dimecres, 15 de juny de 2011

Indignació i retallades

Els recents fets que han succeït aquest dimecres 15 de juny al Parc de la Ciutadella son un reflex del malestar ciutadà que s'ha instal·lat en una part dels Països Catalans. Avui s'aprovaven uns Pressupostos que entre d'altres coses concretaven els números de l'anomenada llei Omnibus, una macro-llei dissenyada pel govern neoliberal de CiU amb la pretensió d'aprimar el paper de l'administració, impulsar el creixement econòmic i òbviament retallar drets socials i laborals i degradar el medi ambient.

L'actual context de retallades socials, el creixement de la taxa d'atur, la normalització de la precarietat laboral i la reculada en drets socials i laborals han estat els ingredients que expliquen l'esclat social i popular que s'ha produït en molts indrets dels Països Catalans i de l'estat espanyol. A Catalunya el moviment dels indignats s'ha reconvertit en un clam contundent davant del Parlament de Catalunya i les inquietuds ciutadanes s'han acabat canalitzant per vies que han agafat desprevinguts als representants institucionals, tant del govern com de la resta de partits. Tot plegat ha generat un clima de crispació i confrontació social que era evident que tard o d'hora acabaria esclatant.

Com acostuma a passar en casos similars ha esclatat també una espiral mediàtica centrada en exposar únicament els fets considerats violents, sense analitzar i explicar també quines son les causes que han originat aquesta situació.

Els canvis socials que s'han succeït al llarg de la història han estat fruit moltes vegades de convulsions socials, avalots i conflictes. La mateixa democràcia representativa no va néixer enmig de flors i violes, i van ser necessàries moltes lluites per tal que la democràcia fos una realitat. La situació actual (desballestament de l'Estat de Benestar, retallades, atur, degradació ambiental...) està generant malestar entre la ciutadania i un petit sector d'indignats ha optat per recórrer a l'acció directa; s'hi pot estar d'acord o no, però en bona mesura és comprensible, després de tant de temps d'abusos patronals i banquers, de violències exercides silenciosament.

Les directrius de l'FMI, BM, UE i d'altres organismes internacionals, entestades en rescatar bancs dirigits per corruptes embriagats de poder mentre milers de persones resten atrapades en una espiral d'hipoteques milionàries, precarietat i altres misèries no podia sortir gratuït: tard o d'hora havia de passar una cosa així. I alerta perquè els avalots socials també es reprodueixen a Grècia, i hi ha hagut episodis similars a Anglaterra, Portugal, Irlanda... i no oblidem el cas d'Islàndia, per no parlar dels darrers referèndums populars a Itàlia.

Dit això vull deixar ben clar que sóc dels que pensa que tota aquesta història no haurà servit de res si, més enllà que un grup de persones hagin escridassat i tacat de pintura a una diputada o dos, no som capaços de lluitar de forma eficaç contra el desballestament de l'Estat de Benestar. Tot l'enrenou mediàtic que s'ha muntat servirà per desviar l'atenció i aprovar sí o sí els pressupostos de la Generalitat i per tirar endavant la famosa llei Omnibus.

I per postres s'haurà caigut en l'error monumental d'obviar el poder de l'adversari. Ara el suport social del moviment es veurà greument afectat. Al llarg de la història s'ha demostrat que la clau per assolir una revolució o impulsar un canvi social passa per organitzar molt bé un moviment i una resposta, que ha de tenir com a mínim el suport del 15% de la població. Penso que les persones que han decidit emprendre aquesta forma d'acció directa han de respondre davant de l'assemblea.

El combat contra les retallades i l'erosió de l'Estat de Benestar continua, i recordem que a Catalunya acumulem un dèficit fiscal amb l'estat espanyol opressor que encara agreuja més la situació de precarietat i pobresa d'un sector important de la ciutadania. Ja he manifestat més d'un cop que des del meu punt de vista el moviment dels indignats ha d'imbricar-se amb el teixit associatiu i les lluites del país, establint així un diàleg eficaç i serè entre persones que porten molts anys lluitant per objectius similars. Només així, penso jo, es podrà estructurar una resposta a l'alçada de les circumstàncies. Cal passar a l'acció i organitzar entre d'altres coses un referèndum popular sobre les retallades, que serà una acció concreta i una demostració del que és a la pràctica la democràcia real.