Ahir es consumava un nou episodi desfermat pel procés sobiranista i l'esfondrament del règim de 1978. La transició de 1978, feta amb el teló de fons del soroll de sabres, va dibuixar un escenari polític inalterable durant més de 3 dècades i amb uns partits, sindicats i institucions que es repartien el poder per anar fent la viu viu.
Però a Catalunya, la por al canvi polític ha desaparegut i s'està escrivint una nova transició que va cremant etapes ràpidament. Ahir el PSC s'esfondrava a Girona i ara només queda un regidor en un grup municipal que va arribar a tenir majories absolutes i a manar amb ma de ferro la ciutat.
Probablement a hores d'ara l'alcalde de CiU Carles Puigdemont es frega les mans perquè ja son 8 els regidors no adscrits que hi ha al consistori gironí. I per part de la CUP hem d'assumir la responsabilitat d'haver generat un trànsfuga que facilita les coses a CiU, igual que ho fa la resta.
El balanç del govern convergent és des del meu punt de vista negatiu. No només ha servit per a què els integristes d'UDC controlin regidories estratègiques (educació, salut, sostenibilitat, serveis socials, jovent) en les quals despleguen la seva ideologia ultraconservadora, sinó que en global ha demostrat ser un govern extremadament feble i poc format, amb poc coneixement de la ciutat i obsessionat per la imatge. Les habilitats comunicatives de l'alcalde Puigdemont han salvat els mobles però és evident que la ciutat necessita un impuls per avançar perquè les polítiques d'aparador i façana que implementava el tripartit han tingut una continuïtat renovada amb la direcció convergent.
Fa poc vaig escriure que Girona porta més de 75 anys governada per la dreta. Entre la dictadura franquista i el Nadalisme, les polítiques conservadores, clientelistes amb tuf a naftalina han dominat la vida política de la ciutat durant molts anys, massa anys.
El moment d'efervescència que viu Catalunya té efectes sobre el territori i és més que probable que nous corrents renovadors, participatius i creatius impregnin també Girona. Nous canvis s'albiren i la gent jove, la gent lluitadora, la gent que desafia el règim de la Troika, la gent que empeny els Països Catalans cap a la seva independència, la gent que defensa el territori, el dret a l'habitatge, el cooperativisme, contribuiran a bastir aquesta alternativa de govern. Una evolució està en marxa i estic convençut que una nova majoria dialogarà a Girona la propera primavera per formar un govern popular al servei de Girona, els seus barris i la seva gent.
Però que ningú s'equivoqui, el model que defensa l'esquerra independentista no és el convencional. Ningú ens veurà disfressats de tecnòcrates ni practicant l'arribisme a què condueix el model representatiu. Nosaltres volem models de govern i lluita com els que e durant dècades ha implementat l'esquerra abertzale a Euskal Herria, el mateix que desplega el PKK al Kurdistan, el mateix que a Chile, a Uruguay, a Kerala, a Venezuela o a Suècia s'ha implementat. El mateix que a Viladamat, Arenys o Celrà ha desplegat la CUP. Lluita al carrer, desbordar la legalitat, empoderament popular de la ciutadania, participació i transparència, presa de decisions col·lectiva, confrontació directa amb la banca i protagonisme ciutadà.
Dit això també he de dir que soc dels que detesto les permanents campanyes electorals dels partits. Queden 6 mesos per a les eleccions i jo em vaig comprometre a lluitar fins a l'últim dia per ser la veu del carrer a l'ajuntament. Fins l'últim dia, fins l'últim minut, fins l'últim segon, aquesta serà la meva obligació, estar al servei de la gent de Girona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada