El cicle de l'aigua

A Catalunya el cicle de l'aigua és exactament igual que a tot el planeta. Els rius neixen a les capçaleres de les muntanyes des d'on recullen aigües pluvials i subterrànies. Es formen torrents que alimenten un tronc principal i el riu agafa forma entre engorjats i rocalls tot juganer. Les aigües discorren i llisquen per la riba i la gravetat fa la resta fins arribar al tram mitjà. Finalment els meandres s'obren camí cap al tram final del viatge i el mar engoleix les aigües del riu.

El riu i la seva conca formen un ecosistema fluvial molt valuós en que la vegetació esquitxa les lleres i ribes del riu. A Catalunya tenim comunitats vegetals molt interessants formades per salzes, oms, freixes, verns, pollancres, que s'acaben entrecreuant amb altres ecosistemes com ara el bosc mediterrani o el bosc de l'estatge montà. Una rica i variada fauna, amfibis com la salamandra, mamífers com la llúdriga, aus com l'agró roig, complementen un ecosistema que és un vertader tresor ambiental.

En aquest cicle la societat ha aprofitat les aigües del riu per a diversos usos, hidroelèctrics, embassaments, reg agrícola, usos industrials, abastiment d'aigua potable, usos recreatius... Catalunya té tota una història forjada al voltant dels cursos fluvials. Les conques del Ter i el Llobregat son testimonis de la revolució industrial i dels consegüents combats socials entre la classe treballadora i la burgesia.

L'energia que rebrota dels rius ha estat motor de desenvolupament i els industrials catalans no van dubtar a contaminar les aigües dels rius i malmetre'n l'ecosistema. Un exemple paradigmàtic n'és l'empresari tèxtil Puigneró, un autèntic criminal de l'ecologia.

La història d'agressions als nostres rius és molt densa, des de la indústria contaminant dels segles XIX i XX fins als aprofitaments abusius (piscines, camps de golf, construcció massiva, turisme massiu...) del segle XXI que redueixen el cabal dels rius. En aquest sentit la creació de la Junta d'Aigües de Catalunya va posar les bases per desplegar una política global de sanejament de les aigües que s'ha plasmat amb la creació de les EDAR i l'ACA.

Han fet molta feina i han possibilitat que les llúdrigues tornin a nedar gairebé a tot el curs del riu Ter però malauradament l'escassa consciència ambiental de la ciutadania catalana i dels dirigents polítics (i de retruc espanyola) ha impossibilitat que es pugui desplegar amb més contundència i eficàcia una política ambiental més agosarada i valenta. L'ACA té molt mala fama i si per determinades majories socials i polítiques depengués caldria eliminar-la i tornar a matar els nostres rius. Estic plenament convençut que hi ha una majoria social a la qual això li és absolutament indiferent.

El cicle d'aprofitament de l'aigua és simple i complex alhora. A les capçaleres s'hi concentren centrals hidroelèctriques, potseriorment els embassaments capten aigua dels rius i l'emmagatzemen. Després l'aigua es desviada mitjançant grans canonades cap a plantes potabilitzadores que posteriorment la distribueixen a dipòsits que al seu torn la fan arribar a les llars a través d'una densa malla de canonades. Un cop l'aigua ha estat aprofitada (per a la llar, la indústria, l'agricultura, el turisme, l'oci...) l'aigua arriba a les depuradores i és posteriorment retornada al riu. El cicle es tanca i en aquest conjunt és on hi ha un volum de negoci que cada cop és més aprofitat per multinacionals i altres carronyaires de l'especulació

Tanmateix, l'agressió més rellevant i recent és la privatització dels rius. La Generalitat de Catalunya a través del govern de CiU ha tancat dues perilloses operacions que consisteixen d'una banda en la privatització de l'empresa ATLL (Aigües Ter i Llobregat) i de l'altre la venda de la gestió de la xarxa de depuradores de l'AMB (Àrea Metropolitana de Barcelona). Al seu torn moltes xarxes de distribució de municipis com és el cas de Girona, Salt i Sarrià de Ter estan privatitzades.

Fa uns anys ressonava amb força el clam d'una Nova Cultura de l'Aigüa però el creixement desbocat del PIB va fer callar als qui alertaven dels límits del creixement i la fragilitat dels ecosistemes. Ara, amb l'emergència del fenomen de la pobresa hídrica crec que cal recuperar aquell concepte i empeltar-lo de consciència social. Els nostres rius son un patrimoni de la Nació, de la Humanitat, de la Terra, i ens correspon preservar-los. I els drets humans son un mandat de la Declaració Universal dels Drets Humans, ens correspon garantir-los i preservar-los. Les dues lluites s'han de complementar i entrelligar abans no sigui massa tard.