diumenge, 23 de novembre de 2014

Confessions i autocrítiques

Ho admeto, sóc ateu i no acostumo a practicar el costum de confessar-me per a redimir els meus pecats. Peco tot sovint i cometo errors dels quals intento aprendre, però de vegades se m'escapen coses i no sóc conscient dels meus errors fins que algú m'ho fa veure. A la vida personal he viscut infinitat de vegades aquest esquema, i des que milito políticament l'he viscut més cops. L'esquema ha augmentat des que ara fa 3 anys i 6 mesos exerceixo un càrrec de regidor a l'oposició de l'ajuntament de Girona.

La política està molt desprestigiada i cada dia ho està més. Servidor, que ha viscut els budells de la política des de dintre i a petita escala, té la sensació que tot plegat fa molta pudor, però que potser la pudor no ve només de dintre sinó que és a tot arreu. Crec que tot el sistema polític, econòmic i social  que es bastir l'any 1978 s'està esfondrant però desconec quan ho farà i de quina manera ho farà. Probablement no ho faci del tot i perviurà en el nou que es creï, igual que el franquisme va perviure al nou règim constitucional sorgit del pacte del 78.

En aquest esquema és on han aflorat les contradiccions i on jo he viscut situacions que m'han sorprès. Sovint es diu que els polítics són molt dolents i que ho fan tot malament, i segur que hi ha molt de cert en aquestes afirmacions. Però personalment he viscut les misèries de la política també fora de la política. El clientelisme és una estructura de la democràcia actual i això fa que la corrupció moral, l'individualisme, el passotisme i la insolidaritat formin part del dia a dia del país.

Què és primer? L'ou o la gallina? El dilema forma part de la nostra quotidianitat contemporània però és molt antic. El primer en formular-lo fou Aristòtil, el filòsof grec que va formular les bases de la civilització occidental. I en política penso que el dilema és perfectament traslladable. Qui és el responsable de la situació actual? Els polítics amb les seves decisions? Els empresaris amb les seves decisions? O potser els ciutadans que ho han permès i han callat durant anys? Potser de tots plegats? No pretenc cercar respostes perquè sé que la complexitat és el tronc que ho relliga tot. Però si que vull explicar que tot sovint em faig aquestes preguntes. I me les faig com a ciutadà que exerceix temporalment un càrrec públic en un ajuntament del país.

Dit això. La política és dura i les situacions que es viuen a peu de carrer encara més. Cercar solucions des de l'exercici de les responsabilitats públiques és un repte i una obligació moral. Però també cal dir que res és fàcil. La política i la ciutat de Girona absorveixen i requereixen de grans dosis de dedicació. I l'exercici de la vocació de servei públic sovint és incompatible amb la vida personal, familiar i laboral. 24 hores al dia i 365 dies a l'any, això és el que requereix i exigeix la ciutat. I la família, la feina i la vida personal no compten per a res. El que compta és la història i la ciutat, la resta són coses menors. Sona dur però és el que hi ha, així és la societat i la política. Evidentment, si ets pobre i d'esquerres tot això es complica encara més perquè és difícil trobar l'equilibri de tot plegat. O tens una bona xarxa familiar i econòmica que t'empari o deixaràs als teus tirats com una burilla, ras i curt. Sincerament, no vaig preveure que les meves mancances fossin una barrera tan potent per a desplegar la vocació de servei públic amb més eficàcia.

Cal un país nou per capgirar-ho tot, cert, però també cal més dedicació ciutadana i més implicació social del conjunt de la població. Penso que tot ciutadà hauria d'assumir que ha de dedicar una part de la seva vida a l'exercici de responsabilitats dels afers col·lectius, sigui en consells ciutadans, sigui com a càrrecs públics sigui en entitats i associacions. Democratitzar la vida del país i socialitzar la implicació ciutadana ajudaria a crear noves perspectives socials. Penso que simplement canviar un partit per un altre, un règim per un altre o unes polítiques per unes altres és més del mateix i és de fet el de sempre.

Jo de moment seguiré fent-me preguntes i seguiré lluitant com he fet sempre. Probablement seguiré cometent errades però prometo que exerciré de forma implacable l'autocrítica.