Paral·lelismes entre el moment actual i el 1978

El lector d'aquest blog podrà comprovar ràpidament que un servidor no té dots d'historiador. Efectivament, m'agrada la història però no domino l'ofici d'historiador. Aquest post és una simple opinió, per tant poc susceptible de superar un cert nivell de rigor. Senzillament opino sobre les simil·lituts que des del meu punt de vista hi ha entre l'any 1978 i l'any 2015 en termes polítics, econòmics i socials.

Han passat quasi 40 anys entre les dues transicions. La de llavors era esperada i molts s'hi van deixar la pell per a què fos una realitat. La d'avui també ha costat lluita i sacrifici però ha arribat més inesperadament. Abans el somni era veure morir el dictador i poder obrir les urnes a la ciutadania. Avui el somni per a molts és poder veure Catalunya com a país lliure i sobirà i per a molts d'altres el somni és la justícia social. 

A la transició de 1978 hi havia molts fronts oberts però se'ns ha venut que allò fou una lluita per la democràcia quan en realitat hi havia moltes més coses en joc. Les reivindicacions del moviment obrer arribaven al seu punt àlgid, no només per la situació interna de l'estat espanyol sinó perquè a Europa els miners anglesos, gal·lesos i escocesos van plantar cara a un capitalisme que tenia ganes de triomfar. A Àfrica les guerrilles anticolonialistes triomfaven i a Llatinoamèrica la revolta es feia sentir a Nicaragua i a d'altres indrets mentre que al Vietnam l'imperi rebia una forta patacada al cul. 

Però al 1978 també és sinònim d'una brutal crisi econòmica i social, sinònim d'una forta contestació social i d'una potent i organitzada CNT que plantava cara al carrer. La lluita estudiantil es feia sentir i els crits del maig del 68 francès també ressonaven a Barcelona. La lluita armada revolucionaria era una opció que alguns activistes duien a la pràctica. Catalunya s'organitzava des de la clandestinitat i Xirinacs desafiava al règim amb les seves vagues de fam. 

Tanmateix tota aquesta dissidència va ser ràpidament detectada pel règim i es van activar els ressorts per a controlar-la i desactivar-la. El partit comunista va abraçar els postulats eurocomunistes i el preu de la legalització va ser la integració al sistema, desactivant així les reivindicacions històriques ( república, revolució social, autodeterminació...) del partit comunista. I la socialdemocràcia espanyola va ser l'eina que va encarnar les ànsies de regeneració, canvi i plantar cara a la casta de l'època; un jove Felipe Gonzalez causava impacte als mitjans de comunicació i la seva figura mediatica es va convertir ben aviat en un potent reclam electoral que va forjar l'esperança de milions d'espanyols i catalans. Les promeses de canvi, regeneració, democràcia i justícia social van desactivar els moviments socials i el règim ( el vell i el nou) van encarregar-se de desmobilitzar la població i fer-la partícep del sistema polític i econòmic. La socialdemocràcia va fer la seva feina i els fonaments de l'antic règim perviuen durant dècades en l'Espanya reformada sorgida del pacte de 1978.

Avui, la situació, per bé que amb molts matisos, és ben similar. Crisi econòmica, crisi social, crisi de règim. Mobilització al carrer. A Catalunya la dreta sobiranista vol monopolitzar el moviment ciutadà que ha protagonitzat les mobilitzacions més massives de la història occidental; CiU vol controlar el moviment independentista i portar-lo cap a postures dretanes que beneficiïn el seu projecte electoral refundat. A nivell espanyol sorgeix una opció política forjada als platós de televisió que ho coopta tot. El risc de desmobilització és ben latent i l'electoralisme socialdemocrata fa la seva aparició en el moment adequat. L'oportunitat de ruptura que brinda la independència és detectada pel règim i s'activen mecanismes per frenar i aturar el potencial de rutpura. Els fantasmes de la república espanyola tornen a brandar-se i les postures republicanes tornen a ser arraconades. L'estat espanyol vol mantenir la seva cohesió interna i els corrents revolucionaris que recolzen el no pagament del deute, la DUR (Declaració Unilateral de la República) o la setmana laboral de 32 hores son menystinguts i acusats d'irrealistes. S'imposen les postures pragmàtiques i el viratge ideològic cap al centre ja ha començat. A Euskal Herria Arnaldo Otegi continua empresonat i l'esquerra abertzale és objecte d'una operació per a ser novament marginada. Van resistir la il·legalització però potser no podran res davant d'aquesta nova operació, més sofisticada.

El moment actual és crucial i cal triar entre integració o ruptura. La via institucionalista i legalista o la via insurreccional i la desobediència. Ambdós vies son antagòniques i difícilment es poden trobar termes mitjos. En política existeixen els grisos i els matisos però en les cruïlles històriques la definició és un valor en si mateix. Ara mateix s'està lliurant un combat en diferents plans i és evident que els ressorts de l'estat maquinen per a reproduir-lo i superar amb nota el repte. No vaig de politòleg per la vida ni pretenc fer-me passar per historiador perquè seria absurd però qui no vulgui veure paral·lelismes entre ambdós períodes històrics crec que està equivocat. Jo espero que el moment actual no se solucioni a la "Gatto Pardo", és a dir, canviant líders i pintant parets de colors diferents. . Espero que assolim la independència per canviar-ho tot i espero que Espanya declari la República i ens trobem en el combat contra el capitalisme, un combat en el qual necessitem més companys de viatge.