dimecres, 5 de setembre de 2012

Situacions tràgiques a Girona. Un cas de Fontajau (I)

La crisi econòmica ocupa portades de diaris i setmanaris, tertúlies radiofòniques i sessions ministerials d'aquí i d'allà. Economistes i polítics en parlen, principalment en termes tècnics. Sentim parlar de la prima de risc, de la recessió, de la crisi del deute, de la manca de liquiditat, de la competitivitat de les empreses i d'altres coses similars. Però poques vegades les situacions quotidianes ocupen portades i "prime time" mediàtics. El més dramàtic és que la quotidianitat no aflora al debat polític, totalment inundat i copat per l'alta política i el món econòmic.

Avui he tingut l'oportunitat de tastar una mica més de la realitat que ens envolta. He conegut el cas d'un matrimoni català, d'avançada edat i amb greus malalties, que per circumstàncies induïdes per la crisi  han estat desnonats i s'han vist abocats a viure al carrer. Viuen a dins d'un cotxe i porten mesos a l'aparcament de Fontajau. Vells, malalts, sense recursos, sense dignitat, abandonats i tristos, molt tristos. El que més m'ha colpit de tot plegat és la seva història personal. Són vells i se senten humiliats, sense autoestima i a sobre diuen que no volen molestar.

L'estiu s'està acabant i en pocs dies les nits començaran a ser fresques i ens podem trobar amb què aquestes dues persones (que han treballat tota la seva vida) acabin els seus dies sobtadament en un aparcament de la ciutat. I tot això passa a escassos metres del Celler de Can Roca, el segon millor restaurant del món, diuen, on els menús poden vorejar els 300 eurus

Però quin país és aquest? És que no veiem que ens estem abocant a la misèria moral i la degradació com a societat? La cohesió s'està escapçant i la nostra societat s'està abocant al penya-segat, a un precipici de misèria econòmica i social on les desigualtas són tan grans que aquesta tràgica escena es convertirà en la normalitat quotidiana i on el relativisme governa les institucions i la ciutadania. "Això ha passat sempre", "què vols fer-hi?", "segur que s'ho han buscat". La crueltat, la indiferència, l'individualisme més cru s'està instal·lant a casa nostra i jo penso que contra aquesta deriva descivilitzatòria hem de lluitar o no tindrem futur pels nostres fills en aquest país.

1 comentari:

Xavier ha dit...

No coneixia aquest cas. Vivim en una societat insensibilitzada contra les misèries dels altres. Ens preocupa de mantenir el nostre estatus i, sobretot, que no ens passi el que està passant a altres.
Els serveis socials de l'Ajuntament, no poden fer-hi res? No se'ls pot facilitar un pis de lloguer social?