mediàtics, s'acusa a l'actual classe política d'estar immersos en la mediocritat, la mala gestió i la nul·la capacitat per a resoldre els problemes que afecten a la ciutadania. I aquesta és la coartada perfecte per a practicar una abstenció generalitzada i summergir-se en la indeferència social més absoluta. El fenòmen no afecta només als catalans i catalanes sinó que comença a ser una constant de les democràcies occidentals, sortosament amb un ampli ventall de matisos.

 Des d'un prisma subjectiu he de dir que a mi no em sorprèn gens aquesta actitud i en molts casos comparteixo les crítiques que s'adrecen als gestors públics. De crítiques n'hi ha de diferents tipologies. Des d'una crítica generalitzada al sistema parlamentari fins a crítiques globals a la classe política, passant per crítiques a l'actual govern tripartit i apel·lant a un canvi de govern, en aquest cas liderat  per Artur Mas i CIU. Val a dir que aquesta darrera tesi està abonada per un exèrcit d'opinadors oficials i a sou, que disposen de tribunes d'opinió als principals mitjans de comunicació del país.

Malgrat que comparteixo moltes de les crítiques que s'adrecen a la classe política en general no comparteixo de cap de les maneres el diagnòstic. I menys encara puc compartir alguns arguments tipus: "Vull que els polítics facin bé la seva feina, que per això els pago". Més perilloses trobo afirmacions com ara les que fa el Catedràtic d'Estructura Econòmica Santiago Niño Becerra: " Qui ha d'arreglar les coses són els tècnics
( economistes) i no els polítics. Tampoc comparteixo l'individualisme creixent que s'ha instal·lat arreu ja que fruït d'aquesta indiferència individualista ens trobem amb una manca generalitzada de compromís ciutadà.

Val a dir que a mi segons quines afirmacions em fan més por que una pedregada. Sembla que per segons qui hauríem de tornar a un règim de tecnòcrates i que aquests decideixin per nosaltres que és el que ens convé;  D'aquí al totalitarisme hi ha una barrera molt prima! Jo no accepto que un  set-ciències decideixi per mi,  i a sobre sense haver-lo ni pogut votar.

La democràcia no és un sistema definitiu ni tancat sinó que s'ha d'anar construïnt. Per això cal aprofundir-hi més. Em sorpèn molt que segons quins poders econòmics tinguin barra lliure per fer i desfer el que els dóna la gana. Com és possible que les empreses multinacionals i les seves sucursals prenguin decisions que ens afecten a tots sense passar prèviament per les urnes? Amb quin dret un empresari pot decidir sobre qüestions tant fonamentals com l'alimentació, l'habitatge, les comunicacions, els recursos naturals? Per què no es pressiona en aquest sentit?


El sistema democràtic ha de continuar evolucionant, i sobretot ha de deixar d'estar segrestat pels partits polítics i les seves maquinàries electorals, per les grans empreses i pels poders mediàtics.  Cal que la democràcia es descentralitzi i apliqui dinàmiques horitzontals i participatives: normalitzar les consultes ciutadanes és un bon punt de partida.

Però no n'hi ha prou amb això, ens cal recuperar la democràcia des de la base i cal que la ciutadania s'impliqui en els afers més cotidians i propers del seu entorn. Associacions de Veïns, Associacions de Mares i Pares, entitats culturals i cíviques...són eines potents i vàlides per a exercir la democràcia directe i reconnectar la ciutadania amb el seu entorn més immediat. Són mesures que ens poden ajudar a superar l'actual aztucac de la desafecció i resituar-nos en el camp de la participació real.