dimarts, 26 de maig de 2015

Anàlisi de conjuntura de l'actual moment de cruïlla.

Acabem de sortir d'una jornada electoral que ha sacsejat Catalunya i els Països Catalans. A Catalunya municipals i al País Valencià i les Illes municipals i autonòmiques. L'espanyolisme bipartidista surt afeblit i noves hegemonies d'esquerres comencen a despuntar. El mapa polític català s'ha tenyit de sobiranisme i de demandes de justicia social. L'eix nacional i l'eix social comencen a confluir amb claredat. Les dades poden proporcionar múltiples lectures i si hem de ser honestos hauriem de dedicar moltes hores i reflexions a fer anàlisis en profunditat i fonamentats.

Però així d'entrada podem afirmar sense embuts que el procés sobiranista a Catalunya manté el vigori la suma de partits que es declaren obertament sobiranistes ha obtingut més vots que no pas els que es declaren obertament unionistes i partidaris de mantenir l'actual status quo. Un repàs a les dades ens indica que les forces unionistes han obtingut un total de 992.160 vots mentre que les forces d'esquerres partidàries del sobiranisme o del dret a decidir n'han obtingut 1.096.424. I CIU n'ha obtingut 667.683.

Per tant l'unionisme conservador que representa el PP, C's i PSC-PSOE perd pistonada més enllà dels feus on les xarxes clientelars i la corrupció ha fet la seva feina. I es confirma que el procés sobiranista reviscola a l'esquerra ja que CIU ha perdut més de 100.000 vots i només manté una capital catalana, Girona. Per tant podem afirma sense embuts que el sobiranisme i l'esquerra han ocupat la centralitat a Catalunya i avui la independència i la justicia social son les prioritats de l'agenda política catalana.


La sotragada d'aquest nou cicle electoral té seqüeles. M'explicaré. Ara mateix Catalunya i l'estat espanyol estan immersos en un cicle de creixement econòmic. Els calers flueixen i la dreta econòmica es mou com peix a l'aigua en aquest context. Han aconseguit que les pors generades per la crisi es tradueixin en una nova reforma laboral i en reformes estructurals de classe que han aconseguit polaritzar la societat i crear un marc de desigualtats. Les promeses de més creixement de més ocupació no acaben de calar entre la població, però soc dels que pensa que és qüestió de temps.

El que va començar com una crisi financera fruit dels disbarats financers dels EUA va seguir com una crisi econòmica que ràpidament es va convertir en crisi social. I finalment ha esdevingut la previsible crisi política. Els historiadors saben perfectament que ha passat perquè el tema no és nou però la veritat és que el gruix de la població ens ho anem trobant per capítols. Ara les institucions de la Troica i les grans empreses i grups inversors poden fer alguna concessió per tal d'evitar que les coses trontollin i que el capitalisme es perpetuï. No és la primera vegada que passa, fer concessions perquè tot continuï igual. Fer entrar les coses amb calçador i vaselina vaja, tot un clàssic.

I en aquest context la dreta econòmica no vol sorpreses. Per això aquesta setmana s'han afanyat les patronals a deixar clar qui mana aquí. La victòria de les esquerres a BCN els ha inquietat i han volgut enviar un missatge de tranquil·litat.  Els límits estan clars i ara caldrà veure fins a on està disposat a arribar el nou equip gestor de BCN. Els mateixos empresaris que ara han alertat dels riscos econòmics d'aventures polítiques a l'ajuntament de BCN son els mateixos que fa uns pocs anys estan alertant que Catalunya no pot esdevenir independent ni república. Volen estabilitat i estatus quo i no estan disposats a fer concessions. Fins aquí podrien arribar!

Dos fantasmes recorren Catalunya, el fantasma de la llista única i el fantasma de candidatura de confluència!

I arribats fins aquí és evident que l'entorn de CIU està nerviós. He tingut l'ocasió de copsar aquest nerviosisme i he de dir que no m'agrada gens perquè estan repetint exactament els mateixos tics i les mateixes tonteries que quan el tripartit va gestionar la Generalitat. Jo soc molt crític amb l'herència del tripartit, crític des del flanc esquerra però com a demòcrata que soc no puc sinó acceptar els resultats electorals. En canvi CIU està tirant de tòpics i actituds poc madures. S'acarnissa en privat amb la victòria d'Ada Colau i en comptes d'assumir-ho s'atrinxera altre cop en la llista única i culpa als independentistes d'esquerres de la seva davallada històrica ( 100.000 vots!).

I per això ens trobem enmig d'un entrepà polític. M'explico. D'una banda CIU que pressiona per fer la llista única. Argumenta que sense convergència no hi ha independència i que si la federació s'esfondra s'ha acabat el procés sobiranista. I per reforçar aquesta estratègia diu que la corrupció que esquitxa els seus càrrecs és part d'una operació d'estat per desprestigiar-los i convertir Catalunya en una província espanyola. Sona rocambolesc però el relat que està articulant aquesta gent se'l creuen convincent i d'aquí no volen baixar.

I per altra banda en menys de 24 hores ha revifat la proposta de la llista única de les esquerres. L'èxit electoral de BEC ha esperonat a sectors d'ICV i PODEM a reivindicar aquest espai i a fer una llista per fer fora la dreta de les institucions. Per ells el tema és de caire electoral i s'entesten ( exactament igual que fa CIU) en fer-nos creure que si guanyem les eleccions podrem complir tots els nostres somnis. Tal i fa que Ada Colau deixés clar que BEC era un projecte local sense rèpliques més àmplies. No han trigat ni 24 hores en recolzar-se en BEC per estendre el projecte a nivell autonòmic. I és clar, per ells el dret a decidir i un programa social ja és garantia de canvi. Ni es plantegen desobeir l'estat ni es plantegen desobeir la banca i la troica, això son coses de radicals antisistema, no? Bé, les línies roges estan clares, independència i revolució, no ens conformem amb menys.

Em direu que potser peco d'utòpic, de radical o de hooligan. Però mireu, és més senzill que això. L'estat no ens permet fer un referèndum vinculant, i jo no soc dels que creu que hem de continuar amb la via regenaracionista i esperar que un dia l'estat ens doni permís per decidir. I per altra banda també crec que un procés constituent no és garantia de canvi. Resulta que la dreta econòmica també està esperant el seu torn per fer un procés constituent. Un procés així ha de venir precedit d'una etapa de canvi social, de revolta i revolució que capgiri les coses i aguditzi les contradiccions de classe. Ens cal molta hegemonia gramsciana per a fer front a les poderosa casta econòmica,empresarial i política.

I enmig d'aquest entrepà ens tornem a trobar. Atrapats en la teranyina única de la llista del president i de la llista confluent del regenaracionisme estatal. Uns ens demanen que primer la independència i després ja ho veurem, i els altres ens demanen que primer reformisme i després ja ho veurem.
NI uns ni altres volen veure que sense independència no hi ha revolució i que sense canvi social no hi ha independència. Bé, Podemos va dir fa uns mesos que ells eren un tsunami i la CUP una formigueta. Però ja sabeu que la formigueta va fent i de moment estem assaborint aquests prop de 400 regidors.

El país s'enfronta a nombrosos reptes, i nosaltres serem aquí picant pedra, observant, actuant, aprenent, transformant.