divendres, 20 de maig de 2011

Entre la indignació i la veu del carrer

Finalment Girona ha donat la talla i una munió de persones s'han concentrat aquest dijous al vespre a la plaça del Vi. Una riuada de gent del carrer que crida indignada per moltes raons: desafecció, un sistema polític insuficient i tancat, un model econòmic que genera atur, exclusió, hipoteques milionàries, lloguers abusius, degradació ambiental, insolidaritat...

L'any 2002 vaig tenir l'oportunitat de participar en nombroses manifestacions antiglobalització i ja llavors tenia la sensació que de vegades els esclats populars esdevenen efímers i duren poc: setmanes, mesos, potser una mica més, però al final es volatilitzen.

En primer lloc vull deixar clar que les revoltes populars sovint esclaten al marge de dinàmiques generades per partits o moviments, i això és bona mesura força positiu. Però crec que les coses no es canvien ni amb un dia, ni amb una setmana, ni amb un mes, ni amb un any, ni amb una dècada! En aquest sentit vull trencar una llança a favor del teixit associatiu i veïnal, un autèntic contrapoder popular que lluita incansablement per transformar la societat.

La indignació és sana, i la revolta ciutadana és imprescindible, però ara que els mitjans de comunicació de masses mostren al món el poder de les xarxes socials i de la revolta popular crec que és just reivindicar el paper de vegades silenciós de tanta gent del carrer, de tantes entitats, un teixit que quan s'hagi apagat el ressò mediàtic de la revolta continuarà treballant, deixant-se la pell per millorar les coses. Això és per mi la vertadera revolta, la vertadera democràcia.