Com era d'esperar, tot l'enrenou de la comissió (de control, seguiment, investigació, debat o com li vulguin dir, a mi m'és ben igual perquè tothom sap que el nom no fa la cosa) de les aigües de Girona ha acabat desembocant en la típica i tòpica retòrica que utilitzen els partits del règim. Ara surten amb això de l'electoralisme, i alguns s'han enfurismat amb mi i han fet teatralitzacions de les clàssiques. A aquestes alçades de la pel·lícula he de dir que ja no m'impressionen gaire aquestes interpretacions; sí que admeto que al començament em sobtaven però la veritat és que l'institucionalisme ja té aquestes coses i sincerament, ja no me'l crec.
El tema és que tinc la sensació que la curta història de la democràcia liberal a Catalunya ha generat un estil de fer les coses molt arnat, de fet de vegades és com el ciment armat i és incapaç de mirar més enllà. I amb tot aquest sidral de la gestió de l'aigua està passant que en comptes de tenir una visió holística del cicle de l'aigua ens hem quedat amb la menor, amb la gestió o mala gestió d'una petita porció del tema.
El Ter fa pena, aquests dies baixa sec i esprimatxat, és com un rierolet sense vida. Un riu que transvassa el 75% del seu cabal a l'àrea metropolitana de Barcelona, que rega i abasteix importants nuclis de població com Girona i la seva àrea metropolitana, com la Costa Brava. Un riu eixugat i asassinat. Un riu privatitzat i en mans de grans corporacions privades que hi fan negoci, un riu que pateix. L'aigua és un dret humà, un bé escàs, un patrimoni de la naturalesa i la humanitat. I nosaltres va i ens venem el nostre riu, ens venem l'empresa pública ATLL i l'Artur Mas només sap repetir com un lloro que és culpa de Madrid. La gestió dels serveis d'aigua està externalitzada a empreses privades que hi fan negoci i tot això sembla que no importa el més mínim a algunes persones.
La veritat és que tot plegat és força lamentable. Cada cop tinc més clar que la democràcia teledirigida i de fireta en què estem instal·lats és un frau, un frau a la pròpia democràcia i un frau a nosaltres mateixos. La setmana vinent torna a haver-hi una reunió de la Comissió i el proper dilluns la CUP decidirà si hi anem i en quins termes. Probablement em tornaré a trobar amb més teatralitzacions i maniobres típiques i probablement tornaré a sortir encara més convençut de la necessitat de lluitar pel Ter, per la remunicipalització del servei i per la recuperació de la democràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada