dissabte, 10 de maig de 2014

Adéu Jordi, et trobarem a faltar


Una vegada més la malaltia brutal que és el càncer s'ha endut un altre esser humà. Aquest cop ha estat en Jordi Vilamitjana,  i referent i icona de tanta i tanta gent.  Professor, amic, humanista, crític, entranyable, bona persona, savi....el professor Vilamitjana ja no batega entre nosaltres però ningú dubta que la seva obra i el seu esperit crític i constructiu restarà a la nostra ciutat per sempre més.


Vaig tenir la sort de conèixer-lo i de conversar amb ell vàries vegades. Encara recordo quan un pispa em va robar la bicicleta i vaig explicar-ho a les xarxes socials. Ell es va posar en contacte amb mi i me'n va regalar una. Vam quedar per fer-la petar i vam estar xerrant llarga estona. Jo tenia al davant meu un home savi i entranyable. Anava desgranant l'actualitat gironina i la meva agenda s'anava carregant de feina i més feina que implícitament m'anava donant. Temes quotidians i temes de llarg abast. Expressava amb vehemència la seva preocupació pels joves i el clima de desigualtats que es viu a Girona. Li sabia greu que hi hagués gent passant-ho malament per culpa de la crisi i els qui l'han creat. Ho explicava des d'una perspectiva humanista, no només ideològica. I a mi això em va arribar al fons del cor.

Des de la seva columna al Diari de Girona repartia estopa a tort i a dret; ho feia amb elegància i amb una prosa envejable. Coneixia a fons la realitat gironina i era un autèntic huracà, no se li escapava res. La creativitat literària i les enormes inquietuds que tenia eren el seu combustible i les columnes que escrivia bullien d'efervescència. Llegir-lo era reconfortant i escoltar-lo era un privilegi. Era d'aquelles persones que feien que aquest món fos un lloc millor per viure.

Recordar-lo és una obligació que tenim, i treballar per acomplir algunes de les coses que ell explicava, també. Era un defensor acèrrim de la sanitat pública i ens va encomanar que colléssim als responsables de les retallades en sanitat. Per mi aquest fou un mandat que penso agafar-me al peu de la lletra. Ell estimava profundament Girona, la criticava al mateix temps que l'estimava. La seva perspectiva crítica era un bàlsam en una ciutat on el cofoisme i l'autocomplaença són els eixos centrals tant dels que manen i tallen el bacallà com d'altres que simplement s'ho miren de lluny.

De vegades hom podia tenir la sort de passejar per Girona i trobar-se'l enmig d'un carrer o una plaça. Era un privilegi perquè amb la seva bonhomia i saviesa t'alegrava el dia. Ara ja no el trobarem però la seva petja és a molts racons de la ciutat. Recordem-lo com l'home bo, savi, honest i entranyable que fou. El meu sincer condol a la família i amics.