dijous, 24 d’octubre de 2013

Sobre la polèmica amb el Defensor del Ciutadà

Escric per parlar de la polèmica que s’ha generat al voltant del Defensor del Ciutadà, en Ramon Llorente, fruit de la denúncia que va fer pública la PAH el dilluns (més informació aquí i aquí). He pensat molt si ho havia de fer o no, si tenia prou coneixement de causa o no, i si tenia gaire dret a posicionar-me sobre un afer que, tot i que des de fa tres dies és d’abast públic, correspon en bona mesura a l’esfera privada d’algunes persones. Finalment m’ha semblat que era raonable dir-hi la meva, en cap cas per sentenciar ningú o acarnissar-m’hi, sinó perquè crec que és lògic que com a portaveu d’un grup municipal expressi la meva opinió (i la del meu col·lectiu) respecte a temes que, d’una manera o altra, acaben afectant la institució on estic implicat.

Abans de res necessito expressar la sorpresa, el desconcert i l’amargor que m’ha suposat (a mi i a les companyes i companys de la CUP) aquesta qüestió. Des que dilluns vam assabentar-nos-en a través dels mitjans hem pensat com enfocar-ho, i el primer que hem fet és informar-nos al màxim i anar a parlar amb uns i amb els altres abans d’adoptar cap posició. Em sembla que el tema és prou delicat i sensible per no fer-ne demagògia o posicionar-nos en calent fent-ne judicis a la lleugera.

Dic que aquest tema em va causar sorpresa i desconcert perquè la gent de la CUP seguim de prop l’activitat de la PAH i de l’Ajuntament de Girona, i sabem que el Defensor del Ciutadà segurament és qui ha fet més de nexe entre aquestes dues entitats. Sé que en Ramon Llorente s’ha mostrat sensible envers la lluita de la PAH i ha col·laborat estretament amb la plataforma en moltes ocasions. Això és un fet innegable i reconegut per les mateixes companyes i companys de la PAH. Amb això vull dir que, amb els seus encerts i errors, que en té com tothom, com a Defensor de la Ciutadania en Ramon Llorente ha fet una tasca notable a l’hora de denunciar situacions injustes a la ciutat i de treballar per buscar-hi solució. Per això, segurament, la notícia m’ha deixat enormement desorientat.

Igualment, penso que la PAH de Girona ha realitzat una tasca magnífica i necessària a la ciutat i arreu on ha actuat. Com a CUP hi col·laborem des de la seva creació, i el considerem un moviment de referència per la seva capacitat d’acció i mobilització. És dels pocs col·lectius que, des de la desobediència i la resistència pacífica, ha assolit autèntiques victòries polítiques en molt poc temps. No penso posar-me contra la seva decisió de fer públic aquest cas, perquè d’una manera o altra em sento partícip d’aquest moviment, i tinc ganes de poder donar la cara per les seves actuacions. Al mateix temps, però, precisament perquè em sento profundament identificat amb la plataforma, també sento el deure d’aportar allò que penso, d’expressar allò que considero que la PAH pot fer per millorar.

M’imagino que el dilema de com tractar un propietari que no és un simple propietari sinó també un càrrec públic destacat de la ciutat ha d’haver estat complicat. I entenc que el fet que es tractés d’un procés de desnonament fruit d’un impagament de lloguer, així com la situació personal de la persona afectada, i la dificultat de treure l’entrellat de què ha passat realment en aquests mesos de lloguer, impagaments i versions contraposades, encara ho deu haver fet més difícil. Sé que les companyes i companys de la PAH van rumiar-s’ho abans de fer públic aquest cas. Que els ha estat incòmode i dur haver-se de posicionar. I també sé que això constituirà un aprenentatge constant per tothom. Segur que la PAH es reunirà per analitzar la situació, per veure si ha actuat correctament o si, en algun punt, podria haver-ho fet millor. Crec que és sa que es faci aquest exercici, tant per part de la PAH com per part del Defensor. Després de parlar-ne amb molta gent penso que encara hi ha coses que se m’escapen (com ara el paper d’aquesta fosca intermediària) i que fan que aquesta història sigui malauradament molt complexa. Complexa com és la situació d’aquesta inquilina i com ho és, també, la situació socioeconòmica que viu el país.

El desnonament de persones per impagament de lloguers està esdevenint una realitat creixent que ja supera el nombre de desnonaments derivats de l’impagament d’hipoteques. Sé que la PAH està començant a debatre com ha de respondre a situacions d’aquest tipus, i és evident que el tractament no pot ser el mateix que en el cas de les execucions hipotecàries. Serà feina de tots plegats en els propers mesos analitzar aquesta realitat, parlar-ne amb associacions de la ciutat i del país que l’han tractat més, i determinar com encarem aquest àmbit de lluita i quins objectius i formes d’acció escollim. Segurament el cas d’en Ramon Llorente ens pot servir per valorar si els plantejaments i les formes d’acció que ha seguit fins ara la PAH són també les més encertades en aquest tipus de processos, i de mica en mica aprendre a combatre de la millor manera aquesta realitat profundament complexa i dolorosa.

Una altra qüestió que m’agradaria comentar és la gestió que han fet tant el Defensor com el mateix Ajuntament de Girona un cop la plataforma va fer públic el cas. D’una banda crec que va ser totalment inadequat que el Defensor expliqués detalls de la vida personal de la inquilina, com ara insinuar que es dedica a la prostitució per tal d’estigmatitzar-la i desacreditar-la. No sé si l’actitud d’aquesta persona ha estat la més adequada durant aquests darrers mesos, però sí que tinc clar que atacar-la per aquesta banda, i més coneixent la seva situació i les dificultats que passa, va més enllà dels límits raonables i s’acosta perillosament a una forma de classisme i discriminació en què un Defensor no pot caure. D’altra banda, l’actitud de l’alcalde i altres sectors aprofitant la situació per criminalitzar públicament (un cop més) la PAH també és força llastimosa. Finalment he de dir que abans de sortir als mitjans i fer una roda de premsa la CUP hauria agraït la celebració d’una Junta de Portaveus o poder tenir temps per debatre el tema entre els diferents grups que conformem el consistori.

El càrrec del Defensor del Ciutadà no pot comptar amb cap ombra de dubte. Ha de ser una figura impecable, que estigui en condicions de posicionar-se davant de situacions socials i actuacions de l’administració de manera independent, exemplar, sense interessos particulars o preferències personals. Algú pot pensar, i és raonable, que en Ramon Llorente ha estat qüestionat. Ell mateix, sabent-ho, va presentar la dimissió a l’alcalde, que no l’hi va acceptar. Penso que és important, a partir d’ara, que la PAH i el Defensor es reuneixin per tractar el problema i garantir que el cas d’aquesta persona acabi d’arribar a bon port. Entenc que hi ha recels i posicions enfrontades, però crec que és necessari aquest gest per la ciutat. Tant la PAH com la figura del Defensor del Ciutadà són actors clau per aquests mesos i anys que vénen. Els necessitem a tots dos en plenes facultats i sense ningú que els qüestioni. Treballant junts i demostrant que sí que es pot. És la meva humil reflexió, i la de la CUP, respecte a un tema trist, indigest, que m’agradaria poder veure resolt en pro de la tasca que estem fent tots plegats per aquesta ciutat i la seva gent.

1 comentari:

Xavier ha dit...

Moltes gràcies per haver fet aquest escrit que m'ha ajudat a reflexionar sobre aquest tema. Has sabut fer una reflexió molt objectiva i positiva.