Una sentència previsible (I)

Segurament la famosa data (28 de juny) en que el Tribunal Constitucional ha emès públicament la sentència que escapça un bon tros de l'Estatut d'Autonomia actualment vigent al Principat de Catalunya passarà a la història. I ho farà per alguns com una data trista, però per d'altres com el tret de sortida cap a la independència, per tant una data del tot positiva. M'he divertit molt observant i escoltant algunes de les reaccions dels partits polítics envers la sentència; passarà a la història la resposta de manual donada pel PSOE quan afirma que la sentència demostra que el PP ha fracassat i que les línies mestres de l'Estatut són  plenament constitucionals. Per veure-ho!
.
Convé aturar-se i mirant una mica tot aquest procés amb perspectiva. El procés de reforma estatutària va ser llarg i els filtres polítics que l'articulat va haver de superar van ser també llargs, tortuosos i farcits d'entrebancs. Finalment van parlar les urnes i majoritàriament (malgrat l'elevada abstenció) la Carta va obtenir una aprovació popular majoritària. Immediatament la dreta espanyola va reaccionar i el braç polític del nacionalisme espanyol va actuar en clau política i jurídica, presentant un recurs al Tribunal Constitucional, guardià suprem de la Carta Magna espanyola. A partir d'aquí tot estava obert i després d'un periple surrealista que ha durat anys el TC s'ha expressat, i ho ha fet retallant encara més un text escapçat i curt per totes bandes.

Tanmateix, no deixa de sorprendre'm que a aquestes alçades encara hi hagi qui se sorprengui per aquesta sentència: és evident que estava cantada, i la gerra d'aigua freda que s'han endut federalistes, autonomistes i pseudocatalanistes no la considero en absolut inesperada. De debò que algú es creia que era possible articular mecanismes de caire federal entre els diferents territoris que integren l'estat espanyol? De debò que algú es creia que la Nació Catalana podia desenvolupar-se nacionalment en el si d'un estat amb una llarga tradició colonialista i antidemocràtica?



Doncs sincerament, quina ingenuïtat!, quina manca de realisme i quines ganes de perdre el temps. Reculant encara més enrere trobem exemples en la història que demostren que l'estat espanyol és incapaç de reconèixer els drets nacionals dels Països Catalans. L'Estatut de Núria del 1931 (en plena República) també va ser trepitjat per les Corts espanyoles, l'Estatut de Sau del 1979 va ser limitat per la posterior LOAPA,  i ara sant tornem-hi. No hi ha res a fer, la naturalesa antidemocràtica d'Espanya mai li permetrà acceptar que Catalunya camini lliurement. Per quina raó no ho voleu veure els defensors d'un estatut de mentida?

Com a independentista d'esquerres vaig votar que no a l'Estatut, i ho vaig fer per moltes raons. I continuo creient que cap estatut ens farà lliure: l'única sortida digne pel nostre poble és desobeir l'estat, convocar un Referèndum Nacional per la independència i que la ciutadania s'expressi lliurement a les urnes, sense condicionants de cap mena. Això sí, cal fer les coses molt ben fetes i sense presses, però ens hi hem de posar ja.