Can Vies. A tall de reflexió

Els fets succeïts al barri de Sants han acaparat mitjans de comunicació i xarxes socials. El país està pendent del desenllaç del conflicte que s'ha generat als carrers del barri arrel del desallotjament i enderroc del centre social ocupat Can Vies. Més enllà de l'espiral mediàtica i del debat sobre la violència penso que és moment per reflexionar i analitzar. Heus ací la interpretació que jo en faig.

En primer lloc xoca que aquests fets s'hagin produït enmig de tres notícies que curiosament han passat desapercebudes. La primera va venir 48 hores després de les eleccions europees, de la mà de l'FMI, en un clar missatge al partit guanyador de les eleccions. Diuen que cal continuar amb el programa d'austeritat i ara toca baixar un 10% els sous, abaratir l'acomiadament i pujar l'IVA del pa, la llet, el peix i d'altres aliments. La segona l'endemà de la primera nits dels aldarulls. Millet i Montull només hauran de complir un any de presó i probablement ni entraran. També es fa públic que la cúpula de Caixa Penedès ha negociat amb instàncies judicials no entrar a presó a canvi de diners. I la tercera és que tira endavant el projecte a gran escala de foment de la ludopatia que és BCN World.

Mentre hem estat distrets amb els fets de Sants la gent no hem tingut temps de pair l'abast d'aquestes notícies. Corrupció a dojo i noves i letals receptes de la Troica per seguir condemnant a la misèria a una part important de la classe treballadora. La tàctica de desviar l'atenció és molt emprada pels governs, tot i que no disposo de prou dades com per demostrar això; només apunto intuïcions.

D'altra banda, és evident que a Barcelona hi ha dos models de ciutat en clara confrontació. El model de la marca internacional d'èxit, que atreu creuers de luxe i celebra casaments de superluxe amb magnats hipermilionaris. I la ciutat dels barris, la cultura popular i els moviments socials. Els qui promocionen projectes comunitaris i alternatius versus la ciutat dinàmica dels negocis.

I evidentment tot plegat amanit amb un rerefons de crisi estructural que genera un 54% d'atur juvenil, desnonaments, acomiadaments i tancaments d'empreses, pobresa energètica, exclusió social i precarietat. Un caldo de cultiu explosiu que només necessita una guspira per encendre un mar de petroli. Hi ha molt malestar social i de la mateixa manera que les primaveres àrabs van esclatar per coses aparentment insignificants, a Catalunya és evident que un atur i crisi tan descomunals poden fer encendre la metxa en qualsevol moment. Quelcom similar passa a Grècia, Portugal i fins i tot a França, on l'extrema dreta també encén fogueres que poden dinamitar la convivència de tot el país.

Sobta també que l'ajuntament hagi optat per la via repressiva i per la provocació, com per exemple enderrocar Can Vies a ple dia. Era evident que la resistència s'organitzaria i esclataria el conflicte. O és que pretenien provocar expressament? No voldria tampoc caure en les teories de la conspiració i la paranoia, sigui el CNI o la Troica. En el cas del CNI hi ha independentistes que diuen que tot això respon a una conspiració de l'estat per a enviar a Catalunya més efectius policials i ocupar el país. I en el cas de la Troica hi ha col·lectius d'esquerres que argumenten que darrera de tot hi ha la mà de la Troica que pretén buscar una imatge conflictiva de Barcelona per a justificar una resposta repressiva a gran escala que desarticuli els moviments socials i aplani el camí a les receptes neoliberals que fa anys que vol implantar.

La violència és present en la humanitat des de temps immemorials. És una qüestió que sovint desferma debats morals però és un recurs que ha estat utilitzat des d'antic i de formes molt diverses. L'estat en té el monopoli però el mateix estat sovint l'empra més enllà dels limits de la legalitat. Per exemple ara fa uns pocs mesos a Ucraïna hi va haver un cop d'estat enmig del carrer, a base de violència i armes. Van armar grups nazis i violents que de forma organitzada i amb tècniques de guerrilla urbana van asassinar gent amb fins polítics. Aquell colp violent fou promocionat en última instància per potències occidentals i curiosament no generava repulsa en l'espai mediàtic. En el cas de Sants des dels mitjans de comunicació es fa una lectura molt concreta dels joves que cremen contenidors i en canvi es silencien d'altres violències, siguin les estructurals (desnonaments, pobresa energètica...) o les policials.

Jo penso que el diàleg continua sent la millor fórmula de resolució de conflictes i aquest diàleg és el que hauria de posar punt i final a un conflicte que no es pot aïllar del seu context històric. Can Vies és un referent de la cultura popular i alternativa i Barcelona és més que una marca comercial. És l'espai vital d'uns joves i uns barris que volen i tenen dret a tenir un projecte de vida més enllà del que ofereix el capitalisme financer i de casino dels nostres dies.