I ara què?

Aquesta pregunta ha estat a bastament corejada aquests dies de post-manifestació. Són molts els i les ciutadanes que es fan aquesta pregunta; perquè després de la massiva i històrica manifestació és ben clar que alguna cosa ha de canviar a Catalunya. Però què?

Una exhibició de força i unitat com la del 10 de juliol no es produeix cada dia, i passaran vàries generacions abans no es torni a repetir un fet similar. Per això el punt d'inflexió s'ha de produir, perquè la ciutadania reclama canvis i els reclama ara. Els partits polítics representats al Parlament de Catalunya no poden obviar el clam i no s'han de limitar a la simple gesticulació visceral del moment; han de fer un pas decidit i ferm cap a noves cotes de sobirania.

I com es fa això? Doncs jo crec que un bon punt de partida és convocar quan abans millor al poble a les urnes. Però no a les urnes electorals, no; vull dir a les urnes de debò, a les urnes de l'autodeterminació. El procés d'independència d'una Nació comença quan el poble avança, i en algun moment algú ha de desobeir lleis i desafiar l'estat dominant, ni més ni menys. Cal renunciar a poltrones i cadires, cal arriscar-se i posar la llavor del futur.

Però evidentment que no n'hi ha prou amb això. Si algú creu que la Independència de la nostra terra vindrà d'una declaració unilateral del Parlament, des del meu punt de vista va errat. Ens cal un plebiscit diari, un acte de desobediència ciutadana diari, a la feina, al carrer, a tot arreu. Revolta ciutadana i revolta política, una fórmula que ens pot conduir a l'èxit.